Els orígens de… LA LLEGENDA DEL COR MENJAT

21 Gener 2013
0

“Guillem de Cabestany era un cavaller i trobador de la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord i el que avui us explicaré és la història de la seva vida, bé de fet, la història de la seva mort. Home cortès, agradable i famós en armes, estava bojament enamorat de la Senyora Saurimonda, esposa de Ramón de Castell Rosselló, un noble ric, cruel i orgullós.
El trobador estava enamorat de la dama i sobre ella escrivia les seves cançons, la jove dama era bonica i el corresponia i l’estimava més que a res en el món. Un amor secret que no ho era tant com els protagonistes haurien volgut, i és que el gelós marit de Saurimonda en assabentar-se de la infidelitat de la seva esposa, va decidir prendre a Guillem.
El va matar, li va tallar el cap i va fer que li arrenquessin el cor, va demanar al seu millor cuiner que el cuinés per a la seva esposa, i li va servir  a la seva esposa que sense saber el que estava menjant se’l va cruspir sencer, i és que el va trobar deliciós. Un cop acabat l’àpat, Ramón li va dir a Saurimonda que aquell plat que tant li havia agradat no era altre cosa que el cor del seu amant. La dona no acabava de creure’s al seu marit i aquest per a que la cregués va fer portar el cap del seu estimat trobador. I quan va sentir i va veure tot plegat, Saurimonda va perdre la vista i l’oïda, i li va dir al que encara era el seu espòs que a partir d’aquell dia no menjaria res més. Ramón ple d’ira i ràbia en sentir aquestes paraules de la seva esposa va córrer cap a ella espasa en mà amb la intenció de donar-li al cap. Ella va córrer cap a un balcó i es va deixar caure, posant fi així a la seva vida.
I des d’aquell dia que la història de la cruel mort de Guillem de Cabestany i la seva estimada Saurimonda, va començar a córrer per tota la comarca. I de la comarca a la resta de comarques i així a tot el país, fins que va arribar la història a oïdes del Rei d’Aragó,Alfons I, que va anar fins Perpinyà i va fer apressar a Ramón  per a ser jutjat pels seus crims. Li prengueren  tots els castells que posseïa i els feren destruir, tot l’or, totes les possessions i terres. El varen fer empresonar i amb els anys va acabar morint a la presó del Rei. El Rei va fer recollir els cadàvers dels dos amants i els va fer portar a Perpinyà, on diuen que va fer construir un monument davant de la porta de la seva església, i va fer dibuixar sobre el monument la manera en com havien mort, així com va ordenar que per tot el Comtat del Rosselló, totes les dames i els cavallers els fessin aniversari tots els anys.
I és així com aquesta tràgica història va sobreviure al pas dels anys i es va acabar convertint en llegenda.”

Aquesta història que us he explicat avui és la Llegenda del cor menjat, llegenda que en aquest cas ens explica la vida i mort d’un dels trobadors catalans més famosos de tots els temps: Guillem de Cabestany. La història que us he explicat apareix en molts i nombrosos cançoners posteriors que es van escriure després de la seva mort i que van ser repetits i estesos per Dante (segle XIII), Petrarca i Boccaccio escriptors italians del segle XIV o Stendhal, francès dels segle XVIII-XIX, l’autor anònim de Curial i Güelfa, Nostradamus, Madamme D’Aulnoy, el Marqués de Sade, Walter Scott, Barbey d’Aurevilly… Ara però us parlaré una mica de la vida del trobador, i descobrirem què hi ha de cert en la llegenda que us he portat avui.

Guillem de Cabestany va viure entre el 1188 i el 1212, i tot i que de la seva vida no en podem conèixer gaire detalls contrastables, sí que podem afirmar que la llegenda que us he explicat no va ser real, ja que segons consta en els documents de l’època, Saurimonda va enviudar de Ramón de Castell Rosselló, i es va tornar a casar l’any 1210. També sembla prou clar que Guillem de Cabestany apareix a La Batalla de Navas de Tolosa l’any 1212, on probablement va acabar perdent la vida. A més el Rei Alfons I, que apareix en algunes versions més extenses de la història, era mort un any abans del casament de Saurimonda amb Ramón de Castell Rosselló (1197).

El que sí que es ben cert, i del que en podem estar segurs és que fou un gran trobador català, que com tots a l’època escrivia cançons a l’amor, amor que professava a diverses dames o musses i que com la resta de trobadors, l’anaven canviant per trobar noves fonts d’inspiració. D’ell se’n conserven set cançons de les qual es confirma la seva autoria.
Per tant que en podem deduir de la Llegenda del Cor Menjat? Doncs que es tracta d’una llegenda medieval que data del segle XII molt estesa i repetida per tota Europa, i adaptada a cadascuna de les regions en que ha estat explicada. M’explico, cada autor que en aquella època es va decidir explicar-la, va atribuir aquesta història de fets tràgics a protagonistes diferents, a amants diferents. Però sens dubte una de les històries més esteses i més conegudes és la de Guillem de Cabestany i Saurimonda.

Però el que és més curiós de tot plegat, és que la història de Guillem de Cabestany i La llegenda del Cor menjat tot i ser una de les més populars a Catalunya, no és l’única història que s’explica de la Llegenda del Cor Menjat, i és que també es parla de la història de Dolça de Provença, la mateixa història amb protagonistes molt diferents.

“Dolça de Provença es casà amb Ramón Berenguer I, i aquesta en haver-se de traslladar a Catalunya ho va fer amb un estol de cavallers provençals per fer-li companyia, per tal de que no enyorés la seva terra. El comte els concedí propietats i terres als nobles cavallers de la Provença a prop de la ciutat, per allà on hi havia la capelleta de Sant Martí, és per això que aquella zona acabà anomenant-se Sant Martí de Provençals. El comte va fer construir en honor a la seva esposa, i per a que hi pogués passar dies allà quan enyorés la seva terra, una casa de nom que rebé el nom de la Torre de Fang.
La jove esposa s’anava en nombroses ocasions a la Torre de Fang per estar més a prop dels seus paisans i viure a l’estil del que ho feia a la seva terra. Com les absències del seu marit eren molt prolongades amb el temps, Dolça passava cada vegada temporades més llargues a la seva torre, i aquestes llargues estances van fer sospitar al comte que va manar espiar-la. Els espies van avisar que un jove, afectuós i ben plantat trobador s’estava sovint al peu de la finestra de la jove i les dedicava cançons d’amor al so de la seva lira. El comte enfurismat us podeu imaginar com va fer acabar amb la història, . Atrapa el noi, el mata, li arrenca el cor, li serveix a la dona que se’l menja, li explica tota la veritat. I en aquest cas Dolça de Provença a diferència de Saurimunda decideix que mai més tornarà a menjar. I així ho compleix fins que acaba morint per inanició l’any 1127.”

Aquesta llegenda narra la història de Dolça de Provença i d’ella us en puc explicar algunes coses. Segons diuen Sant Martí de Provençals deu el seu nom a la comtessa que hi va viure durant el segle XII, tot i que això no és més que una llegenda, ja que la denominació de Sant Martí de Provençals és més antiga que la història en sí i prové d’una derivació de la denominació de l’època dels Romans. Pel que fa a la Torre de Fang, la construcció de les seves dues façanes més antigues daten de finals dels segle XII principis del XIV, i per tant és impossible que els fets que s’expliquen a la llegenda siguin reals.

Història recollida en aquest cas per Joan Amades en els seus recopilatoris de llegendes populars.

Per tant, una vegada més la llegenda del Cor Menjat amb protagonistes ben diferents. Una història un xic macabre però sens dubte fascinant.

Il·lustracions
Us porto primer de tot una imatge de Guillem de Cabestany amb la seva estimada Seurimonda.

Saurimonda-pc
I ara una que ve es podria tractar de Dolça de Provença i el seu estimat trobador, com podeu veure són imatges molt similars, i és que en aquella època era força estès que els trobadors cantessis a les dames nobles.

trov i dama

I per acabar us deixo la portada d’un llibre anomenat El Corazón Devorado d’Isabel de Riquer publicat per l’Editorial Siruela, on es fa un estudi d’aquesta llegenda de mitjans del segle XII i de com ha arribat als nostres dies. Llibre que ens porta traduïdes al castellà 22 versions diferents de la mateixa llegenda des de Dante fins a Madamme D’Aulnoy passant per Bocaccio, el Marqués de Sade o Walter Scott.

guillem

Explica'm… ENSUEÑOS

20 Gener 2013
0

ENSUEÑOS, Conrad Roset i David Aceituno, Il·l. Conrad Roset, Editorial Lumen (Novembre de 2012) –> Aquest és sens dubte un d’aquells àlbums il·lustrats especials, un d’aquells que no passa desapercebut per ningú, que qualsevol amant de la il·lustració infantil i el món dels contes que el miri sap que és diferent. i perquè en aquesta secció? Doncs bé, perquè en certa manera el llibres és un conjunt d’històries, cada plana és una història diferent, un viatge diferent cap al món dels somnis. Un llibre que transportarà a grans i petits al món dels somnis, els somnis dels seus personatges de conte preferits, d’aquells que no ho són tant. Personatges de contes com el somni nostàlgic de la Mery Poppins o de com la Wendy es va adormir pensant amb en Peter Pan, el que Barbanegre somiava de petit o en que somien les bruixes…  O fins i tot de com és el Noi dels nostres somnis i la Noia dels nostres somnis. Cada somni en doble plana va acompanyat d’unes magnífiques il·lustracions, que acompanyen un text àgil, ple de poesia i original.

Deixeu-vos transportar per aquestes imatges dels somnis que ens ha portat en Conrad Roset, un il·lustrador amb no gaire recorregut en el món de la il·lustració infantil, però amb força prestigi en altres àmbits més adults, com la publicitat o l’animació. Jo sens dubte, no he pogut evitar deixar-me transportar.

Jugant a… SANTOYS

19 Gener 2013
0

Com ja us vaig explicar en el post de la setmana anterior, aquesta setmana us porto Santoys, una marca de joguines de fusta Tailandesa de molta qualitat importada a Europa per Allehand. És d’aquelles marques que tenen una gran quantitat de productes d’aquelles que tant m’agraden: joguines per la cuineta de fusta de tota mena (teteres, sucs, gelats, rentadores, neveres, pastissos, fruites, batedores…) són sens dubte els seus productes estrelles; també tenen instruments de fusta; vehicles i cotxets de tota mena; encaixos; jocs de lògica i de figures geomètriques; construccions de fusta…

Una marca que es caracteritza per utilitzar bons productes, tenir bons colors i bons acabats, i a mi personalment em va agradar moltíssim descobrir-la. M’ha estat tan difícil triar entre els seus productes que us en porto un munt d’imatges.

El Trompeta recomana… COL·LECCIÓ BALLMANETES

18 Gener 2013
0

Avui us porto una col·lecció que em va agradar moltíssim quan la vaig descobrir a la Setmana del Llibre en Català. es tracta de Ballmanetes. Ballmanetes és una col·lecció de contes publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat molt recomanable, i ara us explico perquè. Són una sèrie de contes que es basen amb les primeres cançons que ensenyem als nens menuts quan comencen a parlar i a cantar, evidentment. A dins de cada conte trobareu el text amb la lletra de la cançó, i aquesta mateixa il·lustrada per diferents il·lustradors de qualitat de les nostres contrades. Així com també apareixen a les cantonades de les planes uns dibuixets encerclats d’alguns dels elements, objectes o personatges que es relacionen amb la cançó.

És amb aquests contes que els infants començaran a aprendre les primeres cançons, vocabulari, així com podran mirar tot el que va passant en les il·lustracions.

Pel que fa a l’edició és acurada i molt interessant, i és que Publicacions de l’Abadia de Montserrat sempre ofereix molt bons contes i productes per als mes menuts, sobretot i molt especialment tota aquella mena de contes relacionats amb la música i les cançons, dels que en tenen una cura especial.

En relació als il·lustradors són de molta qualitat i cadascú d’ells li aporta el seu toc personal a la cançó, des de la dolçor de l’Irene Bordoy fins l’estil desenfadat de la Mercè Canals o el Luchini, passant per el Christian Inaraja, Sebastià Serra, Marta Balaguer, l’Emma Schmid, Dani Jiménez, Carles Ballesteros o Laura Miyashiro.

El format és de 8 planes, de cartró dur i cada conte té una forma diferent que s’adapta a la pròpia cançó.

Ara us deixo amb tots els títols de la col·lecció i les il·lustracions de la portada i tot el que n’he pogut trobar.

LA LLUNA LA PRUNA, Popular, Il·l. Irene Bordoy, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Març 2011)

SOL, SOLET, Popular, Il·l. Sebastià Serra, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Març 2011)

PLOU I FA SOL, Popular, Il·l. Marta Balaguer, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Maig 2012)

ESCARABAT, BUM, BUM!, Popular, Il·l. Mercè Canals, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Maig 2012)

CARGOL, TREU BANYA, Popular, Il·l. Emma Schmid, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Octubre 2011)

ELS REIS DE L’ORIENT, Popular, Il·l. Carles Ballesteros, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Novembre 2010)

EL GEGANT DEL PI, Popular, Il·l. Laura Miyashiro, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Març 2011)

BALLMANETES!, Popular, Il·l. Maximiliano Luchini, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Març 2011)

ARRI, ARRI TATANET!, Popular, Il·l. Dani Jiménez, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Juny 2011)

ARA VE NADAL, Popular, Il·l. Christian Inaraja, Col·lecció Ballmanetes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Gener 2010)

Presentació – taller de "La vela que no se apagaba y otros misterios con solución"

17 Gener 2013
0

Sota un títol tan complicat, aquest dissabte es fa la presentació-taller del nou llibre editat per A buen paso. Es tracta d’un conte de misteri i ciència, d’enigmes per resoldre. Darrere el títol “La vela que no se apagaba y otros misterios con solución” hi trobem el seu autor Antonio Lozano, i la seva il·lustradora Alba Marina Rivera, els dos assistiran a l’acte de presentació del conte. A més, comptaran amb la col·laboració especial de Dani Jiménez. Així que tots aquells nens i no tan nens que tinguin cert interès per la ciència, els recomanem que vagin a la presentació d’aquest conte, que tindrà lloc el proper dissabte 19 de Gener a les 12:30 a la Llibreria Abracadabra Llibres (C/General Álvarez de Castro 5, Barcelona). No hi falteu!

Dibuixant a… EL PAPU

16 Gener 2013
0

papu_pk

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2013)

El conte de… EL PAPU

15 Gener 2013
0

El Papu en sí, com a personatge característic de la mitologia catalana, no té conte, el que sí que m’he decidit a portar-vos, és una de les poques (per no dir l’única) versions del conte popular espanyol sobre el Tragaldabas, en format conte per a nens. Es tracta del conte publicat en gallec i castellà, O Papón o El Tragaldabas, i resulta lògic que una editorial gallega com és OQO, i en una regió on la mitologia és tan important i popular, que a un personatge com al seu O Papón li fessin un conte. En definitiva, us convido a descobrir-lo.

EL TRAGALDABAS, Pablo Albo, Il·l. Maurizio A. C. Quarello, OQO Editora (Novembre del 2006) –> Aquest conte és una versió de la història clàssica sobre el Tragaldabas i de com acaba sent vençut per una insignificant formiga, però amb la peculiaritat que està escrit per un dels clàssics dels contes en castellà a l’estat espanyol, en Pablo Albo. Amb un estil sempre divertit, diferent i peculiar. Aquesta versió és amable, desenfadada i amb un final menys tràgic que l’original, i és que lluny d’acabar amb la vida de l’antagonista, com ens narra el relat original, el dolent s’acaba integrant en el món del bo, un reflex de que en aquest cas el bé ha triomfat sobre el mal.

Pel que fa a les il·lustracions, són de l’il·lustrador italià Maurizio A. C. Quarello, un il·lustrador atrevit en els jocs amb les ombres, i els plans, d’allò més originals i arriscats. Unes il·lustracions amb un punt de foscor, i un xic tenebroses, que poden generar realment por en els lectors, fan que sigui l’il·lustrador perfecte per un conte d’un espantamainades com ho és en aquest cas el Tragaldabas.

Els orígens de… EL PAPU

14 Gener 2013
0

El Papu com tots i totes sabeu és un dels espantamainades per excel·lència, dels més importants i coneguts dels Països Catalans. Sovint es relaciona amb la figura de l’Home del Sac, però l’un i l’altre no vénen a ser el mateix, i ara entendreu perquè.

La figura del Papu o Papus sembla provenir del verb papar, que vol dir empassar sense mastegar, engolir. I provinent per tant d’aquest verb, sembla força senzill deduir a què es dedica el Papu o Papus, doncs a empassar-se els nens i les nenes per diversos motius. Antigament es deia que el Papus es menjava als nens i les nenes que no eren bons creients, que no feien cas als seus pares o que no volien marxar a dormir.
Sigui com sigui, el Papu és la manifestació antropomòrfica de la por, tot i que no té una forma definida, d’ell se’n poden dir algunes coses:
–    És un ésser antropomòrfic, per tant de forma humana, però amb una boca i un aparell digestiu enormes per tal de poder-se empassar nens d’una sola vegada. Això fa pensar que és força gran.
–    També diuen que sempre va vestit amb robes negres o fosques, a vegades porta capa i barret, i s’amaga molt bé en la foscor, tant és així que en la negra nit, només se li veuen els ulls.
–    Diuen que mai es deixa veure, i per tant que ningú té del tot clar ben é com és.
–    Però tot i ser molt gran té la capacitat d’amagar-se en els llocs més menuts, en els amagatalls més complicats, i sempre en pot sortir amb la facilitat amb la que ha entrat.

El Papu és un ésser mitològic de la nostra cultura, però també en algunes zones de la Catalunya Vella, la paraula papu es sol emprar per a moltes coses que fan por a la mainada, ja siguin reals o imaginàries, i els Papus són també en aquestes zones tota mena de cucs, insectes, cuques que fan por i fàstic i que esgarrifen a la mainada. Tanta és la por de molts infants envers a aquest personatge, que a qualsevol persona que els hi resulti estranya, desconeguda i vestida de negre, molts en diuen que es tracta del Papus.

Els Papus són també uns encaputxats que surten a les processons de Setmana Santa vestits amb llargs barrets en forma de paperina de colors negre, tots vestits de negre, i amb la cara coberta per un tel també negre que només té dos firats pels ulls. És en motiu d’aquesta vestimenta sovint misteriosa que se’ls anomena així.

El que sí que sembla prou clar del Papu és el seu origen, i és que no només el podem trobar a Catalunya, sinó també a Galícia amb el mateix nom que en català, a Astúries que és el Papón i a Portugal on rep el nom de Papão. També es diu que pot estar emparentat amb el Babau Francès, present en algunes Valls pirinenques al sud de França, i possiblement degut a la influència catalana. Al País Basc és el Gargantua, i a Valladolid és popularment conegut com el Tío Tragaldabas.
A la resta de l’estat Espanyol, el Papu és conegut amb un nom diferent, es tracta del Tragaldabas. I d’ell fins i tot s’explica un conte:
“Un monstre adverteix que es menjarà a tots els que s’hi acostin, però ningú no sembla estar disposat a fer cas de les seves advertències, tan és així que s’hi acosten tres nétes, i se les menja, un moliner, un ramat d’ovelles, i fins i tot un exèrcit sencer. A tots plegats els engoleix de la mateixa manera, empassant-se’ls i sense mastegar. Però vet aquí que arriba una valenta formiga que rep la mateixa amenaça que la resta, però aquesta li contesta que li picarà al cul i el farà ballar, fent així que de tant ballar expulsi a tots els que ha engolit. Dit i fet la formiga compleix la seva amenaça, tots són alliberats, i entre tots acabaran amb la vida del monstre.”

Aquest conte del que s’expliquen moltíssimes versions a Espanya, va ser recollit per Aurelio M. Espinosa l’any 1988 provinent de la tradició oral d’Astudillo (Palencia). D’aquest personatge d’origen castellà, s’explica que un monstre, una espècie d’ogre amb una boca enorme, una panxa gegant i una gana voraç. Amorf, elàstic i d’estómac infernal. I en algunes versions del seu propi conte el que canvia són els personatges menjats, o que la formiga no li diu que li picarà al cul, sinó que hi entrarà pel forat del cul per fer-lo ballar. Sigui com sigui, la història sempre acaba de la mateixa manera.

Del Papón asturià us en puc explicar algunes coses. Es dedica a devorar als nens que no volen marxar d’hora a dormir. És gros, pèl-roig i porta “madreñas”, un esclop popular de la zona d’Astúries. Els seus ulls són vermells, té una boca gegant, la gent el menysprea, fa pudor i mai es renta. Els únics animals que li agraden són les rates, amb les que conviu i a les que alimenta, i devora a les seves víctimes sense mastegar-les. I fins i tot se li canta una cantarella popular que diu així:

—Calla, niño; calla, niño,
mira que viene el Papón,
y que viene preguntando
dónde está el niño llorón…

 

Pel que fa al Papão portuguès diuen que forma part de la mitologia portuguesa i brasilera, i que és la personificació de la por, que té la capacitat de transformar-se, i que es pot convertir a plaer amb qualsevol bitxo o animal d’aspecte monstruós que vulgui.  Es sent atret pels nens desobedients, i al igual que la resta d’espantamainades és utilitzat pels adults per espantar les criatures i fer així que aquestes es portin bé. Fins i tot també comptat amb la seva pròpia cançó, una cançó antiga que diu així:

“Vai-te papão, vai-te embora
de cima desse telhado,
deixa dormir o menino
um soninho descansado.”

Del Papu Gallec us puc comentar que diuen que es tracta d’un ésser enorme, i hi ha alguns que diuen que al seu estómac hi té un forn.

Com a curiositat, en algunes fires municipals es munta una espècie d’atracció de cartró pedra anomenada en la que els nens s’hi poden enfilar, entrar per la boca del monstre i sortir-hi pel darrera baixant per un tobogan. El més important i espectacular de tots ells és el que es munta en les Festes de la Verge de Sant Llorenç a Valladolid, és el “Tío Tragaldabas” i la “Tía Melitona”.

Al País Basc en la línia del que es fa a Valladolid, tenen el Gargantua, un gegant enorme que està basat en unes novel·les d’orígen francès del segle XVI, Gargantúa i Pantagruel, les aventures i desventures de dos gegants, un pare i un fill. Els bascos però varen crear la seva pròpia història i segons diuen el Gargantua és fill de dos gegants Grandgoussier i Gagamelle, que al néixer tenia la mida d’un bou. I del que es va fer la primera representació l’any 1854 i va ser destruït en la Guerra Carlina. Per ser construït de nou el 1894, aquesta vegada però amb vestimentes basques.

Sigui com sigui tots aquests Papus són éssers que estan relacionats entre sí, i tots fan el mateix, però no vull acabar sense explicar-vos una festivitat que es celebra a les nostres contrades. A la Vall de Núria, cada any des de ja fa 17 edicions, es celebra “la Nit del Papu”, pels volts de Gener, passades les Festes de Nadal. La festa consisteix en que un cop que s’ha fet fosc, tots els esquiadors que ho vulguin estan convidats a convocar l’esperit del Papu, fent una baixada per les pistes d’esquí amb torxes. Els organitzadors reparteixen entre aquells que han assistit a la festa, disfresses de Papu que és un llençol blanc foradat, i una petita caputxa que només deixa els ulls dels esquiadors al descobert. Un cop s’ha fet la baixada amb torxes, la festa acaba amb un sopar. Sens dubte una iniciativa curiosa i per esquiadors, però que en certa manera serveix a les persones a recordar i no acabar de perdre un espantamainades com en Papu.

Il·lustracions i imatges
Abans de portar-vos algunes il·lustracions que he trobat del Papu en les versions en castellà i asturià, el que m’agradaria portar-vos és algunes fotografies del Tío Tragaldabas i la Tía Melitona de Valladolid.


I també del Gargantua basc.

Una il·lustració i una talla d’un Papón asturià.

I per acabar la portada del conte Tragaldabas, d’OQO, en gallec, que és d’on és originària l’editorial, O’ Papón.

Explica'm… TOTS A TAULA!

13 Gener 2013
0

TOTS A TAULA!,  Marc Parrot, Il·l. Eva Armisén, Editorial Lumen (Novembre 2012) –> Avui us porto una espècie de recull estrany, un conte peculiar. Sis històries que s’inicien en un mateix punt de partida, sota la frase Tots a taula!, descobrirem sis personatges i les seves experiències al voltant del menjar.

La taula estarà compartida per l’explorador, la llima, el llepafils, els ràpids, el gourmet  i la dolça. I tots ells i les seves experiències amb el menjar, ens expliquen sensacions, com mengen, allò que els agrada i el que no tant. I tot plegat també ens arriba en forma de cançó, i és que una vegada més en Marc Parrot i l’Eva Armisén s’han unit per fer un àlbum-cd per a nens original, diferent i singular.

El conte permet anar seguint les històries a la vegada que escoltem les cançons, de manera que es converteix en una completa conversa entre autor, il·lustrador, música i lector.

Jugant a… ALLEHAND

12 Gener 2013
0

Avui us vull portar una altra marca Holandesa, Allehand. Allehand és una marca que des de l’any 1988 es dedica a la fabricació i importació de joguines de fusta. Us explico bé, es tracta d’una empresa distribuïdora a Europa de dues grans marques de joguines de fusta asiàtiques: SanToys (Tailàndia) i Dudu Toys (Xina). També s’encarreguen de la distribució d’una marca de trencaclosques de fusta holandesa anomenada Simplex.

Diguem per tant que tots aquests productes arriben a Europa i en tenen els drets Allehand. Productes sempre de fusta i de qualitat excel·lent que compleixen els requisits necessaris per a que una marca de prestigi a nivell europeu com és Allehand, les distribueixi.

Si a tot plegat, afegim que Allehand també ofereix i té una petita línia de productes propis, que és el que us vull portar avui, us adonareu que es tracta d’una marca molt complerta. Els productes són cases de nines, cuinetes, bressols per a ninos i alguns elements per potenciar el joc simbòlic en els infants. Són poquets però de qualitat.

Us en deixo les imatges, i la setmana vinent u s portaré una de les principals marques que importa Allehand, però això serà la setmana vinent.