Si hi ha quelcom dur per una mestra d’Educació Infantil és el període d’adaptació. El període d’adaptació només el vius quan estàs treballant en Llar d’infants i el primer curs del Parvulari, el de P3. I jo que estic a P4 haig de ser molt honesta i confessar que no envejo per res a la meva companya durant aquells dies o setmanes en que dura aquesta adaptació. I recordo l’any que vaig treballar a la Llar d’Infants i el període d’adaptació, i va ser molt dur, un dels moments més durs de la meva carrera com a mestra. Imagineu-vos: nova en el món de la docència com era, recent sortida de la carrera, amb molts coneixements i molta teoria però cap que expliqués com comportar-se i què fer per ajudar als més menuts quan estan desesperats plorant perquè troben a faltar la seva mare, perquè se’n volen anar amb ella, perquè es volen escapar de la classe o es tiren al terra desesperats i donen patades a qualsevol que se’ls acosta. I tu que no coneixes a les criatures, que tens un poti poti de noms, d’informació que t’han donat els pares i que et tremolen les cames perquè és el teu primer dia “oficial” com a mestra i tens un munt de responsabilitats… I et ve el món a sobre, i els nens no paren de plorar, i tot el que tenies pensat fer i treballar amb les criatures no ho pots fer, i no et queden mans per consolar a tots els nens, ni ulls per controlar-los a tots, i s’enfaden, es peguen, i fins i tot si poden et donen algun cop a tu perquè no els deixes sortir de la classe i baixar escales avall a buscar a la seva mare. I passen els dies, i tens la sensació que res no millora, i que continuen els plors, i que alguna cosa deus estar fent malament perquè plorin tant, i et sents culpable de no tenir aquella solució màgica que faci que tots parin de plorar i puguin escoltar les teves paraules de consol. I no us enganyaré, quan surts de la feina i vas camí a casa, tu també plores (com a mínim jo me’n vaig fer un tip aquell primer any) i sents que no te’n sortiràs, però continués lluitant dia rere dia, plor rere plor perquè has somiat en ser mestra tota la vida, i unes llàgrimes no faran que et desdiguis del teu propòsit. Fins que arriba un dia, no saps ben bé com ni quan, de fet no recordo el dia que van deixar de plorar els meus estimats Elefants, que pots seure’t al terra amb els teus nens, explicar-los un conte, veure els seus ullets oberts com a plats, emocionats i de sobte tanques els ulls i escoltes i no se sent ni un sol plor. Aquell dia va ser potser un dels més feliços en la meva feina de mestra, us semblarà una ximpleria, però la sensació de victòria, de tranquil·litat, de pau i d’alleujament que vaig sentir en aquell moment és inexplicable, un instant preciós, d’aquells que et marquen per sempre.
I a mi aquells dies o setmanes, em van marcar com a mestra, em van fer establir un vincle molt especial amb aquelles criatures, un vincle que no he establert amb cap altre curs de la mateixa manera, la sensació de responsabilitat en les seves vides, en el fet de que estiguessin bé, que fossin feliços, en que eren els meus nens, que durant les hores que estiguessin a la Llar d’Infants jo era la seva màxima responsable, la seva mare postissa, la que els havia de cuidar i protegir. Un vincle també molt especial va néixer amb les meves companyes en aquell moment, que em van fer costat i que van aguantar estoicament les meves llàgrimes, els meus dubtes i les meves pors. Són vincles que avui dia encara no he trencat, i que quan penso amb els meus Elefants, sento que encara hi són, que em preocupo per ells, que m’encantaria veure’ls per un foradet, cadascú a la seva classe, saber que estan bé i que són feliços, que han crescut, han après i han viscut i viuen sans i forts.
