D'excursió…

31 maig 2012
0

Avui no us vull parlar d’una excursió en concret, ni de les excursions que hagi fet amb aquesta escola, o quan treballava a la Llar d’Infants, però sí que us vull parlar de les sensacions que genera una excursió en els nens, i en les mestres.

Estic pràcticament convençuda de que totes les que sou mestres i els mestres m’entendreu quan us explico com et sents quan prepares una excursió. La nit d’abans ja estàs en certa manera inquieta, pensant en com anirà tot, en que tot sortirà bé, en que esperes que els nens es portaran molt i molt bé, s’ho passaran en gran. Arriba el dia: sobretot no cal descuidar-se res: la càmera de fotos, bosses de plàstic per si comença l’espectacle dels marejos i vòmits a l’autocar, paper de wc, tovalloletes, roba de recanvi per si hi ha algun accident, el dinar en cas de que calgui portar-lo… I tot preparat, més nervis.

Els nens van arribant, ritual de cada excursió: “deixeu les motxilles al damunt de la taula, no cal que us tragueu la jaqueta que ara marxem, aneu a fer un pipi abans de sortir”. Passes llistes, comptes i recomptes que estiguin tots. Sempre hi ha el que arriba tard, t’inquietes, l’autocar que ja s’està esperant a la cantonada, i tu que ja pateixies perquè falta un o l’altre. Comences a fer que els nens es posin en fila de dos en dos, comencen els primers disgustos del matí: “És que jo vila anar amb aquest.”, “És que no vol anar amb mi”, “Ja no es el meu amic”… Disputes solucionades, arriba el dormilega, ara sí, ja hi som tots.

Bé, comprobacions d’última hora, tornes a comptar nens, revises que ningú es descuidi res, anem cap a l’autocar. Pares esperant aglotinats al costat de l’autocar esperant-se per acomiadar els seus fills, càmeres, faixos, petons de darrera hora que fa que més d’un es despisti de la fila, darreres indicacions de pares i mares patidors: “sobretot no et treguis la jaqueta que farà fred”, “recorda de posar-te l’impermeable que pot ploure”, “menja-t’ho tot!”. Pares preocupats que et comenten: “si us plau que la nena es posi al davant que es mareja”. 8 nens que es maregen i només quatre llocs al davant de tot de l’autocar, intentes asseure’ls el més endavant possible, com si el fet de seure al davant fos un gran què per evitar que una pobre criatura acabi vomitant…

Pugem a l’autocar, nens que s’enfaden perquè volen seure a la finestra i el seu company de viatge no els deixa. Abans de començar a cordar cinturons els dius al nens: “treieu-vos les jaquetes, deixeu les motxilles al mig dels dos seients”. Cordes cinturons, nens que comencen a suar la cansalada perquè la seva mare els hi ha dit que sobretot no es treguin la jaqueta, el convences de que a l’autocar la jaqueta no és necessària. Els pares buscant a les finestres els seus fills, curiosament tots queden a la banda contrària d’on estan les pobres criatures, els vidres foscos fan que els de fora no puguin veure bé qui hi ha dins. Els nens diuen adéu, els pares també saluden…

Arrenquem, els nens sobreexitats, comencen a veure els carrers de la zona on viuen: “casa meva és per aquí”, “jo visc allà”, “aquest és el parc on vaig a jugar”… Surts de la ciutat, com a mínim del barri, t’allunyes de la seva zona de referència. És aleshores quan comença el repertori musical, no comprenc l’estranya costum que fa que seguis als nens en un autocar i comencin a cantar totes les cançons que es saben, des de les més típiques com El sol, solet o La lluna, la pruna. Cançons força antigues o inusuals, o a la que tens algún nen amb un papa o una mamà molt aficionats al Barça comencen tota mena de càntics blaugranes, començant per l’himne.

Comencen les corbes i els marejos, malestars, els primers vòmits. La senyoreta que també es mareja com una sopa, li ha passat tota la vida, i tot i que ja hi està força immunitzada, se li remou un xic l’estòmac. Discretament agafa una tovalloleta per posar-se-la a sota el nas i olorar una mica intentant que se li passi el mareig, fa un nus a la bossa de la criatura amb el corresponent vomitat, si és que hi arriba a temps i continua el viatge.

Passem el dia, visitem el que s’hagi de visitar, i arriba l’estona lliure, l’estona d’esbarjo. Sempre hi ha algún nen que si hi ha sorra, cau, es fa una rascada al genoll i una mica de sang, res de res. Els nens gaudieixen del dia, s’ho passen bé, tornem a agafar l’autocar de tornada. Les tornades sempre són més plàcides, més d’un s’acaba adormint, estan rendits, esgotats, i les senyoretes també esgotades, amb ganes d’arribar, donar els nens els seus pares i quedar-te amb la sensació de que tot ha anat bé, que estem tots bé, i que cadascú podrà marxar a casa seva a descansar. Arribem a l’escola, els pares estan esperant, tots pendents de l’autocar, de si ha anat tot bé, si el nen ha pres molt el sol, si la nena s’ho ha menjat tot… però en el fons, no ens enganyem, els pares estan contents si els nens al baixar de l’autocar els diuen que s’ho han passat be, i afortunadament, sempre és així.

Jo sóc una mestra que no ho negarà, es posa tensa cada vegada que marxem d’excursió, però quan torna cada vegada té la sensació que li agrada anar-hi, que és una manera diferent de conèixer els nens, que s’ho passen bé, i que val la pena tots els preparatius, nervis i maldecaps que pot ocasionar. És un dia divertit i diferent que m’ha agradat ensenyar-vos, mostrar-vos que res és tan senzill com sembla i que preparar qualsevol activitat amb els infants fora de l’escola és complicat, però a la vegada motivador. Que us he explicat potser la part més negativa, però amb sentit de l’humor i amb ganes d’acostar-vos aquesta visió, pequè veieu com es viu des del punt de vista d’una mestra.



Comentaris

Deixa la teva opinió

<