Aquesta història que avui m’he decidit a portar-vos, va sorgir ja fa algunes setmanes per una problemàtica molt habitual a l’educació infantil i que em preocupa força, el tema de l’agressivitat d’alguns nens a l’hora d’expressar els seus sentiments als altres nens. I és que hi ha alguns nens a la classe que si s’enfaden amb un altre nen el primer que fa és donar-li un cop, pessigar-lo, fer-li una empenta o donar-li una patada; i això és un tema que treballes i en el que insisteixes molt, però que a vegades no saps ben bé com fer-ho perquè ho entenguin. Així va néixer el conte de El drac Negre.
“Hi havia una vegada al fantàstic món dels dracs, hi vivien dracs de tots colors. Els dracs verds que volaven a totes hores, els dracs vermells que treien foc per la boca, els dracs blaus que nedaven pel fons del mar i dels estanys més profunds, dracs roses, dracs liles, i també hi havia el drac negre.
El drac Negre tenia un bon grapat d’amics, sovint s’hi divertia quan anava a jugar, però tenia un caràcter molt especial. De fet tenia molt mal caràcter, i és que s’enfadava constantment quan els seus companys de joc no jugaven al que ell volia, o no li feien el cas que ell creia que li havien de fer. Aleshores, la seva reacció no es feia esperar gaire, i a cada drac que no li feia cas li donava un bon cop de cua.
Els altres dracs ja n’estaven una mica farts del caràcter del seu amic, i tot i que havien estat força temps tolerant aquells enuigs ja n’estaven fins al capdamunt, i van decidir reunir-se. En aquella xerrada van creure que el millor era evitar al Drac Negre i no jugar-hi més, ja n’estaven tips de tants cops de cua. Va ser així com mica en mica, el Drac Negre es va anar quedant sol i sense amics.
Quan es va trobar sol, es va sentir molt trist, ja ningú no volia jugar amb ell i no entenia el perquè. El Drac Rosa, que havia estat molt bon amic del Drac Negre en veure’l tan trist va decidir acostar-s’hi. El drac Negre li va explicar el que li passava, i el drac Rosa li va dir que tot era culpa del seu mal geni i dels seus cops de cua, que les coses no s’arreglaven a base de cops sinó xerrant i explicant com ens sentim en cada moment.
Mica en mica el Drac Negre va anar canviat, i així va anar recuperant als que havien estat els seus amics.”