I si l’altre dia ja us vaig parlar de com va néixer la Llegenda del Drac de Vilardell, avui continuem amb les seves versions escrites més recents.
Avancem una mica en el temps per portar-vos una versió de l’any 1839 de Pau Piferrer recollida en el seu llibre Recuerdos y Bellezas de España. Aquest relat està estretament vinculat amb el d’Onofre Menescal, però evidentment l’autor també modifica alguns aspectes o afegeix algunes informacions. Una d’aquestes informacions s’encarrega d’explicar-nos el probable origen del drac, i és que segons Piferrer els musulmans al perdre les ciutat i terres que controlaven a mans dels cristians, varen decidir deixar anar un enorme i temible drac que tenien tancat en un castell del Vallès. En aquesta versió, tot i que l’autor no acaba de comprendre tampoc la mort de l’heroi ni els mots provinents de la tradició oral, introdueix algunes paraules que en justifiquen la mort en la pronúncia d’una mena de conjur. El text diu així: ““Ufano y algo orgulloso con la singular victoria, volvióse para la dividida peña donde les aguardaban sus amigos, y al llegar, levantando el brazo y con voz engreída esclamó: !O fuerte espada y valeroso brazo de Vilardell!”. És aquest orgull i la seva actitud xulesca la que el porta a la mort com a resultat d’un càstig diví. És aleshores quan comencem a comprendre que en realitat Vilardell mora per un excés de confiança i de prepotència.
I ens anem ja cap a principis del segle XX, quan el rector de Sant Celoni, en mossèn Francesc de P. Figueras, pronuncià una conferència titulada Històries i tradicions, dedicada principalment a la llegenda de l’espasa de Vilardell. Aquesta versió ens dóna el nom complert del nostre heroi, i en diu que és en Berenguer soler de Vilardell que era un honrat pagès, home de bé i valent soldat que havia lluitat en diverses batalles al costat dels nobles del Vallès i dels comtes de Barcelona contra els àrabs. I per acabar finalitza la seva versió amb aquesta quarteta:
“Espasa valerosa,
Braç de cavaller,
Partiràs la roca
I el drac també.”
Pau Vila l’any 1936 va fer la seva pròpia interpretació de la Llegenda, i va treure l’entrellat al perquè de la mort del cavaller. Pau Vila fa una transcripció de la Llegenda que es troba en el Llibre Gyets d’Armes de Monfar i afegeix els seus propis comentaris. L’interessant però de tot plegat, és que va anar fins a Sant Celoni per treballar damunt del terreny i comprovar l’existència de la llegenda i la importància per a les gents d’aquelles terres.
En la primera part de la seva anàlisi, afirma que la creació del drac es tracta d’un cas de zoomorfisme (ús de formes animals per tal d’explicar un fenomen concret), en aquest cas degut als assalts i morts que es produïen en el pas pel camí ral entre Barcelona i Girona. Aquest pas és ocupat per uns assaltants que es fan cada vegada més forts i cruels, els atacs més constants i les morts es varen succeint. De manera que es genera la història que del que hi ha en realitat és un enorme drac , i així l’inici de la llegenda.
Pel que fa a la cova on teòricament s’hi amaga el drac, és un petit forat en el que no hi entra una persona de peu, així que es fa difícil pensar que allà hi pogués habitar un drac.
Però sens dubte el més important de la recerca de Pau Vila és la recerca entorn de l’explicació de la mort del cavaller. El conjur serà la clau de l’enigma que després de set segles després d’incògnites i d’Eixemenis, de molts anys de tradició oral que han anat transmetent la llegenda de pares a fills, un pagès de la zona de Montnegre li explicà a Pau Vila.
“El drac espantat per la brillantor del cavaller, s’entafora a la cova; Soler de Vilardell s’hi atansa, aixeca l’espasa meravellosa, i murmura:
Braç de virtut,
Espasa de cavaller,
Roca i drac
Jo partiré.
L’acer mata la bèstia, i el cavaller exultant de l’emoció i de l’alegria espasa en mà, anuncia a les gents que han anat a veure què passava la mort del drac, però la sang que regalimava de l’espasa del drac, li cau al damunt i l’emmetzina, i és que Soler de Vilardell s’ha equivocat en les seves paraules i hauria d’haver intercanviat d’ordre els dos primers versos:
Espasa de virtut,
Braç de cavaller….
Aquest fatal error el condueix a la mort.”
Així doncs, el fet del conjur mal dit, anomenat també conjur trabucat és la causa de la mort del cavaller. I l’espasa de virtut, pel fet d’atribuir-se a sí mateix i no a l’espasa la mort del drac deixa de protegir-lo i per això mora l’heroi.
És per tot plegat i per la importància de la llegenda en qüestió que per molts Sant Celonins continua ben viva, a més s’està intentant conservar ben viu el seu record. I és que l’Ajuntament està portant a terme des de fa uns quants anys una sèrie d’iniciatives per conservar el seu patrimoni folklorístic. Una d’elles és la publicació l’any 1991 del llibre Espasa de virtut, braç de cavaller: la llegenda d’en Soler de Vilardell des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament. L’altre la construcció del drac de cartró-pedra convertit avui dia en una de les seves bèsties de foc de la colla dels Diables de Sant Celoni de 1990. El Drac es va estrenar el dia de Sant Jordi de l’any 1991. Una altra de les probes de l’intent de conservació d’aquest patrimoni llegendari és la instal·lació en la Sala de Plens de l’Ajuntament d’un vitrall amb el cavaller l’espasa i el drac.
Pel que fa als símbols que conformen aquesta llegenda són ben clars: el cavaller Vilardell, el drac, l’espasa de Virtut Vilardell i el conjur trabucat. De tots ells, l’únic del que en podem garantir l’existència és l’espasa de Virtut, l’espasa Vilardell també coneguda com a Vilardella. L’espasa Vilardell és l’espasa de Virtut més famosa de tot Catalunya, la nostra Excalibur particular. L’espasa es conserva encara avui dia al Musée de l’Armée a París. Aquesta espasa va prendre una importància molt gran i una trajectòria gloriosa. Ja que segons s’explica, les espases de virtut fan invencibles aquell qui les posseeix, i tota una sèrie de membres de la dinastia catalana la varen tenir entre les seves mans. La primera menció històrica a l’espasa data de l’any 1274 en una sentència de Jaume I sobre un duel que havia tingut lloc poc abans entre Bernat de Centelles i Bernat de Cabrera, on Bernat de Centelles havia vençut i Arnau de Cabrera havia demanat la impugnació del combat, ja que segons d’ella el vencedor havia fet servir l’espasa de Vilardell que impedia de totes totes que el qui la portava fos vençut, de manera que al·legava que no s’havia tractat d’un combat just. Finalment la raó fou pels perdedors, i és que el Rei va fer servir el principi jurídic Nullus sucumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit (ningú que ha portat una arma amb virtuts especials durant un conflicte pot perdre o guanyar una batalla).
Hi ha qui relaciona l’espasa també amb personatge llegendari Otger Cataló que l’hauria transmès a Guifré el Pilós i als seus descendents, fins a Jaume II el Dissortat.
També és una de les cinc que s’esmenta al testament de Pere el Cerimoniós, a part de Tisó, datat del 14 de maig de 1370.
Posteriorment també la va esmentar Francesc Eiximenis en el seu llibre “Dotze del Chrestia” (1385-1386) com ja us he explicat anteriorment.
La Vilardella de Sant Martí figura en el catàleg de l’armeria dels Comtes de Barcelona i està clarament documentat que va participar en diverses batalles i conquestes de l’època medieval. Tot i que la primera versió escrita d’aquest catàleg és força tardana i data de l’any 1596.
L’infant Pere conegut posteriorment com a Pere el Ceremoniós, fill de Jaume el Conqueridor feia temps que volia posseir l’espasa i havia ofert per ella 4 sous Barcelonins sense que el propietari tingués cap interès en vendre-la. Posteriorment, és possible que l’aconseguís, ja que quatre mesos després de la seva mort, el seu fill Alfons el Benigne pagava a Berenguer de Vilardell els dos-mil trenta sous barcelonins que encara faltaven per pagar l’espasa. Regnant Jaume el Just, el seu fil que es convertiria en Alfons el Magnànim, la empunyava en la victòria de la Batalla de Lucocisterna (1324).
Tota una llegenda, d’aquelles èpiques, d’aquelles de dracs, cavallers… Una autèntica llegenda medieval com no hi ha cap. I és que afortunadament a Catalunya comptem amb un gran i extens imaginari que compta amb moltes històries de Dracs i cavallers, sovint millors que la pròpia Llegenda de Sant Jordi. Aquesta sens dubte, s’ha de tenir molt en compte!
Imatges i il·lustracions
Afortunadament l’Ajuntament de Sant Celoni és un Ajuntament que li dóna molta importància a la seva llegenda més cèlebre i popular, i és que per ells suposo que és important conservar el seu patrimoni folklorístic, i més si es tracta d’una llegenda tan èpica i heroica com aquesta. A qui no li agraden les llegendes de Dracs temibles i cavallers que es converteixen en herois?
És per tot plegat que sobre la llegenda us puc portar algunes coses. Per una banda us porto una imatge de la cova del Drac per a que us feu una idea del lloc on s’amagava aquesta temible bèstia.
Per altra, una imatge de l’espasa Vilardell que es troba en el Musée de l’Armée de París.
A la porta de Sant Iu de la Catedral de Barcelona, podem trobar un relleu on apareix Soler de Vilardell amb la seva famosa espasa matant un griu.
I ara us deixo amb una imatge del Drac dels Diables de Sant Celoni.
Però no podia acabar sense dir-vos que aquesta vegada sí que hem trobat algunes il·lustracions de la història, aquestes es troben en un conte publicat el dia de Sant Jordi de l’any 2011 editat pel propi Ajuntament de Sant Celoni. El conte escrit per en Josep Busquet, il·lustrat per Pol Cunyat.
Una magnífica versió de la llegenda, ideal per acabar una història com aquesta.