Elefant Trompeta

Avui us portaré una il·lustradora francesa que vaig descobrir fa molt poquet. Es tracta de la Soledad Bravi, una il·lustradora francesa que es dedica a la il·lustració infantil i a la il·lustració per llibres i revistes per dones. Té un estil com molt fashion quan es tracta d’il·lustrar per la revista Elle, noies molt primes, molt modernes, a mig camí entre Quino i Labanda.

En canvi quan il·lustra per a nens canvia força l’estil: línies més gruixudes, colors més vius, traços més definits… però en el fons totes les seves il·lustracions acaben conservant el mateix aire. Els seus contes són molt senzills, per a nens molt menuts, poc text i molta imatge.

Les imatges que us porto són evidentment dels seus contes per a nens que és la vessant que més m’interessa, però si teniu ganes de saber i conèixer una mica més a aquesta il·lustradora, no dubteu en passejar-vos per la seva web, i sobretot no us salteu la intro, que és una autèntica delícia.

Avui no us porto cap conte en concret, ni cap origen ni us recomano cap història. Més aviat em venia de gust explicar-vos la meva pròpia experiència llegint Peter Pan. Haig de confessar-vos que de petita mai vaig llegir els clàssics de la literatura infantil, i que tot i haver-ne llegit fragments, Peter Pan era un deute que tenia amb mi mateixa. Me’l van regalar l’any passat o l’altre, i no és fins que arriba l’estiu en que trobo estones, moments per a llegir. És gràcies a aquests moments en que em dono petits homenatges, i en aquest ca l’autohomenatge d’enguany ha estat llegir Peter Pan, de la mateixa manera que deu fer un parell d’estius vaig llegir l’Alícia al País de les Meravelles.

Doncs bé, de Peter Pan no us vull explicar ben bé les diferències que hi ha amb la versió Disney format pel·lícula que es va fer ja forces anys, ni vull entrar a criticar si és fidel a l’original o no, ni ens els detalls o descripcions dels personatges. De fet no és una mala versió la que en fa Disney, però omet molts aspectes que per mi canvien totalment l’objectiu amb el que JM Barrie va escriure aquesta obra.

Peter Pan i Wendy és una novel·la de l’any 1911 adaptada de l’obra de teatre anterior (1906) i narra la història com tots sabeu de Peter Pan, el nen que no volia créixer i de com aquest va a casa de la Wendy a emportar-se-la a ella i als seus germans, per tal de tenir una mare. Argument relativament senzill però ple de matissos, i és que en la novel·la parla de la societat de l’e`poca, una època on l’afan d’aparentar cert nivell social estava per damunt de la resta de coses, un clar exemple d’això que us explico és que la família de la Wendy, els Darling, vivien en una zona on tothom tenia mainadera per als seus nens, però com ells no se la podien permetre pas una mainadera humana, tenien una gossa per a fer les mateixes funcions.

Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció de la novel·la és la crítica de l’autor que fa a la figura dels nens, que tatxa d’éssers egoistes i cruels, que no pensen en res més que sí mateixos, i és aquests egoísme el que porta a la Wendy i als seus germans a marxar de casa i no tornar durant mesos sense pensar en cap moment en com es deuen sentir els seus pobres pares. I quan tornen l’únic que esperen és rebre una abraçada, i que els estiguin esperant amb els braços oberts sense queixes ni renys.

Una altra crítica força gran, o si més no, he interpretat així, és la crítica que fa l’autor a la societat maternal del moment, a les mares que renuncien a una vida més enllà dels seus fills, on el seu únic paper és cuidar del marit, de la llar i de las criatures, l’autor les observa amb certa llàstima i compassió.

I què dir-vos d’en Peter Pan, el teòric heroi de la història que no és res més que un nen cruel, cregut i vanitós, que no veu més enllà dels seus propi nas i que es creu per damunt de la resta, un nens que en el fons està perdut, que no sap el que és tenir mare, que ja no recorda ni com és la seva, però que és incapaç de créixer, de madurar, de fer-se gran i d’assumir les responsabilitats que la maduresa comporta.

No sé, és una manera de veure o de fer una segona lectura d’una història que té tot el que ha de tenir per ser un gran clàssic de la literatura infantil: un món fantàstic on els pirates, indis, sirenes i els Nens Perdut hi conviuen en cert equilibri i viuen innombrables aventures i desventures. Ha estat sens dubte, una gran lectura per aquest estiu, i m’ha encantat la manera en com està narrada la història on al lector se’ns fa partícips i protagonistes en més d’un moment del que està passant en el llibre.

A meitats de juny us vaig parlar d’una interessant exposició que tindria lloc a Abracadabra Llibres, i que estaria exposada fins a finals de Setembre, es tracta de “El meu llibre de capçalera“, i tot i que he tardat força en anar-la a veure, per fi, he tingut una estoneta per anar-la a visitar. L’exposició m’ha semblat prou interessant, i com ja us vaig dir el seu dia, es tractava de que cada il·lustrador agafés el seu llibre de capçalera, el seu llibre preferit i il·lustrés una sola de les seves imatges, i el resultat de tot plegat ha estat si més no, interessant.

I com hi he pogut estar, us deixo les fotos que vaig poder fer a l’exposició, que tot i no ser d’una gran qualitat, les vam fer el millor que vam poder amb el mòbil. Si la voleu veure vosaltres mateixos, encara hi sou a temps, ja que hi serà fins a finals de mes.

Avui us presento una nova il·lustradora, l’Ester García nascuda l’any 1984 en la Ciudad de las Cigüeñas, Càceres. Ja de petita la literatura i els contes van ser el seu món, i això la va empènyer a estudiar Belles Arts en la Universitat de Salamanca, i va ser allà en que va descobrir que la seva vida professional estaria encaminada a la il·lustració.

I de moment, no se li dona gens malament, 4 anys dedicant-s’hi i mica en mica ha anat trobant el seu lloc en el món de la il·lustració. Jo vaig descobrir el seu treball amb el conte “Por qué los gatos no llevan sombrero”, i em va encantar. És per tot plegat que avui m’he animat a portar-vos-la.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
– La verdad es que pienso que no fue una decisión muy consciente… Desde niña me atrajeron la literatura y los libros ilustrados, así que en cierto modo fue algo que siempre estuvo ahí. Quizás es la propia ilustración la que nos llama a comenzar en su mundo.

– Quant de temps fa que et dediques a la il·lustració?
– Desde hace cuatro años, aproximadamente.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
– Supongo que cada ilustrador acaba encontrando su espacio, su propio lugar tras un tiempo trabajando. Tener motivación, ciertas dosis de perseverancia, inquietud y un mundo propio son algunas cosas que siempre ayudan.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
– En muchas ocasiones me siento bien con cosas que están en el cajón, por el hecho de que muchas de ellas son dibujos de propias vivencias, o proyectos personales. De trabajos publicados estoy  especialmente contenta con el álbum “Por qué los gatos no llevan sombrero” con texto de Victoria Pérez Escrivá y publicado por Thule este año.

– I quin va ser el més difícil?
– Diría que el más complicado fue ilustrar una campaña publicitaria para unos laboratorios farmaceúticos en Sudáfrica, pero no tanto por su dificultad en cuanto a ideas o elaboración técnica, si no por la cantidad de tiempo que supuso y de cambios que se realizaron durante el proceso. Resultó muy largo.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
– Por la documentación y la realización de bocetos previos, esquematizando las ideas. Algunas están claras desde el inicio, otras se descartan, van llegando nuevas… Después eligiendo entre esos bocetos los que más se acercan a lo que quiero expresar, o a lo que es necesario contar. Y a la hora de trabajar en la imagen, siempre comienzo inevitablemente por las zonas del dibujo que más me gustan. No sé si es el método idóneo, pero eso hace que me vaya sintiendo cómoda con el dibujo a lo largo de su desarrollo, hasta las partes finales.

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
– A donde me lleven los lápices y mi imaginación.

– Il·lustrar és …
– Poblar papeles de mundos diversos.

– Si no fossis il·lustradora series …
– Seguramente ornitóloga, naturalista o exploradora.

– Com definiries el teu estil?
– Pregunta complicada… en todo caso preferiría que lo definieran otros. Yo no siento que tenga un estilo concreto, al menos no creo en ello como algo que se busque de manera consciente, si no como algo que aflora de manera natural en el trabajo de cada uno con el paso del tiempo.

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
– ¿Puedo decir varios nombres? Javier Serrano, Francisco Meléndez, Elena Odriozola, Ana Juan, Gabriel Pacheco…  Porque me emocionan con su trabajo.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, què t’agradaria que fos? Per què?
– Los siete cuervos siempre me gustó mucho. O Los músicos de Bremen. En realidad cualquiera en el que aparezcan animales, porque disfruto mucho dibujándolos.

– Si fossis un personatge de conte series …
– El conejo blanco de Alicia en el País de las Maravillas, llegando tarde a alguna parte…

– Quin és el conte que més t’agradava que et comptaran quan eres petita?
– Mi abuela me contaba El gallo Kiriko y me embelesaba.

– Un país amb bona literatura infantil és …
– Un paraíso.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
– Quizás le falta más riesgo en las temáticas que se abordan, al menos en nuestro país.

Y les falta tiempo a muchos álbumes para permanecer en las librerías, con el mercado de novedades funcionando excesivamente rápido.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
– Creo que es óptima, en el sentido de que han florecido numerosas editoriales y sellos de calidad que publican libros interesantes.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
– En estos momentos me encuentro terminando un álbum ilustrado, y comenzando a trabajar en dos libros: uno de narrativa juvenil y otro para pre-lectores que se publicará próximamente en Australia.

Kidsonroof és una marca de joguines holandesa que té per objectiu tornar als orígens, connectar la vida moderna a la natura, tornar als valors mes bàsics, i tot plegat ho fa a través de les seves joguines. Per fer-ho estimula la creativitat i imaginació dels nens .

Tot plegat ho fa a través de productes naturals, utilitzant molt el cartró en les seves joguines, creant joguines que es poden muntar, pintar i modificar, personalitzar i que permeten al infant gaudir i jugar. Són joguines amb un disseny molt particular i acurat, joguines que van un pas més enllà en el món de la imaginació dels infants.

No sé ben bé com explicar-vos que són els seus productes, el que si que puc fer és deixar-vos unes quantes imatges de les diferents línies de productes que tenen. A tot plegat, cal afegir que a part d’oferir joguines als infants, també tenen roba de llit, coixins, pitets i mobiliari per a l’habitació dels més menuts de la casa.

Aquesta setmana ha estat sens dubte una setmana molt important per als nens i nenes de les nostres contrades, i per tots aquells nens i nenes que han anat a l’escola per primera vegada, aquesta ha estat una setmana especialment dura. Plors, difícils comiats amb les mares i pares, un nou espai, una mestra… Avui us porto dos contes que poden ajudar als infants en el seu primer dia d’escola, es tracta de dos contes força diferents però que descriuen molt bé com és una classe d’educació infantil, i és per això que avui m’ha fet il·lusió portar-vos-els.

EL PARVULARIO, B. Bécue, Ediciones Omega- Medici Infantil (2011) –> Els nens amb aquest bonic i senzill conte aprendran a conèixer i descobrir què és el parvulari i tot el que hi podran aprendre i fer, els altres nens amb els que es poden trobar, i com és un dia normal en una classe d’infantil. I tot plegat recorrent diversos temes entorn un dia normal a l’escola. Un recorregut molt interessant que potser ajudarà als més menuts a no sentir-se tan estranys.

L’ESCOLA INFANTIL, VVAA. Col·l. Llibres de preguntes i respostes, Editorial Macmillan –> Aquest és un llibre que forma part d’una col·lecció de llibres de preguntes i respostes amb un format ben curiós. En cada pàgina hi ha una escena i dues rodes que giren. A la roda blava hi ha les preguntes, a la groga les respostes. A ambdues d’aquestes rodes hi ha text i imatge de manera que no cal que sapiguem llegir per a poder respondre aquestes preguntes. Un total de 80 preguntes entorn l’escola infantil per a que el nen jugui, aprengui, busqui i respongui.

Si hi va haver una il·lustradora important pels catalans als anys vint i trenta, aquesta va ser sens dubte la Lola Anglada. La seva obra va ser principalment catalanista, feminista i per la República. Entre la seva obra podem trobar molts contes il·lustrats amb aquests ideals. De l’exposició ja us en vaig parlar l’altre dia, però hi vaig poder ser l’altre dia i em va agradar moltíssim. Com anècdota em quedo amb la imatge d’una dona de 93 anys que visitava l’exposició amb el que probablement era el seu fill, i lamentava que el museu que li han de fer a la il·lustradora a Sitges i que fa anys que està aprovat, encara no s’ha dut a terme, i esperava no morir sense haver-lo vist, ja que ella de petita va créixer i es va educar amb les seves històries. Una simple anècdota que a mi m’ha semblat un reflex de la importància que va ten ir i ha tingut per a molts catalans i catalanes Lola Anglada.

Pel que fa a l’exposició, no és gaire gran, es pot visitar de manera gratuïta al museu d’Història de Catalunya, a la planta d’a baix, i està molt ben estructurada en tres parts molt marcades: la seva vida republicana, catalanista i feminista, tres adjectius que defineixen sens dubte a aquesta il·lustradora. Hi podeu veure originals, esbossos i tota mena de material recollit per aquesta exposició de diverses col·leccions particulars, donacions anònimes i ajuntaments de Catalunya.

Com ja sabeu, fa forces mesos que la Central del Raval (C/Elisabets 6, Barcelona) va inaugurar un espai anomenat Petit Racó d’Artistes, que pretén fer exposicions mensuals de diferents il·lustradors catalans, per tal de donar a conèixer a grans i menuts la feina dels il·lustradors i que així puguin valorar els resultats que al final podem trobar en els nostres contes.

El mes de setembre és el mes destinat a Gusti i la seva exposició es va inaugurar el passat 6 de Setembre, tot i que la podreu veure a la Central fins a finals de mes. Aquesta exposició és una exposició d’originals de Gusti sobre paper i bolígraf de quatre colors, lluny d’esbossos complicats, de tècniques amb ordenador, Gusti ha volgut recuperar en el seu treball durant aquests darrers mesos, el plaer de treballar amb bolígraf i paper. Ell mateix defineix el que podem veure en aquesta exposició de la següent manera:

“Aquí les presento una serie de dibujos la mayoría hechos a bolígrafo en los últimos meses.
Todo comenzó con un encargo para el cartel del Festival Cultural de la Infancia de Sant Cugat. Un mediodía, mientras comía unas verduritas recogidas del huerto, me puse a jugar con un bolígrafo de esos de cuatro colores sobre un papel craft y fueron apareciendo flores, mariposas, pájaros y libros. Así nació el cartel. Pero lo más importante para mí fue que me reconectó con las ganas de dibujar directamente sobre el papel, sin utilizar el ordenador y sin preocuparme por los errores al hacerlo sin boceto previo. Aceptando que lo que saliera está bien…
Desde ese instante, mis cuadernos se fueron poblando de dibujos hechos con bolígrafos. Algunos me gustan más que otros, pero en todos los casos disfruté mucho haciéndolos y eso es para mí lo más gratificante.
Así que cuando me pidieron que expusiera algunos trabajos, pensé en compartir estos últimos meses durante los que mi niño interior salió a jugar y dibujar como hacía mucho tiempo que no lo hacía… También os enseño unos objetos hechos con material de reciclaje que realicé para el libro Basurarte.”

Una exposició que espero trobar un raconet en la meva agenda per acostar-m’hi. Així que de nou us deixo amb les dades:

PETIT RACÓ D’ARTISTES: GUSTI

La Central del Raval

C/ Elisabets 6, Barcelona

Tot el mes de setembre

De dilluns a divendres de 9:30 a 21h

Dissabte de 10 a 21h

Haver nascut l’11 de Setembre és pel Trompeta un gran orgull, no ho negaré, és el dia del seu país i també és el seu dia. Probablement va ser una casualitat que el primer article del Trompeta es publiqués un 11 de Setembre del 2006, però sigui com sigui ara ja han passat 6 anys i seguim aquí amb la mateixa força o fins i tot més, que el primer dia.
El Trompeta ha crescut com a Bloc, s’ha fet gran i junts hem viscut coses fantàstiques i increïbles. Gràcies al Trompeta he descobert el món dels contes i la literatura infantil, la que s’ha convertit avui dia en una de les meves més grans passions. He conegut grans il·lustradors de les nostres contrades. I he aprés moltíssim com a mestra, he compartit experiències, he obert el meu cor, he plorat i he rigut, i tot plegat ho he fet de la millor manera de la que he estat capaç.
És gràcies a tots els que hem seguiu, a tots els que de tant en tant deixeu els vostres comentaris, a tots els que m’heu donat les vostres opinions, els que m’heu fet consultes, a tots els que heu estat sempre allà, que el Trompeta ha estat possible i ha crescut com ho ha fet aquests anys. M’he mantingut sempre ferma al meu estil, a les meves conviccions, a la meva manera de pensar i de fer, a la meva manera d’entendre, veure i viure el món de la docència, el món de la literatura infantil, l’únic criteri que he seguit ha estat el meu, encertat o desencertat, però mai m’he deixat influenciar en aquest sentit, i suposo que això és el que ha fet de l’Elefant Trompeta el que és avui.
I que sóc feliç! Que un any més puc compartir tot plegat amb vosaltres, i que un any més he pogut continuar donant-li vida a un projecte que en un inici no creia que creixés tant, no m’imaginava que seria tan important per a mi com ho és ara, que ara és part de la meva vida i que se’m faria estrany viure sense ell.
Són 6 anys i encara recordo la inseguretat del meu primer article, la por de ser mestra, d’engegar un bloc, de si funcionaria, si continuaria escrivint-lo i aquí em teniu avui, que no podria deixar de fer-lo mai (o com a mínim això espero).
I des d’aquí només puc fer que donar les gràcies a tots, tots el que heu fet possible el Trompeta tot aquest temps, els que m’heu aportat experiències, els que heu enriquit aquest particular diari, els que m’heu donat sempre suport, dir que us estimo molt i que em feu feliç!
Així que per molts anys Trompeta, que tingueu una feliç Diada i visca Catalunya!

Sé que potser hauria d’haver-vos parlat abans d’aquesta exposició, ja que va ser inaugurada a finals de juny, però la veritat és que no em vaig assabentar de que s’estava fent fins fa poquets dies. Es tracta d’una exposició monogràfica dedicada a l’obra de la Lola Anglada: “Lola Anglada, poderosa memòria”.

La Lola Anglada (1892-1984) va ser la primera il·lustradora professional dona de Catalunya i de tot l’Estat Espanyol, catalanista i republicana, varen ser cèlebres les seves il·lustracions per revistes com “En Patufet”, “Cu-cut”, “Virolet” o “La mainada” i autora del seu personatge més cèlebre “El més petit de tots”. Una dona passional, compromesa i una gran il·lustradora, que no va voler exiliar-se un cop acabada la Guerra Civil, i que va decidir viure amagada en la localitat de Tiana.Des d’on va continuar treballant.

Una dona polifacètica, va ser a més d’il·lustradora, escriptora, ceramista, decoradora, pintora, escultora… En el seu testament deixà escrit que gran part de la seva producció quedés llegada a la Diputació de Barcelona, i és que ella no vila que la seva obra marxés de la seva estimada Catalunya.

Aquesta exposició que avui ens ocupa, pretén ser per damunt de tot un homenatge, i vol acostar al gran públic la seva obra més desconeguda. Per a tot plegat, l’exposició queda dividida en tres àmbits que representen la seva vida, la seva persona, els seus ideals:

– Compromís amb la República

– Passió per Catalunya

– Mirada Feminista.

Aquesta exposició va ser inaugurada el 28 de Juny i encara teniu l’oportunitat de visitar-la fins al 24 de Setembre. Així que si podeu, no perdreu l’oportunitat de descobrir-la. Conèixer el passat dels il·lustradors del nostre país, és el que en fa entendre el nostre present en aquest àmbit.