Els orígens de… ELS TRES PRETENDENTS

9 Març 2015
0

“Hi havia una vegada en un país molt llunyà, un pare que tenia una filla molt tossuda, però molt bonica alhora. Era tan bonica que tenia tres pretendents. Als tres els hi va prometre que s’hi casaria, i tots tres van anar a demanar la seva mà al seu pare.
Mireu si n’era de tossuda que quan el seu pare li va dir quin era el que més li agradava, ella va respondre que tots tres, que s’hi volia casar amb els tres. El pare desesperat, veient que no en trauria res de la seva filla, i incapaç de decantar-se per cap d’ells, ja que tots eren bones persones, treballadors, guapos, joves i benestants; va decidir que els enviaria pel món a buscar un regal extraordinari per la seva filla. Aquell que portés el regal més meravellós, s’hi casaria.
Els tres nois van marxar conformes, i van decidir tornar-se a trobar al cap d’un mes en un hostal ue tots tres coneixien. Cadascú va marxar per la seva banda.
El primer va trobar-se amb un vellet que li va dir si li volia comprar un mirallet. No era un mirallet qualsevol, ja que en ell no s’hi veu qui s’hi mira, sinó que s’hi veu allò que el seu propietari desitja veure. El noi va córrer a provar-lo, i va anar a mirar al mirallet a veure si veia la seva estimada. I sí que la va veure, és per això que finalment es va decidir a comprar-lo.
El segon xicot va passar davant d’una botiga antiga i atrotinada, i el cor li va dir que allà hi trobaria el que estava buscant. Hi va entrar i li van oferir unes pólvores meravelloses que tenien la propietat de ressuscitar morts abans que aquests fossin sepultats. El noi no s’ho creia, però vet aquí que casualitats de la vida, passava per allà un enterrament. Va tirar una mica de pólvora damunt del mort i aquest es va aixecar i va tornar a la vida. El noi convençut, en va comprar una paperina sencera.
El tercer dels pretendents estava passejant per un mercat quan va veure una parada plena de catifes precioses. El noi va preguntar per la més estranya i meravellosa que tinguessin a la botiga, i el propietari li va respondre que en tenia una que tenia la propietat de transportar aquell que s’hi posava al damunt a velocitat gairebé més ràpida que el propi pensament, però que era molt cara. El noi no va tenir inconvenient en pagar tot el que valia convençut que el seu regal seria el millor.
Va arribar el dia en que els pretendents havien quedat a l’hostal per mostrar-se les seves troballes. I el primer va començar a ensenyar-los el mirallet, va convidar a la resta a mirar la seva estimada, però quina va ser la seva gran sorpresa quan en mirar van veure que la seva estimada era morta, i que estava a punt de ser enterrada. El segon va exclamar: “Si jo hi pogués ser ara mateix, la podria salvar amb les meves pólvores! Però trigarem massa en arribar-hi, i quan hi siguem ja l’hauran enterrada.” El tercer va tranquil·litzar als altres dos i els hi va mostrar la seva descoberta, amb la seva catifa arribarien a temps.
En pocs segons els tres eren a casa de la noia. Quan van ser al costat del llit, el que havia comprat les pólvores, les va treure i en va tirar un pessic al front de la noia, i ella al moment es va aixecar més animada i més riallera que mai. Quin alegria van sentir els nois en veure-la.
Tothom deia aleshores que s’havia de casar amb el que havia portat les pólvores, però els altres dos van començar a protestar:
– Si no hagués estat pel meu mirall, encara estaríem a l’hostal ignorant el que estava passant – deia l’un.
– Si no hagués estat per la meva catifa no hauríem arribat a temps – deia l’altre.
– Si no hagués estat per les meves pólvores, la noia estaria morta – deia el darrer.
La noia se’ls mirà a tots tres i va comprendre aleshores les aventures que havien passat, i va mirar al seu pare i va sentenciar:
– Ho veu, pare, com els necessitava a tots tres?”
Aquesta llegenda que us he portat avui és la llegenda de “Els tres pretendents”, una llegenda de tradició oral de les nostres contrades que podem trobar en versions escrites per dos recopiladors. Per una banda Joan Amades inclou aquesta història sota el mateix títol en dos dels seus llibres: Les cent millors rondalles catalanes (1948) i  Folklore de Catalunya: Rondallística (Rondalles-Tradicions-Llegendes), la número 103 (1950). Per altra banda Pau Bertran i Bros va recollir aquesta mateixa història en el seu llibre Rondallari català l’any 1989.

Doncs bé, un cop explicat això us puc dir que aquesta rondalla té un format que resulta força familiar, i que la podríem incloure dins de la famosa classificació rondallística dins de la tipologia ATU 654, i ATU 653A.

Dintre de la tipologia 653A trobem una història que segur que us sona i és molt més famosa que la que us he portat avui, es tracta del Lladre de Bagdad. El Lladre de Bagdad és una de les històries que podem trobar dins de les 1001 Nits, la qual es va fer molt famosa arrel de diferents adaptacions cinematogràfiques que es van fer d’ella. La història en qüestió ens narra com un lladre anomenat Ahmed s’enamora d ela princesa. La princesa té molts pretendents, entre ells el príncep Ahmed, que tot i ser l’escollit, acaba sent descobert i sent desterrat. La noia promet que es casarà amb qui li porti el regal més meravellós de tots. Ahmed emprèn un llarg viatge, mentre que el pretendent Mongol aprofitarà per enverinar a la princesa (que aconsegueix salvar la vida) i apoderar-se de la ciutat. El príncep Ahmed vens l’exèrcit xinès, reinstaura al Califa al poder, i munta la princesa a la seva catifa màgica i se’n van volant.

Com haureu pogut comprovar amb el resum de EL lladre de Bagdad, mostra molts paral·lelismes en la versió que Disney va fer d’Aladí, i és que Disney va agafar dues històries: Aladí i la llàntia màgica i el Lladre de Bagdad, en va fer un poti-poti i en va crear una de sola, fet que fa que els nens sovint puguin confondre una història amb l’altra.

Per altra banda, dintre de la tipologia ATU 654 podem trobar un conte recollit pels famosíssims germans Grimm que es diu “Els tres germans” i fa més o menys així:

“Hi havia un pare força gran i a punt de morir que tenia tres fills, tres fills i una sola casa que repartir entre els tres quan fos mort. El pare però no volia que la venguessin i repartissin els diners, ja que la casa havia estat de la seva família durant molt i molt temps. És per això que va decidir que demanaria als seus tres fills que durant un temps aprenguessin un ofici, i que aquell que aconseguís demostrar que era el millor en aquella feina, la casa seria per ell.
El primer va marxar a aprendre l’ofici de barber, el segon de ferrer i el tercer va decidir convertir-se en un mestre d’esgrima.
Un cop passat el temps, els tres van tornar a casa a demostrar al seu pare les seves qualitats.
Primer va ser el torn del barber, que va veure passar per allà una llebre a tota velocitat, i sense parar-la, la va afaitar sense tallar-li ni un pèl de més, ni un sol dels seus bigotis. El pare va quedar molt sorprès per aquella habilitat.
El segon, el ferrer havia de demostrar la seva vàlua, i just en aquell moment passava un noble cavalcant amb el seu cavall a tota velocitat, i el ferrer li va canviar les quatre ferradures sense ni aturar-lo. “Fantàstic!”, va exclamar el pare.
El tercer havia de demostrar les seves habilitats en l’art de l’esgrima, i vet aquí que va tenir la sort que va començar a ploure, primer poquet i després a bots i barrals, i el noi, movent el seu floret, va aconseguir parar totes i cadascuna de les gotes que havien de caure damunt del cap del seu pare, fent que aquest es quedés totalment sec. Va ser tan fascinant aquella habilitat pel seu pare, que finalment es va decidir que seria per aquest darrer la casa.
De totes maneres, com els tres germans es portaven molt bé, van decidir que viurien junts en la mateixa casa i feliços fins al final dels seus dies.”

Com heu pogut comprovar, tant una història com l’altre tenen elements de la història de Els tres pretendents que us he portat avui, per una banda la del lladre de Bagdad, la idea dels diferents pretendents i de portar-li un regal màgic i meravellós, i per altra banda, de la dels Tres germans que són tres els que han de portar aquell regal especial, en aquest cas, es tracta d’una habilitat.

Sigui com sigui, la història de Els tres pretendents és una història ben catalana, però amb clares influències d’històries d’arreu del món, ja siguin aràbigues com la del Lladre de Bagdad, o Europees com la de Els tres germans.



Comentaris

Deixa la teva opinió