Krampus
El Krampus és una bèstia-dimoni característica del Folklore germànic que cada any té la funció de castigar als nens que s’han portat malament, tot capturant-los en el seu sac i emportant-se’ls al seu cau. La seva aparença és la d’un dimoni i tot i ser característic dels països de parla germànica, aquesta figura ha traspassat fronteres i té les seves pròpies variants a Àustria, Romania, Baviera, el Sud-Tirol, República Txeca, Hongria, Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia. De fet és a Àustria on té més popularitat avui dia.
Físicament és un ésser pelut, de cabell marró o negre, amb banyes de cabra, potes amb peülles i llengua afilada. Diuen també que porta cadenes i campanes de diferents mides, i a les mans pot portar branques de bedoll per a pegar al cul dels nens que es porten malament. Les branques de bedoll són probablement part del seu origen pagà i podien formar part d’una espècie de ritus d’iniciació; en representacions posteriors s’ha substituït per escombres. També pot portar a les seves esquenes un sac o una tina amb el qual porta als nens que s’han portat malament directament a l’infern o fins i tot els ofega.
En Krampus actua la primera setmana de Desembre coincidint amb la celebració de les Festes de Sant Nicolau i camina pels carrers de les ciutats espantant als infants amb les seves cadenes oxidades i campanes.
Per trobar els orígens del Krampus, ens hauríem de remuntar a l’època precristiana. Han estat diversos els estudis realitzats que intenten explicar el seu origen.
En Krampus sovint està emparentat amb els antics Déus amb banyes i amb les bruixes, i pel que fa a les cadenes, aquestes poden haver estat introduïdes amb el Cristianisme, degut al fet d’encadenar el Diable, tot i que hi ha qui assegura que les cadenes poden formar part d’un antic ritus d’iniciació.
L’antropòleg austríac John J. Honigmann en un estudi de l’any 1975 assegura que a Alemanya Sant Nicolau comença a gaudir de certa popularitat ja en el segle XI, i la unió entre Sant Nicolau i la figura del Krampus es comença a donar ja des del segle XVII, moment el que el Krampus s’introdueix a les celebracions d’hivern, tot i que la creença estesa arreu d’Europa ens fa pensar que la figura del Krampus és més antiga i prové d’una tradició anterior.
Durant la guerra Civil Austríaca de l’any 1934, la figura del Krampus va ser totalment prohibida, i el 1950 el govern va fer una campanya en contra d’aquest personatge característic del folklore germànic. A finals del segle XX han ressorgit les festes entorn a aquest personatges i s’ha reobert de nou el debat sobre si en Krampus és una figura adient o no per als nens.
Actualment en els països alpins la nit del 5 de Desembre es celebra la Krampusnach on el temut dimoni apareix pels carrers, a vegades acompanyat per Sant Nicolau, i altres anant pel seu compte tot visitant les llars i els comerços que va trobant al seu pas, tot buscant als nens que no s’han portat bé, dels qual s’encarregarà ell mateix, mentre que Sant Nicolau només s’encarregarà dels que han estat bons. Els hi pren els regals i els hi deixa carbó.
Es celebren d’aquesta manera una espècie de cavalcades que reben el nom de Krampuslaufen i que consisteixen en que un munt de Krampus envaeixen els carrers de la ciutat espantant a grans i petits en forma de desfilada.
Knecht Ruprecht
Knecht Ruprecht és d’origen alemany i apareix per primera vegada en forma escrita al segle XVII com una figura de la processó de Nadal de Nuremberg. La tradició ens diu que apareix a les llars alemanyes la nit de Nadal i que porta una llarga barba, va vestit amb pells o fins i tot cobert de palla i porta un llarg bastó, un sac ple de cendres i en algunes versions fins i tot porta tot de campanetes penjant de les seves robes. A vegades cavalca damunt d’un cavall blanc, i fins i tot a vegades pot anar acompanyat de fades o d’homes amb les cares pintades de negre i vestits com a dones.
D’acord amb la tradició Knecht Ruprecht s’encarrega de preguntar als nens si han resat, i si ho han fet rebran pomes, nous i galetes de gingebre. Si no han resat, els hi donarà cops amb el seu sac ple de cendres. En altres versions de la història (probablement versions més modernes) el Knecht Ruprecht els hi dóna als nens entremaliats regals inútils, lletjos, trossos de carbó, pedres, pals; mentre que els nens que han estat bons rebran dolços per part de Sant Nicolau. Una altra de les opcions o tradicions és que els nens han d’estar adormits quan passa per les cases i deixa dins de les sabatilles dels nens dolents un bastó perquè els pares renyin o peguin al seu fill per haver estat dolent i entremaliat; en comptes de dolços, fruita i fruits secs com és característic de la tradició alemanya. O una versió més “light” és que els hi deixen un bastó dins la sabatilla per advertir-los que el seu comportament no ha estat bo i que si no millora, vindrà el Knecht Ruprecht a pegar-los amb ell.
En d’altres regions és costum que el Knecht Ruprecht truqui a les portes de les cases i els nens hagin de sortir a rebre’l tot cantant alguna Nadala, poesia o fent alguna cosa que pugui demostrar lo bons nens que han estat. Els que ho facin malament seran colpejats, i els que ho facin bé rebran per part de Knecht Ruprecht algun regal o algunes llaminadures. I fins i tot els nens que han estat molt dolents se’ls emportarà amb el seu sac al Bosc Negre on viu per a menjar-se’ls o per llançar-los al riu.
En alguns indrets més apartats de certes regions dels Alps Europeus, en particular als pobles nevats del sud i l’oest de Salzburg (Àustria), el Knecht Ruprecht té les funcions d’ajudant de Sant Nicolau i s’encarrega de vigilar el Sant durant el seu viatge ajudant-lo a que tot surti correctament. Tots dos personatges en aquestes regions, van acompanyats dels Krampus, com ja us he explicat, que són éssers que aterroritzen als nens austríacs que creixen pensant que si són dolents poden acabar dins del sac del Krampus, rebent de valent amb els seus bastons de bedoll o fins i tot ofegats dins les seves tines o en els rius.
Sigui com sigui Knecht Ruprecht és en algunes versions un simple servent, en d’altres és un salvatge que Sant Nicolau troba i que creix i cria al seu costat; i en d’altres versions fins i tot va una mica coix, ja que segons explica un altre variant de la llegenda va patir una lesió de petit.
