Més o menys passat l’equador d’aquest curs, m’agradaria fer un petit balanç de com m’està anant com a mestra amb aquest grup. Ja a principi de curs us comentava que no seria un curs fàcil, que era una classe que molts mestres anomenem “complicades”, “difícils”, i la veritat és que els pronòstics no eren del tot erronis.
Però també us vaig comentar que me’ls acabaria guanyant, i a les alçades de curs que estem no tinc la sensació que acabi de ser així. Sí que en molts casos la relació amb alguns nens ha millorat, l’actitud és millor i el comportament també.
No sé si recordareu que us vaig parlar d’en Pau, un nen que presenta un trastorn de tipus autista, i la veritat és que és un nen que dia rere dia no ha deixat de sorprendrem. Ja pronosticava la seva psicòloga que seria una criatura al que l’aprenentatge de tots aquells conceptes que són mecànics no li costaria gens, i així està sent, no es va equivocar en aquest sentit. Reconeix totes les lletres, i nombres, i els escriu amb certa facilitat amb els mecanismes apresos a l’aula. Pel que fa a la lectura, una vegada ha entès el sistema de desxiframent de les síl·labes, llegeix amb certa facilitat paraules o fins i tot frases, tot i tenir certs retards en l’adquisició del llenguatge, la parla i la pronunciació.
Però pel que fa a nous reptes, a coses més imaginatives, costa que vagi més enllà, que faci un pas més. En els dibuixos lliures és repetitiu, tant pel que fa als esquemes i patrons a l’hora de dibuixar com els colors. Pot repetir un dibuix una vegada i una altre, amb setmanes de diferència.
Li costa assumir com pintar qualsevol cosa, si no té un patró de colors clars. Així per exemple no té cap problema en pintar les cares de les persones, ja que sempre les pintarà color carn o taronja, però a l’hora de pintar-los la roba no sabrà de quin color pintar-los. Tot allò que s’allunya dels seus esquemes de colors, el té absolutament perdut. Una casa per ell sempre té el sostre vermell, la porta marró, les finestres blaves i les parets grogues. I si li treus aquells colors de la capsa es bloqueja, no la pinta i deixa estar el full.
Pel que fa al seu comportament, és complicat de controlar, ara us explico perquè. En Pau no acaba de comprendre el que està bé, i el que està malament, no entén les llàgrimes ni el dolor d’un altre nen al que sense voler li pot fer mal amb una empenta, no acaba d’entendre què vol dir estar enfadat, no entén els càstigs, i no té noció d’allò que pot ser perillós (pot saltar escales de 3 en 3 sense tenir por de caure o de fer-se mal). Sí que exterioritza o comença a fer-ho, els seus sentiments, quan ell es fa mal. Demostra la seva alegria quan està content, i t’abraça i et fa petons com a mostra d’estima i afecte, o per aconseguir alguna cosa que li interessa.
És difícil escollir els seus companys de taula, ja que hi ha nens que s’adonen que al Pau se’l renya d’una manera diferent que a la resta, hi ha qui no veu que és un nen diferent. Però pel que fa a les seves dues companyes de taula, cal dir que tenen una paciència increïble amb ell i m’estan ajudant moltíssim. Li diuen el que està bé i el que no sense enfadar-se ni esbroncar-lo, l’ajuden explicant-li què ha de fer. I tenen la santa paciència de recollir-li una vegada i una altra els colors del terra que ell llença expressament, com si es tractés d’un joc, quan en realitat és una cosa que no pot fer. Fins i tot quan tots els de la taula acaben la feina, em porten els colors perquè no els llenci més.
En definitiva, cal tenir molta paciència i te l’aprens a estimar moltíssim, i amb ell aprens moltíssimes coses. Et dóna més del que tu li pots donar.