Elefant Trompeta

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2013)

Més o menys passat l’equador d’aquest curs, m’agradaria fer un petit balanç de com m’està anant com a mestra amb aquest grup. Ja a principi de curs us comentava que no seria un curs fàcil, que era una classe que molts mestres anomenem “complicades”, “difícils”, i la veritat és que els pronòstics no eren del tot erronis.

Però també us vaig comentar que me’ls acabaria guanyant, i a les alçades de curs que estem no tinc la sensació que acabi de ser així. Sí que en molts casos la relació amb alguns nens ha millorat, l’actitud és millor i el comportament també.

No sé si recordareu que us vaig parlar d’en Pau, un nen que presenta un trastorn de tipus autista, i la veritat és que és un nen que dia rere dia no ha deixat de sorprendrem. Ja pronosticava la seva psicòloga que seria una criatura al que l’aprenentatge de tots aquells conceptes que són mecànics no li costaria gens, i així està sent, no es va equivocar en aquest sentit. Reconeix totes les lletres, i nombres, i els escriu amb certa facilitat amb els mecanismes apresos a l’aula. Pel que fa a la lectura, una vegada ha entès el sistema de desxiframent de les síl·labes, llegeix amb certa facilitat paraules o fins i tot frases, tot i tenir certs retards en l’adquisició del llenguatge, la parla i la pronunciació.

Però pel que fa a nous reptes, a coses més imaginatives, costa que vagi més enllà, que faci un pas més. En els dibuixos lliures és repetitiu, tant pel que fa als esquemes i patrons a l’hora de dibuixar com els colors. Pot repetir un dibuix una vegada i una altre, amb setmanes de diferència.

Li costa assumir com pintar qualsevol cosa, si no té un patró de colors clars. Així per exemple no té cap problema en pintar les cares de les persones, ja que sempre les pintarà color carn o taronja, però a l’hora de pintar-los la roba no sabrà de quin color pintar-los. Tot allò que s’allunya dels seus esquemes de colors, el té absolutament perdut. Una casa per ell sempre té el sostre vermell, la porta marró, les finestres blaves i les parets grogues. I si li treus aquells colors de la capsa es bloqueja, no la pinta i deixa estar el full.

Pel que fa al seu comportament, és complicat de controlar,  ara us explico perquè. En Pau no acaba de comprendre el que està bé, i el que està malament, no entén les llàgrimes ni el dolor d’un altre nen al que sense voler li pot fer mal amb una empenta, no acaba d’entendre què vol dir estar enfadat, no entén els càstigs, i no té noció d’allò que pot ser perillós (pot saltar escales de 3 en 3 sense tenir por de caure o de fer-se mal). Sí que exterioritza o comença a fer-ho, els seus sentiments, quan ell es fa mal. Demostra la seva alegria quan està content, i t’abraça i et fa petons com a mostra d’estima i afecte, o per aconseguir alguna cosa que li interessa.

És difícil escollir els seus companys de taula, ja que hi ha nens que s’adonen que al Pau se’l renya d’una manera diferent que a la resta, hi ha qui no veu que és un nen diferent. Però pel que fa a les seves dues companyes de taula, cal dir que tenen una paciència increïble amb ell i m’estan ajudant moltíssim. Li diuen el que està bé i el que no sense enfadar-se ni esbroncar-lo, l’ajuden explicant-li què ha de fer. I tenen la santa paciència de recollir-li una vegada i una altra els colors del terra que ell llença expressament, com si es tractés d’un joc, quan en realitat és una cosa que no pot fer. Fins i tot quan tots els de la taula acaben la feina, em porten els colors perquè no els llenci més.

En definitiva, cal tenir molta paciència i te l’aprens a estimar moltíssim, i amb ell aprens moltíssimes coses. Et dóna més del que tu li pots donar.

Però si la vida com a guerrer de Rotllà va donar moltíssim de sí per a crear un munt d’històries i llegendes als seus voltant, la seva vida amorosa també va ser un autèntic poema, i d’ell se’n descriuen dos grans amors a través de dues històries.

Les roques d’en Rotllà
El nostre gegant es va enamorar bojament d’una bonica donzella, es deia Angèlica, i tots dos mantenien un idil·li secret en un niu d’amor molt particular el castell de Cabrenys. Però la jove cada vegada es sentia menys atreta pel gegant, a la vegada que creixia la seva atracció envers un jove moro molt gallard anomenat Mador. Tots dos varen decidir fugir cap a terres sarraïnes, cap al sud,  sense que el gegant se n’adonés.
Quan el gegant es va assabentar de la fugida de la parella, els va seguir amb la intenció de donar-los caça. Els amants varen creuar l’Empordà i varen continuar per la línia de la costa, creient així que era la millor manera de no trobar-se amb el gegant.
El gegant però, tenia bons informadors, i quan va saber que havien fugit costa avall, va agafar el coltell (espècie de ganivet curt, d’una sola fulla amb mànec de fusta)que penjava del seu coll en forma de penjoll, amb el qual pretenia esbocinar a la parella. Pres de tanta ira i tanta ràbia, colpejava tot allò que es trobava al seu pas: roques, torres, castells, boscos… És així que en tota la costa empordanesa encara avui podem trobar el testimoni del seu pas. Al Cap Norfeu hi ha unes grosses moles de pedra conegudes com les roques de Rotllà, que el gegant va arrencar de la roca viva amb un cop de coltell.

En arribar a la badia de Cadaqués, amb un cop de peu va aixecar un bocí de terra que aterra mar endins i es convertí en l’illot Cucurucuc.

El mateix en passar per l’Estartit, que de les porcions que va desprendre de pedra a puntades de peu en van néixer les que avui dia coneixem com les Illes Medes.

I a Palamós, diversos trossos de pedra rogenca foren llençats al mar pel propi gegant, formant el que avui dia coneixem com les illes Formigues.

Diuen que aquesta persecució va arribar fins al País Valencià, on a Benidorm, per tal d’apaivagar la seva fúria, ja que semblava que mai torbaria als amants, va etzibar un cop d’espasa al Puig campana, i en va fer un forat al cim que dóna lloc a la curiosa orografia del seu cim, originant d’aquesta manera el que avui dia es coneix com la Coltellada de Rotllà. Del tros de roc que va saltar del cim del Puig, va anar a parar al mig del mar, a deu quilòmetres de la costa, formant-se així la que és coneguda com l’Illa de Benidorm. Aquest darrer paràgraf és però una versió de com es va formar la Coltellada de Rotllà i l’Illa de Benidorm, però no és ni de bon tros la llegenda més coneguda que s’explica entorn aquesta història.

La llegenda de Rotllà i de Puigcampana
Sobre la particular forma de Puigcampana, i l’illa de Benidorm hi ha una altre llegenda que diu així.
Rotllà es va enamorar d’una bella donzella quan va arribar a terres alacantines. I ella el va correspondre, i eren feliços. Però vet aquí que la mala fortuna, va voler truncar la felicitat de la parella, i és que la jove va rebre un malefici. Un malefici cruel que profetitzava que la jove donzella moriria a les acaballes d’aquell mateix dia, quan els rajos de sol deixessin d’il·luminar-la.
Fou aleshores, quan el sol ja començava a pondre’s darrera del cim de la muntanya de Puigcampana, que en un intent desesperat ple de ràbia i de fura, Rotllà va fer un cop de coltell al cim, i hi va fer una coltellada ben gran i que va caracteritzar des d’aquell moment la forma de la muntanya que es va passar a anomenar la Coltellada de Rotllà. De la roca que es va desprendre del cim de la muntanya, es diu que va anar a parar al mig del mar, a pocs quilòmetres de la costa i va formar davant de la platja de Benidorm, l’Illa de Benidorm. Aquesta coltellada però, només va allargar uns breus instants, uns segons o potser uns minuts, la vida de la noia, que finalment va morir.
Una història molt trista, que té també algunes variacions, com la manera amb que colpeja al cim, hi ha qui diu que ho va fer amb la pròpia Durandal; en altres versions diuen que la coltellada la va originar, mentre lluitant contra un mor, intentava donar-li el cop de gràcia i aquest es va apartar en el darrer moment. De nou, moltes versions per explicar el perquè del nom d’aquest cim.

Però acabarem tot plegat, tota la història i les històries d’en Rotllà parlant-vos de l’indret on segons la llegenda es pot trobar el seu cadàver. Es tracta de la Caixa de Rotllan.
La Caixa de Rotllan és un dolmen situat a Arles, a la Catalunya Nord; i la llegenda explica que després de la mort del cavaller a la Batalla de Roncesvalls, el seu cavall, en un acte de fidelitat, se’l va enfilar al llom, i el va portar fins on avui dia es pot trobar aquest dolmen, on va ser enterrat.

Imatges
Com no hi ha gaires il·lustracions de Rotllà, el que us vull portar és un manuscrit de la famosa Chanson de Roland, i una imatge que il·lustra una de les escenes que es narra en aquest famós Càntar de Gesta.

I per acabar us deixo un enllaç a un mapa, on apareixen tots els indrets per on va passar Rotllà, i per on va deixar el seu rastre en forma de diferents formacions geològiques.

EL LIBRO DE LOS 101 CUENTOS, recopilador Christian Strich, Germans Grimm, HC Andersen, AN Afanásiev, Charles Perrault…, il·l. Tatiana Hauptmann, Editorial Anaya (Novembre 2012) –> Si us dic que aquest recull de contes que us porto avui és una obra autènticament especial, potser penseu que no és per tant, o que no és tan diferent com altres recopilacions de contes que ja us he portat. Però si únicament començo comentant-vos que la seva il·lustradora, la Tatiana Hauptmann va invertir cinc anys de la seva vida per fer les seves més de 600 il·lustracions, entendreu que no és un recopilatori qualsevol. També us haig de dir que pel recopilador, no va ser feina fàcil escollir entre els milers e contes que configuren el panorama rondallístic europeu, entre tots ells, va escollir 100. Potser els més significatius, potser no els més originals, o potser sí, ves a saber.

Per una banda trobem els clàssics com la Caputxeta o els Tres porquets, però també es poden trobar contes i històries de tradició popular d’altres cultures que potser no ens són tan familiars com contes irlandesos, francesos, maltesos…

Aquest és un recull que no deixa a ningú indiferent, no és un llibre per a nens, que també pot ser utilitzat com a tal, és un llibre per ser llegit a l’infant, nit rere nit, conte rere conte. És preciós, amb un munt de detalls en les seves il·lustracions, una edició excel·lent, i un preu també molt bo. I és que el podeu trobar actualment per 19,95€, un preu força baix en relació als preus que acostumen a tenir aquest tipus de llibres.

Sens dubte un llibre que val la pena tenir a les prestatgeries de tots els enamorats dels contes clàssics.

Nicotoy és una marca de joguines Belga que vaig descobrir en el meu viatge en aquell bonic país l’estiu passat, que pertany al grup de joguines Simba, que inclou un munt de marques i entre elles la que us vull acostar avui.

Aquesta marca va néixer l’any 1987 com a marca independent de joguines toves per a nens o més coneguts com a “Soft toys” (peluixos i ninos d’activitats tovets, fets de roba). Va adquirir els drets per distribuir els productes Disney al seu país, Holanda i Luxemburg, i més tard ho faria França. I això va donar-li a la marca renom i prestigi. Tot i que finalment l’any 2006 va ser absorbida per Simba Toys, com una marca més de les seves.

Tot i així Nicotoys conserva les seves peculiaritats i la seva qualitat en els seus productes, i tenen dues gammes ben diferenciades de productes entre els seus peluixos.

Per una banda, trobem la seva gamma de peluixos i joguines tovetes per a nadons. Una gamma amb colors molt més suaus, que està formada per mòbils, sonalls, ninos musicals, peluixos d’activitats…

I per altra banda tenim una gamma de peluixos d’animals molt més realista, on podem trobar peluixos més detallats de diferents animals de la selva, així com els més típics ossets de peluix, gossets, ratetes…

Ara sense més parrafades, us deixo amb alguns dels seus productes.

Avui les dues recomanacions que us porto són molt especials. Es tracta de dos contes de Pere Calders que ha recuperat l’editorial Baula recentment, per publicar-los fa uns mesos. I és que per tots és sabut que Pere Calders va ser un escriptor i dibuixant català, més reconegut per la seva faceta de contista. Va publicar incomptables reculls de contes, va viure una guerra, va lluitar en el bàndol republicà, va viure 23 anys a l’exili, i va tenir una vida molt intensa. Va morir l’any 1994 als 81 anys i darrere seu va deixar un llegat amb novel·les, articles i sobretot molts contes. Dos d’ells us el vull portar avui. El primer, Raspall, és un conte de l’any 1941, que va ser editat per primera vegada l’any 1981 il·lustrat per Carme Solé Vendrell i que llegint-lo avui encara, no dóna la sensació que per ell hagin passat els anys. I l’altre els nens voladors, de l’any 1981. Els dos han estat adaptats en un format més breu pensats per a ser publicats en format conte, i us els vull presentar:

RASPALL, Pere Calders, Il·l. Lucía Serrano, Col·l. Capsa de contes, Editorial Baula (2012) –> Aquesta és una bonica història que té un principi molt trist. I és que el gos del nen Sala l’han donat al jardiner, i des d’aleshores, la pobre criatura buscarà desesperadament alguna cosa que s’hi assemblés i a qui poder donar-li l’amor que sentia pel seu gos. Una baldufa, una pilota…? I si ho proba amb un raspall? Doncs sí, serà el Raspall l’escollit, i és que quan li passa la mà per damunt, nota que el seu pél és suau, com ho era el del seu gos. Així que decideix lligar-lo amb una corda i passejar-lo amunt i avall de casa seva, i a la nit quan se’n va a dormir, decideix que li fa força pena que es quedi sol als peus del llit, i el posa a dins del llit amb ell. És aleshores quan alguna cosa màgica comença a passar… I no us vull explicar què passa, perquè us aixafaria el final de la història. Però és sens dubte una història tendre, màgica i encisadora que estic convençuda que us enamorarà tant com a mi.

Les il·lustracions són de la Lucía Serrano i ha fet un treball realment excel·lent amb aquest conte, ja que li ha sabut transmetre la tendresa, afectivitat i expressivitat que requeria la història. Ha sabut donar-li vida a un simple raspall.

ELS NENS VOLADORS, Pere Calders, Il·l. Lluís Farré, Adap. Pep Molist, Col·l. Contes esbojarrats, Editorial Baula (2012) –> Aquest és un conte perfecte per la col·lecció de contes esbojarrats. Aquesta col·lecció ens porta sovint contes diferents, increïbles, històries amb una alta dosi d’imaginació, de diversió i d’originalitat. I aquesta història crec que compta amb tots els ingredients necessaris. Ens narra com un dia la Roser, anem camí cap a l’escola li va passar una cosa increïble. Es va trobar amb una fada que li va concedir un estrany do, el do de poder aixecar amb la mirada qualsevol objecte. Amb aquest nou do, i e seu pare, van decidir muntar un negoci, una fantàstica, divertida i curiosa atracció de fira. Sí, sí, com ho llegiu, una atracció que consistia en fer volar nens. Però al final…

Un conte sobre la recerca de felicitat, sobre voler ser un mateix, i una bonica història entre un pare i una filla. Les il·lustracions de Lluís Farré li donen el punt de modernitat i diversió que el conte necessitava, el toc just.