Però continuem amb les versions, i és que la història del nostre país en va ben plena. Dos anys més tard, al 1861 Manuel Angelón i Broquetas publica “¡Atrás el extranjero! Novela histórica del tiempo de la Guerra de la Independencia”. Aquesta es centra també amb el personatge del Mansuet però aquesta vegada, la imaginació de l’autor va un pas més enllà i acaba identificant el Mansuet com el propi Timbaler del Bruc, com si es tractessin del mateix personatge.
És a partir d’aquell moment quan el Mansuet s’acaba convertint en un cèlebre personatge, imprescindible en totes les guies i descripcions que es fessin a partir d’aquell moment de Montserrat. És en aquest moment que el guerriller es converteix en part dels símbols de la Renaixença catalana, i en un dels elements bàsics per la recuperació del monestir de Montserrat. Fins i tot Jacint Verdaguer un dels símbols de la Renaixença i precursor de la recuperació del monestir va utilitzar el personatge del Mansuet en la seva “Cançó del pelegrí” del poemari Montserrat.
El Folklorista de Collbató, Pau Bertran també recull la llegenda i ho fa a la revista “Ilustració catalana” de 1892.
El Mansuet va ser fins i tot protagonista de diverses obres teatrals, la primera d’elles va ser l’any 1865 quan s’estrena a Barcelona “El Mansueto o los héroes del Bruch”, de Sebastià Puigbonet i Corbella. El 1907 té lloc l’estrena de “Mansuet” de Joan Molas i Valverde. El 1909 al Centre Moral de Gràcia s’estrena una obra també del Mansuet en vers i acompanyament coral de J. Abril i Virgili i música de J. Comellas i Ribó, basada en la novel·la d’Ortiz de la Vega.
Després de tots aquests anys d’exaltació literària, la figura del Mansuet cau en l’oblit durant un bon grapat d’any, i no és fins després de la Guerra Civil quan en ple franquisme, torna a aparèixer en algun article de Joan Playà publicat a la revista “Castellet” el 1944.
Anys després, i evidentment, la llegenda és recollida pel folklorista Joan Amades en el seu llibre “Llegendes i tradicions de Montserrat” (1959). Ja entrats en els anys 80 apareix a la revista Cavall Fort un relat en forma de còmic, escrit i dibuixat per Oriol Garcia, que recull la primera versió de la llegenda. El 989 i després de molts i molts anys de versions, apareix el primer estudi històric sobre la figura d’en Mansuet, obra de Joan Joan Masats i Llover i sota el títol de “En Mansuet Boxó, entre la llegenda i la història”.
És a Collbató on però el Mansuet ha rebut més homenatges i evidentment hi és més present, hi ha un carrer d’aquest petit poble amb el nom del Mansuet, el seu gegant també es diu així,i fins i tot hi ha dos plafons ceràmics al centre del poble que expliquen la història d’en Mansuet. Fa uns anys tot el poble va participar de manera molt activa en una representació teatral que es va fer de la llegenda a les mateixes coves de Salnitre, lloc on ocorren els fets que narren la llegenda.
Però ara de la llegenda, i de les versions d’aquesta mateixa, passarem a la part més històrica, passarem a descobrir si en Mansuet va existir de veritat, qui era aquest personatge i que se’n sap de la seva vida “real”.
Bàsicament s’han publicat dos estudis històrics sobre la figura d’en Mansuet, l’un de l’any 1989 de Joan Masats, i l’altre del 2008 de Genís Frontera i Joan Valls. Els dos coincideixen en afirmar que en Mansuet Boxó i Xalabia era un personatge real, que va néixer el 1777 a Esparreguera, fill d’un ferrer de Piera.
L’any 1799 en Mansuet i el seu pare es traslladen a viure a Manresa, mentre que el taller d’Esparraguera continua obert, gestionat pels tres germans d’en Mansuet. Més tard, ja el 1810 en plena guerra del Francès pare i fill s’estableixen a Castellbell i el Vilar. El 1812 amb 35 anys, en Mansuet es casa amb Rosa Vacarisses, veïna de Collbató amb la que va tenir tres fills.
Un cop acabada la Guerra del Francès i durant el Trienni Liberal, en Mansuet encapçala una partida guerrillera d’entre 100 i 300 homes que defensava l’absolutisme del Rei Ferran VII i que va protagonitzar diversos enfrontaments armats amb les tropes constitucionalistes pels voltants de Montserrat. La partida del Vilar es va aixecar en armes el 18 de maig de 1822. Vuit dies més tard, el 26 de maig, les tropes que s’havien desplaçat des de Manresa per controlar la insurrecció havien aconseguit dispersar els rebels i assetjar en Mansuet i alguns dels seus homes a la ferreria del Vilar.
El Mansuet i el seu pare van ser afusellats, la seva dona, els seus fills i alguns guerrillers menors d’edat van salvar la vida. El 1826, el rei Ferran VII nomena pòstumament en Mansuet Boxó tinent coronel d’infanteria, i el 1855 l’Estat concedeix a la seva vídua una pensió vitalícia de 5.000 rals anuals, tot i que triga uns quants anys a fer-se efectiva.
El fet que la llegenda estigui ubicada en les coves de Salnitre no és aleatori, i és que a la segona meitat del segle XIX s’hi havia trobat armament divers provinent de la Guerra del Francès i fragments d’uniforme de l’exèrcit francès de la mateixa època.
D’altra banda però, les escaramusses dels veïns de diversos dels pobles de la zona de Montserrat contra l’exèrcit Francès varen ser molt freqüents a l’època i s’ha documentat el saqueig de l’església de Collbató fet pels soldats francesos i la crema del poble com a mínim una vegada, el 27 de juliol de 1812, en represàlia pel suport donat a les accions guerrilleres. Sembla, doncs, possible que les coves de la muntanya de Montserrat poguessin servir de refugi a guerrillers catalans d’aquella guerra.
Llegit i revisat tot plegat, així com les llegendes i històries que s’expliquen entorn del Mansuet, sembla prou realista la segona de les que us he explicat, coincideix en certa manera amb els fets històrics reals, però evidentment amb més detall dels que històricament podem tenir. Pel que fa a la primera de les històries i sobre la seva part de veritat, sí que podem dir del cert és que les Coves de Salnitre van servir de refugi pels guerrillers de les gents del poble de Collbató i rodalies, i sí que és probable que es donés més d’un enfrontament entre les gents del poble i l’exèrcit francès. Ara, sobre la història de la caldera i de la fugida per cames de l’exèrcit francès ben poca cosa podem deduir del que és cert i del que no. Els paral·lelismes o similituds amb la història del Timbaler del Bruc són evidents, però com sempre passa en totes les llegendes hi ha una part de certa i una altra que és fruit de la transmissió oral, de l’exageració dels fets, o simplement perquè aquesta llegenda forma part d’un moment històric en que el poble català necessitava exalçar els seus herois, fer-los més grans, més importants, més valents… I en Mansuet és un clar exemple de tot això. Tot i que a tot plegat no cal oblidar que en Mansuet Boxó va lluitar contra l’exèrcit francès pel seu país i pel que considerava seu, la seva gent, les seves terres…
Imatges
Us porto primer la portada del més recent estudi històric sobre la figura d’en Mansuet, publicat l’any 2008.
Ara us deixo amb una imatge dels Gegants de Collbató, que evidentment i com era d’esperar representen en Mansuet i la Marta.
