“Hi havia una època molt remota en que Igualada encara no existia, totes les terres que ara ocupen Igualada estaven cobertes per un gran estany, un estany que conformava la unió de la muntanya del Castell de Claramunt i la muntanya dels Tres Mollons, a l’Antiga Conca d’Òdena. L’estany en qüestió donava lloc a l’indret Aqualata, paraula d’origen llatí que volia dir aigua ampla.
Doncs bé, prop de l’estany i havia una masia, al capdamunt del turó d’Òdena, una masia que tenia una gran quantitat de terres i de boscos; però que també tenia un amo d’allò més malcarat i desagradable. No s’avenia amb ningú, i fins i tot quan es va quedar vidu, els fills li marxaren de casa. Tant grans eren les seves terres i tanta la feina que donava la masia, que bé havia de tenir gent a sou que l’ajudés a traginar amb tot plegat, però és que els nois que llogava al seu servei no li duraven gens, no suportaven els seus crits ni la seva manera de fer. Tot li sortia al revés, les collites se li feien malbé, la fruita se li passava en els arbres, res no semblava funcionar-li gaire… Tant era així que maleïa una vegada i altra la seva dissort.
Un dia de desesperació i perquè ja no sabia què fer, va jurar que vendria la seva ànima al diable si aquest l’ajudava. En pronunciar aquestes paraules se li aparegué el propi dimoni sota l’aparença d’un jornaler que li va garantir que només amb ell podria fer tota la feina que la masia i els seus camps necessitaven, amb només una condició: que mentre tingués feina que manar-li seria el seu servent, però que si mai no tenia res a fer-li fer el diable li prendria l’ànima per sempre més.
L’amo al principi va tenir-ho d’allò més fàcil per manar-li coses a fer al propi diable, i és que a la masia, als camps i als boscos hi havia tanta feina que tot semblava d’allò més senzill; el problema és que el jornaler treia la feina amb una velocitat sorprenent i el amo de la masia ja començava a penedir-se i estar espantat per allò d’haver promès la seva ànima al diable si no tenia més feina que oferir-li al jornaler.
Quan va arribar el moment en que el pagès ja no tenia res a manar, va decidir demanar-li al diable una feina gairebé impossible, molt difícil i complicada, a veure si amb una mica de sort no se’n sortia i es passava tota la vida intentant-ho. Li va demanar que dessequés l’estany que cobria aquella part de la comarca, per fer-ho el diable va anar excavant traient grans pedres, formant un terrabastall terrible i una gran tremolor que es va notar des de totes les comarques del voltant. Tot plegat va donar lloc a la formació de la muntanya dels Tres Mollons, va assecar l’estany, i diuen que és així com es va acabar formant el riu Anoia.
I el pagès en observar tot plegat va arrencar a córrer bosc endins amb el Banyeta darrera seu perseguint-lo per tal d’arrencar-li la seva ànima. I diuen que ja mai més ningú va tornar a veure a l’amo d’aquelles terres. Tot i que hi ha qui assegura que en les nits de tempesta encara es pot sentir el pagès com crida mentre el diable el persegueix perquè li doni la seva ànima.
I segons expliquen, diuen que també és per això que l’escut de la ciutat té pintades unes aigües a la part inferior en record de quan el lloc era un estany.”
Aquesta llegenda que us he portat avui és la Llegenda d’Aqualata, una llegenda que explica el perquè del nom de la ciutat d’Igualada i de com aquesta va néixer. Aquesta història és una llegenda de tradició oral, que s’ha transmès entre els igualadins de generació en generació fins arribar als nostres dies.
Parlant de la llegenda, anem a explicar algunes peculiaritats d’aquesta que la fa diferent a les de la resta d’històries on apareix el Diable. Per tots és conegut la tradició amb la que compta Catalunya de llegendes on apareix el propi Diable, començant per les tantes històries que hi ha al voltant de les nostres contrades sobre els diferents Pont del Diable, passant per les històries d’enfrontament del Diable a Déu o algun ésser especialment bondadós, i acabant per històries com la del Cavall Bernat. Totes elles tenen la mateixa peculiaritat i és que el Diable acaba perdent, ja sigui per intervenció divina o per l’astúcia del personatge amb qui s’enfronta; però en aquest cas resulta força evident que qui perd al final és el pagès cobdiciós, malcarat i mala persona que acaba pagant per tot allò que ha fet malament i per tots aquells als que no ha tractat com hauria.
Un altre dels aspectes a analitzar d’aquesta llegenda és que té un punt en que es barreja amb unes històries d’un follets que ja us he portat en d’altres ocasions: els minairons i els fameliars. Ja que tant un com els altres, com el diable que avui protagonitza la nostra història, són éssers capaços de fer coses dolentes si no els ocupés el temps amb feines a fer, amb la diferència que el resultat de la història d’avui és una mica més cruel.
Per acabar l’anàlisi de la llegenda, l’única finalitat d’aquesta és la d’explicar el perquè del nom d’Aqualata o Igualada i d’on prové en realitat, i en conseqüència es va acabar creant aquesta llegenda a partir de moltes d’altres que conformen el nostre panorama folklorístic.
Però anem més enllà i fem un anàlisi històric de tot plegat, el nom d’Aqualata es va interpretar de manera incorrecta com a aigua ample, quan en realitat una interpretació més acurada seria la de “on el riu s’eixampla” i per tant aquesta nova interpretació de les paraules llatines desmuntarien la teoria sobre el que en realitat hi havia allà on es troba Igualada fos un gran estany, o simplement un tros on el riu Anoia es feia més ample.
Igualada o Aqualata com es deia en un inici té el seu origen com a cruïlla de camins: un de militar des de Manresa, a través d’Òdena i Montbui, fins als castells més llunyans del camp de Tarragona, i el camí ral que comunica Barcelona amb Lleida, Aragó i Castella. La seva posició enmig de la conca d’Òdena esdevé un lloc de trobada per a la pagesia i afavoreix l’intercanvi de mercaderies.
Igualada neix com a nucli urbà en el segle X amb l’edificació d’una capella l’any 1003 al costat d’una “mota” o “força”, fortificació de defensa menor. La capella consta com a parròquia l’any 1059.
Al segle XIV Igualada rep el títol de Carrer de Barcelona, quedant així sota la tutela de la ciutat. La vila va creixent, al segle XIV i XV es construeixen dues muralles, fins que al segle XVIII, la vila ja s’allarga cap a Soldevila i Capdevila, seguint el camí Ral.
El ritme de creixement va ser força contingut, fins al segle XIX i XX, hi ha un moment de gran industrialització i expansió econòmica on Igualada té un paper fonamental esdevenint líder en les indústries de teixits a Catalunya i també en àmbit peninsular.
Imatges
Us deixo primer una portada d’un llibre publicat l’any 1983 que fa un estudi sobre la llegenda que us he portat avui i les diferents versions de tradició oral recollides per l’autor.
I per acabar us deixo amb la portada d’una cantata organitzada per diferents escoles de la comarca que tenia com a protagonistes els alumnes de Segon de Primària i que explica la llegenda que ens ha ocupat avui.
