8 anys és molt de temps per un bloc com aquest. Està clar que el “boom” dels Blocs va de baixada, ja no sóm tants els qui fem Blocs, i la veritat és que t’absorbeix tant de temps que a vegades és complicat seguir endavant. Perquè com ja sabeu, l’Elefant Trompeta neix com un lloc on explicar experiències, i acaba derivant en el “poti-poti” en el que s’ha convertit. Un espai on parlar sobretot de contes i d’infantesa, un lloc on sovint explico el que sento, i el que penso sobre el món de l’educació. Tot sigui dit que cada vegada em costa una miqueta més seguir trobant la motivació per seguir, però que quan em plantejo deixar-ho estar sóc incapaç. I és que al final, el Trompeta s’ha convertit en part de la meva vida, de la meva feina, del meu dia a dia, i jo sempre m’he caracteritzat per ser una personeta treballadora i constant, com una formiga; i deixar el Trompeta seria un gran fracàs. És per això que després d’un estiu que en lo personal ha estat una mica estrany, avui em sento molt feliç i contenta perquè ja fem 8 anys! 8 anys d’esforços, d’il·lusió, d’alegries,de llàgrimes. 8 anys en els que he madurat com a mestra, en els que he crescut com a persona; però 8 anys en els que potser he perdut part de la meva essència o de la meva il·lusió.
Però com ja us he dit, no em rendeixo amb facilitat i trobaré nous motius, noves il·lusions i energies renovades per continaur amb el Trompeta. Potser amb articles no tant freqüents, en els bons temps publicava un article per dia pràcticament, però això creieu-me que crema; em prendré les coses amb més calma i intentaré acostar-vos una part del que em fa sentir feliç, descobrir-vos nous contes i històries, parlar-vos dels orígens d’aquests…
I avui fem vuit anys amb el Trompeta, vuit anys d’aquella primera entrada, d’aquelles pors, d’aquelles inseguretats de ser mestra… I seria una falta de respecte per part meva no recordar un any més, la meva primera classe, els meus elefants. Ja faran cinquè i m’espantaré el dia en que acabin la seva etapa educativa i pensaré que aleshores m’hauré fet gran. Se’n recordaran de mi? La resposta sé que probablement és negativa, però a mi m’il·lusiona pensar que potser sí, que potser algun dia quan mirin la seva foto de quan anaven a la llar d’infants pensin: “Amb aquella senyoreta m’ho vaig passar molt bé, vaig aprendre moltes coses”. L’any passat quan us parlava de tot plegat, ja us deia que e sentia perduda i que no sabia cap on anar amb el Trompeta, i tinc la sensació que això no ha canviat gaire d’un any a l’altre però segueixo aquí, segueixo amb les meves recomanacions, els meus contes, el meu món…
I et preguntes si realment interesses a algú, si la teva feina serveix d’alguna cosa o simplement et serveix a tu. Darrere un teclat a vegades et sents una mica sola, sort que tinc al meu Elefant sempre fent-me costat i mirant-me amb bons ulls perquè segueixi endavant. No tens feedback, no saps si algú et llegeix, si algú s’apunta els contes que recomanes o si a algú li interessa d’on neixen els contes. Et sents una mica perduda, la veritat.
Ei! Que aquest article no sembla pas un article de felicitació per fer anys, no? Doncs això ho haig de reconduir. Moltes felicitats Trompeta! Em fas molt feliç i em fas sentir una mica més realitzada a nivell professional del que sovint em sento, i això és molt bo, i només per això val la pena seguir endavant i continuar fent aquesta feina. Així que Felicitats Trompeta i felicitats a mi mateixa perquè donar-te vida ha estat una de les millors pensades que he tingut mai. I Feliç Diada!