Elefant Trompeta

Avui us porto un curt d’animació fantàstic, preciós i sorprenent. Es tracta d’un film de 15 minuts creat l’any 2011 i dirigit per William Joyce i Brandon Oldenburg, i produïda pels estudis Moonbot. Un curt que en aquesta passada edició dels Óscars va guanyar el guardó al Millor Curtmetratge d’Animació, i m’he posat a veure’l i m’ha semblat poc més que fascinant, sorprenent, deliciós…

La història ens explica com Morris Lessmore es troba al balcó de casa escribint les seves memòries, quan de sobte es veu atrapat enmig d’un tornado que l’arrossega ben lluny, mentre ell s’aferra desesperadament al seu llibre.

Quan tot ha passat, el seu món està devastat, tot ha perdut el seu color i s’ha tornat blanc i negre. I el seu estimat llibre ha perdut tot el text que hi havia a les seves pàgines. Està totalment en blanc. Recull el seu llibre, i comença a caminar pels voltants de la zona on es troba, quan de sobte veu un grup de llibres voladors que estan subjectats per una fina cinta que porta una bonica noia que té el poder de volar. La noia envia cap a baix un dels seus contes, el d’en Humpty Dumpty, i a partir d’aquell moment tot en la vida d’en Morris comença a canviar…

I no us n’explico més perquè considero que aquest film és una autèntica delícia que cal que veieu amb els vostres propis ulls, 15 minuts d’una història d’amor cap als llibres i la lectura.

El protagonista està inspirat en l’actor de cinema mut Buster Keaton, i l’escena del tornado s’inspira en el mític clàssic El Mag d’Oz, i també en la devastadora catàstrofe de l’Huracà Katrina. Però inspiracions a part, només us demano una coseta, seieu davant del vostre ordenador, prepareu-vos un cafè o un bon “colacao” i dediqueu 15 minuts del vostre valuós temps en mirar-vos-el. Crec que no us defraudarà.

Avui us porto un racó curiós, especial, diferent, que estic ben segura que us agradarà. No es tracta d’una llibreria ni d’una jugueteria. De fet no acostumo a portar-vos botigues de dolços però aquesta és molt especial. Es tracta de la nova botiga oberta a Londres d’M&M’s World. Una autèntica bogeria d’aquests cacauets recoberts de colors. Hi podeu trobar de tot: tasses, samarretes, souvenirs de tota mena, M&M’s de tots els colors imaginables o més…

És una autèntica passada, pràcticament una atracció turística, són 4 plantes dedicades a aquests especials i famosos dolços.  No deixeu d’entrar-hi a ser una mica nens, per molt que no us agradin els M&M’s, estic ben segura que fins i tot us vindran ganes de comprar-ne.

La botiga la podeu trobar a la següent adreça i el seu horari és aquest:

M&M’S WORLD LONDON

10 Wardour Street, Leicester Square

Hr. De Dilluns a Dissabte de 10 a 24h

Diumenge de 12 a 18h

Us deixo amb algunes de les fotos que hi vaig fer.

Avui és el Dia del Pare, i ja sabeu que no sóc gaire partidària d’aquest tipus de festa d’interès purament comercial, però a l’escola hem de preparar una manualitat pel dia del pare, i cada any la vaig canviant, i aquest any crec que els meus nens i jo hem acabat fent-ne una de molt bonica, o si més no, molt colorista!

Es tracta d’un portallapis fet amb una base de fusta i dos rotllos de paper de WC. Un d’ells sencer i l’altre trient-ne un quart que servirà després per a posar-hi la goma d’esborrar. Els rotllos van folrats amb cintes de colors de paper xarol enganxades horitzontalment pels mateixos nens. El resultat acaben sent 25 portallapis totalment diferents i combinats amb els colors que més agraden als nens.

Us deixo amb una foto que en vaig fer d’uns quants perquè em digueu si us agraden. Jo crec que als pares també els agradaran moltíssim!

L’altre dia els nens estaven força inquiets, jo estava endreçant els fulls de les carpetes per preparar l’avaluació de Febrer, i no hi havia manera de que estiguessin tranquils, estaven berenant i ni acabaven de berenar ni callaven. Així que els hi vaig dir “Voleu que us expliqui un conte?”. Evidentment, tots van respondre pràcticament a la vegada que sí. Aleshores jo els pregunto: “i qui voleu que aparegui al conte que inventaré ara?”. “El conte ha de passar en un bosc” diu un nen, “jo vull que surti el Patufet” diu un altre, “i jo la Caputxeta”. D’acord, dit i fet, començo la història:

“Hi havia una vegada en un bosc, hi havia una casa de fusta molt i molt bonica, en aquella casa hi vivia una nena amb els seus pares. Era una nena una mica peculiar i és que li agradava molt el color… “groc!” (diu un dels nens de la classe). Doncs això, que li agradava molt el color groc. Tan era així, que el seu pare li va cosir una caputxeta groga. És per això que tots la coneixien com La Caputxeta Groga.

Un bon dia, la mare estava cuinant i necessitava una mica de romaní per acabar de preparar el dinar, i la Caputxeta no s’ho va pensar dues vegades i li va proposar a la seva mare que ja hi anava ella a buscar el romaní. Dit i fet, va agafar la seva Caputxeta i el seu cistell i es va encaminar cap al bosc. Una vegada allà, de sobte va sentir un soroll que provenia de darrera d’un bolet, eren com una espècies de crits, però es sentia tan fluix que la Caputxeta no acabava d’entendre res.

Es va acostar mica en mica, al bolet. Va començar a pensar que potser es tractava d’un ocell que s’havia fet mal, també podia ser un ratolinet… però quina va ser la sorpresa de la Caputxeta, quan en acostar-se, va veure que es tractava d’un nen minúscul! Era el Patufet, menut i eixerit, però molt i molt trist. Plorava i plorava i és que segons deia un ocell que no havia vist venir li havia pres la seva barretina, i ara no podia tornar a casa sense la barretina i és que els seus pares es podien enfadar.

La Caputxeta hi va donar un parell de voltes, i va començar a pensar qui podia ser l’ocell que li podria haver pres la barretina al pobre Patufet. La Caputxeta coneixia tots els ocells i animalons que vivien en aquell bosc, i és que el coneixia com el palmell de la seva mà. S’hi passava hores i hores voltant amunt i avall. És per això que quan en Patufet li va explicar la seva història, va tenir clar que es tractava del Corb que ja havia fet de les seves una altra vegada i s’hauria emportat la barretina d’en Patufet al seu niu, ja que allà era el lloc on amagava tots els seus trofeus.

Es van acostar el Patufet i la Caputxeta, a l’arbre on era el niu del corb, però era un arbre molt alt, i en Patufet en seguida es va tornar a posar trist, i és que estava segur que no podria arribar mai al capdamunt de l’arbre. Però la Caputxeta Groga, molt agosarada ella, li va dir: “Tu tranquil, que jo m’enfilaré a l’arbre per tu i recuperaré la teva barretina.”

Dit i fet, en menys de cinc minuts la Caputxeta ja havia baixat de l’arbre i havia recuperat la barretina del niu del corb, que estaria voltant a la recerca d’un altre “tresor”.

En Patufet va estar mol content, la Caputxeta el va agafar, se’l va posar al damunt de l’espatlla i el va portar cap a casa seva. En Patufet content i la Caputxeta que està a punt d’arribar a casa, qua se n’adona que s’ha descuidat el més important: “El romaní per la mare!” crida la nena. I corre que correràs, se’n torna cap al bosc, cull el romaní i arriba a casa com si no hagués passat res. La mare que li pregunta com és que ha tardat tant, i la nena somriu sense explicar res a la mare, que se la mira sabent que de ben segur que ja n’ha fet una de les seves.

Des d’aquell dia la Caputxeta Groga i en Patufet es va fer molt bons amics, i ben sovint anaven al bosc a jugar a fet i amagar, i com bé podreu deduir, sempre acabava guanyant en Patufet.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.”

I fins aquí aquesta peculiar història, al gust dels meus nens.

Avui us porto unes joguines de les que em vaig enamorar a Londres, de fet, ja les coneixia, però em va fascinar que allà, a les botigues de joguines les Sylvanian Families tenien una secció pròpia enorme, amb famílies que mai havia vist. Pels qui no els conegueu Sylvanian Families són una marca de joguines molt peculiars. Es tracta de famílies d’animals molt menudes, on cada figura no deu mesurar més de 10 cm i que porten els seus propis vestidets. És com tota una col·lecció gegant de cases de nines habitades per aquests simpàtics animalons. Bé, de fet amb els seus productes podríeu muntar una autèntica ciutat sencera: cases, botigues diferents, diferents mitjans de transport, serveix com escoles, hospitals… És una autèntica bogeria, un món fascinant del que si hi comences a formar part, no podràs parar de col·leccionar-los.

A part de tot això, la textura dels animalons és molt característica, i és que són durs, probablement de plàstic, però estan folrats d’una espècies de vellut suau que els fa fàcilment reconeixedores.

No us puc explicar gaire més, només que us deixo una “petita” mostra d’imatges, i és que n’he triat més de 130, però és que si visiteu la seva pàgina web veureu que n’hi ha moltíssimes famílies més.

A vegades els contes sense text són els que ens diuen més coses, el que més expliquen i els que ho fan a través de millors històries. I és que ja se sap que una imatge val més que mil paraules, i en el cas dels contes, també pot ser així. Avui us porto algunes boniques històries de contes que no diuen res, però que diuen molt. En definitiva, contes sense text.

DÍA DE PESCA, Laurent Moreau, Col·l. Pípala, Adriana Hidalgo Editora –> Aquest conte ens narra un dia de pesca normal per un home, que de bon matí agafa la seva bicicleta, comença el seu viatge particular i se’n va cap al mar. En cada plana, va avançant en el seu trajecte i ho anem veient com si es tractés d’una càmera des de l’aire. Mentre el nostre protagonista resta aliè a tot el que passa al seu voltant. Vides que es creuen, escenaris que van canviant.

Un bonic passeig pintat amb llapis blau i utilitzant els colors de manera molt particular. Una història senzilla i simple, però complexa en el que fa als detalls que es van creuant en la història. Com a resultat, tenim una molt bona història.

PICCOLO Y NUVOLA,  Emilio Urberruaga, Editorial Narval (2011) –> Aquest conte és d’una simplicitat increïble, però no per això en fa un àlbum pitjor. És una història que comença amb Piccolo, que és l’ocell més menut de la seva bandada, i es distreu per saludar a la petita núvol Nuvola. És així com els dos es perden i emprenen un viatge que els portarà a buscar la seva família, i ho faran junts i recorrent paisatges molt diferents, a través del cel i per damunt del mar. És la història d’una amistat amb final feliç, a més de tractar el tema de la contaminació ambiental amb subtilesa i delicadesa.

El seu autor és el Premi Nacional d’Il·lustració de 2011 i això li dona cert prestigi a un títol molt especial, com és aquest bonic àlbum.

¿DÓNDE ESTÁN MIS GAFAS?, María Pascual, Thule Ediciones –> Aquesta és una història senzilla, divertida, un xic surrealista i esbojarrada. Però en certa manera molt quotidiana, i és que jo n’he vist a més d’una i de dues persones que porten ulleres i que les perden sovint sense saber ben bé on les han deixades, i sense adonar-se tampoc de que les tenen molt més a prop del que es pensen en realitat.

El protagonista d’aquesta història, les buscarà per tota la casa.

Avui faré un article d’aquells d’autoreflexió, d’aquells que de tant en tant van tan bé per buidar el pap, que et serveixen per explicar el perquè de la teva feina i el com del teu dia a dia com a mestra.

Diuen que això de ser mestre és vocacional, i no hi puc estar més d’acord. Ja de petita, quan jugava amb les meves nines, jugava a fer classe, a preparar-los feina, a explicar… i crec que això ja de petita, va marcar el que volia ser de gran. Arriba l’adolescència, acabes l’educació secundària obligatòria sense tenir molt clar què vols fer, però amb la certesa del que no vols, t’encamines cap al Batxillerat Social, sabent que mai has estat dona de ciències. I arriba la temuda selectivitat i el moment de decidir què seràs quan siguis gran.

És en aquell moment en que li dones voltes a tot plegat, tanques els ulls i ets plenament conscient de que la teva passió és el món de l’ensenyança, el món dels infants. Però quina edat? És ben senzill, els més menuts, els que encara creuen amb les fades i amb Peter Pan i en el que en el món no hi ha res més important que ells mateixos, els seus papes i els seus amics del cole. Són aquests els nens que vull fer crèixer, els nens amb els que vull somiar, amb els que vull compartir aprenentatges.

És un camí estrany, 3 anys de carrera i surts amb una sensació de vertigen impressionant a l’hora d’enfrontar-te tu sola a una classe. Com fer-ho? Quin és el camí que cal seguir? Tens moltes idees, teories i il·lusions… però i a la pràctica què?

Treballes dur, intentes donar el millor de tu mateixa, aportar tot el que puguis perquè els teus nens siguin feliços al teu costat durant el curs que t’acompanyaran.

En el món de l’Educació Infantil, jo he tingut la sort de poder viure les dues grans etapes, la de 0 a 3 treballant en una Llar d’Infants, i la de 3 a 6 en una escola, etapa en la qual avui dia continuo treballant. I crec que aquest fet m’ha enriquit molt com a mestra, m’ha fet valorar la tasca impressionant que es fa a les escoles bressol i la importantíssima funció de les bones educadores. I és que quan es parla d’Educació Infantil, sovint molta gent, oblida que també existeix l’etapa de 0 a 3, una etapa on els aprenentatges que duu a terme un infants són importantíssims, i és que de fet són vitals per al seu correcte desenvolupament com a infant i al seva autonomia.

I què us puc explicar de l’etapa de 3 a 6? Els nens aprenen els nombres, les lletres, a escriure, comencen a llegir, entenen el perquè de les coses… i en tots aquests aprenentatges tens el paler de participar-hi, de veure com creixen, com es fan grans, i com se’ls il·lumina la carona quan han llegit una paraula per primera vegada, o han descobert un nombre nou.

I avui em plantejava… Perquè ser mestra? Doncs perquè estimo el que faig, no podria viure de la mateixa manera sense els meus nens, sense tenir aquesta sensació d’aprendre dels més menuts, sense explicar contes. I és que moltes vegades he sentit que un bon mestre mai deixa de ser mestre, és mestre les 24hores del dia, no és quelcom que quan surti de la classe desaparegui. Sempre té inquietuds pels seus alumnes, sovint pensa en com pot ajudar un nen en això o allò altre…

I jo no sóc mestra per ser una mestra corrent, jo vull ser una mestra diferent. M’encantaria poder ser una mestra a la que algun dels seus alumnes quan fos gran i li preguntessin quina ha estat una mestra important per ells pogués recordar el nom de la Senyoreta Meritxell. És quelcom que m’emociona i que em faria molt feliç, no haver estat una mestra que hagi passat de forma desapercebuda per la vida dels meus alumnes al llarg de la meva carrera, i crec que encara haig de recórrer un llarg camí en aquest aspecte per aconseguir-ho.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2012)

Quan vaig pensar en buscar un conte per aquesta llegenda vaig pensar, “Ni t’hi molestis, segur que ningú s’ha molestat en publicar-la”. Però aquesta vegada em vaig equivocar, tot i que no es tracta d’una publicació d’una editorial coneguda, ara us explico el què.

L’ESCALA DE LA DONZELLA, Francesc Belda, Il·l. Ramón Chorques, Editorial Caixa Ontinyent (2004) –> Que l’editorial d’una Caixa Local hagi editat contes i llegendes típics de les seves comarques, és si més no curiós, i tot i que potser no es tracta d’una excel·lent edició, sí que es tracta d’un conte que podem oferir als infants per a que coneguin aquesta llegenda.

“La llegenda que avui ens ocupa va tenir lloc fa molts i molts anys a la localitat de Moixent, allà on avui encara podem veure les restes d’un antic i majestuós castell. Un castell en el que durant l’època en que els musulmans governaven aquelles terres, hi vivia Mohamed Ben Abderramàn Ben Tahir. Era el senyor de la comarca, guerrer i hàbil governant, amant de la naturalesa i la literatura; li agradava molt descansar de les seves tasques de govern llegint un llibre o passejant pel camp.
En el castell però, no hi vivia sol, sinó que ho feia amb la seva filla,Fàtima dels jardins, la més bonica de les donzelles, no hi havia ningú com ella. Tanta era l’estima que tenia per la seva filla, que li havia procurat la millor de les educacions. Per fer-ho Ben Tahir, va fer portar de Marroc l’home més savi, per tal de que la instruís. Al igual que ell, la seva filla havia heretat la seva estima per la literatura i la natura.
Ben Tahir, per tal de complaure a la jove, havia fet construir una alta torre unida al palau per un passadís en la que la jove passava hores i hores observant els antics gravats de les parets que envoltaven el barranc en el que es trobava ubicat el Palau, el barranc de la Hoz. El seu mestre li va anar transmetent coneixements en arts i lletres, i també en ciències ocultes, descobrint-li molts dels misteris de la màgia.
És així com la nena es va anar fent gran convertint-se en un ésser extraordinari tan pel que fa a la seva intel•ligència com a la seva bellesa física. Tot i així, Ben Tahir observava que la seva filla no era feliç. El pare, en un intent de distreure-la se l’emportava de viatge per tot l’Al – Àndalus on els més il·lustres i poderosos àrabs l’havien demanat en matrimoni, però la jove els rebutjava.
El pare desesperat davant de la tristor de la seva filla, es va decidir a parlar amb el seu mestre. I aquest li va explicar la raó de la infelicitat de la seva filla, era que sentia la buidor a dins del seu cor perquè era massa sàvia i massa poderosa com per poder viure com una noia de la seva edat. El savi mestre volia tornar a morir a la seva terra, i és que havien passat els anys i ja s’havia fet vell, però la jove noia no el volia deixar marxar fins que no li desvetllés el secret amb el que aconseguiria ser feliç.
Ben Tahir va obligar al savi a que li expliqués de que es tractava aquell secret, i aquest li va explicar que la seva filla havia descobert un palau encantat ple de riqueses i al qual només s’hi pot accedir a través d’una escala, una escala màgica que no havia estat construïda per que la puguin utilitzar els mortals. Però el savi coneixia una altra entrada, que no havia desvetllat mai a ningú. Ben Tahir el va obligar a desvetllar el secret d’aquesta entrada i el savi va explicar que era una entrada molt perillosa i que era possible que si la seva filla entrava al palau no en podria sortir mai més, presa d’un encanteri que podria durar tota l’eternitat.
Ben Tahir obsessionat en aconseguir la felicitat de la seva filla, va obligar al savi a que els portés a ells dos a l’entrada secreta. I així aquella mateixa nit, els tres plantats davant de l’escala estaven disposats a començar una aventura amb un final que ningú no coneixia. El savi va treure un llibre molt antic, en va llegir uns conjurs. I de cop van començar a sentir de les entranyes de la terra uns forts sorolls, que a mesura que el savi avançava amb la seva lectura, s’anaven fent més intensos.
Fins que finalment després de tres pàgines de lectura, la roca es va obrir davant dels seus ulls permetent-los el pas cap a un palau brillant i màgic. Pare i filla hi van entrar, i el mag es va quedar palplantat, va treure de la seva butxaca un estrany xiulet i va continuar llegint els paràgrafs del seu peculiar llibre.
Quan pare i filla van sortir del palau, va tornar a fer xiular l’estrany xiulet i van tornar a casa. L’agraïment de Ben Tahir era tan gran, que va decidir deixar que el savi tornés a la seva terra. No sense abans donar-li a la seva filla aquell meravellós llibre que contenia la clau per tornar a visitar aquell fantàstic palau.
La felicitat va inundar a pare i filla durant una bona temporada, fins que una nit, la jove va desaparèixer. El darrer que en va saber Ben Tahir és que la jove s’havia fet acompanyar per una serventa al peu de les escales, i que havia aconseguit entrar en el palau encantat, però no n’havia pogut sortir. La serventa havia tornat cap al castell després d’esperar-la tota la nit. Ben Tahir, desesperat va ordenar als seus homes que rebentessin la roca per tal de poder alliberar a la seva filla, que amb prou feines es feia sentir amb un petit fil de veu demanant que la treiessin del seu estimat palau.
El pare desesperat es va adonar que la seva única esperança era trobar al savi per tal de que alliberés a la seva filla, però quan el va trobar aquest s’estava morint, i en els seu darrer alè de vida l’únic que li va poder dir era que la seva filla havia estat presa d’un encanteri pel qual estaria obligada a restar en el palau fins que…
I no va poder acabar la darrera frase que el savi ja jeia mort als braços de Ben Tahir. Aquest, desesperat pel dolor de la pèrdua, va morir al  poc temps.
I des d’aleshores, diuen que la bonica donzella apareix cada 100 anys baixant per la misteriosa escala dibuixada en la roca, amb l’únic anhel de que una ànima mortal l’alliberi del seu encantament. Són molts els que asseguren haver-la vist, però ningú ha aconseguit alliberar-la.”

Aquesta bonica i màgica història és L’escala de la Donzella, una història d’origen Valencià situada a les rodalies del poble de Moixent, al Barranc de la Hoz. Un Barranc amb un gran passat i és que les seves parets contenent pintures prehistòriques, d’aquí les pintures que observava la donzella des de la seva alta torre. A la vegada, aquest barranc també té unes formacions geològiques sorprenents, un relleu que s’ha anat forjant gràcies a l’erosió forjada pel Riu Bosquet, que abans de travessar el poble, discorria entre dues muntanyes, que han anat dibuixant en les roques capritxosos i estranys relleus formats a través de l’erosió. Relles que per molts són simples conseqüències de l’erosió i per altres posseeixen el seu propi nom i les seves llegendes.

Una d’aquestes estranyes i particulars formacions és l’Escala de la Donzella, anomenada així degut a la llegenda que li ha donat nom durant segles i segles de tradició oral.

Aquesta llegenda està ambientada en l’època de la dominació musulmana durant l’edat Mitjana, concretament durant el regnat d’Abdalazis II. De fet, és molt habitual trobar un munt de llegendes ambientades en l’època de dominació musulmana, com ho poden ser algunes de les que ja us he portat. Les catalanes: la Batalla dels Bous o les Encantades de Vallderrós, i les Balears com La Cova d’en Xoroi o el Moro Mussa.

Una història fascinant, bonica i sorprenent que té una bonica manera d’explicar-nos que la formació d’una espècies d’escales incrustades a la roca, va ser deguda per éssers que probablement no eren mortals, i que per tant els mortals no podien utilitzar aquella escala. Una escala que per les gents de Moixent segur que és molt més que una formació geològica causada per l’erosió de les aigües d’un riu.

Imatges
Us deixo amb algunes imatges del poble de Moixent, de les pintures prehistòriques que s’hi poden observar, i de les restes del Castell i de la torre de vigilància.