El Papu com tots i totes sabeu és un dels espantamainades per excel·lència, dels més importants i coneguts dels Països Catalans. Sovint es relaciona amb la figura de l’Home del Sac, però l’un i l’altre no vénen a ser el mateix, i ara entendreu perquè.
La figura del Papu o Papus sembla provenir del verb papar, que vol dir empassar sense mastegar, engolir. I provinent per tant d’aquest verb, sembla força senzill deduir a què es dedica el Papu o Papus, doncs a empassar-se els nens i les nenes per diversos motius. Antigament es deia que el Papus es menjava als nens i les nenes que no eren bons creients, que no feien cas als seus pares o que no volien marxar a dormir.
Sigui com sigui, el Papu és la manifestació antropomòrfica de la por, tot i que no té una forma definida, d’ell se’n poden dir algunes coses:
– És un ésser antropomòrfic, per tant de forma humana, però amb una boca i un aparell digestiu enormes per tal de poder-se empassar nens d’una sola vegada. Això fa pensar que és força gran.
– També diuen que sempre va vestit amb robes negres o fosques, a vegades porta capa i barret, i s’amaga molt bé en la foscor, tant és així que en la negra nit, només se li veuen els ulls.
– Diuen que mai es deixa veure, i per tant que ningú té del tot clar ben é com és.
– Però tot i ser molt gran té la capacitat d’amagar-se en els llocs més menuts, en els amagatalls més complicats, i sempre en pot sortir amb la facilitat amb la que ha entrat.
El Papu és un ésser mitològic de la nostra cultura, però també en algunes zones de la Catalunya Vella, la paraula papu es sol emprar per a moltes coses que fan por a la mainada, ja siguin reals o imaginàries, i els Papus són també en aquestes zones tota mena de cucs, insectes, cuques que fan por i fàstic i que esgarrifen a la mainada. Tanta és la por de molts infants envers a aquest personatge, que a qualsevol persona que els hi resulti estranya, desconeguda i vestida de negre, molts en diuen que es tracta del Papus.
Els Papus són també uns encaputxats que surten a les processons de Setmana Santa vestits amb llargs barrets en forma de paperina de colors negre, tots vestits de negre, i amb la cara coberta per un tel també negre que només té dos firats pels ulls. És en motiu d’aquesta vestimenta sovint misteriosa que se’ls anomena així.
El que sí que sembla prou clar del Papu és el seu origen, i és que no només el podem trobar a Catalunya, sinó també a Galícia amb el mateix nom que en català, a Astúries que és el Papón i a Portugal on rep el nom de Papão. També es diu que pot estar emparentat amb el Babau Francès, present en algunes Valls pirinenques al sud de França, i possiblement degut a la influència catalana. Al País Basc és el Gargantua, i a Valladolid és popularment conegut com el Tío Tragaldabas.
A la resta de l’estat Espanyol, el Papu és conegut amb un nom diferent, es tracta del Tragaldabas. I d’ell fins i tot s’explica un conte:
“Un monstre adverteix que es menjarà a tots els que s’hi acostin, però ningú no sembla estar disposat a fer cas de les seves advertències, tan és així que s’hi acosten tres nétes, i se les menja, un moliner, un ramat d’ovelles, i fins i tot un exèrcit sencer. A tots plegats els engoleix de la mateixa manera, empassant-se’ls i sense mastegar. Però vet aquí que arriba una valenta formiga que rep la mateixa amenaça que la resta, però aquesta li contesta que li picarà al cul i el farà ballar, fent així que de tant ballar expulsi a tots els que ha engolit. Dit i fet la formiga compleix la seva amenaça, tots són alliberats, i entre tots acabaran amb la vida del monstre.”
Aquest conte del que s’expliquen moltíssimes versions a Espanya, va ser recollit per Aurelio M. Espinosa l’any 1988 provinent de la tradició oral d’Astudillo (Palencia). D’aquest personatge d’origen castellà, s’explica que un monstre, una espècie d’ogre amb una boca enorme, una panxa gegant i una gana voraç. Amorf, elàstic i d’estómac infernal. I en algunes versions del seu propi conte el que canvia són els personatges menjats, o que la formiga no li diu que li picarà al cul, sinó que hi entrarà pel forat del cul per fer-lo ballar. Sigui com sigui, la història sempre acaba de la mateixa manera.
Del Papón asturià us en puc explicar algunes coses. Es dedica a devorar als nens que no volen marxar d’hora a dormir. És gros, pèl-roig i porta “madreñas”, un esclop popular de la zona d’Astúries. Els seus ulls són vermells, té una boca gegant, la gent el menysprea, fa pudor i mai es renta. Els únics animals que li agraden són les rates, amb les que conviu i a les que alimenta, i devora a les seves víctimes sense mastegar-les. I fins i tot se li canta una cantarella popular que diu així:
—Calla, niño; calla, niño,
mira que viene el Papón,
y que viene preguntando
dónde está el niño llorón…
Pel que fa al Papão portuguès diuen que forma part de la mitologia portuguesa i brasilera, i que és la personificació de la por, que té la capacitat de transformar-se, i que es pot convertir a plaer amb qualsevol bitxo o animal d’aspecte monstruós que vulgui. Es sent atret pels nens desobedients, i al igual que la resta d’espantamainades és utilitzat pels adults per espantar les criatures i fer així que aquestes es portin bé. Fins i tot també comptat amb la seva pròpia cançó, una cançó antiga que diu així:
“Vai-te papão, vai-te embora
de cima desse telhado,
deixa dormir o menino
um soninho descansado.”
Del Papu Gallec us puc comentar que diuen que es tracta d’un ésser enorme, i hi ha alguns que diuen que al seu estómac hi té un forn.
Com a curiositat, en algunes fires municipals es munta una espècie d’atracció de cartró pedra anomenada en la que els nens s’hi poden enfilar, entrar per la boca del monstre i sortir-hi pel darrera baixant per un tobogan. El més important i espectacular de tots ells és el que es munta en les Festes de la Verge de Sant Llorenç a Valladolid, és el “Tío Tragaldabas” i la “Tía Melitona”.
Al País Basc en la línia del que es fa a Valladolid, tenen el Gargantua, un gegant enorme que està basat en unes novel·les d’orígen francès del segle XVI, Gargantúa i Pantagruel, les aventures i desventures de dos gegants, un pare i un fill. Els bascos però varen crear la seva pròpia història i segons diuen el Gargantua és fill de dos gegants Grandgoussier i Gagamelle, que al néixer tenia la mida d’un bou. I del que es va fer la primera representació l’any 1854 i va ser destruït en la Guerra Carlina. Per ser construït de nou el 1894, aquesta vegada però amb vestimentes basques.
Sigui com sigui tots aquests Papus són éssers que estan relacionats entre sí, i tots fan el mateix, però no vull acabar sense explicar-vos una festivitat que es celebra a les nostres contrades. A la Vall de Núria, cada any des de ja fa 17 edicions, es celebra “la Nit del Papu”, pels volts de Gener, passades les Festes de Nadal. La festa consisteix en que un cop que s’ha fet fosc, tots els esquiadors que ho vulguin estan convidats a convocar l’esperit del Papu, fent una baixada per les pistes d’esquí amb torxes. Els organitzadors reparteixen entre aquells que han assistit a la festa, disfresses de Papu que és un llençol blanc foradat, i una petita caputxa que només deixa els ulls dels esquiadors al descobert. Un cop s’ha fet la baixada amb torxes, la festa acaba amb un sopar. Sens dubte una iniciativa curiosa i per esquiadors, però que en certa manera serveix a les persones a recordar i no acabar de perdre un espantamainades com en Papu.
Il·lustracions i imatges
Abans de portar-vos algunes il·lustracions que he trobat del Papu en les versions en castellà i asturià, el que m’agradaria portar-vos és algunes fotografies del Tío Tragaldabas i la Tía Melitona de Valladolid.
I també del Gargantua basc.
Una il·lustració i una talla d’un Papón asturià.
I per acabar la portada del conte Tragaldabas, d’OQO, en gallec, que és d’on és originària l’editorial, O’ Papón.
