Els orígens de… LA LLEGENDA DE TESTAFORT

11 Març 2013
0

“La història que avui ens ocupa ens parla del Castell de la Roca. Els seus senyors tingueren un fill, gairebé quan ja donaven per perdudes la seva esperança de deixar descendència. El nen va néixer sa i fort, però amb la característica de tots els homes de la família, un petit forat a l’orella esquerra.
Però no tot fou felicitat, i és que als pocs dies del naixement de la criatura, el vell matrimoni que des de feia anys i panys servia amb honradesa als nobles del castell va desaparèixer sense deixar rastre. A tots estranyà aquesta desaparició, però els amos del castell no tingueren altre remei que buscar un matrimoni jove que els pogués substituir.
I d’ençà que aquest matrimoni va entrar al castell, es varen començar a succeir desgràcies, l’una darrere de l’altre, fets misteriosos tant a dins com a fora del castell. Desapareixia bestiar i diners, s’escoltaven udols a les nits, morien servents i camperols… Els senyors del castell, excessivament confiats, no tenien cap sospita de qui podria estar ocasionant tants greuges a la regió, i creien que es tractava d’un ens paranormal.
Fins que un bon dia el senyor del castell va aparèixer assassinat cruelment i el jove matrimoni va desaparèixer. Fou aleshores, quan la senyora s’adonà de que tots els fets estranys que s’havien anat succeint varen ser causats pel matrimoni, que no varen marxar fins causar la darrera de les desgràcies. I és que es van emportar el fill dels senyors del castell, que tot just tenia unes setmanes de vida.
Immediatament es van organitzar batudes pel poble, per les masies dels voltants i pel bosc de la zona i després d’un mes de recerques infructuoses, la senyora es va acabar convencent de que el seu fill deuria estar mort en alguna banda i els seus segrestadors tan lluny que mai més els podrien trobar. Va demanar als seus serfs aturar les cerques i va deixar passar el temps, un temps però que no podria guarir les ferides d’haver perdut els seus dos éssers més estimats la mateixa nit.
Passaren uns quants anys força tranquils, amb collites abundants per als habitants de la comarca i amb una senyora que mica en mica es va anar refent de la pèrdua, i dirigia les seves terres amb honradesa i valentia.
Però un dia, aparegué a la comarca una banda de lladres, una banda dirigida per un tal Testafort. Una banda de cruels lladres que no sentien cap mena de pietat per les gents que habitaven a les masies que assaltaven: violacions, assassinats, robatoris… s’anaven succeint l’un darrere l’altre.
Degut a l’època de bonança i tranquil·litat que es vivia, ningú no havia previst l’atac, i no hi havia grans guerrers a la zona que poguessin combatre aquests homes que semblaven sortits del propi infern. És per això, que la Senyora del Castell de la Roca en sentir per primera vegada de l’existència d’una banda d’aquesta mena, va contractar alguns guerres, va extremar la vigilància del castell tement que els lladres poguessin atacar el castell.
Evidentment, els lladres sí que estaven organitzant un atac al castell, i no comptaven en que estaria tan ben defensat, creien que l’assalt no els hi costaria gens. Però la lluita va durar tota la nit, i finalment després d’unes quantes morts d’ambdós bàndols, els guàrdies del castell s’imposaren i varen empresonar als lladres que encara estaven vius, entre els quals es trobava el capità de tot plegat, en Testafort.
La Senyora va decidir baixar a les masmorres per conèixer a l’home que havia atemorit tota la comarca, i la va sorprendre trobar-se davant d’un home jove, ben plantat, valent i descarat. Capaç d’aguantar-li la mirada quan ella s’hi va acostar i sense baixar el cap en cap moment, ni témer per la seva vida. Aleshores, quan la Senyora alçà la mà per clavar-li una bufetada al jove, parà en sec. I és que a la seva orella esquerra hi va veure una cosa que la va impressionar. Era el seu fill! Va sortir de les masmorres totalment astorada, sense saber què fer ni com comportar-se.
Per una banda havia retrobat al seu fill que creia mort des de fa anys, i per altre el poble, i les gents de la comarca reclamava venjança pels atacs que havia comès en Testafort. Però per sobre de tot era mare, i es veia incapaç de condemnar al seu fill. Va tornar a baixar al calabós i amb llàgrimes als ulls va explicar a en Testafort de qui es tractava. Aquest sorprès per tal confessió, li va explicar que de petit havia passat molta gana i maltractaments i que l’havien educat d’aquella manera, també va dir que deixaria la seva vida de bandit.
Però aquí no s’acaba la història, i és que com s’ho farà la Senyora del Castell per tal de salvar la vida d’un fill al que tothom vol condemnar? Així que va creure que el camí més fàcil era el de la veritat. Va decidir reunir a tots els nobles de la comarca, i a totes les gents que ho volguessin a la ciutat de Granollers per tal d’explicar-los la condemna a la que sotmetria en Testafort, i els va explicar que en realitat es tractava del seu fill segrestat que per una mala infantesa i una mala educació s’havia convertit en el bandit que tant els havia atemorit.
Tot el poble es va començar a remoure i a indignar, però finalment les nobles i sinceres paraules d’una mare incapaç de condemnar a mort al seu fill, van commoure als allà presents, on més d’un va començar a plorar després de sentir la trista història de la vida del bandoler.
El valent Testafort va prendre aleshores la paraula, i va salvar la vida dels seus companys bandits, ja que havien estat durant molts i molts anys els seus amic i la seva única família. Ja mai més van tornar a delinquir i en Testafort es va convertir en un gran i respectat Senyor del Castell de la Roca.”

Aquesta és una de les llegendes més famoses que podem trobar entorn del Castell de la Roca del Vallès, la història del Bandit Testafort. És la versió més llarga i extensa que he trobat de la història. Però sens dubte no és l’única versió d’aquesta llegenda, ja que n’he llegit unes quantes i en totes o moltes d’elles hi podem trobar algunes variacions.

– Per una banda el matrimoni vell de serfs que serveix als Senyors del Castell en  algunes històries simplement mora de vell, i no deixa cap hereu que pugui continuar amb la seva feina,;en d’altres en canvi desapareixen i es dóna a entendre que és assassinat pel propi matrimoni jove que els substitueix, com és el cas de la versió d’en Joan Amades al seu llibre Llegendes i tradicions de Montserrat.

– En la majoria de versions el fill dels Senyors del Castell de la Roca neix amb un forat a l’orella esquerra, com un aspecte hereditari de tots els homes de la família; en canvi, en la versió d’Amades el nen neix “esgarradet de naixement, puix només tenia mitja orella”.

– En algunes versions s’explica també que des de la mort del Senyor del Castell fins la desaparició del nen, passaren uns dies en que el jove matrimoni es va haver d’allunyar de les terres que envoltaven el castell, i que quan hi van tenir accés van robar la criatura, se’l van emportar als cims de Montserrat, on varen trobar aixopluc, el varen criar com si es tractés del seu propi fill, li van fer creure que el Castell de la Roca era seu, i que els actuals senyors els n’havien expulsat. És per tot plegat que en Testafort sentia tant odi pels Senyors del Castell de la Roca. Aquesta variant també s’explica en la versió d’Amades.

– I per acabar, el final de moltes de les versions és força diferent, ja que l’empresonament d’en Testafort, acaba amb la mort dels bandolers que havia capitanejat que són condemnats a mort, però evidentment amb la seva salvació.

Però realment va existir en Testafort? Doncs bé, el que us en puc dir, és que Catalunya va tenir durant una bona part de la seva història, bandolers llegendaris, però que sí que varen estar basats en personatges reals, en canvi, el Bandoler que avui ens ocupa sembla pràcticament contrastat que no va existir i que tot plegat només forma part d’una llegenda molt estesa i molt popular a la zona.

Del castell de la Roca però us en puc explicar unes quantes coses. Les primeres dades que documenten la existència del castell són de l’any 1023 on el propietari era Arnau Mir, tot i que ja hi havia indicis de que el castell havia estat construït al damunt d’una antiga fortalesa romana.  El castell va anar passant de mans en mans,i de propietaris en propietaris, i va tenir una gran quantitat d’amos, sobretot durant el segle XIV, en que va anar passant de mans en mans i de monarquia a noblesa. Després de la Guerra del Francès, el 1814, el castell va quedar totalment destruït i va passar a mans de la comunitat de preveres de Santa Maria del Mar. Finalment el 1949 l’adquirí Antoni Rivière i Manén que el 1952, restaurà el castell que es trobava en estat ruïnós. Fou durant aquesta restauració,  que als soterranis es trobaren una gran quantitat d’ossos. Molts dels quals eren d’animals grans, però també hi havia una gran quantitat d’ossos humans. I és que vés a saber després de tants amos, i de tanta història al voltant del castell, què té de veritat o de mentida aquesta llegenda que avui ens ocupa.

Però al voltant del Castell de la Roca també s’explica una altra història, una història que hi havia una vegada una bruixota que va atemorir la vila, i és que segons diuen solcava els cels amb un drac de Set Caps, amb uns ulls temibles, que eren com dues brases enceses. Generaven el temor de tots aquells que mai els havien vist. Una nit, la bruixa sobrevolant els cels de la comarca es va fixar en el castell de la Roca i les seves terres. Va arrencar el blat de sotarrel que els pagesos estaven a punt de collir, va inundar totes les terres i va carbonitzar amb foc una de les donzelles més boniques de la comarca. Un cop fet tot plegat, diuen que va continuar amb el seu camí de mort per altres terres.
Sigui com sigui, aquest és un castell de llarga història, incomptables llegendes, i tota una sèrie de misteris que giren al seu voltant, i dels que avui us n’he parlat.

Imatge
Com sempre quan no us puc portar cap imatge del personatge en qüestió, però us parlo d’un emplaçament que encara avui existeix, us en porto una imatge. Aquesta vegada i com resulta evident, del Castell de la Roca.

La_Roca_Castell_Catalonia



Comentaris

Deixa la teva opinió