Avui us porto uns nous éssers de la nostra mitologia: els gatillops. Però abans m’agradaria explicar-vos les històries que s’expliquen al seu voltant:
“Diuen que fa molts i molts anys a la Vall d’Àssua hi passava un captaire amb les robes esparracades, i segons explicava deia que això li feien els llobatons. I és que l’home tenia tractes amb aquelles bèsties tan temudes.
El pidolaire anava a les cases que tenien bestiar i els demanava diners i menjar a canvi de protegir les seves cases i els seus ramats dels atacs dels llops, gràcies a les seves astúcies i als seus tractes. Molta de les gents de les masies, li tancaven la porta als nassos, tot i que sofrien els constants atacs dels llops.
A Seurí, la gent també l’engegava, tot i que els atacs que sofrien en aquell poble eren d’animals més perillosos que els llops, eren els gatillops, uns gatots enormes, acarnissats i sanguinaris, dels que segons diuen degollen el cap del bestiar només per xuclar-li la sang. Davant del mateix poble hi ha un indret de la muntanya denominat Coma Llobatera, on segons expliquen una vegada els gatillops van degollar setze ovelles del pastor.
Però aquí no acabaven les malícies d’aquests animals, als de Bolunya, en una masia que tenen una mica més a prop de Menaurí els gatillops van demostrar que a més de sanguinaris eren uns animals molt intel•ligents. Quan els homes de Bolunya van arribar a la borda de bon matí van trobar a totes les ovelles mortes, però es van adonar que els gatillops encara eren a dins, van tancar la borda per tal de que aquests no poguessin escapar. Aleshores un d’ells va anar a buscar l’escopeta per donar-los mort. Però mentre l’home buscava l’escopeta, els gatillops van començar a apilar els cossos de les ovelles mortes, l’una al damunt de l’altre. Quan varen tenir suficients ovelles apilades, es van enfilar al damunt i els gatillops van fugir.”
Aquesta història la podeu trobar en el llibre de Pep Coll, Muntanyes maleïdes publicat l’any 1993 on publica algunes de les més de 150 històries que ha escoltat dels més vells de les Valls pirinenques. Una d’aquestes històries és aquesta que denomina el propi autor com “L’astúcia dels gatillops” i m’ha servit com a introducció per portar-vos a aquests animals, a aquests éssers mig mitològics mig reals dels nostres Pirineus.
El gatillop o llop cerver era un ésser característic de la mitologia catalana que habitava el Pirineu lleidatà, i és descrit sovint com un gatot monstruós que combina la brutalitat del llop amb l’astúcia del gat. Es diu també d’ells que són els reis dels llops i que els dobleguen a la seva voluntat. Antigament es demanava a Santa Agnès que els guardés de “el mossec del llop cerver”, ja que aquesta bèstia no menja carn: degollen els caps dels animals per xuclar-los fins la darrera gota de sang. Diuen també que al mes de maig poden ser engendrats pels Genis del Fred.
També expliquen que la figura del «llop cerver» expressa míticament la ferotgia del llop, bèstia fabulosa engendrada pel fred, té cap de linx amb les orelles dretes, cos de pantera amb clapes i cua de gat mesquer, color fosc; es diu que prové de l’aparellament de llop i cérvol
El poeta Jacint Verdaguer va fer diverses referències al gatillop en les seves obres. I durant les seves llargues estades als Pirineus, en les seves notes sovint va parlar d’aquests animals dels quals en deia això: “Lo llop cerver o gat-i-llop és com un gosset, més gros que un gat. Té unes urpes com ganxo de romana que es claven en los englevats. Son crit és meu. Són de morro blanc i per un petit forat si poden ficar lo cap entren i es beuen la sang del bestiar.”
Però els gatillops varen existir en realitat? Encara estan presents als Pirineus lleidatans? La resposta és afirmativa, el gatillop o llop cerver, també denominat linx nòrdic, és l’espècie més gran de linx i va ser present als nostre Pirineus, juntament amb el Linx ibèric. Sobre la seva coexistència s’especula en diverses teories, una diu que les dues espècies varen conviure, l’altre que l’una va desplaçar a l’altre, i després es teoritza sobre una sèrie d’aspectes climàtics que podrien haver perjudicat a l’una i no a l’altre.
Però sigui com sigui fins a temps recents es distribuïa pels Pirineus, Prepirineus, Serralada Transversal i fins i tot a la Plana de l’Empordà, sud de Catalunya i nord del País Valencià. La davallada es deuria produir a començament del segle XX. Juli Soler i Santaló a La Vall d’Aran (1906) explica que el gatillop és gairebé extint a la Vall d’Aran. Hi ha individus caçats fins als anys 30 del segle XX al Cadí i al Canigó. Hi ha constància també de rastres força fidedignes fins als anys vuitanta del segle XX, especialment als Pirineus Orientals. Entre els anys 1985 i 1989 dos estudis van recopilar més de 100 informacions referides a la possible supervivència del linx al Pirineu català i aragonès. Un altre estudi, en aquest cas a la serra del Cadí, Solsonès, Ripollès i Cerdanya, va detectar dos rastres de linx a la neu. Hi ha possibles dades de començament de segle XXI al Cadí i a la Serra de Madres, entre el Conflent, el Capcir i l’Aude. Aquest lloc podria haver estat un dels darrers reductes, i justament aquí és on hi ha més memòria recent entre la gent del país sobre els llops cervers.
De totes maneres, l’home el va perseguir durant anys, degut a que el considerava una amenaça per al seu bestiar, fos veritat o llegenda tot el que s’explicava d’ells, i això va portar al linx nòrdic a la seva pràctica desaparició.
Però el que no és cert del linx és que s’alimentés de la sang del bestiar. D’aquí la diferència de l’animal amb el mite.
Imatge
Com haureu pogut deduir no hi ha imatges del gatillop en qüestió. Sí que us porto una imatge del linx nòrdic per tal que us feu un idea de com eren.
