Ja l’any passat us vaig parlar de la Festa de Tots Sants, de com aquesta és una celebració per homenatjar als nostres difunts, però us vaig dir també que us parlaria de la Festa de la Castanyada i de com aquesta va sorgir i ha arribat als nostres dies. Abans però deixeu-me que us expliqui un conte:
“Diuen que antigament el dia de Tots Sants i la Diada dels Difunts, els campaners de les esglésies dels pobles feien sonar les campanes amb molta força i molta devoció, per tal de tenir a les ànimes contentes.
Expliquen per aquests dies, que hi havia un campaner que bevia massa i tocava les campanes sense cap mena de mirament, ni respecte. Un dia al sortir de casa, es va adonar que una ombra blanca que portava un fanalet l’estava seguint de camí a l’església. Va intentar despistar-la per carrers i carrerrons, però no ho va aconseguir pas. L’ombra el va seguir fins l’església i el va esperar mentre tocava. En baixar li va demanar que el seguís, el va portar fins al bosc i li va demanar que talés un arbre. D’aquell arbre li va demanar que en fes un taüt, i li va dir: “Aquest taüt és el teu”. El va portar fins al cementiri i li va demanar que cavés una fossa. “Aquesta fossa és la teva”, li va dir l’ombra. Després el va dur al campanar, el va penjar de la corda, i aquesta va començar a tocar a morts. L’ombra li digué: “Aquest toc és el del teu enterrament”. L’endemà varen trobar el campaner mort dins del seu taüt i a la fossa que s’havia cavat ell mateix.”
Aquesta sinistra història és la de “El campaner borratxo”, una història de tradició oral transmesa durant generacions, i que ens ve a explicar la importància que té pels difunts que els campaners fessin bé la seva feina de tocar les campanes el Dia de Tots Sants.
Però els campaners i l’origen de la festa de la Castanyada, potser estan més relacionats del que no ens pensem. I és que hi ha una interpretació popular que relaciona el fet de menjar castanyes amb els campaners, i és que antigament aquests feien sonar les campanes de manera molt enèrgica el dia de tots Sants per tal de recordar als fidels que calia que preguessin per les ànimes dels difunts. I gastaven tanta energia que quan es prenien una estona per descansar es menjaven un bon grapat de castanyes o qualsevol altre fruita de la temporada, acompanyat d’un bon glop de vi. També s’explica que moltes vegades els campaners no estaven sols, sinó que passaven el dia i la nit acompanyats de la gent del poble disposada a compartir amb ells aquest ressopó. És d’aquesta manera en que la gent creu que popularment va néixer la festa de la Castanyada, una tradició ja generalitzada i força estesa a finals dels segle XVIII.
Algunes versions més historicistes insisteixen a assenyalar el que avui és una festa gastronòmica, com una derivació dels antics àpats funeraris, en que no es servien altres menjars que no fossin llegum i fruita seca i els pans votius de l’oferta als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. L’àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb els difunts tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.
Sigui com sigui la Castanyada és una festa que antigament es celebrava el mateix dia de Tot Sants, i actualment es celebra la revetlla d’aquest.
Antigament la castanyada no es celebrava com ho fem avui dia. En molts poble per exemple, celebraven la Castanyada al cafè, i ho feien torrant castanyes al foc i coent moniatos, tot acompanyant-los de mistela.
En altres llocs era costum fer una capta de castanyes i de llenya i celebrar-ho conjuntament.
I fins i tot lligada a la festa, hi trobem algunes danses. Segons ens explica Joan Amades, per la Conca del Segre es feia la Castanyada en comú, es feia una gran foguera al mig de la plaça i les parelles joves del poble ballaven el Ball de la Castanya, un ball en el que no s’agafaven i que el seu origen és probable que provingui d’alguna festa precristiana.
Però un cop comprès d’on prové la tradició de menjar castanyes i panellets, us parlaré d’un personatge sense el qual aquesta festa no tindria gaire sentit, si més no per als nens i nenes del nostre país: la castanyera.
La figura de la castanyera està representada normalment per una senyora vella, vestida amb roba pobra d’abric amb davantal, un mocador al cap i sempre darrere del seu torrador de castanyes, aquesta roba és normalment fosca, amb tons grisos, marrons i negres. Antigament duien faldilles de sargil (roba de llana) molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap lluïen una caputxa blanca de llana molt llarga que els arribava més avall de mitja faldilla, i la portaven lligada al coll i a la cintura. Empraven fogons de terrissa amb forma de copa i és per això que se’ls anomenava així. Donaven vuit castanyes per un “quarto”, equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres per vendre, anunciaven tot alçant la veu:
“Calentes i grosses;
qui en vol, ara que fumen?”
Sovint els nens i les nenes per fer-les enrabiar, els hi cridaven:
“Petites i dolentes;
de les vuit, set les pudentes.”
La castanyera és per la Castanyada, com Els Reis Mags o el Tió per al Nadal o el Rei Carnestoltes per al Carnestoltes. És el personatge insígnia, d’ella se’n diuen moltíssimes coses, sobretot a les escoles on és la protagonista d’un munt de contes i històries, moltes inventades per les pròpies mestres o que els hi explicaven els seus pares, històries que apareixen en els contes; i sobretot cançons. Per mi, i crec que per la majoria que treballem amb nens o que recordem aquesta època de la nostra infantesa n’hi ha dues de bàsiques. L’una que és la més popular, i que en el fons ens relata la història de la Castanyera: d’on treu les castanyes, com les porta a la ciutat, i com va vestida. Tot i que suposo que ja la coneixeu, us la transcric aquí:
“Quan ve el temps de menjar castanyes
la castanyera, la castanyera
ven castanyes de la muntanya
a la plaça de la ciutat
la camisa li va petita
la faldilla li fa campana
les sabates li fan cloc-cloc
i en ballar sempre gira així.”
L’altre cançó, que potser no té tanta anomenada ens parla d’un gat, però no d’un de qualsevol, sinó el gat de la Castanyera i de com es crema els morros per acostar-se més del compte al foc.
“Marrameu torra castanyes
a la voreta del foc;
ja n’hi peta una als morros,
ja en tenim Marrameu mort.
Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.
Marrameu i Marrameua,
s’embolica amb un llençol!
feia veure que era un home
i era una fulla de col.
Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.
Marrameu ja no s’enfila
per terrats ni per balcons,
que té una gateta a casa
que li cus tots els mitjons.
Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.”
Sigui com sigui una tradició que convindria continuar mantenint ben viva, i que de moment considero que així és, tot i que s’hagi perdut el seu origen litúrgic i d’homenatge als morts, per convertir-se en una festa tradicional i gastronòmica.
Il·lustracions
D’il·lustracions sobre la Castanyera n’hi ha un munt. És un personatge molt popular a les escoles, i sovint se’ls ensenya als infants un munt d’imatges relacionades amb ella. És per això que us porto una petita mostra, algunes de més clàssiques, altres de més modernes, però totes elles sens dubte representatives del personatge en qüestió.
Però sens dubte sempre protagonista de molts contes i moltes històries. Alguns més clàssics i tradicionals, altres més moderns, i altres més esbojarrats i divertits.
