Els orígens de… LA CARBASSA DE TOTS SANTS

29 Octubre 2012
0

Sé que si us parlo de la carbassa de Halloween us estranyarà, el Trompeta tot un defensor de les costums i tradicions catalanes; però què em diríeu si us digués  que el fet de buidar una carbassa per posar-hi una espelma a dins és una tradició que no és dels Estats Units, que és molt més antiga del que us imagineu, i que prové del vell continent? I si us digués també que aquesta tradició ja es feia a Catalunya molts anys abans de que arribés a casa nostra el Halloween? Doncs és ben veritat, i us n’explicaré el principi de tot plegat.

Tot bé d’una antiga tradició celta que diu que en el mes de Samon es celebrava la festivitat pagana més important de tota Europa durant el període Celta, el Samhain. El Samhain era considerat l’any Nou celta, es tractava del final de l’època de les collites i de l’abundància. I és que l’any celta es divideix en dues meitats, la meitat fosca que comença a l’octubre-novembre (Samonios), i la clara que comença entre abril i maig (Giamonios). I per tant els celtes consideraven que l’any començava amb l’inici del període fosc de l’any. El calendari però no era fixe, ja que la cultura celta es basava en el calendari lunar per a les seves celebracions.

Fet aquest aclariment el que us puc explicar d’aquesta festa és que es tractava no només d’una festa de transició d’un any a l’altre, ni per celebrar el final de les collites, sinó que a més suposava una obertura a l’altre món, al món dels difunts. La festa durava tres nits, i durant aquell període es considerava que els difunts durant aquelles dates tenien l’autorització de poder caminar entre els vius, donant a la gent l’oportunitat de reunir-se amb els seus éssers estimats. Per tal de mantenir els esperits contents i allunyar als dolents de les pròpies llars, se’ls deixava menjar davant de la porta de les cases, i és una tradició que ha acabat evolucionant en el que els nens anglosaxons fan anant de casa en casa demanant caramels i altres dolços.

Era costum també en aquesta festa buidar naps (posteriorment carbasses) per tal de posar-hi espelmes en el seu interior que recordaven els esperits dels familiars morts.

Com totes les tradicions paganes, intentaren abolir-la, substituir-la o fins i tot atribuir-se-la com a pròpia. És per això que Lluís el Pietós (segle VIII) amb la influència dels bisbes de la Gàl·lia varen proposar celebrar la Festa Cristiana de Tots Sants el 31 d’octubre substituint així el Samhain.

Però la tradició d’adorar els morts i de buidar naps i carbasses es va mantenir molt viva a centreeuropa. I foren els Irlandesos que al segle XIX, al immigrar cap a Estats Units, ja que al seu país estaven passant la Gran Fam Irlandesa (1840) i van haver de marxar del seu país a la recerca de noves oportunitats. I fou allà on començaren a explicar una llegenda molt antoga d’origen celta que explicava el perquè de les llums a dins de les carbasses “Jack-o’-lantern”.

“Aquesta és la història d’un granger molt avar, es deia Jack; un granger que enganyava i mentia als seus veïns i amics. Era tan dolent que tothom el coneixia, i era tan negre la seva ànima que el propi diable el va voler conèixer, i és que un rival així bé calia tenir-lo controlat. El diable vestit com un home normal i va estar durant forces hores parlant amb Jack tot bebent en un bar. Quan lucífer li va confessar que venia per emportar-se’l per fer-lo pagar per tots els seus pecats, Jack li va demanar una ronda més com si fos la seva darrera voluntat. A l’hora de pagar cap dels dos tenia diners, i Jack li va proposar al diable que es convertís en una moneda per pagar i així que li demostrés els seus poders. Així ho va fer el diable, i Jack en comptes de pagar amb la moneda, se la va guardar a la butxaca on hi tenia una creu de plata. Incapaç de sortir-ne, el Diable li va ordenar que el deixés lliure, però Jack no li permetria que ho fes fins que prometés que no el molestaria en un any.
Així van complir el seu tracte i a l’any el Diable va tornar a aparèixer per emportar-se’l. Jack va demanar un darrer desig que el Diable li baixés la poma que hi havia dalt del pomer que tenien just al davant. El Diable al anar a baixar va veure que en Jack hi havia gravat una creu en el tronc per a que no en pogués escapar. Aquesta vegada va demanar que el deixés estar durant 10 anys, a més de que mai pogués demanar la seva ànima per a l’infern. Satanàs va accedir i Jack es va veure lliure.
En Jack va morir abans de que passessin aquests deu anys i disposat a anar al cel, no li van deixar pas entrar, i va ser enviat a un infern en el que tampoc va poder entrar pel seu pacte amb el Diable. Fou així com va quedar condemnat a deambular pels camins amb un nap buit amb un carbó cremant a dins com la seva única guia per vagar entre el bé i el mal eternament. D’aquí el nom de la història, i és que Jack l’Avar es va acabar convertint en Jack el de la llanterna.”

Us he explicat com va arribar la tradició de Halloween als Estats Units, però no us he explicat el perquè que aquesta també es pot considerar una tradició catalana. El fet de que tots els fruits que es poden buidar per dins poden ser utilitzats com a recipient d’una espelma, era sinònim de que tots ells es podien convertir en reservoris d’esperits, no només en la tradició celta (que és de la que en conservem la tradició), sinó també a Àfrica i Àsia. Per tant estem parlant d’una creença universal. A la Península Ibèrica, si tenim en compte les referències documentals, a més de la llarga tradició oral, ens adonarem que cap al segle XIX i principis del XX, a la franja Nord de la Península hi havia aquesta tradició de buidatge de carbasses i altres fruits durant la Nit de Tots Sants per posar-hi una espelma en el seu interior. Una tradició que es remunta molt més enrere a l’arribada de la tradició del Halloween a les nostres contrades. Ho trobem forces referències a Astúries, Aragó, Castella… fins i tot a Galícia on es celebra la festa del Samaín, en un intent de recuperar les antigues tradicions i intentar evitar la influència Nord-americana. El Samaín, és la celebració gallega de la festa del Samhain i va ser reimpulsada per un mestre d’escola, Rafael López Roureiro, que es va donar que fa menys de 30 anys aquesta era una festa que encara se celebrava en diverses zones de Galícia, així com al Nord de Càceres, i en zones de Zamora i Lleó properes a Galícia.

Catalunya però, no queda al marge de tot plegat, i amb la intenció de recuperar aquestes tradicions, es celebra La carbassada de Ripoll, una festa popular que es celebra des d’inicis del segle XX el cap de setmana anterior a la Castanyada. Aquesta tradició era feta per algunes famílies de Ripoll que en antic agafaven les carbasses de l’hort, les buidaven, els hi feien cara i els hi posaven una espelma, tot penjant-les dels balcons i finestres de casa seva, per tal de representar i homenatjar les ànimes dels seus difunts el dia de Tots Sants. D’aquí que l’any 1990 descendents d’aquestes famílies, van decidir fer una agrupació per tal de recuperar i tornar a donar la importància que mereix aquesta festa.

A diversos pobles del Pla de l’Estany com Vilert o Centenys, també havia estat costum buidar carbasses per il·luminar-les. Al Maresme, a Malgrat de Mar i a la Selva era típic dels nois i noies de famílies de pagès de buidar carbasses, posar-los espelmes en el seu interior, i posar-les la vigília de Tots Sants en llocs foscos, en les porxades d’algunes cases, per tal d’intentar espantar a la gent i que creguessin que es tractava de calaveres, tot això es feia a mitjans del segle XX.

Però no només es buidaven carbasses, sinó que també s’havia fet amb naps, provinent de la pràctica celta que us he estat explicant abans, sobretot a la zona de la Malla i la Plana de Vic. Aquestes carbasses i naps servien a part de per invocar els esperits, per fer por a la mainada i als més innocents, i és per això que sovint se’ls hi feien forats amb forma de cara. A més a Catalunya, una tradició una mica més moderna, era encendre una espelma dins d’un càntir per a contenir l’ànima del difunt.

A més a la Cerdanya, també hi tenim la Nit d’Ànimes, una tradició que s’havia perdut fa anys i que darrerament s’està intentant recuperar. L’objectiu del Grup de Recerca de la Cerdanya és anar recuperant cada any diferents elements festius i etnològics relacionats amb la Nit d’Ànimes.

I us preguntareu, aleshores la Castanyada no és una tradició tan antiga o nostrada com hem cregut fins ara?
Però la història de la Castanyada són figues d’un altre paner i el que m’interessava avui era parlar-vos de la tradició de buidar carbasses a Catalunya, una tradició mal associada amb els Estats Units i amb Amèrica, que realment va néixer al centre d’Europa.

Il·lustracions
Avui us vull portar primer algunes il·lustracions de la llegenda irlandesa de Jack-o’- lantern.

I per acabar la portada d’un conte que ha estat el que m’ha inspirat en decidir-me a fer aquests orígens. Es tracta de La carabassa de les ànimes escrit per l’Elena Ferro i il·lustrat per en Subi.



Comentaris

Deixa la teva opinió