La història que avui ens ocupa ens transporta a l’Estany de Lanós, a la Catalunya Nord, a l’Alta Cerdanya, i és que segons diu la llegenda aquest gran estany d’aigües glaçades amaga una màgica ciutat. Al seu interior, a la part més fonda hi podem trobar una ciutat encantada on hi viuen fades, dones d’aigua i éssers femenins de gran bellesa. Aquestes viuen en palaus de cristall i vetllen per les gents d’aquests indrets. Alhora estan en lluita constant contra les bruixes i diables de Balatx o Balaig (unes bruixes que viuen amagades a l’Estany que rep aquest mateix nom i que es troba al Canigó). Es diu d’aquestes fades o dones d’aigua que intenten fer tan bé com poden i desfer les malifetes que fan les bruixes i diables.
També diuen que és molt perillós quedar-se adormit vora el llac en certes dates, ja que per Sant Joan i Nadal, les dones d’aigua hi celebren una gran festa, es poden escoltar belles cançons, música, rialles, el dringar de les copes, la remor dels plats, i hi surt tanta resplendor del llac en aquestes dates que s’il·lumina completament.
El que hi sigui a prop en aquestes dates tan senyalades, s’hi sentirà atret de forma irremeiable, i quedarà encantat per viure sempre més amb elles al fons de l’estany. L’arribada d’un nou hoste es reconeix des de lluny, ja que les dones d’aigua li fan una gran benvinguda amb tant guirigall que retruny en les muntanyes més properes.
Les goges de Lanós obeeixen a una reina, que és a la vegada senyora de l’estany i de la ciutat, que viu tranquil·la al fons del llac. És la més gentil i la més bella de totes elles i segons diuen té la capacitat de volar. La gent de la zona se la imagina cavalcant majestuosament els aires damunt d’un ésser fantàstic imprecís tan graciós com ella, i a vegades també portada dins d’una carrossa d’or massís recoberta de perles. Diuen d’ella que surt a passejar cada dia pels seus dominis que estan formats no només per l’estany on viu sinó també pels del Cadí i del Canigó i des dels de Sant Maurici fins al mateix estany de Banyoles, on ja us vaig explicar que al fons es creu que existeix una altra ciutat encantada habitada per altres goges o dones d’aigua que li reten vassallatge.
Tot això que us he explicat ho recull Amades en un dels seus llibres. Però cal dir que sobre la llegenda de La Ciutat de Lanós encara us puc explicar alguna cosa més, i és que com acostuma a passar entorn de les goges i les dones d’aigua giren tota una sèrie de llegendes, la majoria d’elles sobre homes que acaben al fons del llac, pastors mig perduts i embadalits per la bellesa de les dones d’aigua… Ara us explicaré un parell de llegendes més entorn d’aquest indret:
“La llegenda explica que la reina de les fades va sortir un dia a passejar pel Canigó, i assegut al bosc va veure a un jove i ben plantat pastor. La reina va quedar embadalida pel jove i fornit pastor del qual s’enamorà immediatament. És per això que va prendre l’aparença d’una pastora per conquistar-lo. I així va ser, el jove es va enamorar en seguida i la jove parella es va casar. La Reina al poc temps d’haver-se casat va decidir revelar-li el seu secret al seu marit, i el va portar amb ella al seu palau del fons del llac. Varen ser feliços durant una bona temporada, i és que passaren un grapat d’anys, però tard o d’hora el que va passar era inevitable. El pastor trobava a faltar el sol, els boscos, la seva terra, els paisatges. I la reina, comprenent els sentiments del seu marit, el va omplir de riqueses i el va deixar tornar a la seva terra. El pastor va passar la resta dels seus dies al Canigó i va ser sempre fidel a la seva estimada.”
“Segons una altra llegenda, un pastor de Vedrinyans, perseguint una euga que se li havia escapat, va irrompre sense voler al mig d’una reunió de dones d’aigua a l’estany de Lanós. Aquesta llegenda les descriu com a dones amb cua de peix, assimilant aquests personatges directament amb sirenes. Les dones d’aigua el varen retenir, però quan aquestes es van dormir, el pastor va intentar fugir. Amb tant mala sort que va ensopegar, va caure, es va fer mal i va cridar de dolor. Els crits alertaren a les dones d’aigua, que ofeses i enfurismades, varen començar a ruixar-lo d’aigua que anava enterbolint la vista del pastor fins que finalment es va acabar convertint en pedra. Quan ja s’havia convertit en monòlit el van llençar ben lluny i va anar a clavar-se a la vora de Llívia, és l’anomenada Pedra Dreta.”
Tota una sèrie d’històries sobre Dones d’aigua, goges, fades o com les vulgueu anomenar, que nodreixen bona part de l’imaginari català amb les seves històries. Aquesta vegada les de l’Estany de Lanós, i és que de dones d’aigua hi ha a gairebé tots els indrets de Catalunya on l’aigua ha tingut o té un valor predominant o important en el desenvolupament de la zona, en la seva geografia o entre la seva població.
Imatge
I no podem acabar aquest article sense una imatge d’aquest bonic llac.
