“Diu la llegenda que en temps molt remots vivien a les Estunes uns éssers fantàstics, gairebé impalpables, invisibles, eteris i màgics, però personificats en la forma de dones d’extremada bellesa. Diuen que tenien el seu palau en el pintoresc paratge de les Tunes o Estunes.
De dia vivien amagades entre les parets dels seus palaus, llunys de mirades tafaneres de simples mortals, i per a que ningú no hi pogués accedir, se n’asseguraven teixint unes teranyines de fils invisible a cadascuna de les possibles entrades al seu palau evitant així l’entrada a curiosos i atrevits. Només hi podien entrar aquells mortals que desitgessin no tornar mai més al seu món i es quedarien així per sempre entre les roques d’aquell palau màgic de les Estunes.
De nit, però, tot plegat era ben diferent, quan el gall ja havia assenyalat la mitja nit, les goges sortien a esbargir-se, ballaven i es miraven i pentinaven a través del reflex de les aigües de l’estany mentre cantaven amb les seves encisadores veus. En els seus palaus encantats celebraven sumptuosos àpats i convits, i els mortals se n’adonaven per la claror que sortia d’entre les esquerdes de les roques, així com pel xivarri i cridòria que organitzaven, el so de les copes fetes amb el cristall més fi i delicat del món i el so dels instruments que tocaven.
D’elles també s’explica que si algun mortal se les troba quan s’estan banyant o pentinant a l’estany quedarà engojat, és a dir, encisat, embadalit, encantat, de manera que es quedarà uns dies o fins i tot setmanes sense poder moure’s ni dir res. De fet diuen que el darrer banyolí que va quedar engojat va ser trobat a prop de les Estunes dos dies després de desaparèixer de casa seva. Amb la mirada perduda, garratibat, i l’únic que era capaç de dir era: deixeu-m’hi tornar, jo me’n vull anar.”
Aquesta llegenda rep el nom de La llegenda de les fades de les Tunes o de les Estunes recollida per Pere Alsias i reproduïda per Joan Vidal, una llegenda que el que fa bàsicament és descriure l’extremada bellesa d’aquests éssers i la seva manera de viure a les Estunes. També Joan Amades pren constància de l’existència de les Goges de les Estunes en les seves publicacions.
Una altra rondalla en la que intervenen les goges de les Estunes és una que recull Mossèn Constants i que diu així:
“Vet aquí que una vegada una velleta de Banyoles, tot tornant de recollir llenya al bosc se li va fer de nit, i sense voler quan tot just passava al costat de l’estany va veure a les goges capbussar-s’hi. El pitjor però va ser que les goges la varen descobrir i li van dir que sort n’havia tingut de ser vella i de no tenir malícia ni intenció d’espiar-les. Així que la deixarien marxar però no sense abans rentar-los un munt de roba.
Eren vels finíssims, roba de la més delicada seda i la pobre velleta els va rentar amb tota la cura que va poder i els va estendre sobre els joncs. Havien quedat perfectes, tant fou així que la reina de les goges es va decidir a fer-li un regal.
Li va manar que tanqués els ulls i que parés la falda, la hi va omplir i la va plegar com un farcell, i li va dir a la velleta que sobretot no obrís la faldilla per veure el que hi havia dins fins que no arribés a casa.
Pel camí a la velleta li van entrar ganes de veure el que portava, però va tenir la força de voluntat suficients per estar-s’hi i evitar mirar el que portava fins que no va ser a casa i quan va arribar… Quina meravella! Quina alegria! Es tractaven de monedes d’or i plata. Amb allò podria viure tranquil·la la resta dels seus dies…
Però vet aquí que una veïna cobdiciosa i envejosa, en veure la resplendor per les escletxes de la porta, va anar-la a veure i li va preguntar d’on havia tret tots aquells diners. La velleta, que era de bona pasta, li va acabar explicant. I l’endemà a la nit la veïna va fer camí cap a les Estunes per veure a les goges. Li va passar el mateix que a la velleta, però com era impacient i cobdiciosa, no se’n va poder estar i va obrir la falda a mig camí. Quin desencís i quina sorpresa quan en comptes de monedes el que hi va trobar a les seves faldilles no era més que un grapat de segó per donar-li de menjar a les gallines.
Enrabiada i plena d’ira, va llençar el segó pel terra i va marxar cap a casa empipada com una mula i en arribar a casa, va poder veure sorpresa com algunes de les volves de segó que li havien quedat enganxades a la faldilla brillaven com si fossin d’or. Corre que correràs va refer el camí per intentar recollir el segó que havia llençat al mig del bosc, però el vent ja se l’havia emportat.”
Fins i tot Verdaguer en les notes d’un dels fragments del seu poema el Canigó diu que “Les Estunes són un gran banc de roca trossejat per algun terratrèmol, dels quals enormes esquerdes la tradició n’ha fetes palau de les aloges”.
Aquesta llegenda conté alguns elements molt característics d’altres llegendes que de ben segur ja heu llegit, el fet de no mirar l’objecte o tresor que t’ha entregat un ésser màgic ja que sinó deixarà de tenir valor és un element recorrent en moltes faules i llegendes de tradició oral a Europa. En aquesta llegenda es premia l’honradesa i l’honestedat pel damunt de la cobdícia i l’egoisme fet també molt característic en moltes altres llegendes. És per tant aquesta història una unió d’elements característics d’altres històries però ambientada en l’indret que avui ens ocupa a les Estunes de Porqueres.
Ara però passaré a explicar-vos que són les Tunes o Estunes, el perquè de la presència de goges en aquest indret i on està ubicat geogràficament.
El Bosc de les Estunes es troba a la localitat de Porqueres i és un indret de gran interès natural i geològic. Per fer-vos un resum, l’element més característic d’aquest petit espai és la pedra travertí. Aquestes roques són efecte de terratrèmols prehistòrics, i s’han obert en escletxes immenses que formen coves i passadissos, alguns d’ells amb més de 30 metres de llarg. La vegetació és molt espessa, feta d’alzines i roures centenaris. És un bosc que ens mostra com eren abans de ser desforestats per fer carbó i terres de conreu els boscos que ocupaven Catalunya.
És tot aquest entorn privilegiat el que li dóna aquest bosc el caire màgic que pels habitants de la zona ha tingut sempre, sempre han cregut que és un bosc habitat per les fades o goges i que en aquests grans passadissos oberts entre les roques s’hi poden trobar els seus palaus.
Imatges
I per acabar, us deixo amb algunes imatges del Bosc de les Estunes perquè us feu una idea del perquè aquest paratge és tan misteriós, màgic i especial.
