“És hivern, i uns nens decideixen fer un ninot de neu, li posen un rasclet com a boca, i uns trossos de teules en forma de triangle com a ulls. I de sobte comencem a sentir la veu del ninot de Neu, que no en sap res de la vida, tot just acaba de néixer i el que li agradaria és poder caminar i calçar-se uns patins per patinar sobre el gel com ha vist que fan els nens. Però el ninot de neu, evidentment, no en té de cames i no pot fer tot el que li agradaria, és per això que resta palplantat, impertèrrit allà on l’han fet els nens, just davant de casa seva.
Sembla que ningú més pot escoltar els seus pensaments que el gos de la família dels nens, un vell mastí que li explicarà coses sobre el sol, sobre la vida, i sobre els que viuen a la casa a la que ell pertany. Li explica que quan era petit, el deixaven viure a dins de casa, i deixaven que a l’hivern s’escalfés amb l’estufa, que en aquesta època era el millor del món. El ninot de neu es preguntava si realment era tan fantàstica i tan especial una estufa.
I el gos li va dir que era justament el contrari al Ninot, negre, calenta, esvelta… I li va dir que des d’allà on estava, si mirava a l’interior de la casa, la podia veure. Va ser veure-la, i el ninot de neu va quedar totalment encisat, ja no veia res més que no fos aquella estufa negre, ni el fred, ni el gèlid temps que feia fora emblava animar-lo. Tenia la necessitat de mirar-la i remirar-la sense entendre ben bé perquè.
Va arribar la primavera gairebé sense adonar-se, i un bon dia en sortir el sol, el ninot de neu finalment es va desplomar del tot i es va fondre com ho fa la neu, entre el que en quedava hi destacava l’atiador que els nens havien fet servir com a nucli per construir el ninot de neu. És per això que el ninot sentia la necessitat imperiosa de mirar-se una vegada i una altra aquella estufa a través de la finestra, en certa manera l’un necessitava l’altre, es complementaven.”
Aquesta és la trista història de “El ninot de neu” un conte de fades escrit per Hans Christian Andersen a Copenhage i publicat el 2 de Març de 1861. Al igual que la història de El petit avet no són uns contes especialment alegres ni amb un gran esperit nadalenc, pròpiament dit, ja que els dos ens narren tristos finals per a personatges inanimats que sovint són oblidats o queden relegats un cop ha passat el seu moment de màxima esplendor, tal com es fa a moltes cases amb els arbres de Nadal, o com passa amb els ninots de neu que s’acaben desfent.
I és que cal destacar que en línies generals, els contes d’Andersen no han estat mai especialment alegres, i sempre han tingut moments i passatges per fer-nos reflexionar. Aquest és un conte molt commovedor i líric, que juntament amb el conte de El petit avet, escrit uns quants anys abans (desembre de 1844), descriuen la visió tràgica que l’autor tenia sobre la seva pròpia vida.
Però perquè escriu Andersen un conte tan trist sobre un Ninot de Neu? I perquè ho fa 17 anys després d’escriure El petit avet? Perquè si per una banda El petit avet era una crítica a la societat en la que a Andersen li va tocar viure, El ninot de neu narrava més aviat una experiència personal, un moment vital pel qual Andersen estava passant. I és que segons molts historiadors, Andersen, quan era ja adulta es sentia atret tant per homes com per dones, i és que durant molts anys Andersen es va sentir rebutjat i condemnat a amagar la seva homosexualitat. Doncs bé, la història de El ninot de neu té el seu origen i inspiració en la relació que Andersen va mantenir amb Harald Scharff, un jove ballarí del ballet del teatre nacional de Copenhage.
Andersen i Scharff es varen conèixer el 1857 a París, coincidint amb una escala que va haver de fer Andersen per tornar a Copenhage. El jove Scharff vivia allà amb la seva parella. Allà van visitar junts Notre Dame, però no es tornaria a retrobar fins 3 anys després a Alemanya, on va tornar a coincidir amb la parella. Varen passar junts una setmana i sembla que va ser en aquell moment que Andersen es va enamorar de Scharff segons es pot deduir del seu diari personal. Un cop es va separar de Scharff, Andersen es va sentir força deprimit i desanimat, va anar a passar els Nadals a casa d’un amic, on sembla que va recobrar una mica la il·lusió, i va ser en aquell moment, a finals de 1860m que escriuria el conte que avui ens ocupa. Un conte que ens narra una història d’amor no correspost i dolorós que era com es sentia en aquell moment Andersen.
La amistat entre Andersen i el ballarí va continuar en el temps, i finalment varen iniciar una relació l’any 1862, que duraria gairebé dos anys, i que acabaria a finals del 1863 sembla que per desencís del ballarí. Ja que el famós escriptor danès va intentar reprendre les relacions amb Scharff en més d’una ocasió.
Sigui com sigui, les seves excentricitats, la seva tràgica vida amorosa, el seu desencís amb el món, aquesta estranya sensació d’incomprensió i de solitud, la seva crítica social van ser els que varen fer de HC Andersen un autor de contes i històries tan apassionants i tan commovedores com: La sireneta, El vestit Nou de l’Emperador, El soldadet de plom, La princesa i el pèsol, L’aneguet lleig; i d’històries nadalenques com La venedora de llumins, El petit avet o aquesta que us he portat avui.
Il·lustracions
Avui us porto algunes il·lustracions d’aquest clàssic d’Andersen, un clàssic no il·lustrat tan extensament com d’altres del propi autor, però del que us puc ensenyar alguna coseta. Comencem amb aquesta imatge de l’any 1871.
I després una mica de varietat, algunes de més clàssiques i altres de més modernes.
