Avui no us porto cap conte en concret, ni cap origen ni us recomano cap història. Més aviat em venia de gust explicar-vos la meva pròpia experiència llegint Peter Pan. Haig de confessar-vos que de petita mai vaig llegir els clàssics de la literatura infantil, i que tot i haver-ne llegit fragments, Peter Pan era un deute que tenia amb mi mateixa. Me’l van regalar l’any passat o l’altre, i no és fins que arriba l’estiu en que trobo estones, moments per a llegir. És gràcies a aquests moments en que em dono petits homenatges, i en aquest ca l’autohomenatge d’enguany ha estat llegir Peter Pan, de la mateixa manera que deu fer un parell d’estius vaig llegir l’Alícia al País de les Meravelles.
Doncs bé, de Peter Pan no us vull explicar ben bé les diferències que hi ha amb la versió Disney format pel·lícula que es va fer ja forces anys, ni vull entrar a criticar si és fidel a l’original o no, ni ens els detalls o descripcions dels personatges. De fet no és una mala versió la que en fa Disney, però omet molts aspectes que per mi canvien totalment l’objectiu amb el que JM Barrie va escriure aquesta obra.
Peter Pan i Wendy és una novel·la de l’any 1911 adaptada de l’obra de teatre anterior (1906) i narra la història com tots sabeu de Peter Pan, el nen que no volia créixer i de com aquest va a casa de la Wendy a emportar-se-la a ella i als seus germans, per tal de tenir una mare. Argument relativament senzill però ple de matissos, i és que en la novel·la parla de la societat de l’e`poca, una època on l’afan d’aparentar cert nivell social estava per damunt de la resta de coses, un clar exemple d’això que us explico és que la família de la Wendy, els Darling, vivien en una zona on tothom tenia mainadera per als seus nens, però com ells no se la podien permetre pas una mainadera humana, tenien una gossa per a fer les mateixes funcions.
Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció de la novel·la és la crítica de l’autor que fa a la figura dels nens, que tatxa d’éssers egoistes i cruels, que no pensen en res més que sí mateixos, i és aquests egoísme el que porta a la Wendy i als seus germans a marxar de casa i no tornar durant mesos sense pensar en cap moment en com es deuen sentir els seus pobres pares. I quan tornen l’únic que esperen és rebre una abraçada, i que els estiguin esperant amb els braços oberts sense queixes ni renys.
Una altra crítica força gran, o si més no, he interpretat així, és la crítica que fa l’autor a la societat maternal del moment, a les mares que renuncien a una vida més enllà dels seus fills, on el seu únic paper és cuidar del marit, de la llar i de las criatures, l’autor les observa amb certa llàstima i compassió.
I què dir-vos d’en Peter Pan, el teòric heroi de la història que no és res més que un nen cruel, cregut i vanitós, que no veu més enllà dels seus propi nas i que es creu per damunt de la resta, un nens que en el fons està perdut, que no sap el que és tenir mare, que ja no recorda ni com és la seva, però que és incapaç de créixer, de madurar, de fer-se gran i d’assumir les responsabilitats que la maduresa comporta.
No sé, és una manera de veure o de fer una segona lectura d’una història que té tot el que ha de tenir per ser un gran clàssic de la literatura infantil: un món fantàstic on els pirates, indis, sirenes i els Nens Perdut hi conviuen en cert equilibri i viuen innombrables aventures i desventures. Ha estat sens dubte, una gran lectura per aquest estiu, i m’ha encantat la manera en com està narrada la història on al lector se’ns fa partícips i protagonistes en més d’un moment del que està passant en el llibre.