“Explica la llegenda que ben a prop de Sant Celoni, a la Roca del Drac hi vivia un Drac temible i ferotge que tenia a les gents de la contrada atemorides i a tots els viatgers que passaven pel camí ral que anava de Barcelona a Girona. Tots els que gosaven acostar-s’hi morien a les seves urpes.
Però vet aquí que un bon dia les coses varen començar a canviar. Al peu del Montnegre hi viva el Senyor de Vilardell en el seu petit Castell. Un bon dia, un pidolaire va trucar a la seva porta demanant caritat, i quan el Senyor del castell va tornar a la porta amb el pa i l’almoina, va veure que el pobre havia desaparegut i que davant de a seva porta hi havia deixat una espasa. Diuen que era el propi Sant Martí, que amb aparença de pobre havia fet aquest obsequi al Senyor de Vilardell.
Aquest no va dubtar ni un segon en recollir l’espasa del terra i provar-la immediatament. Va donar un cop a un roure de més de cent anys i aquest es va partir, es va acostar a una roca enorme i la va trencar sense cap esforç. Fou aleshores quan el cavaller es va adonar de la importància d’aquella espasa, era una espasa de virtut que li havia fet arribar el cel i que li serviria per acabar amb la vida del drac.
L’endemà va anar cap a l’església de Sant Martí de Pertegàs a encomanar-se a Déu, es va posar la seva millor armadura i la més lluent, va agafar l’espasa, va protegir al seu cavall i es va encaminar cap a la Roca del Drac, amics i fidels es van anar aplegant al voltant del lloc on havien de succeir els fets.
En plantar-se davant del Drac, aquest es va veure reflectit en l’armadura del propi cavaller, i aquest desorientat es va llençar a atacar la seva pròpia imatge, moment en el qual el cavaller va aprofitar per travessar el drac amb la seva espasa i donar-li mort.
Un cop aconseguida aquesta fita i davant les gents de tot el poble, alçà el braç i en un acte victoriós i superb va proclamar:
“Braç de virtut,
espasa de cavaller,
has migpartit la roca,
i el drac també”.
El cavaller es va equivocar en pronunciar aquelles paraules, ja que va donar més importància al seu propi braç, que a l’espasa de virtut que portava i que era la que havia acabat amb el drac, i aleshores de la sang del drac que regalimava de l’espassa, el cavaller Vilardell es va emmetzinar i va morir. I és que el que hauria d’haver dit era:
“Espasa de virtut,
braç de cavaller,
has migpartit la roca,
i el drac també”.
Però l’error ja s’havia comés i el tràgic final del Cavaller Vilardell també.”
Aquesta és la llegenda de El Drac de Vilardell, també coneguda com La Llegenda del Cavaller Vilardell o La Llegenda de la Vilardella o La Llegenda de l’espasa Vilardell. Múltiples noms per una mateixa història, provinent de la tradició oral i situada en l’època medieval. Una història molt viva i de molta importància a Sant Celoni , i una de les més famoses de tot Catalunya sobre Dracs, després és clar, de la història de Sant Jordi. Ha estat transmesa durant segles i segles de pares a fills, d’orella a orella; i data de molt antic.
Tot i més tardanes que la pròpia tradició oral, tenim referències escrites de la existència de la Llegenda. En són moltíssimes, així que començaré a enumerar-vos-les i explicar-vos-les per ordre cronològic.
La primera notícia escrita que en tenim de la llegenda data del segle XIV, concretament d’un text escrit entre l’any 1385-1387 de Fra Francesc Eiximenis en el seu “Dotzè del Chrestia”, que segons diu en els arxius del Rei d’Aragó hi és present l’espassa Vilardell, espassa amb la qual un famós cavaller va matar “aquella serp tan gran de Sant Celoni, que matava als homes que passaven pel camí”. Aquest petit fragment només fa referència a la Llegenda però no l’explica sencera ni de la mateixa manera com us l’he explicat. Si us heu fixat bé, parla d’una serp molt i molt gran, no pas d’un drac que va ser mort a mans d’un cavaller i de l’espassa Vilardell. El fet que no en faci una referència més extensa, ens fa pensar que era una llegenda tan coneguda popularment, de la que no li calia explicar res més.
Temps més tard, concretament passats dos segles, és quan apareix un relat més extens de la llegenda, es tracta d’un fragment d’un Sermó anomenat del sereníssim senyor don Jaume segon, justicier y pacífich rey de Aragó y compte de Barcelona, fill de Don Pedro lo Gran y de dona Constança, sa muller, que va ser predicat l’any 1596 a la Catedral de Barcelona pel Doctor en Teologia Onofre Manescal a la Catedral de Barcelona. Aquest relat en un inici no formava part del discurs original i va ser afegit a posteriori en la seva edició impresa de l’any 1602.
Aquest relat, escrit evidentment en català antic, va més o menys de la següent manera:
“Us explicaré la història de la pedra partida que hi ha a prop de Sant Celoni, la qual va partir Soler de Vilardell amb una famosa espassa. I el perquè tot plegat va passar és perquè segons la tradició, diuen que a prop de Sant Celoni hi havia un drac tan fort i tan ferotge que ningú s’atrevia a passar pel camí. Es menjà a moltíssima gent i varen ser molts els que van intentar donar-li mort i van fracassar en l’intent.
És així que un dia, un bon home anomenat Soler de Vilardell es disposava a sortir de casa seva amb la seva espassa per anar a tallar fusta per casa seva. Quan de cop, algú va trucar a la seva porta, es tractava d’un captaire que demanava almoina, així que en Soler, va deixar la seva espassa recolzada al marc de la porta i va anar a buscar alguna cosa per menjar per al pobre captaire. En tornà aquest havia desaparegut i la seva vella i gastada espassa també. En el seu lloc, hi havia una altra espassa, que semblava molt més bona que la seva.
La va agafar i va tallar el tronc d’un arbre pel mig. Sorprès per la facilitat amb que ho havia fet, en seguida va saber que probablement era obra d’un miracle. I és per això que va pensar que Déu li havia enviat aquella espassa perquè donés mort al Drac de Sant Celoni.
Va consultar el que li havia passat amb els religiosos de la zona, i tots van coincidir en dir-li que era probable que Déu li hagués enviat per matar el drac. Segur de fer-ho i acompanyat de moltíssima gent que volia veure com feia aquella gesta, va tornar a provar la seva espasa, aquesta vegada partint una pedra per la meitat.
Va anar a trobar al drac, es va acomiadar de la gent, i va anar tan segur i amb tanta força que d’un sol cop d’espasa el partí per la meitat. Tot content, es va anar a trobar amb la gent que l’havia acompanyat, va alçar el braç espasa en mà, plena de la sang del Drac com estava i va dir: “O espasa forta y bras valerós d’en Vilardell!”. I la sang del Drac, li va entrar pel braç, li va inflar i va acabar morint en Soler de Vilardell.”
D’aquesta versió, el que més es diferencia de la llegenda tal i com ens ha arribat als nostres dies és que Soler Vilardell no era més que un pobre bosquerol, que vivia en una caseta a prop del bosc i que anava a buscar llenya quan la misteriosa espasa va arribar a les seves mans. També e destaca el fet de que necessiti el consell d’homes religiosos per saber si ha d’anar a donar mort al drac o no, si és realment una senyal divina el fet de que l’espasa estigui a les seves mans. Un altre dels aspectes que canvia de la llegenda que coneixem avui dia és el perquè mora l’heroi, ja que no es tracta d’una equivocació en la pronunciació de les paraules a les gents, com fa pensar la llegenda que us he explicat al principi, simplement es tracta d’una mort injusta després de realitzar un acte heroic. Una mort sense cap sentit que ni el propi autor Onofre Menescal crec que arribi a comprendre.
Ara però, continuem amb les versions escrites de la història. Entre els anys 1640 i 1652, l’arxiver Diego Monfar i Sors va escriure una versió de la Llegenda en el seu llibre “Historia de los condes de Urgel”. Aquest relat és una traducció pràcticament idèntica de la versió de Menescal, però aquesta vegada Monfar, decideix suprimir del tot l’exclamació del final del relat de Soler de Vilardell, fet que encara dificulta una mica més la comprensió del perquè de la mort del cavaller.
Entre els anys 1673 i 1675 es va escriure “El Libre de feyts d’armes de Catalunya” un dels llibres on hi ha una versió més popular d’aquest relat. Aquesta obra va ser atribuïda falsament a Bernat Boades, tot i que en realitat era de Joan Gaspar Roig i Jalpí. Aquest autor, a diferència de la resta, recolza la seva història dient que es basa en un llibre molt vell escrit en pergamí i no pas en la tradició oral. És el primer que s’encarrega també d’ubicar cronològicament els fets de la llegenda, i diu que va succeir a final del segle XI durant la regència de Berenguer II, també conegut com Berenguer Cap d’Estopa que fou comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès de l’any 1076 al 1082. Pel que fa a la història, Soler Vilardell torna a ser un cavaller, senyor del Castell de Vilardell. Al igual que Monfar evita l’exclamació victoriosa de Vilardell. Alguns dels aspectes més importants a destacar d’aquesta versió és que identifica al captaire com Sant Martí de Tours, i explica també que la mort del drac està directament relacionada amb l’extremada lluentor del seu arnés i del seu cavall, en el que el drac s’hi va veure emmirallat. El drac es va quedar paralitzat, i el cavaller li’n va tirar una llança, el drac intentà fugir de la seva pròpia imatge reflectida en les armadures, i el cavaller el va seguir espasa en mà i li va tallar el coll. Un altre aspecte que s’afegeix a la llegenda, és que el drac és enterrat en aquest cas per tal d’evitar possibles infeccions generades per la ferum i pel propi cadàver del drac cobert de terra i pedres.