“Hi havia una vegada una pobre viuda que tenia una filla única que es deia Ludmila.Com no tenien ni prat ni bestiar, es guanyaven la vida filant. Però a la jove Ludmila no li agradava gens. De fet detestava filar, i era molt però que molt vaga. De fet, la seva ganduleria era el seu únic i més gran defecte, perquè era una jove preciosa i amable, i molt ben educada.
Cada vegada que la jove s’havia de posar a la roda de filar era un drama, plorava, la mare s’enfadava, i al final el que filava no valia gaire la pena. Un dia tan va ser així que la mare es va enervar fins al punt de donar-li un mastegot. Aquell dia la seva filla sí que va plorar de debò. I vet aquí, que just en aquell moment passava per allà el carruatge de la Reina que en sentir els plors es va detenir i va preguntar a la mare de la Ludmila què li passava. Aquesta, per no deixar en evidència a la seva filla dient que era una vaga, li va dir tot el contrari, que a la seva filla li agradava tan filar que era impossible arrencar-la de la filosa dia i nit.
A la reina aquell fet li va agradar molt, i va decidir que s’emportaria la jove al seu castell que allà tenia tot el lli del món perquè la noia pogués filar, a més de ser lli d’alta qualitat. Una vegada allà, la Reina li va ensenyar a la jove tres habitacions plenes fins dalt de lli, i li va dir que si era capaç de filar-lo tot li entregaria la mà del seu fill. Després d’això li varen fer portar una roda de filar, i només marxar la reina, Ludmila es va posar a plorar desconsoladament.
Va passar un dia sencer i quan la Reina va venir a veure el que havia fet la jove, i va veure que aquesta no havia mogut ni un dit, la jove es va justificar dient que havia plorat molt perquè havia trobat a faltar a la seva mare. La Reina va entendre la justificació i va decidir tornar al dia següent. Evidentment, la Ludmila no havia fet res i es va justificar dient que tenia mal de cap. Al tercer dia, i veient que encara no havia mogut ni un dit, la reina no va ser tan comprensiva i li va dir que o espavilava i començava a filar o la tancaria en la torre més alta i fosca del seu castell tota plena de serps, granotes, gripaus, i tota mena d’animals llefiscosos.
És en aquell moment quan entre llàgrimes, Ludmila decideix començar a filar, però no per gaire temps, es va asseure a la vora de la finestra i va plorar fins la nit. Va ser aleshores quan varen trucar a la finestra, tres velles horribles d’aspecte força fastigós que li demanaven que obrís la finestra per poder entrar.
La primera tenia el llavi inferior enorme que li penjava fins la barbeta, la segona tenia el dit polze tan gran que li tapava tot el palmell de la mà, i la tercera tenia el peu dret tan aixafat que semblava que li haguessin destrossat. De primeres, la jove es va espantar, però una vegada superat el primer ensurt els hi va obrir la finestra.
Les velles li van preguntar què li passava, i la jove els hi va explicar amb tots els ets i uts. És aleshores quan les velletes li van dir a la noia que si els hi prometia convidar-les al casament, seure-les a la taula amb ella i no avergonyir-se del seu aspecte, li filarien tot el lli de les tres habitacions.
Dit i fet, van enviar a Ludmila al llit i es van posar a la feina. La del polze gegant estirava el fil, la del llavi el llepava i l’allisava i la del peu aixafat feia anar el pedal i feia les troques. Van treballar tota la nit, i al matí següent havia baixat molt la feina a fer, però evidentment no havien acabat i varen anar tornant cada nit per seguir treballant, mentre la reina anava observant els progressos, preparant el casori i reafirmant-se en que la decisió de recollir aquella jove filadora havia estat la correcta. Va haver un dia que la feina va estar acabada, i amb el casori pràcticament a punt Ludmila es va recordar de les tres velletes i de la promesa que els hi havia fet, i uns dies abans del casori li va demanar al seu futur marit i a la reina s’hi podien venir al casament tres velles ties no gaire educades i pobres però que l’havien ajudat moltíssim. El futur rei, i la reina li varen donar el seu consentiment, i el dia del casori quan les tres velles es van presentar, tothom va començar a riure-se’n. Menys la núvia que no només les va convidar a seure a la seva taula, sinó que a més els hi va oferir tot el menjar i el beure que varen desitjar.
Després del menjar, quan la majoria de convidats ja s’havien retirat de la taula, el ja rei i espòs de Ludmila els hi va preguntar a cadascuna de les velles perquè tenien el peu tan gran, el dit tan inflat i el llavi penjant. Les tres li varen contestar que per filar, i el jove rei es va espantar tant que li va ordenar a la seva jove esposa que mai més toqués un sol fil.
Mentrestant les tres velletes van desaparèixer amb el mateix misteri com ho havien fet i Ludmila va mantenir per sempre més la paraula de que mai tocaria un sol fil, i així van ser feliços i van menjar anissos.”
Aquesta és la llegenda de Les tres filadores, la versió que us he portat per començar és de Karel Jaromír Erben un historiador, poeta i escriptor txec de meitats del segle XIX conegut especialment per haver escrit Kytice z pověstí národních (Bouquet de llegendes populars) l’any 1853. Es tracta d’un recull de poemes basats en els principals elements folklòrics del país. Tot i que també va escriure el llibre Contes de fades Txecs pels volts del 1860 on probablement va aparèixer aquesta i d’altres històries.
Tot i això cal destacar que la primera versió escrita que hi ha d’aquest conte la podeu trobar en el recull de contes de fades dels Germans Grimm l’any 1812, una cinquantena d’anys abans. Fet que ens fa pensar que l’origen txec de la història no és del tot clar. Tot i això us puc explicar que la temàtica d’aquest conte forma part de la tipologia ATU 501, i que es va fer popular i es va estendre per tot Europa.
Giambattista Basile va incloure la versió italiana d’aquesta història en el seu recull de contes italians gairebé dos segles abans del que ho farien els germans Grimm, en la seva obra pòstuma de contes publicada entre el 1636 anomenat el Pentamenrone, el conte però rebia un altre nom, i tot i que la història semblava diferent en un inici, la temàtica i l’argument eren molt similars, es deia Les set petites escorces de porc.
Italo Calvino en els seus contes de Fades italians de l’any 1956 inclou una altra versió que rep el nom de “I set!”.
Cal dir també que la primera versió dels contes de fades dels Germans Grimm incloïen una versió més curta d’aquesta mateixa història que es deia “El filat del lli odiós”.
De fet la versió dels germans Grimm ja ampliada i amb el nom de les Tres Filadores, ens explica que l’excusa que dóna la mare és que la filla plora perquè la mare no té prou lli per oferir-li perquè segueixi filant i per això se l’emporta. Un altre dels aspectes que canvia és el fet que la protagonista només té tres dies per filar el contingut d’una sola habitació, i no són tres habitacions com en la primera història que us he explicat. La resta de la història coincideix amb la versió txeca.
En canvi, la versió de “El filat de lli odiós” la història és una mica diferent, un Rei ordena a la seva esposa i a les seves filles a filar una capsa de lli enorme, cosa que totes detestaven. És per això que la reina convida a tres solterones al castell a fer-ho, el rei quan les veu els pregunta que perquè tenen les deformitats que tenen i aquestes contesten que el fet de filar les ha deixat així. Des d’aleshores prohibeix a les filles i a la seva esposa filar.
També hi ha una versió noruega d’aquesta història anomenada Les Tres tietes i escrita per Peter Christen Asbjørnsen i Jørgen Moe en el seu llibre Norske Folkeeventyr.
“La història en qüestió ens narra com una jove molt pobre, el pare de la qual havia enviudat, decideix anar a buscar feina al castell de la Reina. És molt treballadora, de fet la que ho és més, és per això que ben aviat es converteix en una de les donzelles preferides de la Reina sota l’enveja de la resta, que per intentar treure-li el lloc s’inventen que la jove ha presumit de ser capaç de filar una lliura de lli en quatre hores. La reina li va demanar que ho fes, i la jove incapaç de dir-li que no, va demanar una habitació només per ella. Allà se li va aparèixer una vella que li va fer prometre que si li deia que era la seva tieta en el seu casament i la deixava seure a la seva taula nupcial, li filaria el lli.
Dit i fet, i de nou li demanen a la jove dues probes més de filar gairebé impossibles, i dues velletes diferents se li apareixen.
Un cop complertes les probes, la reina decideix casar-la amb el seu fill, i el dia del casori, es presenten les tres velles, l’una amb un nas horriblement llarg, l’altra amb un gep enorme i la tercera amb els ulls grans com dues taronges. Les tres seuen a la taula nupcial i són tractades de titetes de la núvia. La primera li explica al recent casat que té el nas així de tant filar, la segona la gepa de tan teixir, i la tercera els ulls tan grans de fixar tan la vista en la costura. El príncep va prohibir així que a partir d’aleshores la seva jove esposa ja mai més filés, ni teixís, ni cosís.”
Sigui com sigui totes aquestes històries ens recorden en certa manera la història de Rumpelstilskin que pertany a la temàtica de l’ATU 500, i la que avui ens ocupa 501. Les dues coincideixen en que hi ha una espècie d’ajudants màgics que ajuden a les protagonistes a complir amb les missions que se’ls havien encarregat, missions impossibles que elles no saben complir i per les quals els seu pare o mare les han entregat al rei o la reina.
Il·lustracions
Són algunes les il·lustracions que he trobat d’aquest conte, us les porto a veure què us semblen. Algunes són més clàssiques i altres una mica més modernes, però totes elles són il·lustracions d’aquesta fantàstica història que us he pogut portar avui.
