I ja en són set els cursos que començaré com a mestra i tots tenen les seves coses especials. Sempre es fa un xic farragós, no ens enganyem per molt que estimis la teva feina, a ningú no li agrada acabar les seves vacances per tornar a treballar. El curiós és que sempre tinc la mateixa estranya sensació, que és la de tornar a començar del principi. M’explico, estic a P4 i en l’escola en la que treballo és un curs molt dur, ja que a P3 no treballen ni lletres ni nombres, i és a P4 on han d’adquirir tots aquests aprenentatges. Molta feina, molts fulls, i molts aprenentatges. I després de passar-te mesos doblegant l’esquena, ajudant a tots els nens a escriure i fer-ho gairebé un per un i dia rere dia, quan ja tens la sensació que escriuen sols i que ho fan prou bé, que ja no necessiten tan la teva ajuda, s’acaba el curs i se’n van a P5. Per una banda sents una gran satisfacció de lo grans que s’han fet al teu costat, de tot el que hem aprés junts, i per altra sents certa ràbia perquè tens la sensació de que quan ja han adquirit certa autonomia i s’han fet grans et marxen.
I ara és tot tornar a començar, entres a la classe el primer dia de classe i els veus petits, menuts, un xic ploraners i anyorats de les mames, papes i avis, de les vacances i d’estar a casa jugant, i penses que tu si poguessis també ploraries perquè també anyores els instants de relax que et donen les vacances, però allà has d’estar, consolant si cal, i aquí per mi comença un dels moments més importants del curs. Si més no, el que marcarà i establirà els límits que estàs disposada a no sobrepassar. Sempre el primer dia, tinc la costum de xerrar als meus nens, d’explicar-los que ja són un any més grans, que aprendran moltes coses i que s’ho passaran molt bé, que jugarem, cantarem, explicarem contes… tot plegat, sempre i quan ells compleixin certes normes que els hi faig saber ja des del primer dia. Potser ho trobareu exagerat, potser penseu que són nens massa menuts per explicar-los tot plegat, però a mi em serveix. M’explico, en la meva consciència, el fet d’haver-los marcat les pautes i normes que han de complir durant el curs, em serveix per si jo durant els mesos renyo a un nen per un comportament o un altre, o m’hi enfado, no sigui per ell una novetat i sàpiga que això passa perquè hi ha una sèrie de normes que no ha complert. Així no tinc la sensació de que no els he avisat amb antelació. No sé si m’he explicat, espero que sí.
Les normes que estableixo són força senzilles i no són complicades de complir, bàsicament són:
– No ens peguem ni barallem amb els companys, qualsevol problema que tinguin me l’han d’explicar a mi directament.
– Portar-se bé a classe: no trencar el material, no aixecar-se constantment de les cadires, seure bé…
– Fer cas a la senyoreta.
Crec que amb això englobo tot plegat, a part d’establir certes pautes de conducta durant al curs del tipus: Dir bon dia quan entrem a la classe al matí, demanar les coses siusplau, donar les gràcies, aprendre a esperar el nostre torn, aixecar el braç per parlar, que amb el menjar no es juga ni es llença… No sé, són coses que jo considero bàsiques i de sentit comú i que a mi, els meus pares em van ensenyar de petita que eren de bona educació, i jo intento inculcar-les als meus nens cada any.
En definitiva, considero que les pautes i normes establertes el primer dia, i l’acceptació o no que els nens en facin d’aquestes, són fonamentals per a encarar de manera positiva i profitosa un nou curs. I així és com passo part del meu primer dia d’escola, un dia complicat, potser una mica dur, però que intento passar amb el millor humor possible i començar amb energies i molta il·lusió.