Molts la coneixereu per Rompe Ralph, però jo que sempre acostumo a intentar veure cinema en català, un cop més vaig buscar el cinema més proper on fessin En Ralph, el destructor per anar-la a veure. I un cop més Disney ha aconseguit sorprendre a grans i petits amb aquest nou film d’animació. Una pel·lícula que s’allunya de les princeses i històries d’amor ensucrades que Disney ens acostuma a portar (i no ens enganyem, que tant ens agraden) per fer un homenatge als videojocs de fa 15, 20 o fins i tot 30 anys. És per mi un homenatge a tota una generació, una generació que començava a anar a jugar a les màquines recreatives, que les seves primeres consoles eren de 16 Bits, la generació del Sonic, el Super Mario, i de tots aquells videojocs que de tan pixelats costava endevinar la forma dels personatges.
Jo he estat una nena d’aquestes, una nena que la seva primera consola va ser la Master System i la Game Boy, que era de son germà gran, i que li havia de demanar permís per jugar-hi una estona. Doncs bé, amb aquesta pel·lícula vaig tenir la sensació que a part de voler fer una pel·lícula per a nens, també estaven fent una història per mi. I el fet de que et transportin als primers videojocs que vas jugar com el Sonic, l’Street Fighter o el Pacman, fan que ben aviat la pel·lícula t’interessi o fons i tot t’enganxi.
Però tots aquests videojocs dels que us he parlat, no surten com a tal en la pel·lícula, i només fan petites aparicions alguns dels seus personatges, sobretot alguns dels seus dolents. I ara entendreu perquè.
En Ralph és el dolent, l’antagonista d’un joc de recreatives que compleix 30 anys, Fix-it Felix Jr. On en Félix és el gran heroi de l’edifici que ha de reparar totes les destrosses que en Ralph genera. I així una partida rere l’altre, sempre fent el mateix paper, sempre acabant perdent, sempre odiat per tots. I en Ralph ja n’està fart, ja no vol ser més el dolent de la pel·lícula, vol demostrar als seus companys de videojoc que ell també pot ser el bo. I per això va a la recerca d’una medalla que demostri que és dels bons, i és que en tots els videojocs ja acostuma a passar, el que guanya s’emporta una medalla.
El protagonista tot decidit va a per la seva medalla, surt del seu joc, marxa a un altre, i no se sap ben bé com i de rebot, arriba al joc Sugar Rush, un joc molt ensucrat de curses de cotxes. Allà coneixerà el que és sens dubte el meu personatge preferit la Vanellope, que li farà canviar la seva perspectiva sobre qui és, qui vol ser, i sobre l’amistat.
No us n’explicaré gaire més perquè ressenyes sobre la pel·lícula, i resums de l’argument en podeu trobar un munt. Em quedo amb diversos factors que m’han fascinat del film: l’ambientació és perfecte, preciosa; els personatges són molt actius, dinàmics i divertits; i la història és d’aquelles que agrada a grans i petits, una espècie de pel·lícula sobre la recerca de la pròpia identitat i de la felicitat, però amb un format curiós, entretingut i diferent.
Sens dubte, la millor elecció cinematogràfica que he fet aquests Nadals, i estic convençuda que si encara esteu a temps d’anar-hi, no us la perdeu, us encantarà.
