“Guillem de Cabestany era un cavaller i trobador de la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord i el que avui us explicaré és la història de la seva vida, bé de fet, la història de la seva mort. Home cortès, agradable i famós en armes, estava bojament enamorat de la Senyora Saurimonda, esposa de Ramón de Castell Rosselló, un noble ric, cruel i orgullós.
El trobador estava enamorat de la dama i sobre ella escrivia les seves cançons, la jove dama era bonica i el corresponia i l’estimava més que a res en el món. Un amor secret que no ho era tant com els protagonistes haurien volgut, i és que el gelós marit de Saurimonda en assabentar-se de la infidelitat de la seva esposa, va decidir prendre a Guillem.
El va matar, li va tallar el cap i va fer que li arrenquessin el cor, va demanar al seu millor cuiner que el cuinés per a la seva esposa, i li va servir a la seva esposa que sense saber el que estava menjant se’l va cruspir sencer, i és que el va trobar deliciós. Un cop acabat l’àpat, Ramón li va dir a Saurimonda que aquell plat que tant li havia agradat no era altre cosa que el cor del seu amant. La dona no acabava de creure’s al seu marit i aquest per a que la cregués va fer portar el cap del seu estimat trobador. I quan va sentir i va veure tot plegat, Saurimonda va perdre la vista i l’oïda, i li va dir al que encara era el seu espòs que a partir d’aquell dia no menjaria res més. Ramón ple d’ira i ràbia en sentir aquestes paraules de la seva esposa va córrer cap a ella espasa en mà amb la intenció de donar-li al cap. Ella va córrer cap a un balcó i es va deixar caure, posant fi així a la seva vida.
I des d’aquell dia que la història de la cruel mort de Guillem de Cabestany i la seva estimada Saurimonda, va començar a córrer per tota la comarca. I de la comarca a la resta de comarques i així a tot el país, fins que va arribar la història a oïdes del Rei d’Aragó,Alfons I, que va anar fins Perpinyà i va fer apressar a Ramón per a ser jutjat pels seus crims. Li prengueren tots els castells que posseïa i els feren destruir, tot l’or, totes les possessions i terres. El varen fer empresonar i amb els anys va acabar morint a la presó del Rei. El Rei va fer recollir els cadàvers dels dos amants i els va fer portar a Perpinyà, on diuen que va fer construir un monument davant de la porta de la seva església, i va fer dibuixar sobre el monument la manera en com havien mort, així com va ordenar que per tot el Comtat del Rosselló, totes les dames i els cavallers els fessin aniversari tots els anys.
I és així com aquesta tràgica història va sobreviure al pas dels anys i es va acabar convertint en llegenda.”
Aquesta història que us he explicat avui és la Llegenda del cor menjat, llegenda que en aquest cas ens explica la vida i mort d’un dels trobadors catalans més famosos de tots els temps: Guillem de Cabestany. La història que us he explicat apareix en molts i nombrosos cançoners posteriors que es van escriure després de la seva mort i que van ser repetits i estesos per Dante (segle XIII), Petrarca i Boccaccio escriptors italians del segle XIV o Stendhal, francès dels segle XVIII-XIX, l’autor anònim de Curial i Güelfa, Nostradamus, Madamme D’Aulnoy, el Marqués de Sade, Walter Scott, Barbey d’Aurevilly… Ara però us parlaré una mica de la vida del trobador, i descobrirem què hi ha de cert en la llegenda que us he portat avui.
Guillem de Cabestany va viure entre el 1188 i el 1212, i tot i que de la seva vida no en podem conèixer gaire detalls contrastables, sí que podem afirmar que la llegenda que us he explicat no va ser real, ja que segons consta en els documents de l’època, Saurimonda va enviudar de Ramón de Castell Rosselló, i es va tornar a casar l’any 1210. També sembla prou clar que Guillem de Cabestany apareix a La Batalla de Navas de Tolosa l’any 1212, on probablement va acabar perdent la vida. A més el Rei Alfons I, que apareix en algunes versions més extenses de la història, era mort un any abans del casament de Saurimonda amb Ramón de Castell Rosselló (1197).
El que sí que es ben cert, i del que en podem estar segurs és que fou un gran trobador català, que com tots a l’època escrivia cançons a l’amor, amor que professava a diverses dames o musses i que com la resta de trobadors, l’anaven canviant per trobar noves fonts d’inspiració. D’ell se’n conserven set cançons de les qual es confirma la seva autoria.
Per tant que en podem deduir de la Llegenda del Cor Menjat? Doncs que es tracta d’una llegenda medieval que data del segle XII molt estesa i repetida per tota Europa, i adaptada a cadascuna de les regions en que ha estat explicada. M’explico, cada autor que en aquella època es va decidir explicar-la, va atribuir aquesta història de fets tràgics a protagonistes diferents, a amants diferents. Però sens dubte una de les històries més esteses i més conegudes és la de Guillem de Cabestany i Saurimonda.
Però el que és més curiós de tot plegat, és que la història de Guillem de Cabestany i La llegenda del Cor menjat tot i ser una de les més populars a Catalunya, no és l’única història que s’explica de la Llegenda del Cor Menjat, i és que també es parla de la història de Dolça de Provença, la mateixa història amb protagonistes molt diferents.
“Dolça de Provença es casà amb Ramón Berenguer I, i aquesta en haver-se de traslladar a Catalunya ho va fer amb un estol de cavallers provençals per fer-li companyia, per tal de que no enyorés la seva terra. El comte els concedí propietats i terres als nobles cavallers de la Provença a prop de la ciutat, per allà on hi havia la capelleta de Sant Martí, és per això que aquella zona acabà anomenant-se Sant Martí de Provençals. El comte va fer construir en honor a la seva esposa, i per a que hi pogués passar dies allà quan enyorés la seva terra, una casa de nom que rebé el nom de la Torre de Fang.
La jove esposa s’anava en nombroses ocasions a la Torre de Fang per estar més a prop dels seus paisans i viure a l’estil del que ho feia a la seva terra. Com les absències del seu marit eren molt prolongades amb el temps, Dolça passava cada vegada temporades més llargues a la seva torre, i aquestes llargues estances van fer sospitar al comte que va manar espiar-la. Els espies van avisar que un jove, afectuós i ben plantat trobador s’estava sovint al peu de la finestra de la jove i les dedicava cançons d’amor al so de la seva lira. El comte enfurismat us podeu imaginar com va fer acabar amb la història, . Atrapa el noi, el mata, li arrenca el cor, li serveix a la dona que se’l menja, li explica tota la veritat. I en aquest cas Dolça de Provença a diferència de Saurimunda decideix que mai més tornarà a menjar. I així ho compleix fins que acaba morint per inanició l’any 1127.”
Aquesta llegenda narra la història de Dolça de Provença i d’ella us en puc explicar algunes coses. Segons diuen Sant Martí de Provençals deu el seu nom a la comtessa que hi va viure durant el segle XII, tot i que això no és més que una llegenda, ja que la denominació de Sant Martí de Provençals és més antiga que la història en sí i prové d’una derivació de la denominació de l’època dels Romans. Pel que fa a la Torre de Fang, la construcció de les seves dues façanes més antigues daten de finals dels segle XII principis del XIV, i per tant és impossible que els fets que s’expliquen a la llegenda siguin reals.
Història recollida en aquest cas per Joan Amades en els seus recopilatoris de llegendes populars.
Per tant, una vegada més la llegenda del Cor Menjat amb protagonistes ben diferents. Una història un xic macabre però sens dubte fascinant.
Il·lustracions
Us porto primer de tot una imatge de Guillem de Cabestany amb la seva estimada Seurimonda.
I ara una que ve es podria tractar de Dolça de Provença i el seu estimat trobador, com podeu veure són imatges molt similars, i és que en aquella època era força estès que els trobadors cantessis a les dames nobles.
I per acabar us deixo la portada d’un llibre anomenat El Corazón Devorado d’Isabel de Riquer publicat per l’Editorial Siruela, on es fa un estudi d’aquesta llegenda de mitjans del segle XII i de com ha arribat als nostres dies. Llibre que ens porta traduïdes al castellà 22 versions diferents de la mateixa llegenda des de Dante fins a Madamme D’Aulnoy passant per Bocaccio, el Marqués de Sade o Walter Scott.
