Christian Inaraja i Genís és un il·lustrador català nascut a Vic l’any 1972. Un il·lustrador d’aquells que sembla que nasqués amb un llapis sota el braç, i que tota la vida s’ha dedicat a dibuixar i il·lustrar. Fa 20 anys que s’hi dedica professionalment i a les seves esquenes hi ha una cinquantena de treballs, entre els quals destaquem els contes i àlbums il·lustrats publicats. Ha treballat per un munt d’editorials, bona part de les més conegudes i prestigioses del nostre país, i també ha il·lustrat per les més famoses revistes infantils catalanes: El Cavall Fort, Tatano, Tretzevents, Piu piu…
Un il·lustrador molt complert amb un estil molt particular que a mi personalment m’ha fascinat descobrir. Us deixo amb les seves paraules, estic convençuda que de ben segur és una entrevista que us agradarà.
– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
De començar, no ho vaig decidir, sempre havia dibuixat, fins que un dia vaig rebre un primer encàrrec. I va ser més tard, quan ja estava ficat de ple en el món de l’art contemporani, quan em vaig adonar que jo no volia ser artista de galeria, sinó il·lustrador.
– Quan temps fa que t’hi dediques?
Dedicar-m’hi, des de sempre. Cobrar, uns vint anys.
– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
És igual de complicat ser metge, bomber o il·lustrador. De fet, quan un es vol dedicar a una cosa, valen les mateixes premisses: constància, esforç i convenciment. A partir d’aquí, si un creu fermament amb el que fa, finalment acabarà convencent als altres. La il·lustració infantil, malgrat crisi i malgrat revolució digital, sempre hi serà, ja que els nens aprenen molt abans a llegir imatges que textos.
Hi ha editorials de tot tipus, il·lustradors/es de totes menes, i lectors/es de tots els gustos, per tant, només es tracta de fer encaixar aquestes tres peces. Com a il·lustrador/a, un ha de saber trobar el tipus d’editorial o suport que encaixa amb la seva manera de treballar.
– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
De tots em sento una mica orgullós, però poc. Quan veus un projecte finalitzat, acostumes a visualitzar-hi tots els errors, així que jo faig l’esforç d’oblidar-me’n i pensar en el proper projecte, perquè, de fet, el més interessant és el procés, com en la majoria de coses.
– I quin va ser el més difícil?
Cap en concret. Suposo que els més difícils són els més llargs, els més complexes, o els que comporten un estudi previ més detallat. Acostumo, però, a no prendre’m els projectes com un repte sinó com un plaer.
– El teu estil canvia en funció de l’àmbit al que va destinat o intentes sempre mantenir-te fidel al teu propi estil?
Potser abans intentava adaptar-me una mica en funció del lloc on anaven destinades les il·lustracions. Ara ja no. He entès que el que fa la cosa és el contingut (que aquest sí que s’adapta) però no l’estil, ja que no existeixen els estils per explicar coses concretes, sinó que aquestes coses contretes es poden explicar de maneres diverses. I la meva és una de les possibles maneres. Si agrada bé, i sinó, també.
– Has il·lustrat per a diferents àmbits, revistes infantils com el Tatano, El TretzeVents, Cavall Fort… ; i per a contes i àlbums il·lustrats. En quin àmbit et sents més còmode?
Darrerament il·lustro per unes quantes revistes per adults i me n’adono que utilitzo els mateixos recursos que quan dibuixo per a revistes infantils. I és que amb els anys i l’experiència he arribat a la conclusió que tot ho he de fer amb comoditat, sinó és que no encaixo amb el projecte i més val deixar-ho per a un altre/a. A vegades, quan agafo un llibre i l’obro, veig que les il·lustracions grinyolen amb el text, o que tots els dibuixos estan a disgust a la pàgina, perquè totes les peces les han fet encaixar de manera forçada.
– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Tot i que vivim en una societat que t’obliga a reflexionar sobre totes les coses, més que res per no equivocar-te, quan dibuixo faig el revés. Si m’encarreguen un projecte o un text per il·lustrar, el llegeixo i ja em ve un pensament del què puc fer a partir d’aquell material, i sovint faig un primer dibuix, ràpid i espontani, a partir d’aquella primera idea. Sovint també, provo altres camins o variants sobre aquella idea, però només em serveixen per adonar-me que el primer esbós era el millor, i que no cal donar-hi més voltes.
M’agrada sempre explicar-me amb el primer pensament que tinc, i que acostuma a ser també el primer esbós. I m’agrada que qualsevol obra sigui sincera amb ella mateixa; a vegades la reflexió vehicula cap a camins amanerats i no és bona consellera. Algú va dir que els primers pensaments de qualsevol cosa són els menys contaminats, i jo tinc aquesta premissa tant mironiana com a esquema bàsic de treball.
– Il·lustrar és…
Una manera d’ordenar els pensaments i de confirmar-se un mateix com a punt visible en aquest planeta. Bé, dibuixar i qualsevol activitat artística…
– Si no fossis il·lustrador series…
De fet, em considero més escriptor que il·lustrador, el que passa és que encara no he escrit cap llibre perquè m’ha fet mandra, i dibuixar no me’n fa tanta.
Il·lustrar m’encanta, però m’agrada més anar a la platja i no fer res, i sempre que puc, ho practico.
– Com definiries el teu estil?
Bé, com ja he comentat abans, jo sóc de l’estil del “tal com raja”, i no em sabria definir més enllà d’això…
– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
N’hi ha molts…però bé, per dir-ne algún: Kveta Pakovská, Miroslav Sasek o Janusz Stanny. I dels d’aquí, Cesc sempre ha sigut el meu referent.
– Has il·lustrat un gran clàssic català, El Gegant del Pi, va resultar complicat il·lustrar una història de tanta tradició?
En aquest cas, sÍ que faig l’esforç d’intentar d’oblidar-me dels esquemes que ja pugui tenir definits sobre el clàssic, per poder treballar lliurement. La resta és com qualsevol altre projecte.
– Si poguessis escollir un altre conte clàssic per il·lustrar. Quin t’agradaria que fos? Perquè?
No tinc clàssics preferits. M’agrada el repte d’il·lustrar qualsevol història, des de grans clàssics fins a petits contes, sempre que estiguin ben escrits.
– Si fossis un personatge de conte series…
Tant el Gegant del Pi com el Patufet em cauen bé.
– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Crec que ja estic allà on volia. No necessito massa, sempre que pugui gaudir dels petits plaers de la vida.
– Un país amb bona literatura infantil és…
Catalunya.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil a les nostres contrades?
La literatura infantil a Catalunya sempre ha sigut pal de paller, i des de Carles Riba fins a Folch i Torres sempre hi ha hagut grans autors/es catalans/es que han escrit per a infants. De fet, jo no sé veure la diferència entre la bona literatura i la bona literatura infantil.
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic començant a treballar en una col·lecció de llibres que es desenvoluparan a partir d’un personatge que he creat. Veurem com queda…