L’origen del nom de Montsoriu
Com acostuma a passar en molts noms de molts indrets de les nostres contrades, el seu origen és sovint incert i dóna lloc a diverses llegendes. La llegenda diu que el nom de Montsoriu prové de quan el general Maüs va fer construir el castell dalt del turó i que en un inici s’anomenava “Mausoriu”.
La realitat però ens diu que l’origen de Montsoriu pot tenir diverses procedències que ara passaré a analitzar-vos:
– Mont-sorio (Muntanya de suro): Actualment hi ha molt suro al turó, i és per això que alguns estudis han deduït que el nom podria venir d’aquí, però en realitat no és possible, ja que en els segles XIII i XIV només hi havia herbes per millorar la defensa i vigilància del castell, i el suro que hi ha avui dia és degut, probablement a l’augment de la indústria tapera als segles XVIII i XIX.
– Mont- so- riu (Muntanya sobre el riu): El Turó està a sobre la riera d’Arbúcies, però els filòlegs consideren que no hi ha prou base lingüística.
– Mont- surice (Mont blanc): Aquest nom és probable que provingui del èuscar, i que zuria vol dir blanca. Aquesta teoria establiria que el nom és preromà, ja que per zones properes al turó es parlava protobasc.
– Montem-sigirici (Muntanya d’en Sigeric): Aquesta teoria és feta per l’estudi toponímic de Joan Coromines. Ja que Montsoriu acaba en iu seria un nom germànic, i l’arrel seria Sigiric, per tant amb diferents evolucions del nom acabaria sent la denominació actual: Montsoriu.
– Mons-siricus (Muntanya de Sirici): És una variant de l’anterior, però en comptes de germànic amb llatí: Sirici va ser un màrtir africà del segle IV que de moment es desconeix la seva relació amb el turó.
– Mont-soliu (Muntanya solitària): Teoria registrada per Joan Coromines. Això es basa en el fet que alguna gent dels voltants del castell l’anomenen Montsoliu.
La veritat és que hi ha moltes teories que giren entorn el nom del castell, però ninguna que sembli prou clarificadora.
Història i llegenda: L’origen de la Guerra dels Remences
Una de les altres històries que s’expliquen entorn aquest castell bé podria haver estat l’origen d’uns fets històrics reals com va ser la Guerra del Remences, una guerra que la pagesia catalana va iniciar al segle XV per reivindicar l’abolició dels Mals Usos, que eren una sèrie de servituds, delmes, i subordinació humiliant dels súbdits cap als seus senyors.
La història en qüestió fa més o menys així:
“Un jove, vassall del senyor del Castell de Montsoriu es va casar amb una bonica minyona del poble, una de les noies més precioses de tota la rodàlia. I per satisfer el vell tribut del vassallatge, celebrades les noces, va portar la seva dona a presentar-la al seu senyor i passar-hi amb ell la nit. Passada la nit, el nuvi va anar a recollir a la seva jove esposa, i els guàrdies del castell el van tractar amb molt males formes dient-li que el seu senyor encara no s’havia llevat i que anés al dia següent. Així fins a tres dies, fins que va arribar el quart i el jove espòs estava disposat a qualsevol cosa per recuperar a la seva esposa. Aquesta vegada en obrir-se la porta del castell, l’esperava el Senyor que li va retornar la dona amb un to molt burlesc i ridiculitzant. El jove espòs cansat de tanta burla, va agafar la seva daga i li va clavar al seu senyor sense que els guàrdies tinguessin temps a reaccionar Mentre que en el castell regnava la confusió, els nuvis varen poder fugir muntanya avall. En arribar al poble, tothom els esperava disposats a sortir al carrer en defensa del jove matrimoni i fins al capdamunt dels abusos del seu Senyor. I diu la llegenda que d’aquell fet en concret succeït fa tant i tant temps en el castell de Montsoriu en va néixer el que es va conèixer com la Guerra de Remences.”
Sobre bruixes: La Reina Guilleuma
“Diuen que la darrera de les Reines del castell de Montsoriu es deia Guilleuma, i en quedar-se vidúa diuen que tan ella com els seus servents van quedar encantats i condemnats a viure en el castell per sempre més convertits en bruixes. Diuen d’elles que sobretot en les nits deixaven anar crits terrorífics que tenien a tot el poble atemoritzat, provocaven grans tempestes i feien malbé tota la collita de les gents de poble i rodalies. Els dissabtes a la nit diuen que sortien a ballar, i que causaven autèntic terror per allà on anaven. Totes elles anaven vestides de blanc. Els habitants de les contrades vana anar a demanar ajuda al Bisbe, que va anar a les runes del castell amb aigua beneïda, creus rosaris i tota l’equipació necessària per aconseguir que les bruixes marxessin d’allà per sempre més. Va aconseguir que marxessin ruixant-les amb aigua beneïda i van anar volant fins al Pic de Morou, i d’allà saltaren al Gorg Negre de Gualba, on es trobaren amb altres éssers malèfics i començaren a fer estralls entre la població. Però aquesta és una altra llegenda…”
Aquesta darrera llegenda és extreta del llibre de Joan Amades Bruixes i Bruixots. Diuen que la llegenda està basada en un personatge històric que va existir en realitat, i que es tractava de Guillema de Montcada (? – 1309), senyora de la baronia de Castellví de Rosanes, de Montcada, Vic, Muntanyola i Vacarisses. Tot i que del que se’n sap, no sembla pas que visqués en el castell de Montsoriu, són diverses les fonts que la relacionen amb aquesta llegenda. Va tenir dos matrimonis, dels quals no en va tenir fills.
En definitiva, són un munt les històries que giren entorn d’un castell que és un dels més importants del gòtic català i dels més ben conservats de les nostres contrades. Apareix en els primers documents històrics l’any 1002, i ja des dels seus orígens ha anat canviant de mans una vegada rere l’altre. Des de l’any 1998 el castell és propietat del consell comarcal de La Selva, i actualment es pot visitar els dies festius i fer-hi visites guiades.
Imatges
Us deixo amb un parell d’imatges del castell de Montsoriu perquè us feu una idea de la seva envergadura, i de la importància històrica que va poder arribar a tenir en el seu moment.
