Si hi ha una pel·lícula de Disney que feia mesos que esperava en candeletes, aquesta era sens dubte Brave. Des que vaig saber que la farien tenia clar que l’havia d’anar a veure i és que reunia els requisits essencials per a que m’agradés: animació de Pixar, Escòcia, princesa valenta…
Us explico una mica l’argument intentant no fer-vos gaire spoiler del que passarà, tot i que si la voleu anar a veure potser que no llegiu el que poso que em sabria greu trencar la màgia.
Aquesta és la història de Merida, la princesa i hereva del tro d’Escòcia, una princesa que l’han criat i educat com a tal, amb una mare excessivament estricte que la instruït per a poder-se convertir algun dia en reina, i ara és hora de que un dels fills dels líders dels altres tres clans d’Escòcia sigui el seu marit. És per això que s’organitza un torneig on el vencedor serà promès amb la princesa. Merida per això és una noia amb caràcter, que sap utilitzar les armes, que l’arc se li dona de meravella i que no està pas disposada a casar-se amb ningú ni a escollir marit, ella vol ser lliure. Per aconseguir-ho…
I ja està fins aquí, una història on hi ha tots els elements dels contes de fades: bruixes, encanteris, un rei, una reina, una princesa… Però en falta un, no? Algú que fa que els contes siguin ensucrats i amb final feliç, oi? I el príncep? On és? El noi, el protagonista, l’heroi? No n’hi ha!!! Visca! Un aplaudiment per Disney que per primera vegada crec que s’ha atrevit a fer una història sense amor, sense noi, sense heroi masculí, i això la fa sens dubte una pel·lícula diferent.
Ara us parlaré una mica dels personatges.
El meu preferit és evidentment i sens cap mena de dubte, la protagonista, la princesa Merida de cabells rojos com el foc i esbojarrats al vent, valenta, atrevida, divertida i bona amb l’arc i les fletxes, creu amb la màgia i amb els focs follets i és tot plegat la que l’empentarà a buscar el seu propi destí. És la imatge d’una princesa diferent, que no va vestida amb vestits ridículs, ni de rosa, que no espera el seu príncep blau i que l’únic que espera és ser ella mateixa qui esculli el seu propi camí.
Després tenim la figura de la mare, una gran reina i una gran dona. Compassiva i piadosa, però sovint massa estricta amb una filla que l’únic que té ganes és d’arrencar el vol. Sempre correcte, sempre elegant, incapaç de mostrar la seva part més humana, més real.
El Rei és també un dels meus personatges preferits, un home gran i fort, valent i al que li encanta explicar la història de com va perdre la cama contra Mor’du, un temible ós salvatge al que es va enfrontar fa molts i molts anys per defensar la seva dona i la seva filla. És en el fons un dels contrapunts més divertits de la pel·lícula i un personatge que en el fons és una mica calçasses però tot i així entranyable.
I què dir-vos dels nens, els tres bessons de la història. Tres nens menuts de cap gros, cabells vermells, enamorats dels dolços i dels pastissos i dolents com la tinya. No parlen, de fet no articulen paraula en tota la pel·lícula, però tampoc els hi cal, són tan expressius i tan complementaris l’un amb l’altre que realment no fa falta que diguin res. Són la versió moderna dels tres nebots de l’ànec Donald.
Com a personatge secundaris tenim també un cavall, l’Angus, fidel aliat de la nostra princesa. I és que sovint en moltes pel·lícules d’aquest estil tenim algun animaló que acompanya al protagonista.
Els tres caps i els seus respectius fills, que volen aconseguir que aquests darrers es casin amb la jove Merida. Tres clans molt diferents i amb trets molt característics, els Macintosh, els Dingwall i els MacGuffin, tots ells disposats a competir per emportar-se la mà de la princesa. Amb personalitats molt diverses, però molt divertits. Jo personalment em quedo amb els Macintosh.
I per acabar la bruixa, que té poc de temible i de bruixa, és despistada, un desastre i és d’aquests personatges que no saps ben bé si et fan por, si et fan riure o si et fan angúnia. Com a company, la bruixa té un corb ben peculiar.
Ah! I em descuidava, els focs follets per mi també tenen un paper força important i els considero en certa manera també personatges de la pel·lícula, però no us en dic res més, prefereixo que els descobriu vosaltres mateixos.
Com a aspectes a destacar de la pel·lícula, us puc dir que el tractament dels paisatges que fa Pixar és espectacular, les escenes són precioses i ens mostren una vegada més una Escòcia espectacular, l’Escòcia dels clans, dels castells, de les muntanyes i del verd, de la màgia, de les costums i les tradicions.
I ja per acabar un parell de crítiques o de cleques cap al film. Ja us he dit que em va encantar, i de fet vaig sortir de la pel·lícula incapaç de trobar-li res de negatiu, l’únic que us en puc dir és que el seu argument us pot recordar una mica i en certs moments a Germà ós, i que hi ha una escena en que ella està tirant amb arc a les dianes dels seus pretendents que és un autèntic plagi de Robin Hood. I aquest fet li pot treure l’originalitat que en un inici pot semblar que té. Però us la recomano molt fermament i de fet és una de les millors pel·lícules d’animació que he vist amb temps. I sobretot aneu-la a veure en català! Jo ho he fet!
Ah! I si sou dels que us quedeu a veure els títols de crèdit fins al final, no deixeu de fer-ho, tindreu recompensa!
Si hi ha alguna cosa que Pixar demostra sempre ens els seus curts és que la imaginació i la màgia no tenen límits ni fronteres, i que ens poden transportar a històries fascinants i sorprenents. Aquesta vegada a la pel·lícula de Brave l’acompanya un fantàstic curt que us transportarà a la lluna.
