L’Eva Santana va néixer a Badalona l’any 1972 i és la il·lustradora i escriptora infantil que em fa molta il·lusió portar-vos avui. Ja de ben petita li ha encantat llegir i inventar històries. El 1994 va publicar la seva primera història, però no va ser fins fa 5 o 6 anys que es va começar a endinsar en el món de la il·lystració. Sempre li havia agradat dibuixar però mai tenia la sensació que se li dongués del tot bé, i per això va decidir formar-se al respecte. És aleshores quan comença a il·lustrar i escriure a la vegada, i ara li seria molt complicat escriure una història sense pensar en les il·lustracions que l’acompanyaran. A banda d’haver publicat llibres per a nens amb força èxit és a més la directora de la revista dels Súpers, feina que compagina amb la seva verdadera passió la d’escriure i il·lustrar les seves pròpies històries. M’ha encantat descobrir-la, i conèixer-la una mica més, i em fa molta il·lusió que vosaltres també la conegueu una miqueta:
– Com vas decidir començar en el món de la literatura infantil?
No és una cosa que decidís. M’hi vaig trobar. Suposo que sentia la necessitat d’explicar coses i el que en va sortir, l’any 1994, va ser una història, la meva primera història, sobre una nena que començava a fer-se gran i no acabava de trobar el seu lloc. Aquest va ser el primer llibre que vaig publicar, després en van venir d’altres i molt més endavant, vaig començar a il·lustrar.
– Quant temps fa que t’hi dediques?
Fa 20 anys que vaig començar a escriure i ho he fet des d’aleshores. Els primers anys de manera poc regular i cada vegada amb més dedicació. Fa uns 5 o 6 anys, estava molt avorrida amb la feina que feia i vaig decidir matricular-me a un curs d’il·lustració. Sempre m’havia agradat dibuixar però no me’n sortia gaire bé perquè no n’havia après. Va ser en aquest moment que vaig començar a barrejar la literatura i les imatges i ara, em costa separar totes dues coses. Quan penso una història, ja hi veig els dibuixos.
– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Penso que, com tot, és una qüestió de dedicació i de trobar els camins adequats. Pots ser el millor il·lustrador o escriptor del món però si no t’atreveixes a trucar a portes, no aconseguiràs mai entrar. Se n’ha de saber però també s’ha d’estar convençut del que fas i no tenir vergonya d’ensenyar la teva feina. Sempre hi ha coses per aprendre i sempre ho podem fer millor però hi ha un moment en el que t’has de llançar a la piscina. Per mi, una de les millors maneres per entrar-hi és a través dels premis literaris o d’il·lustració. Els premis et permeten publicar, cosa que és dificilíssima enviant els teus originals directament a un editor. I preparar-se per presentar-te en un premi és, en sí mateixa, una feina molt interessant: saber adequar el teu treball al que demanen, pensar quins dels teus treballs són més apropiats, preparar el material en els formats requerits, tota aquesta feina és una pràctica perfecta pel futur.
– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
En realitat sóc una persona molt crítica amb la feina que faig i generalment, quan ja he publicat un llibre deixa d’agradar-me, li trobo pegues, penso que ho hagués pogut fer millor, que ara canviaria això o allò, per tant, veure el que he fet en la distància em costa molt. Si hagués de triar, però, potser triaria el primer llibre que vaig publicar, Els maldecaps de l’Emi Pi, quan tenia 19 anys, per l’esforç que hi vaig dedicar i per l’empenta que vaig tenir quan el vaig presentar al premi que vaig guanyar. Crec que independentment de si el llibre està millor o pitjor, el valoro pel que significa. I igualment per a la il·lustració, el primer llibre que vaig publicar va ser a Brasil, perquè vaig tenir la força d’agafar els meus dibuixos i anar a la Fira de Bologna, on vaig conèixer una editora brasilera que me’l va comprar. A nivell tècnic, no serà el millor que he fet i espero encara avançar molt, però per a mi té un valor que potser no tindran els posteriors.
– I quin va ser el més difícil?
El meu primer llibre il·lustrat va ser molt difícil! Jo havia venut el projecte, text i il·lustracions, a aquesta editora brasilera, una de les més importants de Brasil, però no havia fet cap il·lustració! Li vaig vendre el text i un esborrany de les imatges fetes a mà, uns guixarots, vaja! No tenia ni idea de com pintaria les il·lustracions, quina tècnica faria servir, com quedarien. En algun moment em vaig pensar que no ho aconseguiria però al final, si insisteixes, sempre acabes veient la llum!
– Escrius i il·lustres històries infantils, escrius per a revistes… En quin àmbit et sents més còmoda?
Per mi és una feina diferent. Quan escric i il·lustro són històries que jo he pensat, que em surten de dins. Dic el que vull dir. Quan treballo per revistes (Súpers, Ara Kids) escric dins una línia editorial ja marcada i explico les històries que em demanen. És un repte diferent i són dues feines que no tenen res a veure, però em sento còmoda amb totes dues.
– Dirigeixes la Revista dels Súpers, com és dirigir una revista d’aquesta mena? Quines són les teves tasques com a directora de la revista?
Dirigir la Revista dels Súpers no és com dirigir qualsevol altra revista. La línia editorial la marca el canal Super3, per tant no és res que decideixi jo ni la direcció de l’editorial. Els personatges són els del Super3 i la meva feina no és decidir què publiquem sinó portar sobre el paper el que vol explicar el Super3 a tots els súpers, coordinant les diferents persones que fem la revista i prenent decisions sobre una part petita dels continguts.
– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
En general, quan treballo, tant si escric com si dibuixo, sóc bastant caòtica. Em costa fer un plantejament de la història o fer molts esborranys. Generalment ataco la feina directament partint d’una idea que tinc al cap i després vaig adaptant la història o les il·lustracions depenent dels resultats i de l’humor. Potser no és la manera més ortodoxa però el resultat final és més espontani i més emocional.
– Il·lustrar és …
Explicar una història amb imatges, en paral·lel i amb el mateix pes que hi dóna el text. Significa donar una nova dimensió al text. Aportar al text una visió pròpia, dotar-lo d’un imaginari personal, que serà diferent depenent de l’il·lustrador.
– Com definiries el teu estil?
Penso que potser el que em caracteritza és l’humor que intento transmetre en cada imatge. A nivell tècnic, de moment em sento més còmoda amb l’acrílic tot i que m’agrada barrejar tècniques (i també passar les imatges pel Photoshop) i estic provant coses noves. Em queda tant per aprendre que m’estresso només de pensar-hi!
– Una de les darreres col·leccions en l’àmbit més infantil en la que has participat ha estat “I per què no?” de l’Editorial Baula. Una col·lecció que tracta problemes o situacions de la vida quotidiana familiar i intenta donar-li un enfocament positiu. Com neix aquest projecte?
El primer llibre de la col·lecció, que es diu “Mama, juguem?”, el vaig imaginar un dia que tota l’estona li deia al meu fill que no podia estar per ell. Vaig sentir la necessitat d’explicar-li per què no podia estar per ell. Quan ho vaig ensenyar a l’editor va proposar fer-ne una col·lecció. La meva idea és que siguin llibres on tant els pares com els nens s’hi sentin identificats i que facin que els uns es posin també al lloc de l’altre.
– Si fossis un personatge de conte series …
La Pippi Langstrum
– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
La Caputxeta Vermella o Les set cabretes, perquè tots dos tenien llops horribles que acabaven amb les panxes tallades amb unes tisores. Imaginar-me aquesta escena era molt estimulant!
– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país que està convençut que els grans lectors es converteixen en grans persones i que sap que els grans lectors es gesten durant la infantesa. La bona literatura també va lligada a inversió estatal, bones biblioteques, plans de foment de la lectura, dotació de premis literaris…
– ¿Què li falta i què li sobra al món de la literatura infantil?
Li sobra la gent que creu que per escriure per a nens i nenes no cal saber-ne tant, o que els petits no tenen criteri i se’ls pot enxufar tot. Li sobra la gent que es pensa que escriure o dibuixar per nens és un tema menor i que els nens es conformen amb qualsevol cosa.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Penso que es fan coses molt boniques i molt interessants però que no es valora prou la feina dels il·lustradors i escriptors. I també crec que es publica molta porqueria. Trobar llibres amb errades ortogràfiques, per exemple, comença a ser tristament habitual, sense mencionar les publicacions que dèiem abans, d’editorials que creuen que als nens i nenes se’ls pot enxufar tot.
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Actualment estic atacant el quart volum d’una col·lecció que està a punt de sortir, de novel·la juvenil. L’he escrita per a Baula i l’ha dibuixada en Jaume Bosch, donant al text unes imatges increïbles que faran riure a qualsevol. Sortiran els dos primers volums a principis d’octubre i la resta aniran venint. Com a projecte més personal, m’he proposat, aquest any, fer un pas endavant amb el tema de la il·lustració, intentar fer un canvi, explorar tècniques noves. Sempre s’ha de seguir aprenent, i aquest any, a més a més de treballar en les feines que tinc, em dedicaré una mica a aprendre coses noves.