Père Fouettard
Père Fouettard és un personatge que acompanya Sant Nicolau el dia 6 de Desembre i que s’encarrega de portar als nens dolents trossos de carbó i/o propinar-los fuetades amb el seu fuet (d’aquí el seu nom), mentre que Sant Nicolau els hi deixa regals a aquells que s’han portat bé. És sobretot conegut a la part nord-est de França, i en alguns indrets del sud de Bèlgica. Es tracta d’un home de cara sinistre, vestit amb robes fosques de cabell descuidat i llarga barba. Porta un fuet, un bastó llarg, i fins i tot pot arribar a portar un sac o bossa amb la que emportar-se els nens. Té la cara fosca, en algunes ocasions, hi ha qui diu que és perquè va néixer d’una efígie cremada, altres en canvi diuen que és pel sutge de les xemeneies per les que entra amb Sant Nicolau. En d’altres representacions Père Fouettard és igual al Zwarte Piet holandès. Altres representacions d’aquest personatge el descriuen exactament igual que Sant Nicolau però amb robes fosques.
Els orígens d’aquest personatge es remunten forces segles enrere, pels volts de l’any 1150. La història diu que un hostaler (en algunes versions un carnisser) captura tres nens rics que anaven camí de l’internat. Juntament amb la seva dona els maten per robar-los les seves pertinences. Una versió més cruel de la història explica que droguen els nens, els hi tallen el coll, els fan a trossets ben menuts i els fan servir per a l’estofat. Sant Nicolau descobreix el crim i ressuscita als tres nens. Després d’això en Père Fouettard es penedeix i es converteix en l’acompanyant de Sant Nicolau. Una altra versió d’aquesta mateixa història explica que va ser Nicolau el que va obligar a Père Fouettard a convertir-se en el seu ajudant com a càstig per tots els crims que havia comés.
Un altre de les llegendes entorn aquest personatge és una mica més recent, data de l’any 1552, any en que es va dur a terme el setge a la ciutat de Metz. Durant aquella època els pelleters van cremar una efígie del Rei Carles V i a partir de les cendres d’aquesta van crear un personatge grotesc que anava armat amb un fuet i lligat amb cadenes que castigava als infants. Els fets en que la ciutat va ser alliberada i la crema de l’efígie coincideixen amb el temps en que Sant Nicolau va passar per la ciutat i el temible personatge creat pels pelleters es va assimilar en la figura de Père Fouettard, d’aquí a que es converteixi en el seu homòleg.
Caps als volts del 1930 la figura de Père Fouettard apareix als Estats Units sota el nom de Father Flog o Spanky (Pare Fuetejador). I tot i que es tracta del mateix personatge, aquest està totalment desvinculat del Nadal i es tracta simplement d’un espantamainades, que té la seva còmplice femenina, i que tots dos castiguen als nens dolents.
Belsnickel
El Belsnickel és un ésser característic del folklore de la regió del Palatinat (al sud-oest d’Alemanya, ocupant bona part de l’estat Federal de Bundesland), de Sarland i de Baden-Württemberg. Curiosament aquest personatge també és present més enllà d’Europa, i el podem trobar a Pensilvània (entre els emigrants germànics sobretot), Santa Catarina (Brasil) i a les zones de les praderies Canadenques. El Belsnickel arriba a les llars una o dues setmanes abans de Nadal, i genera cert temor entre els nens de les cases d’aquests indrets, ja que misteriosament sempre sap i coneix quins són els nens que es porten malament.
Físicament, acostuma a portar robes fetes amb pells velles, brutes, esquinçades i trencades, i porta un fuet o unes branques amb les que pegar als nens dolents. Porta una màscara i d’aquesta a vegades en surt una llarga llengua. Normalment els nens sempre en surten il·lesos i en la majoria dels casos es comprometen a ser nens bons per por al que els hi pugui passar. A diferència de la resta d’acompanyants de Sant Nicolau, Belsnickel actua ol i pot arribar abans que ho faci Sant Nicolau.
A Pensilvània és el personatge que visita als infants abans que arribi el Nadal per tal de comprovar si el seu comportament està sent l’adient. Ell truca a les portes o finestres de les llars on hi ha infants i els nens han de respondre correctament allò que els hi pregunta o bé cantar-li alguna cançó. A canvi en Belsnickel els hi llença caramels al terra. Tot i que si els nens es llencen massa de pressa i de sobte damunt dels caramels, en Belsnickel els hi pegarà amb el seu fuet o branquillons. Tot i que pugui semblar un personatge especialment dur, la tradició del Belsnickel és totalment inofensiva i divertida pels infants d’aquestes contrades.
En Krampus i en Belsnickel són dos éssers totalment diferents, mentre que un té una aparença totalment antropomòrfica, l’altre és pràcticament un diable, un té un caràcter i una tradició molt més amable, i en contrapartida el Krampus és molt més salvatge i controvertit. El conte i la tradició del Belsnickel ha passat de generació en generació entre els germànics que varen emigrar a Amèrica, sobretot a Pensilvània.
La procedència de Belsnickel i de Sant Nicolau, segons l’Etenisme (o neopaganisme germànic) prové del Déu Wodan en el seu paper de Déu Cercador, i és que segons explica la llegenda aquest Déu s’apareixia en forma de rodamón, uns dies abans del Yule i anava per les cases preguntant tant a adults com a infants preguntes amb respostes d’allò més complexes, amb la finalitat d’avaluar la saviesa d’aquells qui anava visitant. De manera que aquells que donaven les respostes correctes quedaven absolts d’haver de passar algunes probes físiques, i els que erraven tenien la possibilitat d’esborrar el seu error tot superant alguna mena de probes físiques, i en cas de no superar-les havien de fer alguna actuació en la que havien de cantar alguna cançó, o demostrant alguna habilitat.
A la meitat del Yule, el Déu Wodan retornava en el rol de “concededor de desitjos” (com a Sant Nicolau) i premiava a tots aquells que havien superat amb garanties les probes plantejades per ell en els dies precedents.
Els elfs Nadalencs
I per acabar, el darrer personatge que acompanya a Santa Claus ja són els Elfs Nadalencs, personatges provinents de la tradició nord-americana de Santa Claus, tot i que poden derivar de la cultura Escandinava dels Tomtens. De fet en el poema de Clement Clarke Moore de 1823 “A Visit from St. Nicholas” ens descriu a Santa Claus com un vell follet grassonet i rodanxó, aquesta descripció és prou evident que deriva de la influència escandinava on el seu Pare Noel no tenia mida ni proporcions humanes, i és que dels Tomtes ja us en vaig parlar en l’article del Pare Noel.
Els Elfs Nadalencs apareixen per primera vegada l’any 1850 en un llibre anomenat Elfs Nadalencs escrit per Louisa May Alcott i que mai s’arriba a publicar. Posteriorment tornen a aparèixer en la revista Godey’s Lady’s Book l’any 1873 on ens els ensenyen mentre treballen amb Santa Claus en la portada del número nadalenc de la publicació, i com es tractava d’una revista molt influent, l’aparició dels Elfs Nadalencs va fer que es popularitzessin i acabessin formant part de la tradició nadalenca del país.
Actualment als països de parla anglesa: Estats Units, Canada i Anglaterra aquests petits Elfs són els que s’encarreguen de construir les joguines que el Pare Noel entrega als nens i nenes d’arreu del món, i ho fan a la casa que aquest té al Pol Nord. Físicament són menuts, vestits de verd amb alguns detallets en vermell i amb orelles punxegudes.