Elefant Trompeta

Avui us porto un joc que em va fer molta gràcia descobrir, jo no tinc especial predilecció pels castellers dintre del panorama de la cultura popular del nostre país, però aquest joc que proposa El nan casteller em va semblar molt divertit i curiós. Es tracta d’un joc de fusta format per 40 peces que representen la figura de 40 castellers, amb formes diferents i amb els quals es tracta d’anar-los apilant formant un castell. Un joc de construccions de fusta però diferent, els angles i formes dels castellers, permeten encaixar-los formant estructures diferents, per anar fent crèixer el teu propi castell. És un simple joc de construccions per als més petits, però també es pot convertir en un joc per als grans, ja que  el “Nan Casteller” et proposa l’estimulant objectiu de construir castells de diferents alçades i complexitats basats en models reals que es construeixen en l’actualitat.

En definitiva es tracta de dos jocs en un, un per a petits i l’altre per a grans. De moment El nan casteller només ofereix dos tipus de productes per una banda, el joc format per 40 peces, i per altra un de més senzill que conté només 5.

Si la setmana passada us parlava de la sèrie d’aquesta col·lecció Qui sóc? destinada als nens de tres anys, avui us vull portar la sèries destinada als nens de 4 anys, es tracta de la sèrie Com sóc? Una sèrie que descriu les característiques morfològiques de cadascún dels animals dels seus contes. Ens allunyem dels animals domèstics, per parlar de quatre animals de granja, probablement els més populars pels nens petits: la vaca, el cavall, la gallina i l’ovella. D’ells se’n poden dir moltes coses, i en aquests contes trobareu força informació. De nou els textos estan en els dos tipus de lletra diferent, lligada i de pal, i cada vegada es van complicat una mica més. Si en la sèrie per a tres anys es tractava gairebé només de paraules, i frases més curtes, en aquests contes el nivell puja una mica més, així com els coneixements dels infants.

Un cop més il·lustració i imatge es van combinant, però en aquest cas, hi ha canvi d’il·lustradora, aquesta vegada és la Mercè Canals que il·lustra aquests quatre animals. Si l’estil de l’Anna en la sèrie anterior era un estil més proper a l’infant, més dolç, amb colors ben definits i línies tancades, l’estil de la Canals és totalment diferent, més divertit i esbojarrat, els dibuixos perden la línia, però els colors continuen sent vius i plans.

I ara sí, us deixo amb els títols d’aquesta col·lecció.

LA VACA, Montse Ganges, Il·l. Mercè Canals, Col·l. Cavall Zoo, Sèrie Com sóc?, Editorial Combel

EL CAVALL, Montse Ganges, Il·l. Mercè Canals, Col·l. Cavall Zoo, Sèrie Com sóc?, Editorial Combel

LA GALLINA, Montse Ganges, Il·l. Mercè Canals, Col·l. Cavall Zoo, Sèrie Com sóc?, Editorial Combel

L’OVELLA, Montse Ganges, Il·l. Mercè Canals, Col·l. Cavall Zoo, Sèrie Com sóc?, Editorial Combel

Avui us vull portar un racó ben especial, es tracta d’una botiga que ja feia temps que m’havia recomanat una amiga, però mai acabava recordant ben bé on es trobava. L’altre dia, vaig anar caminant cap a Gràcia, i per fi, m’hi vaig trobar de cara. El que més em va sorprendre és que la botiga no tenia nom, no tenia cartell. No varen ser fins les meves recerques posteriors per Internet a partir de la seva adreça que no vaig poder descobrir que es tractava de la botiga Les Titelles de Gràcia.

La botiga en qüestió es troba al Carrer Sant Antoni Maria i Claret 29, cantonada amb Roger de Flor. I aparentment és una botiga petita que amaga alguns racons especials i sorprenents. Hi entres i veus un munt de marques de joguines de fusta, jocs tradicionals… Totes aquelles marques que a mi tan m’agraden. Però avances i et trobes una fletxa que et diu que hi ha més exposició a l’interior, i entres en un fantàstic món de cuinetes de fusta, cases de nines i peluixos, realment captivador. Ben endreçadet, petit i acollidor. Un d0aquells racons en els que val la pena perdre-s’hi una bona estona buscant el millor regal per fer somriure als més menuts.

Hi vaig poder fer algunes fotografies, us recomano però, que hi aneu segur que us encantarà!

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2013)

Avui us porto la Ximena Maier, una il·lustradora nascuda a Madrid l’any 1975. Es dedica professionalment al món de la il·lustració des de l’any 1999, i treballa en molts àmbits diferents: diaris, revistes, publicitat, premsa coorporativa, guies de viatge, llibres de cuina, i evidentment ha publicat en l’àmbit de la literatura infantil.

És sens dubte, una il·lustradora molt polifacètica, és ràpida, amb un estil fresc, línies ben definides, divertida i espontània. Les seves il·lustracions són molt característiques, i dibuixa allà on hi hagi qualsevol cosa que li serveixi per dibuixar: un tros de paper, un quadern, un Ipad, la sorra, una pissarra…

Crec que us agradarà descobrir-la i ho podeu fer a través d’aquesta entrevista:

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Desde que, de pequeña, me di cuenta de que los dibujos de los libros los hacía una persona, yo quería ser esa persona.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Mi primera ilustración publicada salió en la revista Viajar en abril de 1999.

– És molt complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?
Yo tuve mucha suerte de empezar rápido y una vez ahí, una cosa llevó a la otra. Lo difícil es dar el primer paso, atreverte a montar una carpeta seria y empezar a pasearla.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Ahora mismo, Marcela, no por el libro en sí, ni mis dibujos, aunque es de mis favoritos, si no porque a mis hijos les encanta. Me dicen “Este libro es el que nos has hecho a nosotros”. Lo dibujé en el 2001, muchísimo antes de que nacieran, pero no hay quien se lo quite de la cabeza.
Aparte, mis cuadernos personales son mi obra favorita. Mis mejores dibujos están ahí, entremezclados con listas de la compra, tachones, bocetos y pruebas que han salido fatal.

– I quin va ser el més difícil?
Trabajo muy rápido, y a veces me caen encargos in extremis. Hice un álbum a todo color sobre Antonio Machado en diez días, fue de locos. Pero creo que quedó muy bien, al final.

– Has il·lustrat en molts àmbits diferents: il·lustració infantil, portades de llibres, revistes… En quin d’ells et sents més còmode? Per què?
Me gustan todos, porque todo es dibujar y parte de la gracia es encontrar la manera de sacar jugo a cualquier texto. Pero está claro que me divierto mucho más y voy mucho más segura si el tema es, por ejemplo, cocina en vez de economía.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? ¿Per on comences?
Primero pienso en qué haría. Luego me lo quito de la cabeza y me pongo a hacer otra cosa. En algún momento se me ocurre la idea, y a veces coincide con la primera que tuve, a veces no. Hago un boceto muy rápido, a lápiz, y vuelvo a dejarlo de lado.
Cuando lo retomo, veo si me gusta, y entonces lo dibujo en tinta china, con plumilla, sobre un bosquejo a lápiz azul. Lo escaneo, se lo envío al editor/director de arte. Y cuando me dan el OK, coloreo.

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
Mis sueños dorados: un cupón de la ONCE, la portada del New Yorker, un cartel de fiestas, varios así. Uno de ellos ya lo he conseguido: la revista de Iberia, la que dan en los aviones, Ronda.

– Il·lustrar és…
Hacer una imagen para iluminar/aclarar/completar/decorar un texto. Es un trabajo artesanal, de diseño, y se hace por encargo. Me pone un poco nerviosa la actitud de artista torturado que tienen algunos de mis colegas.

– Sinó fossis il·lustradora series…
En algún momento pensé que en publicidad, periodismo, algo de escribir.

– Com definiries el teu estil?
Buf. Difícil. Línea clara, fondos blancos, sencillo, fresco. Siempre intento que parezca que todo me sale a la primera, espontáneo. Y si puedo meter algún guiño gracioso, pues mejor.
Antonio Ventura una vez describió mi trabajo como “aparentemente ingenuo”, que me gustó mucho.

– El teu il·lustrador preferit és… ¿Per què?
Me muero de envidia cada vez que veo los libros de Oliver Jeffers.
Laura Stoddart, Lizbeth Zwerger,  Gallardo, Miguel Torres, Olimpia Zagnoli, Felicita Sala, etc etc. Siempre estoy mirando cosas, soy bastante adicta a Pinterest.
De pequeña mi favorito era Tintín, Hergé me parece el genio total.

– Has il·lustrat El vestit nou de l’Emperador, la Blancaneus … Sens dubte clàssics de la literatura infantil, però quin clàssic que encara no has il·lustrat t’agradaria il·lustrar? Per què?
Me encantaría hacer un libro bien gordo a todo color de cuentos clásicos.

– Si fossis un personatge de conte series…
Jo March, de Mujercitas.

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan erets petita?
Barbazul. Aunque mi madre y mi abuela siempre eran más de contar cuentos inventados, o anéctodas reales un poquito infladas.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Me encanta donde estoy. Lo único que cambiaría sería poder trabajar mas tranquilamente, eligiendo los proyectos , con plazos más relajados, y haciendo más cosas personales.

– Un país amb bona literatura infantil és…
La literatura es universal, creo yo. Me divierten igual, o más, libros hechos en otros países. Ves lo distintos que son los sitios, y lo que se parecen en el fondo. Libros siempre hay, lo malo es que no haya lectores.

– Què li falta i què li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Creo que hay de todo, cosas muy bonitas, y muy feas, y todo lo contrario. Por suerte todo el mundo puede encontrar algo que le gusta, así que no creo que sobre nada.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Mi opinión de lectora aficionada no más, es que es hay de todo y muy interesante, y los niños leen más que los mayores, por lo que se ve, así que estupendo.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ahora mismo tengo encima de la mesa bocetos para un Patito Feo, un libro sobre cuadros famosos, uno de cocina, un cuento sobre una perrita … de todo un poco.
Mientras tanto, garabateo sin parar y hago listas de cosas que me gustaría hacer por mi cuenta, y tengo el sueño de que en algún momento, cuando mis hijos vayan al colegio y tenga más tiempo, poder hacer serigrafías.
El caso es no parar de dibujar.

Avui us porto uns nous éssers de la nostra mitologia: els gatillops. Però abans m’agradaria explicar-vos les històries que s’expliquen al seu voltant:
“Diuen que fa molts i molts anys a la Vall d’Àssua hi passava un captaire amb les robes esparracades, i segons explicava deia que això li feien els llobatons. I és que l’home tenia tractes amb aquelles bèsties tan temudes.
El pidolaire anava a les cases que tenien bestiar i els demanava diners i menjar a canvi de protegir les seves cases i els seus ramats dels atacs dels llops, gràcies a les seves astúcies i als seus tractes. Molta de les gents de les masies, li tancaven la porta als nassos, tot i que sofrien els constants atacs dels llops.
A Seurí, la gent també l’engegava, tot i que els atacs que sofrien en aquell poble eren d’animals més perillosos que els llops, eren els gatillops, uns gatots enormes, acarnissats i sanguinaris, dels que segons diuen degollen el cap del bestiar només per xuclar-li la sang. Davant del mateix poble hi ha un indret de la muntanya denominat Coma Llobatera, on segons expliquen una vegada els gatillops van degollar setze ovelles del pastor.
Però aquí no acabaven les malícies d’aquests animals, als de Bolunya, en una masia que tenen una mica més a prop de Menaurí els gatillops van demostrar que a més de sanguinaris eren uns animals molt intel•ligents. Quan els homes de Bolunya van arribar a la borda de bon matí van trobar a totes les ovelles mortes, però es van adonar que els gatillops encara eren a dins, van tancar la borda per tal de que aquests no poguessin escapar. Aleshores un d’ells va anar a buscar l’escopeta per donar-los mort. Però mentre l’home buscava l’escopeta, els gatillops van començar a apilar els cossos de les ovelles mortes, l’una al damunt de l’altre. Quan varen tenir suficients ovelles apilades, es van enfilar al damunt i els gatillops van fugir.”

Aquesta història la podeu trobar en el llibre de Pep Coll, Muntanyes maleïdes publicat l’any 1993 on publica algunes de les més de 150 històries que ha escoltat dels més vells de les Valls pirinenques. Una d’aquestes històries és aquesta que denomina el propi autor com “L’astúcia dels gatillops” i m’ha servit com a introducció per portar-vos a aquests animals, a aquests éssers mig mitològics mig reals dels nostres Pirineus.

El gatillop o llop cerver era un ésser característic de la mitologia catalana que habitava el Pirineu lleidatà, i és descrit sovint com un gatot monstruós que combina la brutalitat del llop amb l’astúcia del gat. Es diu també d’ells que són els reis dels llops i que els dobleguen a la seva voluntat. Antigament es demanava a Santa Agnès que els guardés de “el mossec del llop cerver”, ja que aquesta bèstia no menja carn: degollen els caps dels animals per xuclar-los fins la darrera gota de sang. Diuen també que al mes de maig poden ser engendrats pels Genis del Fred.

També expliquen que la figura del «llop cerver» expressa míticament la ferotgia del llop, bèstia fabulosa engendrada pel fred, té cap de linx amb les orelles dretes, cos de pantera amb clapes i cua de gat mesquer, color fosc; es diu que prové de l’aparellament de llop i cérvol

El  poeta Jacint Verdaguer va fer diverses referències al gatillop en les seves obres. I durant les seves llargues estades als Pirineus, en les seves notes sovint va parlar d’aquests animals dels quals en deia això: “Lo llop cerver o gat-i-llop és com un gosset, més gros que un gat. Té unes urpes com ganxo de romana que es claven en los englevats. Son crit és meu. Són de morro blanc i per un petit forat si poden ficar lo cap entren i es beuen la sang del bestiar.”

Però els gatillops varen existir en realitat? Encara estan presents als Pirineus lleidatans? La resposta és afirmativa, el gatillop o llop cerver, també denominat linx nòrdic, és l’espècie més gran de linx i va ser present als nostre Pirineus, juntament amb el Linx ibèric. Sobre la seva coexistència s’especula en diverses teories, una diu que les dues espècies varen conviure, l’altre que l’una va desplaçar a l’altre, i després es teoritza sobre una sèrie d’aspectes climàtics que podrien haver perjudicat a l’una i no a l’altre.

Però sigui com sigui fins a temps recents es distribuïa pels Pirineus, Prepirineus, Serralada Transversal i fins i tot a la Plana de l’Empordà, sud de Catalunya i nord del País Valencià. La davallada es deuria produir a començament del segle XX. Juli Soler i Santaló a La Vall d’Aran (1906) explica que el gatillop és gairebé extint a la Vall d’Aran. Hi ha individus caçats fins als anys 30 del segle XX al Cadí i al Canigó. Hi ha constància també de rastres força fidedignes fins als anys vuitanta del segle XX, especialment als Pirineus Orientals. Entre els anys 1985 i 1989 dos estudis van recopilar més de 100 informacions referides a la possible supervivència del linx al Pirineu català i aragonès. Un altre estudi, en aquest cas a la serra del Cadí, Solsonès, Ripollès i Cerdanya, va detectar dos rastres de linx a la neu. Hi ha possibles dades de començament de segle XXI al Cadí i a la Serra de Madres, entre el Conflent, el Capcir i l’Aude. Aquest lloc podria haver estat un dels darrers reductes, i justament aquí és on hi ha més memòria recent entre la gent del país sobre els llops cervers.

De totes maneres, l’home el va perseguir durant anys, degut a que el considerava una amenaça per al seu bestiar, fos veritat o llegenda tot el que s’explicava d’ells, i això va portar al linx nòrdic a la seva pràctica desaparició.
Però el que no és cert del linx és que s’alimentés de la sang del bestiar. D’aquí la diferència de l’animal amb el mite.

Imatge
Com haureu pogut deduir no hi ha imatges del gatillop en qüestió. Sí que us porto una imatge del linx nòrdic per tal que us feu un idea de com eren.

UN MÓN DE MARES FANTÀSTIQUES, Marta Gómez Mata, Il·l. Carla Nazareth, Editorial Comanegra (Febrer 2013) –> Avui em fa especial il·lusió portar-vos un àlbum il·lustrat molt especial. De la mateixa col·lecció que Un món de mares i Un món d’avis, i amb la mateixa idea al darrere, neix aquesta nova entrega de mares.

“A vegades el passat esdevé un país massa remot i inaccessible. La Mare de l’Arquímedes s’ha proposat de retallar distàncies, per això ha reunit a moltes de les seves amigues i a les mares d’alguns dels protagonistes dels seus contes preferits per a explicar de nou la història dels seus fills i filles.
La Mare de l’Einstein comparteix el te amb la d’en Robin Hood, la de l’Ogre i la de l’Aneguet Lleig. També hi ha la Mare de la Cleopatra i la del Rei Gaspar, la Mare de la Xahrazad i la d’en Marco Polo. I, directament des de la llibreria, arriben la Mare d’en Sherlock Holmes i les d’en Tom Sawyer i la Pippi Calcesllargues.
Comparteixen temps, espai i anècdotes la Mare de la Frida Kahlo, la del Llop i la d’en King Kong; després apareixen la Mare de la Marie Curie, la Mare d’en Sancho Panza, la Mare d’en Txaikovski, la Mare de la Pavlova, i la d’en Buster Keaton. En un racó, la Mare de l’Alícia, la d’en Peter Pan i la de la Sireneta rememoren les històries dels seus fills, i són tan boniques com la de la Mare d’en Martin Luther King o com la de qualsevol dels contes i records preciosos d’algú molt més proper en el temps: la Mare de la Mare.”

Aquesta és la sinopsi que ens fa la pròpia editorial d’un recull de mares tan t complert com aquest. I és que si el primer llibre sobre mares ens parlava de diferents tarannàs de mares, aquesta ens porta les històries de personatges cèlebres i coneguts universalment, ja siguin propis de la realitat com del món de la literatura infantil, i ens expliquen les seves històries a través dels ulls de les seves mares, unes mares fortes, les altres més sensibles, algunes més carinyoses… Totes elles però marcaran el caràcter i la manera de fer dels seus fills.

Les il·lustracions són una vegada més de la il·lustradora portuguesa Carla Nazareth, que una vegada més fa un treball increïble amb aquest bonic conte.

I aquest recull de mares, tot i que jo no sóc de celebrar aquestes coses, no he trobat millor dia per portar-vos-el que avui. Espero que us agradi molt!

Avui mateix, dia 4 de Maig a les 17h, tindrà lloc a la Llibreria Abracadabra Llibres (C/General Álvarez de Castro 5, Barcelona) la presentació del conte Plora que plou, de l’editorial A Buen paso. L’acte comptarà amb la presència dels seus autors, en Mau Conill i en Marc Torrent. Hi seran els dos per signar exemplars del llibre, i en Mau vindrà a Barcelona expressament per això. Així que si us interessa descobrir una mica més sobre aquest conte, us recomanaria que no us ho perdéssiu!

Avui encetem una sèrie de tres articles de recomanacions en els que us portaré les tres sèries de la nova col·lecció de Combel, Cavall Zoo. Tota aquesta col·lecció es tracta de llibres de coneixements sobre animals, i en funció de la sèrie ens parlen d’un tipus d’animals o uns altres. La primera d’elles sota el títol Qui sóc? està pensada per a nens de tres anys i convida a l’infant a descobrir a través de textos curts i divertits 4 animals domèstics diferents. Tot el conte està escrit en dos formats de lletra, lletra de pal i lletra lligada per tal de que els nens que estan realitzant una primera presa de contacte amb el món de les grafies, sàpiguen en tot moment de quina grafia es tracta, i aprenguin alhora a relacionar que els dos textos volen dir el mateix.

Els contes a més, combinen les fantàstiques il·lustracions de l’Anna Clariana amb imatges reals sobre els animals. Les il·lustracions de l’Anna tenen aquest punt infantil, dolç i tendre que a tot menut li agrada veure en els dibuixos dels gossos, els gats, els peixos i els ocells. A més, al final hi podreu trobar un apartat documental on es fa una explicació sobre l’animal, les seves característiques, i una espècie de resum ampliat de tot el que hem anat aprenent al llarg del conte.

Us deixo ara sí, amb els quatre títols d’aquesta primera sèrie:

EL GOS, Montse Ganges, Il·l. Anna Clariana, Col·l. Cavall Zoo, Sèrie Qui sóc?, Editorial Combel

EL PEIX, Montse Ganges, Il·l. Anna Clariana, Col·l. Cavall Zoo, Sèrie Qui sóc?, Editorial Combel

L’OCELL, Montse Ganges, Il·l. Anna Clariana, Col·l. Cavall Zoo, Sèrie Qui sóc?, Editorial Combel

EL GAT, Montse Ganges, Il·l. Anna Clariana, Col·l. Cavall Zoo, Sèrie Qui sóc?, Editorial Combel

Demà mateix 4 de Maig, a la Llibreria La Central del Raval (Carrer Elisabets 6, Barcelona), tindrà lloc la presentació del mou àlbum il·lustrat de l’editorial Comanegra Un Món de mares fantàstiques. L’acte es farà a les 12h del matí i estarà a càrrec de la seva autora la Marta Gómez Mata. Aquest fantàstic àlbum et permetrà conèixer la mare d’Einstein, de Frida, de Peter Pan… i Moltíssimes més. Totes elles recollides en aquest fantàstic àlbum il·lustrat.

Així que quina pot ser la millor manera de celebrar el dia de la mare si no és aquesta?

Us recomano molt que us hi acosteu, estic convençuda que us agradarà el conte!