L’altre dia els nens estaven força inquiets, jo estava endreçant els fulls de les carpetes per preparar l’avaluació de Febrer, i no hi havia manera de que estiguessin tranquils, estaven berenant i ni acabaven de berenar ni callaven. Així que els hi vaig dir “Voleu que us expliqui un conte?”. Evidentment, tots van respondre pràcticament a la vegada que sí. Aleshores jo els pregunto: “i qui voleu que aparegui al conte que inventaré ara?”. “El conte ha de passar en un bosc” diu un nen, “jo vull que surti el Patufet” diu un altre, “i jo la Caputxeta”. D’acord, dit i fet, començo la història:
“Hi havia una vegada en un bosc, hi havia una casa de fusta molt i molt bonica, en aquella casa hi vivia una nena amb els seus pares. Era una nena una mica peculiar i és que li agradava molt el color… “groc!” (diu un dels nens de la classe). Doncs això, que li agradava molt el color groc. Tan era així, que el seu pare li va cosir una caputxeta groga. És per això que tots la coneixien com La Caputxeta Groga.
Un bon dia, la mare estava cuinant i necessitava una mica de romaní per acabar de preparar el dinar, i la Caputxeta no s’ho va pensar dues vegades i li va proposar a la seva mare que ja hi anava ella a buscar el romaní. Dit i fet, va agafar la seva Caputxeta i el seu cistell i es va encaminar cap al bosc. Una vegada allà, de sobte va sentir un soroll que provenia de darrera d’un bolet, eren com una espècies de crits, però es sentia tan fluix que la Caputxeta no acabava d’entendre res.
Es va acostar mica en mica, al bolet. Va començar a pensar que potser es tractava d’un ocell que s’havia fet mal, també podia ser un ratolinet… però quina va ser la sorpresa de la Caputxeta, quan en acostar-se, va veure que es tractava d’un nen minúscul! Era el Patufet, menut i eixerit, però molt i molt trist. Plorava i plorava i és que segons deia un ocell que no havia vist venir li havia pres la seva barretina, i ara no podia tornar a casa sense la barretina i és que els seus pares es podien enfadar.
La Caputxeta hi va donar un parell de voltes, i va començar a pensar qui podia ser l’ocell que li podria haver pres la barretina al pobre Patufet. La Caputxeta coneixia tots els ocells i animalons que vivien en aquell bosc, i és que el coneixia com el palmell de la seva mà. S’hi passava hores i hores voltant amunt i avall. És per això que quan en Patufet li va explicar la seva història, va tenir clar que es tractava del Corb que ja havia fet de les seves una altra vegada i s’hauria emportat la barretina d’en Patufet al seu niu, ja que allà era el lloc on amagava tots els seus trofeus.
Es van acostar el Patufet i la Caputxeta, a l’arbre on era el niu del corb, però era un arbre molt alt, i en Patufet en seguida es va tornar a posar trist, i és que estava segur que no podria arribar mai al capdamunt de l’arbre. Però la Caputxeta Groga, molt agosarada ella, li va dir: “Tu tranquil, que jo m’enfilaré a l’arbre per tu i recuperaré la teva barretina.”
Dit i fet, en menys de cinc minuts la Caputxeta ja havia baixat de l’arbre i havia recuperat la barretina del niu del corb, que estaria voltant a la recerca d’un altre “tresor”.
En Patufet va estar mol content, la Caputxeta el va agafar, se’l va posar al damunt de l’espatlla i el va portar cap a casa seva. En Patufet content i la Caputxeta que està a punt d’arribar a casa, qua se n’adona que s’ha descuidat el més important: “El romaní per la mare!” crida la nena. I corre que correràs, se’n torna cap al bosc, cull el romaní i arriba a casa com si no hagués passat res. La mare que li pregunta com és que ha tardat tant, i la nena somriu sense explicar res a la mare, que se la mira sabent que de ben segur que ja n’ha fet una de les seves.
Des d’aquell dia la Caputxeta Groga i en Patufet es va fer molt bons amics, i ben sovint anaven al bosc a jugar a fet i amagar, i com bé podreu deduir, sempre acabava guanyant en Patufet.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.”
I fins aquí aquesta peculiar història, al gust dels meus nens.