“La llegenda que avui ens ocupa va tenir lloc fa molts i molts anys a la localitat de Moixent, allà on avui encara podem veure les restes d’un antic i majestuós castell. Un castell en el que durant l’època en que els musulmans governaven aquelles terres, hi vivia Mohamed Ben Abderramàn Ben Tahir. Era el senyor de la comarca, guerrer i hàbil governant, amant de la naturalesa i la literatura; li agradava molt descansar de les seves tasques de govern llegint un llibre o passejant pel camp.
En el castell però, no hi vivia sol, sinó que ho feia amb la seva filla,Fàtima dels jardins, la més bonica de les donzelles, no hi havia ningú com ella. Tanta era l’estima que tenia per la seva filla, que li havia procurat la millor de les educacions. Per fer-ho Ben Tahir, va fer portar de Marroc l’home més savi, per tal de que la instruís. Al igual que ell, la seva filla havia heretat la seva estima per la literatura i la natura.
Ben Tahir, per tal de complaure a la jove, havia fet construir una alta torre unida al palau per un passadís en la que la jove passava hores i hores observant els antics gravats de les parets que envoltaven el barranc en el que es trobava ubicat el Palau, el barranc de la Hoz. El seu mestre li va anar transmetent coneixements en arts i lletres, i també en ciències ocultes, descobrint-li molts dels misteris de la màgia.
És així com la nena es va anar fent gran convertint-se en un ésser extraordinari tan pel que fa a la seva intel•ligència com a la seva bellesa física. Tot i així, Ben Tahir observava que la seva filla no era feliç. El pare, en un intent de distreure-la se l’emportava de viatge per tot l’Al – Àndalus on els més il·lustres i poderosos àrabs l’havien demanat en matrimoni, però la jove els rebutjava.
El pare desesperat davant de la tristor de la seva filla, es va decidir a parlar amb el seu mestre. I aquest li va explicar la raó de la infelicitat de la seva filla, era que sentia la buidor a dins del seu cor perquè era massa sàvia i massa poderosa com per poder viure com una noia de la seva edat. El savi mestre volia tornar a morir a la seva terra, i és que havien passat els anys i ja s’havia fet vell, però la jove noia no el volia deixar marxar fins que no li desvetllés el secret amb el que aconseguiria ser feliç.
Ben Tahir va obligar al savi a que li expliqués de que es tractava aquell secret, i aquest li va explicar que la seva filla havia descobert un palau encantat ple de riqueses i al qual només s’hi pot accedir a través d’una escala, una escala màgica que no havia estat construïda per que la puguin utilitzar els mortals. Però el savi coneixia una altra entrada, que no havia desvetllat mai a ningú. Ben Tahir el va obligar a desvetllar el secret d’aquesta entrada i el savi va explicar que era una entrada molt perillosa i que era possible que si la seva filla entrava al palau no en podria sortir mai més, presa d’un encanteri que podria durar tota l’eternitat.
Ben Tahir obsessionat en aconseguir la felicitat de la seva filla, va obligar al savi a que els portés a ells dos a l’entrada secreta. I així aquella mateixa nit, els tres plantats davant de l’escala estaven disposats a començar una aventura amb un final que ningú no coneixia. El savi va treure un llibre molt antic, en va llegir uns conjurs. I de cop van començar a sentir de les entranyes de la terra uns forts sorolls, que a mesura que el savi avançava amb la seva lectura, s’anaven fent més intensos.
Fins que finalment després de tres pàgines de lectura, la roca es va obrir davant dels seus ulls permetent-los el pas cap a un palau brillant i màgic. Pare i filla hi van entrar, i el mag es va quedar palplantat, va treure de la seva butxaca un estrany xiulet i va continuar llegint els paràgrafs del seu peculiar llibre.
Quan pare i filla van sortir del palau, va tornar a fer xiular l’estrany xiulet i van tornar a casa. L’agraïment de Ben Tahir era tan gran, que va decidir deixar que el savi tornés a la seva terra. No sense abans donar-li a la seva filla aquell meravellós llibre que contenia la clau per tornar a visitar aquell fantàstic palau.
La felicitat va inundar a pare i filla durant una bona temporada, fins que una nit, la jove va desaparèixer. El darrer que en va saber Ben Tahir és que la jove s’havia fet acompanyar per una serventa al peu de les escales, i que havia aconseguit entrar en el palau encantat, però no n’havia pogut sortir. La serventa havia tornat cap al castell després d’esperar-la tota la nit. Ben Tahir, desesperat va ordenar als seus homes que rebentessin la roca per tal de poder alliberar a la seva filla, que amb prou feines es feia sentir amb un petit fil de veu demanant que la treiessin del seu estimat palau.
El pare desesperat es va adonar que la seva única esperança era trobar al savi per tal de que alliberés a la seva filla, però quan el va trobar aquest s’estava morint, i en els seu darrer alè de vida l’únic que li va poder dir era que la seva filla havia estat presa d’un encanteri pel qual estaria obligada a restar en el palau fins que…
I no va poder acabar la darrera frase que el savi ja jeia mort als braços de Ben Tahir. Aquest, desesperat pel dolor de la pèrdua, va morir al poc temps.
I des d’aleshores, diuen que la bonica donzella apareix cada 100 anys baixant per la misteriosa escala dibuixada en la roca, amb l’únic anhel de que una ànima mortal l’alliberi del seu encantament. Són molts els que asseguren haver-la vist, però ningú ha aconseguit alliberar-la.”
Aquesta bonica i màgica història és L’escala de la Donzella, una història d’origen Valencià situada a les rodalies del poble de Moixent, al Barranc de la Hoz. Un Barranc amb un gran passat i és que les seves parets contenent pintures prehistòriques, d’aquí les pintures que observava la donzella des de la seva alta torre. A la vegada, aquest barranc també té unes formacions geològiques sorprenents, un relleu que s’ha anat forjant gràcies a l’erosió forjada pel Riu Bosquet, que abans de travessar el poble, discorria entre dues muntanyes, que han anat dibuixant en les roques capritxosos i estranys relleus formats a través de l’erosió. Relles que per molts són simples conseqüències de l’erosió i per altres posseeixen el seu propi nom i les seves llegendes.
Una d’aquestes estranyes i particulars formacions és l’Escala de la Donzella, anomenada així degut a la llegenda que li ha donat nom durant segles i segles de tradició oral.
Aquesta llegenda està ambientada en l’època de la dominació musulmana durant l’edat Mitjana, concretament durant el regnat d’Abdalazis II. De fet, és molt habitual trobar un munt de llegendes ambientades en l’època de dominació musulmana, com ho poden ser algunes de les que ja us he portat. Les catalanes: la Batalla dels Bous o les Encantades de Vallderrós, i les Balears com La Cova d’en Xoroi o el Moro Mussa.
Una història fascinant, bonica i sorprenent que té una bonica manera d’explicar-nos que la formació d’una espècies d’escales incrustades a la roca, va ser deguda per éssers que probablement no eren mortals, i que per tant els mortals no podien utilitzar aquella escala. Una escala que per les gents de Moixent segur que és molt més que una formació geològica causada per l’erosió de les aigües d’un riu.
Imatges
Us deixo amb algunes imatges del poble de Moixent, de les pintures prehistòriques que s’hi poden observar, i de les restes del Castell i de la torre de vigilància.
