Fer balanç d’un curs que acaba sempre és complicat, però com a mestra és el que toca fer: mirar als teus alumnes i veure si han avançat, si han millorat en tot allò que volies que milloressin, si has fet tot el que t’has proposat per a que millorin i si la teva feina ha estat suficient per a que això sigui així. És moment d’autocrítica i d’analitzar els resultats.
En definitiva, sempre tinc la sensació que quan marxen és quan tot just comencen a escriure millor, a llegir millor, a saber fer bé els nombres, a comptar, a fer conjunts…. curs rere curs tinc la mateixa sensació, qua quan han après se’n van. Suposo que això és inevitable que ens passi a totes les mestres, a mi aquesta sensació se’m repeteix sempre. Per altra banda penso quan comença el curs que no seré capaç de poder-los fer aprendre, que no escriuran tot el que han d’escriure, que no aprendran tot allò que s’exigeix que aprenguin… i al final, la naturalesa dels infants i de l’aprenentatge és el que té, que t’acaben sorprenent.
No us negaré però que aquest curs ha estat complicat, que ha estat un curs d’aquells que sembla que t’hagin caigut els anys al damunt, a la vida i en la feina les coses no sempre són com voldríem, no tot va com ens esperem, i això s’ha d’anar assimilant. Amb aquest grup jo era conscient que no seria un camí de roses, però que sembla que mica en mica s’aniran calmant una mica. Un grup en línies generals amb un mal comportament, amb certs hàbits agressius i de pegar-se per tot, baralles constants, no escoltar, contestar a la senyoreta, no parar quiets, no posar atenció, amb una gran falta de límits… I no ens enganyem, són nens que només tenen quatre anys! És d’aquelles classes que t’agradi o no, te l’has de fer teva i has de saber-li trobar el costat positiu, que estic convençuda que en alguna banda hi és, tot i que a vegades costi veure-ho. És d’aquells grups que et fan sortit de l’escola amb ganes de plorar, nervis destrossats, i una sensació d’abatiment increïble; però que quan tenen un dia bo, la sensació d’alegria i de satisfacció es multiplica perquè et planteges que potser alguna cosa deus estar fent i canviant en aquelles petites criatures. L’objectiu era acabar més dies contenta que trista, i sembla que al final ho he aconseguit, si més no, m’he esforçat moltíssim per a que això sigui així.
I què dir-vos de la meva més gran satisfacció en aquesta classe? El meu Pau! A totes les escoles hi ha un Pau, un nen diferent, un nen que més enllà de tots els problemes del grup, porta la seva pròpia motxilla, una motxilla plena sobretot de molt amor, molts somriures, també moltes incomprensions. I és que en Pau no veu el món com la resta de nens, la seva relació amb els altres també és particular. I és per mi un orgull veure com en els darrers mesos sembla que va començant a aprendre a relacionar-se amb els altres nens per jugar, tot i que prefereix estar sol. Per altra banda no és el prototip de nen autista que ens podem imaginar, al contrari, és infinitament carinyós. De fet, la seva patologia fa que el tema afectiu el tingui totalment alterat i sigui excessivament afectuós amb tothom, ja sigui amb la gent del seu àmbit més proper com no. Cada matí del món té un somriure per a tu, et saluda i t’abraça, tot el que portes és bonic per ell i es fixa absolutament en tot, amb les arracades, en com vas vestida, les sabates… qualsevol canvi el detecta, i tot per ell és bonic. Crec que ha evolucionat pel que fa a comprendre una mica més els sentiments de la gent, si més no, se n’adona quan t’has enfadat i el vols renyar si ha fet alguna cosa mal feta, s’amaga… però tot i així el seu és un llarg camí per recórrer, ell juga en una altra Lliga. Sap llegir, sap escriure, sap i coneix tots els nombres, muntar trencaclosques… però no sé si acaba d’entendre què vol dir estimar. Tot i que espero que en aquest any hagi entès una mica més aquesta paraula, el seu significat, perquè jo me l’ESTIMO i molt!