EVA SANS: "Els contes són molt més que un grapat de fulls per passar l'estona"

20 Setembre 2012
0

L’Eva Sans va néixer el 7 de Gener de 1972 a Igualada, tot i que ja fa forces anys que viu a Vilafranca del Penedés, enamorada de la muntanya, de la música, dels infants i de dibuixar. I és aquesta darrera gran passió que la va portar a cursar Belles Arts, i després a cursar estudis d’Il·lustració a l’Escola de la Dona.

Durant anys va compatibilitzar la seva feina com a docent amb la il·lustració, però va acabar abandonant les aules per dedicar-se únicament i de manera professional a la il·lustració, i sembla que no li ha anat gens malament. Ha publicat alguns àlbums il·lustrats, llibres de text, cartellisme…i tot plegat amb un estil molt propi i característic.

Com a curiositat, l’Eva és una enamorada de la Caputxeta, conte que la fascina i l’ha fascinat sempre, per ella és sens dubte el seu conte estrella i un dels grans referents en el món de la literatura infantil de tots els temps, i és a aquest personatge al qual li dedica nombroses il·lustracions i amb el que porta algun que altre projecte de futur. Un conte que com bé ens explica l’Eva pot ser un conte tan per a nens si l’ensucrem ben ensucrat com per a adults, i és que té múltiples lectures, i jo com l’Eva, també penso que tot plegat el fa un conte especial.

M’ha encantat poder conèixer com pensa una il·lustradora tan complerta, veure com és i com veu el món de la il·lustració i quins són els seus plans de futur. Estic convençuda que pels que no la conegueu serà un plaer descobrir-la amb aquestes preguntetes i amb les seves il·lustracions.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
– No sabria dir-te ben bé com i quan em va venir la idea al cap, només recordo que em passava el dia dibuixant i que afortunadament i després d’un atac de bogeria que em va portar a voler fer la llicenciatura d’informàtica em vaig escapar cap a Belles Arts amb la idea de poder fer il·lustració.

– Quant temps fa que t’hi dediques?
– Professionalment m’hi dedico des del 2007 tot i que ja havia fet alguna cosa abans.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
– No et sabria dir-t’ho. De fet des de que m’hi dedico que no he deixat de tenir feina, tot i que fer-te un nom sempre és complicat en qualsevol feina o ofici. Requereix moltes hores de feina i moure’t molt. Les feines no venen soles si t’estàs assegut a la cadira mirant el sostre.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
– Fins ara he anat fent projectes que em venien donats. Aquest any amb una amiga escriptora, la Núria Pradas, volem presentar dos projectes de col·leccions de contes i novel·les per nens  i jo a més a més m’he animat a tirar endavant un projecte personal sobre la caputxeta i el llop. Si surt serà el meu projecte preferit ja que en les històries hi ha part (molt o poc) de vivències personals.

– I quin va ser el més difícil?
El primer, tot i que mirat ara no ho és gens. Però  per a mi va suposar molt de neguit i por. Era la primera vegada que m’hi posava i no sabia si sortiria bé o no i com que era digital tenia un pànic terrible a que em quedés pixel·lat.
De fet però cada feina és un repte.

– Has il·lustrat per a diversos àmbits: contes, llibres de lectura, llibres de text… En quin àmbit et sents més còmode? Perquè?
– En el del conte. De fet m’atreviria a dir que és el que ens agrada a tots o gairebé tots els il·lustradors. El conte et permet crear, construir, inventar un món a partir de la història i tot hi que suposa molta més feina és molt més enriquidor i subjectiu. El llibre de text és objectiu i mecànic.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
– Primer em llegeixo el conte i vaig anotant en un racó les idees i imatges que em passen pel cap. És una primera aproximació a la història. A partir d’aquí vaig rellegint-me la història fins a tenir una visió general de les imatges que vull fer i del que vull explicar en elles.
Després faig un muntatge en petit, com un storyboard per veure com queda muntat i per alternar imatges (primers plans, plans generals…). O sigui per no fer-ho tot igual.
I després a fer-ho en gran i en net. M’agrada dibuixar en gran.

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
– Sempre havia pensat en dues coses: poder publicar col·leccions amb els meus dibuixos (i sembla que ja s’ha mig acomplert) i poder estar a Barcelona signant llibres amb altres il·lustradors (això ja va per llarg).
I sobretot gaudir de la feina. El dia que no m’ho passi bé em plantejaré què fer. De moment em sento afortunada.

Il·lustrar és …
– Una passió. És posar davant dels altres, nens i adults, el que ets, el que penses i el que sents.

Si no fossis il·lustradora series …
– No ho sé, no m’ho he plantejat. De fet estic intentant fer alguna cosa en animació. Vés a saber, potser…

– Com definiries el teu estil?
– Quin estil? Em moc en tants estils que no sabria dir-ho. En general sóc més pictòrica que dibuixant, tot i que quan dibuixo per mi i espontàniament el dibuix té molta més força.

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
– En tinc uns quants però si n’haig de triar un et diria que l’Anne Herbauts (belga). M’agrada moltíssim com dibuixa, el seus contes no han perdut la frescor dels dibuixos dels nens. És com si estiguessis mirant una història pensada per un nen amb un dibuix fresc i espontani de nen però amb el coneixement i la tècnica de l’adult. Una passada! N’estic enamorada!

– Normalment pregunto quin clàssic infantil t’agradaria il·lustrar, però veient que ets tan fan de la Caputxeta, suposo que la pregunta perd tot el sentit. De totes maneres, m’agradaria conèixer el perquè de la teva fascinació per aquest personatge i pel seu conte.
– La caputxeta… és una passada.
És un conte que m’ha fascinat sempre  per les possibilitats té. Tan pot ser un conte per nens amb tot el sucre que li vulguem posar com un per adults ben picat i atrevit. La psicologia els personatges dóna per molt i per tant a l’hora de dibuixar-lo et permet recrear-t’hi i passar-t’ho pipa. De fet crec que és el conte amb més interpretacions que hi ha a part de les versions clàssiques dels germans Grimm i de l’Andersen.
És un conte que t’obre tot un món al teu davant.

– Si fossis un personatge de conte series …
– La Caputxeta, evidentment: desobedient, atrevida, llençada, optimista i feliç. Que viu en el seu món, però que té molt clar què vol.

– Un país amb bona literatura infantil és …
– Hi ha molts països amb bona literatura infantil. El problema no és el país, el  problema està en les famílies i en tenir present que un bon conte i un bon àlbum il·lustrat és molt important perquè els nens aprenguin a descobrir un món de fantasia en la literatura i no només en les sèries i les pel·lícules.
Però si te n’haig de dir un, et parlaria de França: allà hi ha un ventall enorme de llibres, bons, no tan bons però molts llibres i pocs lligats a la televisió.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
– Li falta que la gent cregui en ell, que valori l’àlbum il·lustrat com un llibre més per llegir i no com un llibre de “oh! Que bonic!” i que es queda abandonat a l’estanteria. I li sobra… Per mi, res.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
– Tirant a trista. No vivim en un país on es potenciï  (família i escola) el conte. Els contes són molt més que un grapat de fulls per passar l’estona.
Els contes serveixen per identificar les nostres pors i angoixes, les nostres vivències, els nostres sentiments… És important que els nens puguin identificar-se en uns personatges i en unes històries.
A casa nostra hi ha massa llibres de l’estil: la meva primera gibrelleta, el primer dia d’escola, quan vaig venir de Rússia, tinc dues mares… No és que no sigui important tractar aquests temes, però no podem fer-ho des d’una història de fantasia, des d’una aventura?
Un dia vaig il·lustrar un llibre que al final una fàbrica de fum de colors donava feina a tot un poble. Em va agradar ser políticament incorrecte en un món ple de contes massa políticament correctes. Era divertit transgredir les normes: a la vida no ho som sempre, de correctes, i els contes ho han de reflectir, ja serà feina dels pares treballar el tema de si el que ha fet el protagonista és o no és correcte.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
– Ja te’ls he dit al principi: Engegar dues col·leccions de contes amb la Núria Pradas, tirar endavant l’estimadíssima caputxeta i el llop i vull fer una animació amb titelles. D’això últim en tinc moltíssimes ganes des de fa anys, ara finalment sembla que estic arrencant el projecte i espero que arribi a bon port.



Comentaris

Deixa la teva opinió