“Fa molts i molts anys segons explica la llegenda, en el castell de Tous hi vivia una senyora capriciosa i molt llaminera. Era molt difícil, era molt refinada i estava molt ben acostumada a la bona vida. El bon menjar era la seva autèntica perdició, i només volia coses exquisides. Els cuiners passaven al seu servei l’un darrere l’altre, i ella mai estava contenta ben bé amb res.
L’un li va fer descobrir els cervellets de canari, i vinga a menjar cervellets de canari fins que es va ben atipar, o bé els canaris van desaparèixer del poble. Un altre cuiner li va servir un suquet d’ossos boníssims. Però no eren fets de qualsevol ós, sinó que el que li donava aquell gust tan bo era el moll de l’os del be negre.
Des d’aquell dia que no va voler menjar res més. És així com es van acabar tots els bens negres dels seus ramats, i també tots els de les contrades veïnes. Era tan complicat de trobar-los que mica en mica i perduda en els seus capricis, la senyora de Tous es va anar acabant tots els seus recursos, va començar a vendre les seves possessions, i es va empenyorar del tot. Ben aviat els seus creditors, en adonar-se que la Senyora s’havia empobrit, es van quedar amb les poques propietats que tenia, el castell ja no era seu.
Sense pertinences ni les riqueses ni els diners ni els capricis als que havia estat acostumada, la Senyora es va veure obligada a demanar caritat de casa en casa, de masia en masia, trucant a les portes d’aquelles masies que en altres temps havien estat seves. En una d’aquestes masies la mestressa, li va donar un crostó de pa i unes nous. I la Senyora de Tous en tastar-les va començar a plorar i plorar i plorar, i és que era tanta la gana que la Senyora portava enrederida, o que realment allò que acabava de provar li havia semblat tan bo, que plorava compadint-se de la seva pròpia misèria, tot dient: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui seria la senyora de Tous”.”
Aquesta és la llegenda de la Senyora de Tous, una llegenda de tradició oral de les nostres contrades provinent de Sant Martí de Tous. Com ja sabeu i ja us he explicat amb anterioritat, Sant Martí és un poble de llegenda, i és que tot i ser menut al seu voltant giren un munt d’històries màgiques, i sovint desconegudes per les gents foranes al poble. I aquesta llegenda que us he portat avui és sens dubte el seu hit, el seu èxit, la llegenda entre les llegendes, la més popular i important del poble.
Però el més curiós de la llegenda en qüestió és que és una llegenda que prové d’antic, que fa molts i molts anys que s’explica, i que està inspirada en uns fets reals.
Començarem pel principi, la construcció del Castell de Tous data de l’any 960, i l’any 1030 fa constar a Bernat de Tous com a primer Senyor de Tous. Aquests senyors i els seus descendents acabaran adquirint la jurisdicció del terme l’any 1347, deixant d’estar sota domini dels bisbes de Vic. Algun dels membres de la família de Tous va acompanyar al Rei Jaume I en la conquesta de València, i és per això que un dels municipis conquerits rebé el nom de Tous. La viuda de Bernat de Tous i Senyora de Tous, Beatriu de Vilanova es va arruïnar, i va perdre el castell que va ser posat en pública subhasta a instància dels creditors l’any 1423. És per aquests fets històrics que va néixer la llegenda que encara avui dia s’explica i que potser té més de veritat del que en un inici semblava. I és que sovint molts castells i Senyors varen quedar arruïnats degut a la seva cobdícia i supèrbia, i el cas de la Senyora de Tous, n’és un clar exemple.
Aquesta és sens dubte una llegenda molt viva, i que en l’època de la Renaixença es va enaltir i tornar a la memòria de les gents del poble, en part gràcies al poema que Mossèn Verdaguer va dedicar a la llegenda de la Senyora de Tous l’any 1897. Poema que es troba gravat en una placa de marbre que està en el jardinet del castell, justa al davant d’aquest al costat d’una escultura. El poema diu així:
“La jove de Tous era molt llaminera,
abans diu que obria la boca que els ulls;
de totes les mels sempre vol la primera,
que de cabell-d’angel barreja amb els rulls.
La perdiu li agrada si es ben estantissa,
i el faisà real com mes tendre millor;
fins els rossinyols callen dins sa verdissa
d’ençà que a son coc per son niu tenen por.
Mes la mà del coc li esgotima la hisenda,
fent-la voleiar a glopades de fum,
i la que es estada senyora de renda,
ara per les portes captant se consum.
Ara, si li donen nous per companatge,
per negre que sia, li sembla el pa blanc,
i diu, recordant-se d’aquell pubillatge
que li costa tantes llàgrimes de sang:
— Si jo hagués sabut que era menja tant bona
lo pa de mestall barrejat amb les nous,
ai! no envejaria del rei la corona
i seria encara Senyora de Tous.”
Un altre fet curiós és que la llegenda és tan popular que ha donat lloc a una paraula inventada “Painouenc”, guanyadora del primer certamen d’invenció de mots l’any 2011, definint aquesta paraula de la següent manera:
Painouenc adj. [LC] Que té afecció pel menjar tradicional català, de la terra i natural. Que valora afectuosament i mira d’apreciar tot el què l’envolta sense menystenir res malgrat que altres ho facin. Persona generalment positiva i gentil.
El que sí és ben cert és que a molts infants de diversos indrets d’arreu de Catalunya se’ls diu que han de menjar de tot i valorar el que tenen perquè no els passi com a la senyora de Tous.