“Diu la llegenda que fa molts i molts anys, al punt més alt del Tossal Bovinar, una muntanya de més de 2800 metres d’alçada, hi havia una cabanya. En aquesta cabanya vivia una família de pastors formada per un matrimoni jove, un vell i un nen de set o vuit anys. Diuen que per aquella època es va viure una llarga primavera, mai nevava ni feia fred, i el bestiar podia pasturar així tot l’any per la muntanya, tan si era hivern com estiu. Un bon matí el nen es va llevar, i va sortir a fora perquè anava a fer un riu. Però en obrir la porta, es va quedar embadalit en el que estaven veient els seus ulls, una cosa que no havia vist mai succeïa davant seu.
Va córrer a despertar als seus pares per advertir-los que estaven plovent flocs de llana neta, i que a més els flocs estaven molt freds. Els pares primer una mica esverats, al veure el fenomen van anar corrents a comunicar-ho al padrí de la casa, i aquest els va explicar, que no eren flocs de llana sinó neu, i que els seus avis li havien explicat que en temps antics allà dalt no s’hi podia viure i hi feia molt fred, la neu cobria la muntanya bona part de l’any i no deixava créixer les pastures. Així que la neu, que ni tan sols ell havia conegut, tornava ara, i el vellet tot decidit els va dir a la seva família que havien de marxar i establir-se en un lloc més fons de la vall, que ell no podia caminar, i que ja era molt vell, que el deixessin allà, que seria una nosa pel seu viatge.
El matrimoni però no ho acabaven de veure clar, i és que fins on haurien de baixar? On caldria que s’establissin? La Vall de la Cerdanya era molt fonda. Qui els hi ho indicaria si el vellet no baixava amb ells? Aquest, espavilat com era, els donà totes les respostes que necessitaven, els va dir que el bou els guiaria, que només calia que l’engeguessin muntanya avall, que s’agafessin fort de la seva cua i que allà on el bou parés seria l’indret on haurien de construir la seva nova casa.
Dit i fet, camina que caminaràs, la família va haver de passar una tempesta de neu terrible, una boira espessa, i quan tot plegat va començar a amainar, el bou es va aturar. En un pla més avall d’Arànser, conegut com Casanadill, i allà varen aixecar la nova barraca. Anys més tard, la família es va traslladar al cap d’un serrat on semblava que hi tocava més el sol, situat a un quart d’hora cap a llevant. Fou així com varen fundar Casa Clarà, la primera casa del poble de Lles de Cerdanya.”
Aquesta llegenda és una llegenda popular catalana de tradició oral, transmesa de pares a fill si que rep el nom de “La primera pluja de flocs de llana”, i la versió que us he explicat s’assimila a la que apareix en el llibre La nit que la muntanya va baixar al riu de Pep Coll. Aquest la va recollir amb anterioritat però en el seu llibre Viatge al Pirineu fantàstic (1996), on la va escoltar de la veu de Florenci de casa Ignàsia de Lles de la Cerdanya l’any 1993.
La llegenda però com ja us he dit és de tradició popular, i per tant es remunta a molts segles enrere, ja Joan Amades la va recollir l’any 1949 en el seu llibre El Pirineu, tradicions i llegendes.
El curiós de tot plegat però és que aquesta llegenda no té el seu origen únicament a Lles de Cerdanya, i és que hi ha altres indrets de Catalunya on s’expliquen històries similars com per exemple a Romadriu o a Setcases; i fora de les nostres contrades a Banyares de Bigorra, al Pirineu Francès, i a Arinsal (Andorra). Evidentment totes aquestes contrades tenen en comú que es troben en indrets de muntanya, ben a prop dels Pirineus. Totes les històries són similars, i totes acaben de la mateixa manera, i tenen en comú que totes parlen, de que hi va haver una època en temps immemorials on regnava una espècie de primavera perpètua.
Ara però m’agradaria explicar-vos la versió de Setcases:
“En temps immemorials hi havia una família que vivia amb el seu ramat d’ovelles al Pla dels Hospitalets, just al costat de les que avui són les estacions d’esquí de Vallter. Eren un pare cec amb set fills que no feia gaire que havien pujat de la terra baixa.
Un bon dia va començar a fer molt mal temps, i els fills varen anar a parlar amb el pare, que tot i ser cec sabia moltes coses, i li varen explicar que del cel queien flocs de llana, molt blancs i molt freds que es tornaven aigua, i que la terra i els arbres es tornaven blancs. El pare els va explicar que allò era neu i que haurien de marxar d’allà per tal de ni que ells ni el seu ramat morissin de fred. El pare també els va dir que s’aturarien allà on veiessin el saüc florit, i que un cop trobessin l’arbre, allà construirien la seva nova llar.
Varen arribar als cortals de Carlat, on havia deixat de nevar, i una mica més avall, van veure el saüc florit i van decidir quedar-se. Van condicionar el ramat, i cadascun dels set fills va construir la seva pròpia cabana, donant així naixença al poble de Setcases.”
Dues històries molt similars que donen explicació a la formació de diferents pobles de muntanya. I és així perquè de la neu en deien flocs de llana.