“Conta la llegenda que al poblet de Font-Rubí, la família més rica de la contrada tenia tres filles. Totes tres germanes eren precioses i boniques, i portaven tots els nois del poble de corcoll. Estrany era aquell que no les havia intentat conquistar, que no s’havia enamorat d’alguna de les tres germanes. Però elles, cruels i impertinents com les que més, es deixaven estimar, feien veure que es deixaven festejar pels xicots, i quan aquests ja n’estaven enamorats fins al capdamunt i s’havien fet il•lusions, els deixaven palplantats sense haver-los fet ni tan sols un petó. Així cada noi, un darrere l’altre en sortia ridiculitzat i escarmentat de les dolces i boniques germanetes de Font-Rubí. Eren conegudes no només al poble, sinó gairebé a la comarca sencera, i eren cada vegada més els xicots ressentits per l’actitud de les joves.
Tant era així que al final, en comptes de competir els uns amb els altres per intentar conquistar a les noies, en adonar-se que era una missió pràcticament impossible, van decidir enterrar velles rancúnies i unir-se per tal de planificar la pitjor de les venjances. Van anar a veure les bruixes i els van demanar que les encantessin. Aquestes van decidir fer-ho i enviar-les de pet a la Cova del Bolet (a una hora i mitja a peu del poble), allà romandrien tancades i encantades fins que parés el soroll de l’aigua que se sent en l’interior de la cova.”
Aquesta llegenda que us he explicat rep el nom de Les tres germanes encantades de la Cova del Bolet o Les encantades de la Cova del Bolet o Les Tres noies de Font-Rubí. Aquesta llegenda és una llegenda de tradició oral, transmesa de pares a fills i que encara és prou viva a la zona de Mediona. Tot i que qui ha fet que quedi a la memòria de la gent ha estat Joan Amades que la va escoltar de la quintinenca Dolors Gual (la Lola de cal Gili), l’estiu de l’any 1922. I és que la Cova del Bolet de és protagonista d’innombrables llegendes i històries, un d’aquells indrets màgics que han servit d’inspiració per a boniques e increïbles històries.
Abans d’entrar a explicar-vos la resta de llegendes que hi ha entorn d’aquesta cova, deixeu-me que us expliqui una mica més de la cova en qüestió. La Cova del Bolet disposa d’un parell d’entrades que permeten accedir a una gran sala que havia estat habitada pels nostres avantpassats, i és que els arqueòlegs, ja al segle XIX varen començar a fer investigacions en aquesta cova de gran valor arqueològic. La cova era habitada l’any 8000 aC per caçadors, al segle 4000 aC els seus habitants ja coneixien l’agricultura i tenien ramats d’ovelles. També va ser utilitzada durant l’edat de bronze i fins i tot s’han arribat a trobar restes de l’època medieval. És per tant que va esdevenir un gran refugi pels homes i dones de tots els temps i èpoques. A l’interior de la cova hi ha dos estanys, i la presència d’aigua potable, és probable el fet primordial de perquè la cova va ser habitada en tantes ocasions i per tantes generacions diferents.
Ara però passem als relats de les llegendes.
LA FILLA DE CAN FÀBREGAS
Aquesta, juntament amb la història que us he explicat al principi d’aquest article és sens dubte una de les històries més famoses que s’expliquen entorn aquesta cova, de fet si fa no fa, l’argument és molt similar i té trets en comú en relació amb la història de Les Tres Noies de font-Rubí, però abans de parlar-vos dels paral•lelismes deixeu-me que us l’expliqui:
“Pels alts de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, hi havia una masia coneguda amb el nom de Can Fàbregas. Diuen que els avis d’aquesta pagesia l’havien construït molts anys enrere quan fugien de les plagues de pesta negre que assolaven tota Europa. Generacions després, resulta que els pagesos que habitaven aquella masia varen tenir una filla. Una nena que a mesura que anava creixent s’anava tornant més i més preciosa dia rere dia. Ulls verds, cabells negres… una preciositat. Tant era així que dia rere dia la masia estava concorreguda per nois de tot arreu de la comarca que la volien pretendre, però la noia, potser aclaparada per les constants atencions de tots aquells homes era incapaç de creuar amb ells més de dues paraules, i no els hi dedicava més que un somriure de compromís.
Els nois es sentien burlats i veient que la noia no s’acabava de decidir per ningú, es van agrupar per tal de venjar-se de la jove. Van ajustar el preu amb una bruixa per tal que amb els seus conjurs doblegués l’orgull de la jove. Però vet aquí que les coses no els acabaren de sortir com volien als homes, i és que la vella bruixa era a més molt sàvia i es va allunyar dels homes perquè no hi confiava. I només veient una vegada la filla del mas, es va adonar enseguida que aquella noia no podia ser humana, que era el fruit d’alguna mena de pacte secret que els seus avis podrien haver fet temps enrere amb vés a saber qui per tal de lliurar-se de la pesta.
És per tot plegat que la bruixa sense pensar-s’ho dues vegades va fer caure una tempesta d’escàndol, tothom s’amagà a les seves cases i va ser amb aquesta tempesta que va fer tornar a la noia al lloc d’on creia que provenia: el ventre de la mare Terra, al món de les coves i els gorgs. I diuen que des d’aleshores la jove noia de Can Fàbregas va quedar per sempre empresonada a la Font de Llinars entre el brollador i els avencs dels Forats Bufadors. Diuen també que quan des de les profunditats de la muntanya, pels passadissos que donen als Forats Bufadors, s’escola un horrorós so, semblant a la respiració d’un gros animal, asseguren que és l’alè del serpent que la bruixa va destinar per a protegir la filla de Can Fàbregues.
La llegenda també explica que la jove noia, estimant-se també la vida que havia viscut damunt la terra, li va demanar a la bruixa que al menys un cop a l’any la deixés tornar a contemplar els paratges que l’havien vist néixer i créixer. Succeeix això ens els instants de temps entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit de Sant Joan. Durant aquest temps impossible de mesurar per una vida humana, l’encantada surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre les roques de la vora de la font.”
Com heu pogut comprovar a través d’aquesta història, aquesta llegenda té molts paral·lelismes amb l’anterior, però amb un toc més de misticisme i de màgia que l’altre. Coincideix el menyspreu pels homes, la contractació de la bruixa, el encantament de les noies… Però sí que és cert que canvia força la història de fons sobre la que s’explica la història en qüestió.
Aquesta història és igual que l’anterior part del llegendari de la zona, tot i que aquesta es troba recollida en el llibre Llegendes del Penedès i les valls del Garraf de Publicacions Abadia de Montserrat de Bienve Moya.
EL RIU DE LA COVA DEL BOLET
“Hi ha una llegenda que explica que al fons de la Cova del Bolet hi llisca un riu molt cabalós, de fet el riu existeix en realitat, i que si el creues arribaràs al començament d’un nou món, un món amb grans ciutats, boscos, prades, rius i fins i tot un mar. Un mar damunt del qual hi naveguen un munt de vaixells. Aquest però, no és un món amb un tamany normal, de fet és menut, com de joguina, i diuen que aquest estrany món s’estén per sota del nostre mar i arriba ben bé fins a les costes de Mallorca, on s’explica que el món té una altra sortida, limitada per un altre riu que no és gaire fàcil de creuar.”
Aquesta història la recull Joan Amades, i li va explicar Pere Feliu, de Vilafranca del Penedès l’any 1935.
ELS HOMES VERMELLS
“Una altra de les històries que s’expliquen entorn a la Cova del Bolet és una història que expliquen els més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna. Segons diuen a la part de més endins de la cova hi havia a les parets una colla de figures humanes pintades de color vermell. Ningú no gosava entrar tan endins de la cova ja que segons expliquen, aquell que gosés destorbar als homes vermells cauria per sempre en la mala sort i rebria un terrible càstig, i és que aquells homes pintats els havien deixat els moros dins la profunditat de la cova perquè guardessin els seus tresors, tresors que van haver de ser ocultats quan van ser expulsats de les nostres terres. Creien que passat un temps podrien tornar al país i recuperar els seus tresors, i mentrestant els homes vermells de la Cova del Bolet els protegien i s’asseguraven que ningú s’acostés. També segons diuen aquells homes pintats a les parets tenien una inscripció sota en la seva llengua que deia “Que ningú s’atreveixi a acostar-se”. No obstant això, passats molts i molts anys, quan ja ningú recordava ben bé la història, un jove atrevit i valent va endinsar-se a la cova fins on es trobaven els Homes vermells, i amb un mall va esberlar el front d’aquells homes, i de la paret en van caure molts i molts diners. No sabem però si la mala fortuna o la dissort van caure sobre les seves espatlles, el que si se sap del cert és que aquell valent ja mai més va haver de patir pels calers.”
Aquesta història, al igual que la de La Filla de Can Fàbregas, la va recollir Bienve Moya en el seu llibre Llegendes del Penedès i les valls del Garraf.
Sens dubte un paratge, una cova misteriosa amb moltes llegendes i moltes històries al darrera.
Imatges
Us porto un parell d’imatges de la Cova del Bolet, una de la cova en qüestió, i l’altra d’algunes de les pintures prehistòriques que s’hi ha descobert.
