Han passat quatre anys d’ençà que us vaig presentar i donar a conèixer un gran artista que tenia a la classe, un nen del que m’enamoraven els seus dibuixos, que em semblava un autèntic geni de la il·lustració amb només quatre anys. Feia coses sorprenents, tenia una imaginació desbordant, i quan el vaig descobrir, vaig saber que seria molt complicat trobar-me un nen com ell. I efectivament, ha estat així, han passat uns quants cursos darrera seu i no he trobat cap nen amb el seu potencial, la seva imaginació, la seva màgia. El curs passat vaig ser tutora de la germana d’aquest nen, i no tenen res a veure l’un amb l’altre, però em vaig passar el curs demanant-li un dibuix del seu germà i no el vaig aconseguir.
Ara aquell petit geni està a tercer, diuen que ja no dibuixa tant com abans, tinc la sensació que li han tallat les ales a la seva imaginació, que de tan imaginatiu algú que altre el va titllar de nen estrany. I saber això em trenca el cor! No us podeu imaginar com m’agradaria que aquest nen no deixés mai de dibuixar, no deixés de somiar.
En la meva professió, passen els anys, i un munt d’alumnes per les teves mans, nens que recordes per un motiu o un altre, uns més brillants, els altres més intel·ligents, xerraries, espavilats, carinyosos… però creieu-me que passi el temps que passi aquell petit nen per mi sempre serà especial, aquell nen que jugava al pati a ser Peter Pan, i que em feia al·lucinar amb els seus dibuixos. Ell era feliç amb un paper i uns colors, i jo era feliç veient-lo crear!
Doncs bé, avui el motiu del meu article és que l’altre dia vaig rebre un regal molt especial, crec que un dels millors regals del món. La seva germana, que ara està a P5 em va dir: “El XXXX està preparant un conte per tu”. I al dia següent em va venir a buscar a la classe per donar-me el que avui us vull portar. Un conte de Sant Jordi molt especial, el conte del meu petit artista.
Potser pel que fa a la imaginació de les il·lustracions no sembla al nivell que estava a P4, com ja us he dit tinc la sensació que l’han fet tocar de peus a terra, però aquell traç, les mirades dels seus personatges em continuen mostrant al petit artista que un dia vaig veure en ell. Estimo la meva feina per detalls com aquests i em fa feliç dia rere dia haver escollit ser el que sóc, haver decidit ser mestra.
