Elefant Trompeta

Avui comencem uns orígens que dividirem amb tres parts i en els que us anirem desgranant la figura del Pare Noel. La primera part que comença amb Nicolàs de Bari i acaba amb la festa del Sinterklass, una segona part on s’explicarà com Sant Nicolau s’acaba convertint en Pare Noel, i una tercera part no menys interessant en la que us parlaré d’algunes de les figures nadalenques predecessores a Sant Nicolau. Aquest any el Trompeta té moltes coses nadalenques per explicar-vos i comencem ben d’hora per poder portar-vos-les totes abans del Nadal.

Els orígens del Pare Noel es remunten a molts i molts segles enrere, i és complicat parlar-ne sense parlar de molts països i moltes tradicions nadalenques que es duen a terme ja des de fa molt temps a diferents contrades.
Començant pel principi, abans de ser un personatge cristià, el conegut actualment com a Pare Noel formava part de diferents festes que s’organitzaven entorn del solstici d’hivern. Es tractava de festes paganes que tenien com a inspiració antics Déus. De fet hi ha qui diu que el Déu nòrdic Odin hi tenia certs paral·lelismes, ja que en un inici el Pare Noel viatjava damunt del seu cavall blanc, cavall de característiques similars al que utilitzava la deïtat del Nord. Ja a Roma, en l’antiguitat a mitjans de Desembre es realitzaven festes en honor al Déu Saturn en les quals els nens rebien regals i obsequis per part dels adults. I en èpoques posteriors, abans que la figura de Sant Nicolau es cristianitzés i popularitzés, en diversos indrets d’Europa hi havia festes entorn dels infants i la seva rebuda de regals, com pot ser el Tió de Nadal a Catalunya, l’Olentzero al País Basc o la fada Befana a Itàlia.
Amb l’arribada del cristianisme, la figura del Pare Noel es va lligar de manera unilateral i ja per sempre amb la figura del bisbe cristià Nicolàs de Bari, que va viure durant el segles III-IV a Anatòlia, a les Valls de Lícia (en l’actual Turquia). I d’ell us explicaré, la seva història on vida i llegenda van ben agafadetes de la mà.

Nicolau de Bari, vida i llegenda

Nicolau de Bari neix l’any 280 a Lícia, fill de família acomodada. La seva mare volia que fos sacerdot, com el seu tiet que era en aquell moment Bisbe de Mira; el seu pare en canvi, volia que seguís les seves passes com a comerciant naval. La pesta però va acabar amb aquest dilema, ja que el seu pare i la seva mare varen morir a mans d’aquesta malaltia, i ell va decidir donar les seves riqueses als més necessitats i anar amb el seu tiet per convertir-se en sacerdot amb només 19 anys. Al morir el seu tiet, el van anomenar bisbe de Mira.

D’ell es varen explicar moltes històries, i llegendes, i tal va ser l’admiració que aquest personatge va despertar sobre molts feligresos que va ser decretat patró de moltíssimes ciutats europees i va gaudir de gran veneració durant l’Edat Mitjana.

Parlem però de la seva relació amb els infants per poder entendre que en ell s’inspirés la figura de l’actual Pare Noel. Una de les històries explica que algú va atacar a ganivetades a un grup de nens i que el bisbe va resar amb tanta intensitat per ells que aquestes es varen curar d’immediat.

Però la seva fama de repartir regals entre les criatures es fonamenta en una altra història que ens explica que un home molt pobre no tenia dot per casar a les seves tres filles, i al no tenir dot estaven condemnades a ser solteres per la resta dels seus dies. Al assabentar-se d’això, Nicolau, quan van tenir edat per casar-se, va entregar a cadascuna d’aquestes joves donzelles una bossa plena de monedes d’or, però ho va fer d’amagat, entrant a casa de les joves noies, i posant dins dels mitjons de les noies, que estaven penjats a la xemeneia per assecar-se, la bossa plena d’or.

També fou anomenat patró dels mariners perquè en una nit de tempesta, un grup de mariners que es trobaven en alta mar lluitant contra una mort segura van començar a resar al seu bisbe perquè els ajudés, i diuen que fou aleshores quan les aigües es van calmar.

Nicolau de Bari i Nicolau de Mira són la mateixa persona, no us ha de confondre la diferència de noms, i és que Nicolau de Mira és com se’l coneix a Orient, ja que va ser el bisbe d’aquesta ciutat, però en canvi, a Occident se’l coneix com a Sant Nicolau de Bari ja que quan els musulmans varen envair Turquia els cristians van aconseguir treure de la ciutat les seves relíquies i portar-les a la ciutat italiana de Bari l’any 1087.

De Sant Nicolau de Bari a la festa de Sinterklass o Festa de Sant Nicolau
 Explicada la història de Sant Nicolau, és impossible continuar aquest extens anàlisi sense anar-nos cap a Holanda i cap a les celebracions que es duen a terme en els Països Baixos el dia 5 de Desembre (6 de Desembre a Bèlgica)coincidint amb el dia de Sant Nicolau. Aquesta festa rep el nom de Sinterklass, nom que va lligat a la ciutat d’Amsterdam des de l’any 343. Segons la tradició Sant Nicolau ve d’Espanya i arriba al port de la ciutat en vaixell de vapor des de l’any 1934, i un cop ha desembarcat munta damunt del seu cavall blanc Amerigo i ve acompanyat d’uns ajudants de raça negre anomenats Zwarte Pieten que llencen unes galetes anomenades “Pepernoten” a la gent, però d’ells us en parlaré un altre dia.   Aquest Sant Nicolau anirà vestit amb els seus símbols episcopals: capa vermella, una mitra i un bastó daurat.

En un inici la figura de Sant Nicolau va ser venerada només a l’Est, ja que com us he explicat és on neix l’home i la llegenda, però a partir de l’Edat Mitjana es comença a venerar a la zona d’Europa central i el dia del seu Sant es converteix en una festivitat reconeguda. Fins i tot a Utrecht hi havia la costum d’omplir aquell dia les sabates de quatre nens pobres de la ciutat amb monedes d’or.

Després de la rebel·lió de les províncies holandeses contra la Corona Espanyola, els predicadors calvinistes van intentar eliminar la festivitat de Sant Nicolau perquè conservava masses elements que ells consideraven pagans, tot i estar basada tota la festa en un personatge estrictament cristià. Però no varen tenir èxit, ja que la festivitat va continuar sent extremadament popular entre tota la població.
En els Països Baixos existeix la costum de deixar la sabata ja des de del segle XV. En aquells temps, els més pobres deixaven el dia 5 de Desembre la seva sabata a la porta de l’església, i les almoines recollides per part dels més rics eren repartides a l’interior d’aquelles sabates el dia 6 de Desembre, dia en que va morir Sant Nicolau.

En el segle XVI quan la festa de Sant Nicolau es passa a convertir en una festa familiar, les sabates dels nens de la casa són deixades al costat de les xemeneies i és Sant Nicolau o el seu ajudant, de fet, que s’encarregaran d’omplir-les de dolços i joguines. Tradició que encara avui es manté ben viva.

La llegenda que avui us vull portar explica com el Comte de Tarragona va cedir totes les seves riqueses a l’església i els motius que el conduïren a fer-ho.

“El Comte de Tarragona va ser enviat pel Comte de Barcelona, a Roma per visitar al Papa. Poc després de que aquest comencés el seu viatge, el seu germà bastard es va enamorar perdudament de la Comtessa de Tarragona, i tant fou així que intentà de totes totes conquistar-la. La Comtessa molt ferma i perdudament enamorada del seu marit, el va rebutjar constantment durant tot aquell temps.
Però heus aquí que el germà bastard, quan s’acostava el moment en que tornés el seu germà es va començar a espantar pensant el que explicaria la Comtessa de la seva actitud, i abans que aquesta li donés temps de veure al seu marit, li va fer arribar una carta explicant-li que la seva esposa havia comès adulteri amb un cavaller que estava a punt de fugir de la ciutat.
Llegit tot plegat i creient-se el seu germà, el Comte de Tarragona va enviar una carta als seus oficials on els encomanava que prenguessin a la seva dona tal i com anés vestida i que la llancessin al mar.
Els oficials en llegir la carta, van obeir les ordres donades pel Comte i van anar a buscar a la senyora que estava vestida amb les seves millors robes i joies esperant l’arribada del seu marit. Els soldats li feren saber a la seva Senyora el motiu del seu apressament, i la jove Comtessa resignada es deixa atrapar. La van fer pujar e una barca i es van anar mar endins.
Quan ja estaven prou allunyats de la costa, la Comtessa confiant en Déu i la Verge Maria va llançar la seva capa al mar i va saltar-hi al damunt. De manera miraculosa la capa flotava damunt del mar com si es tractés d’un vaixell i va navegar fins que ja ningú no la podia veure, mentre els oficials van quedar meravellats davant dels fets que acabaven de presenciar.
Tant va navegar que va arribar a Anglaterra quan es va fer fosc, va demanar a dos pescador que l’acollissin a casa seva, i allà va demanar a la mare dels joves pescadors que es vengués la seva capa i que amb ella comprés tela de fil i seda. Amb tot plegat va confeccionar coixins, tovalloles i roba de llit per tal que la venguessin a la Cort Reial.
La Reina meravellada amb la bellesa d’aquelles peces va preguntar qui les havia fet, i la mare dels pescadors li va explicar que havia estat na bonica donzella que havia acollit a casa seva després d’aparèixer a la costa navegant muntada en la seva capa per damunt del mar. La Reina va fer entrar a la Comtessa a treballar a Palau.
Per altra banda a Tarragona, quan el comte va arribar a la ciutat, tothom el va culpar de la crueltat que havia comès amb la seva dona, que era la dona més fidel que mai havien conegut i li varen explicar el miracle. És per això que el Comte decideix donar les seves terres, riqueses i propietats a l’església per marxar a buscar la seva dona com fos.
País rere país a enlloc no en sabien res de la Comtessa, fins que un bon dia el Comte va arribar a Anglaterra. Allà el Comte va entrar a treballar a la cuina del palau de casualitat. I és que un dia estan al mercat un peixater que havia de portar peix al Palau li va encomanar que ho fes, i allà el cuiner el va convidar a quedar-se a palau tan de temps com volgués.
Un cop allà, el Rei de Bretanya va enviar uns missatgers a Anglaterra que obligaven al seu Rei a pagar els tributs dels darrers set anys, a no ser que un dels seus cavallers lluités en un duel i vencés. Si no, es veuria obligat a declarar-li la guerra a Anglaterra. Però heus aquí que cap cavaller estava disposat a jugar-se la vida pel Rei, però el nostre Comte-cuiner es va oferir voluntari per fer-ho i va guanyar.
El Rei gràcies a la victòria no va haver de pagar el tribut, i varen tornar tots a Palau, va ser en aquell precís moment quan el Comte i la Comtessa es retroben, no es diuen res, no poden ni menjar. El Rei al adonar-se que el seu valent cavaller no havia menjat res li va preguntar que què li passava, el Comte va afirmar que havia trobat la felicitat al trobar en aquell dinar a una dona que s’estimava amb bogeria.
El mateix li digué la Comtessa a la seva Senyora, així que els reis varen ajuntar-los de nou i els Comtes es van abraçar i per fi varen poder a estar junts. Els Reis els van deixar tornar a Tarragona amb la condició que ben aviat tornessin a visitar-los.
Els comtes van tornar a casa, els seus vassalls varen estar feliços i contents, però al poc temps van tornar a visitar Anglaterra. El Rei d’Anglaterra va morir sense descendència i li va deixar el seu regne al Comte de Tarragona.”

Aquesta llegenda que m’he decidit a portar-vos avui és la llegenda de La Comtessa de Tarragona, una història de la que en tenim una primera versió escrita en la crònica Universal de l’any 1477 i la llegenda el que pretén és donar una explicació totalment romàntica i poètica dels fets que varen succeir en realitat i de com els comtes de Tarragona van perdre les seves terres davant de l’espoli al que van estar sotmesos per part de l’església.
Després de la conquesta de Tarragona, Oleguer, bisbe de Barcelona, que havia rebut la ciutat de mans de Ramon Berenguer III de Barcelona, la cedí al normand Robert d’Aculley o de Culley, dit Bordet, l’any 1129. Bordet era senyor de l’actual Normandia i suposat bastard del rei Enric I d’Anglaterra. Es va casar amb Agnès l’any 1115 i portà el títol de comte i príncep de Tarragona de 1129 a 1154/57. El seu fill Guillem el va succeir, però degut a uns litigis amb el propi Comte de Barcelona i els arquebisbes, van ser obligats a renunciar al seu drets.  Com a conseqüència d’aquesta pugna, Guillem moria assassinat a Tortosa el 1168. La família de Guillem féu responsable del crim l’arquebisbe Hug de Cervelló, i Berenguer i Robert, germans de Guillem, l’assassinaren als carrers de Tortosa poc després. La Comtessa Agnès va conservar el títol del Comtessa de Tarragona fins la seva mort l’any 1170.

La llegenda té per tant per únic objectiu: el de legitimar l’espoli al qual fou sotmès Robert Bordet, creant així un a història plena de fantasia, amor i miracles sobre com els comtes de Tarragona donaren les seves pertinences a l’església. La història com ja us he dit podria haver estat creada a mitjans del segle XIV, moment en que la diòcesi de Tarragona mantenia un litigi amb Pere III El Cerimoniós per raons de jurisdicció.

De manera que una bonica llegenda, endolcida, ensucrada i amb final feliç ve a explicar de manera fantasiosa i totalment irreal uns fets històrics que varen ocórrer tres segles abans que la llegenda fos creada, i amb l’únic objectiu de justificar la propietat de Tarragona per part de l’església, en el moment en que la diòcesi comença a tenir de nou problemes per la jurisdicció d’aquelles terres.

Aquesta llegenda però, ha arribat força oblidada als nostres dies, i de fet no és gaire coneguda. És per tot això i perquè em sembla una història realment bonica i fascinant, que us l’he volgut portar, una història que ens explica en certa manera una part de la història de Tarragona.

Entorn de la Verge de Blau s’explica una llegenda que ens permet entendre perquè s’anomena així i dóna una explicació al blau que la Verge té al front. De la llegenda se’n coneixen diverses versions, us en portaré dues de les més extenses i populars per tal que descobriu aquesta fantàstica llegenda:

“Conta la llegenda que un bon mestre escultor lleidatà va rebre l’encàrrec de fer dues mares de Déu per ser presidir les portes principals de dos edificis molt importants de la ciutat: la de la Seu Vella i la de l’Antic Hospital de Santa Maria.
El problema és que a l’escultor li varen exigir que anés molt ràpid en l’entrega, i el temps marcat li feia impossible fer les dues Verges ell sol. És per això que li demana al seu aprenent que es posi amb una mentre ell ho farà amb l’altra. Amb la diferència però que l’aprenent ho farà amb molta més il•lusió i enginy que el seu propi mestre, ja de tornada de tot.
Tant va ser així que la verge feta per l’aprenent era mil vegades millor que la del propi escultor, que enfurismat agafà el seu martell i la llançà contra la Verge que havia fet el seu deixeble per tal de destrossar-la. El martell va impactar en la cara de la Verge però lluny del que s’esperava que passés, els fets que van succeí a continuació van ser del tot inexplicables donant pas així a la llegenda que avui ens ocupa. Al lloc on va impactar el martell, en el front de la Verge hi va aparèixer un blau.
Tant prodigiós va ser el fet que tota la gent de Lleida en assabentar-se del que havia succeït anaren corrent a veure el famós blau de la verge, i és per això que fou denominada per tothom “La Verge de Blau”. A partir d’aquell moment la devoció a aquella imatge fou tan gran, que cada any el dia 2 de Febrer se celebra la festa en honor de la verge. I es diu que aquell qui ho vulgui pot anar a veure la Verge i en ella hi trobarà, encara a dia d’avui el famós blau.”

Aquesta adaptació l’he extret de la versió de Joan Bellmunt, etnògraf català que durant 23 anys ha explorat les comarques de Lleida.

La segona de les versions que us vull portar fa així:

“Diuen que als lleidatans que pujaven a missa no els hi agradava la imatge que havia de la Verge, que els hi semblava lletja, vella i malcarada; i és per això que els canonges de la Catedral  van decidir substituir-la i per fer-ho li van encarregar la imatge al millor escultor de Lleida. L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici una dotzena de nanos.
L’home, ja vell i de pols tremolós, es va prendre l’encarregat com si es tractés de l’obra de la seva vida. En uns papers va esbossar la Verge, jove, dreta, amb una mà sostenint el nen Jesús i amb l’altre un colom que s’havia aturat amb les ales esteses i que representava l’Esperit Sant. La imatge era perfecte, i el treball del mestra va començar d’allò més bé. Al cap d’uns mesos ja tenia enllestit el cos de la Verge, i el nen d’ulls ben oberts i amb la mà estesa cap al colom. Només li faltava la feina més compromesa, la de donar-li vida a la Verge, trobar la cara perfecta, l’expressió correcta, no semblava pas feina fàcil. Però el vell mestre no se’n sortia, probes i probes fetes damunt del fang i no acabava de trobar aquella mirada serena que tant estava buscant.
Un matí, angoixat i sense saber per on seguir, va decidir anar a donar una volta, a veure si trobava entre les joves que rentaven la roba al riu, el gest que tan estava buscant. Però capcot va tornar cap a l’obrador. Quina va ser la sorpresa quan en entrar-hi va veure que la cara de la Verge estava feta! No us podeu imaginar com es va enrabiar. Un dels seus aprenents va dir que havia estat i ell i el mestre escultor enrabiat va agafar el martell del jove aprenent i el va llançar a la cara de la Verge, ja que el seu aprenent havia estat capaç de reflectir allò que ell portava mesos intentant. Amb tan mala fortuna que el martell va rebotar en el cap del mestre i el va matar allà mateix.
Un cop retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprovar els danys causats en l’escultura, i curiosament el front de la imatge era llis, sense cap cop ni rascada, tot i que li havia sortit un blau, com si es tractés d’una persona de carn i ossos. Li van pintar la cara, però per capes i capes que hi posaven no aconseguien fer marxar el blau de la Verge.
I va ser així com aquella Verge va presidir durant molts i molts segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella. Tot i que amb els anys la imatge de la Verge s’ha tret d’allà per portar-la a l’altar major de la Catedral Nova on encara avui la podeu trobar.”

Aquest és un resum de la versió que podeu trobar de la Llegenda al llibre d’en Pep Coll, La nit que la muntanya va baixar al riu.

Sigui com sigui, i sigui quina sigui la versió que us ha agradat més, aquesta llegenda pretén donar una explicació el perquè aquesta imatge de la Verge Maria té un blau al front, que encara avui es pot observar. El que és ben curiós, és que aquesta peculiaritat, i la llegenda que s’origina a posterior són les que generen al final la gran devoció que els lleidatans senten cap a la verge que acaben denominant Mare de Déu del Blau. I de fet, Blau és un nom de nena molt comú en aquelles terres, un nom que homenatge una història, una llegenda que forma part del seu patrimoni.

Però què en sabem en realitat de la misteriosa Verge? Doncs bé, es tracta d’una escultura que actualment es troba a l’altar Major de la Catedral Nova de Lleida que va ser realitzada per Jordi Safont i el seu ajudant, Bertran de la Borda; tot i que també hi va participar el calderer Mahoma Muilla, que va fer les diademes de la Verge, i el pintor Tomé Teixidor, que va policromar l’escultura.

L’escultura data aproximadament de l’any 1447, si més no aquest va ser l’any en que va ser col•locada a la Porta dels Apòstols de la Seu Vella. També és coneguda amb altres noms com la Verge de la Coloma, la Verge del Miracle o més popularment “la Maria”, i encara avui conserva el seu particular blau al front.

Imatges
Per acabar tot plegat, només us puc deixar amb dues imatges de la Verge, que evidencien el blau del front, així com un parell d’escrits o Goigs entorn de la Verge que he trobat.

Si us parlo dels viatges de Gulliver suposo que a molts de vosaltres us vindran al cap els Lilliputs, la imatge d’un home lligat i retingut amb un munt de cordes per uns éssers diminuts és una de les imatges clau d’aquesta història. Avui però, la idea és descobrir-vos més sobre aquest gran clàssic, i començaré explicant-vos que “Els viatges de Gulliver” estan formats per un total de quatre llibres, us faig un petit resum de l’argument de tots ells:

“Un viatge a Lilliput”
És el títol del primer llibre i potser la història més famosa de totes, ens narra el viatge del protagonista a Lilliput. Abans però ens presentarà qui és Gulliver i ens explicarà que és un gran aventurer. A partir d’aquí ens endinsarem en un món on tot mesura 1/12 part menys que en el nostre món, i ens descriu els Lilliputensos com uns éssers honestos, amb una gran moralitat i amb un gran temor a Déu. En aquest primer llibre hi ha una disputa entre els Lilliputensos i els seus veïns els Blefuscadans. En un inici ell està a favor dels Lilliputensos, però acaba sent acusat de traïció i empresonat, tot i que finalment aconseguirà escapar.

“Un viatge a Brobdingnag”
En aquesta història Gulliver és abandonat pels seus companys, en un reialme de gegants, la gent és 12 vegades més alta que en el nostre món. És trobat per un granger de 22 metres i exhibit com un nino de fira. Allà la gent és cobdiciosa, i reflecteix en certa manera l’aristocràcia britànica.

“Un viatge a Laputa, Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg i Japó”
El vaixell de Gulliver és atacat pels pirates i portat a una dessolada i rocosa illa. Afortunadament serà rescatat per la illa flotant dels Laputa, una gent amant de la música i les matemàtiques, però incapaç d’utilitzar aquestes coneixements en un sentit pràctic, satiritzant així a la Royal Society londinenca. En el viatge a Balnibarbi critica l’administració britànica a Irlanda. A Luggnagg hi troba els immortals, i finalment anirà al Japó.

“Un viatge als país dels Houyhnhnms”
És el darrer dels llibres, i el darrer dels viatges i peripècies narrades. Ens explica la història que viu l’autor entre una raça de cavalls nobles i intel·ligents, una societat pacífica i ideal; envers dels Yahoos que omplen el camp i que són una sàtira de la raça humana. És per això que als cavalls els sorprèn trobar-se amb un Yahoo intel·ligent fent referència al propi Gulliver. Finalment és desterrat de la illa i torna contra la seva voluntat a la seva Anglaterra natal on intenta les lliçons de virtut que va aprendre dels Houyhnhnms. A la seva arribada acaba detestant a la seva pròpia família i prefereix la companyia dels dos cavalls que s’ha comprat als que considera els seus únics i veritables amics. Acaba així els seus dies allunyat de la societat que l’envolta i totalment aïllat.

Un cop explicat tot plegat us en puc dir forces coses d’aquests viatges de Gulliver, que lluny de tractar-se d’una novel·la infantil o d’una història per nens com a molts ens ha pogut semblar des de ben petits, es tracta d’una novel·la que va néixer com una sàtira social que va ser escrita l’any 1726 per Jonathan Swift, un escriptor satíric irlandès que de ben petit es va quedar sense pare, va ser criat pel seu tiet, i va tenir una infantesa molt pobre. Finalment es va convertir en el secretari d’un famós polític anglès. Va vincular part de la seva vida també a l’església, i va tenir una vida plena de controvèrsies, contradiccions i es va acabar convertint en un personatge molt peculiar que va acabar morint sol, deixant tota la seva fortuna als pobres i demanant que amb part d’aquesta es fes un manicomi.

Fet aquest breu resum de la seva vida, el que us puc explicar dels viatges de Gulliver és que és una de les obres més importants de la història de sàtira política, i va anticipar moltes de les discussions actuals sobre la filosofia de la ciència, el maltractament animal, la recerca de la immortalitat humana… A més implica una de les crítiques a la humanitat i a la societat anglesa d’aquell moment més gran i més dura feta fins aleshores. El llibre està presentat sota la falsa autoria del Dr. Lemuel Gulliver, que pretenia divulgar els seus viatges en els quals s’aniria trobant amb una sèrie d’estranyes i curioses cultures. Aquest estil literari de divulgació de viatges era comú en aquella època, incloent la invenció de cultures salvatges i estranyes, dissenyades expressament per remoure les consciències dels britànics de l’època. I és que no hi ha cap mena de dubte que en els quatre llibres l’autor no escatima esforços en exaltar els defectes de la societat en que li ha tocat viure.

Tot i que l’any 1726 va ser la data de publicació del llibre, format pels quatre relats i editat en dos volums, es diu que probablement Swift el va començar a escriure a principis de l’any 1713, quan Swift, juntament amb d’altres escriptors de l’època van crear el Club Scriblerus, un club que pretenia satiritzar tots els gèneres literaris populars de l’època.

Un llibre que podia ser analitzat des de molts punts de vista i que ha arribat als nostres dies com un clàssic d’aventures de l’època amb civilitzacions estranyes, personatges curiosos, i un munt d’aventures per llegir, però que en realitat no va ser concebut per això. Sí que és cert que Swift va tenir l’art de crear cultures i civilitzacions que van calar a la memòria i imaginari de les gents de la seva època i en generacions posteriors, i és que actualment és difícil que algú no conegui, sàpiga o si més no li soni el nom de Lilliput.

A posterior i amb els anys se n’han fet reversions, un munt d’històries, contes infantils, traduccions a tots els idiomes, còmics i fins i tot pel·lícules. La majoria de versions però s’han limitat sempre al primer llibre dels quatre, al Viatge a Lilliput, que fins i tot va arribar a ser inclòs en el Llibre Blau del recopilador de contes de fades Andrew Lang, fet que reforça la meva teoria de que al final va ser considerat com a tal. Reculls de contes que varen ser publicats entre el 1889 i el 1910.

Una història escrita fa 300 anys i que encara avui continua ben viva.

Il·lustracions
Aquesta setmana sí que us puc portar forces il·lustracions sobre els Viatges de Gulliver, començarem amb la imatge de la primera edició del llibre.

I ara algunes il·lustracions, moltes d’elles força antigues perquè us feu una idea de lo curiós dels món i personatges que va arribar a imaginar l’autor.

Hi ha moltes ermites a les nostres contrades amb les seves històries particulars, històries normalment envoltades de misteris i de miracles, i és que ja se sap en aquests llocs sagrats les intervencions divines es produeixen sovint. Doncs bé, avui us vull portar la llegenda de com varen trobar la Mare de Déu de Sentfores.

“La imatge que presideix l’ermita de Sentfores diuen que és molt antiga, més antiga que els temps dels moros, i que per tal d’evitar que caigués en mans dels pillatges i saquejos sarraïns, algunes ànimes pietoses l’amagaren en lloc segur. Tant va ser així, que varen passar uns quants segles abans no la van tornar a trobar.
Era en aquell temps quan el pastor de Can Bossanya pasturava el seu ramat lluny del seu mas, en un lloc boscós, encrestat, ple de roques i penya-segats. Tot passant una cresta, va veure entremig d’unes roques alguna cosa que li va cridar l’atenció, una espècie de llum que semblava sortir d’allà el mig. No sap ben bé què fer, mig espantat mig encuriosit s’acosta fins a la llum i hi troba una imatge d’una mare de Déu amb el nen Jesús. L’home feliç i encantat amb la troballa, posa la imatge dins del sarró i sen va més content que un gínjol cap a casa.
Un cop a casa, va de pressa a ensenyar-li a la seva dona la troballa, però quan obra el sarró, no hi ha res de res, i això que ell estava ben convençut d’haver-hi posat la imatge. Els de casa se n’en foten i es pensen que tantes hores sol amb el seu ramat li han acabat passant factura.
Ell no fa ni diu res, però al dia següent se’n torna al lloc en qüestió on havia trobat la imatge, ben amagadeta, i fa el mateix que havia fet el dia anterior, la posa dins del sarró i se’n va cap a casa de nou. Però al obrir el sarró el resultat era al mateix. Al final els de casa, comencen a estar intrigats per la història de la Verge i decideixen acompanyar-lo al dia següent per veure amb els seus propis ulls el que estava passant. Arribats al lloc on el pastor els hi havia dit, evidentment troben la imatge, i l’agafen i la tanquen dins del sarró, aquesta vegada molt ben lligat perquè no en pogués sortir. Però en arribar a casa, la imatge de nou havia desaparegut.
Aquella bona gent finalment, varen comprendre que aquella Verge es volia quedar en aquell indret i per això varen fer construir una ermita allà on l’havien trobat, una ermita que encara avui perdura.”

Aquesta llegenda que us he explicat narra la història de com es va trobar la Mare de Déu de Sentfores i com encara avui està en el lloc on la varen trobar. Una llegenda de tradició oral que podem ubicar en el poble de Sant Martí de Tous i que us l’he explicat tal i com la recull l’Elisa Vidal i com s’ha anat transmetent de pares a fills en les gents d’aquest magnífic poble ple de llegendes, de màgia i de misteri. I és que em sembla molt curiós que un poble tan petit sigui capaç de tenir un llegendari tan ric, amb històries com al Cérvola Blanca, la Senyora de Tous i ara aquesta que us he portat avui. Però que encara n’hi ha moltes més.

Diuen que fins i tot molts nens del poble, quan s’acosten a l’Ermita van a veure les dues roques entre les qual segons explica la llegenda es va trobar la imatge de la Verge.

Ara però fem una mica d’història. Segons una documentació recollida pel mossèn S. Segura, podem saber que una primera ermita ja existia l’any 1329.

L’ermita però ha tingut moltes renovacions al llarg dels segles, la darrera de més importància es va fer l’any 1777, quan es va afegir un creuer i un gran cambril. De l’ermita en qüestió sempre n’ha tingut cura una família d’ermitans que tenen l’habitatge al costat de l’ermita. Consta fins i tot documentalment que entre els segles XVII i XVIII tres ermitans demanaren expressament de ser enterrats al peu de l’ermita.

Una llegenda sens dubte apassionant i curiosa sobre com es va construir l’ermita de Sentfores per voluntat expressa de la pròpia imatge de la Verge.

Imatge
I per acabar us deixo amb una imatge de l’ermita en qüestió.

“Quan la Catalunya Cristiana estava reconquerint les seves terres, un dels darrers bastions encara controlats pels moros era una de les fortaleses més importants de totes les terres del Baix Penedès. Era una fortalesa que es trobava al capdamunt d’un turonet a mitja hora escassa del mar, entre Cunit i el Vendrell.
El capità de l’exèrcit català, tant d’interès tenia en reconquerir aquell castell que ho havia intentat tot per fer-ho, però els resultats havien estat infructuosos. Tant va ser així, que va prometre a aquell que aconseguís matar el Rei Moro que hi vivia i fes així més fàcil al exèrcit cristià recuperar el castell, que se’l podria quedar juntament amb les seves terres. Aquesta oferta no va anar només pels seus soldats, sinó per a qualsevol agosarat que tingués alguna idea de com podia fer sortir al Rei del Castell i matar-lo.
Tot plegat va arribar a oïdes d’un pescador del poble pobre, que el seu únic ingrés depenia d’allò que pesqués en alta mar. I el pescador que era pobre però no tonto, en seguida es va empescar una estratègia per aconseguir donar mort al Rei Moro, va anar a veure el capità de l’exèrcit i li va dir que tenia un pla per matar al Rei però que no li explicaria, que l’únic que calia que fes és que el seu exèrcit ataqués el castell la propera nit de lluna nova. Dit i fet, l’exèrcit català tampoc tenia res a perdre, si els moros oferien la resistència habitual, l’únic que calia era girar cua i prou.
Arribada la nit en qüestió, el pescador no pensava matar al Rei Moro dins les muralles del Castell, sinó fer-ho fora, i és que per molts era sabut que al invasor en qüestió estava enamorat del mar i li encantava baixar a la platja per les nits a banyar-se al mar, ho feia a través d’un túnel subterrani i secret que connectava directament des del castell fins la platja. Quan no hi havia lluna al cel, o era molt petita el pescador es va posar un vestit i una cabellera al cap, i disfressat de dona va caminar per la voreta del mar cap allà on el Rei estava prenent els seus banys, envoltat evidentment del seu seguici reial i de tota una sèrie de guàrdies que el protegien de que no vingués ningú del poble a matar-lo. Els vigilants en veure acostar-se la noia es van posar en guàrdia, però el rei enseguida els va ordenar que ho deixessin estar, que li venia de gust una mica de companyia femenina, que una dona desarmada i amb unes corbes interessants li provocava de tot menys por. Quan va ser davant del moro, va obrir els braços, i aquest se li va costar, i sense dubtar-ho ni mig segon, el pescador es va treure el punyal que portava al damunt i li va clavar enmig del cor. Es va treure la disfressa, es va capbussar en el mar que era negre com la tinta. Acte seguit els guàrdies varen anar, alguns van intentar frenar la mort del seu rei, altres van intentar perseguir a l’assassí sense èxit i uns altres varen córrer cap al castell a buscar reforços. Amb tants soldats fora del castell, en el moment de l’atac cristià, la resistència que hi van trobar va ser pràcticament nul·la i el castell va ser reconquerit.
Mentrestant, el pescador que nedava com els peixos i coneixia el mar com ningú, amb quatre braçades va arribar fins a les roques on havia deixat la roba i les sabates. Va anar cap al castell, i allà va ser anomenat primer senyor cristià del castell, i li varen preguntar pel seu nom. Ell va respondre que es deia Calafell, i des d’aquell dia el seu castell, les seves terres i el poble varen rebre aquest nom.”

Aquesta història que us he portat avui rep diversos noms, per una banda es pot anomenar i és popularment coneguda com La llegenda del Castell de Calafell, per altra banda també es pot anomenar El Príncep de Calafell, i l’adaptació que us n’he fet està inspirada en la versió que apareix al llibre La nit que la muntanya va baixar al riu de Pep Coll i que rep el títol de “La gesta del nedador”, però aquest nom no és un nom gaire estès. A la vegada Pep Coll va escriure aquesta llegenda a través de la versió que en va fer Joan Amades l’any 1950 en el seu llibre Folklore de Catalunya. Rondallística.

La llegenda en qüestió és una llegenda que com moltes d’altres prové de la tradició oral i es va originar per explicar l’origen del nom del poble de Calafell, tot i que lluny està de la realitat i és que el nom de Calafell, no prové de cap noi que reconquerís el castell pels catalans sinó que és més aviat un nom d’origen aràbic Calaf-ell. Calaf podia significar castell o port de muntanya, mentre que ell volia dir petit. Amb el pas del temps, el nom però va ser cristianitzat i amb el pas dels segles es va acabar convertint en Calafell. Fet que desmunta per complert tota la història que us he portat avui.

Per altra banda, investigant una mica i buscant la història del Castell en qüestió, documentat per primera vegada l’any 1037 en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellvei, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».

L’any 1363 el Senyor del Castell fou Berenguer de Castellbisbal que l’acabà venent. El va acabar adquirint Guerau de Palou del fill de Pere III, el Cerimoniós.

Hi ha constància que els habitants de Calafell es van revoltar contra la família Palou fins que el 1486 signaren la concòrdia de Vilafranca.

Es va acabar convertint en un hospital militar, una part va ser destruïda en la guerra dels Segadors per l’exèrcit de Felip V moment en el qual comença la decadència total del castell que a partir del segle XVII s’acaba convertint en un cementiri.

El castell va estar abandonat fins als anys 80. Actualment el castell i la seva església han estat restaurats.
Tot plegat ens fa pensar que l’ocupació aràbiga del castell no està documentada o mai es va arribar a produir en realitat, i que la possibilitat de que part de la llegenda que us he explicat succeís en realitat és bastant remota. A tot plegat, el que puc afegir és que en una versió que he pogut llegir de la llegenda parla d’un cavaller temut i cruel i no pas d’un Rei moro com d’aquella persona que ocupa el castell. Però cal afirmar que tots els folkloristes parlen de Rei Moro, tant Joan Amades com Pere Sadurní i Vallès en el seu llibre Folklore del Penedès, com en Pep Coll.

Veritat o ficció, llegenda o realitat però en el fons una bonica història que explica l’origen del nom de Calafell d’una manera original, diferent i en certa manera èpica.

Imatge
Com de la llegenda en qüestió no n’he trobat imatges, m’he decidit a portar-vos una imatge del castell de Calafell en l’actualitat.

Avui us vull portar una llegenda de la que s’expliquen moltíssimes versions. Tan és així, que no puc determinar quina és la més famosa i coneguda, així que us les explicaré totes, us les aniré enumerant i després us comentaré coses de cadascuna de les versions. La història en qüestió és la història del Drac del Coll de Canes. Comencem doncs:

1. En el costat Est del Coll de Canes, mirant cap a Riudaura, hi ha una cova anomenada el Forat del Drac. De fet la cova està conformada per diverses cavitats, però segons expliquen el drac s’apareixia en l’inferior. El Forat comunicava amb Ripoll o amb Riudaura segons qui ho expliqués. I sembla ser que en temps molt remots varen fer un presoner de guerra. Aquest per salvar la vida, ja que estava condemnat a mort, va proposar-los que mataria el drac a canvi de la seva llibertat. Va demanar un gran mirall, una llança i un cavall. Va col·locar el mirall davant la sortida de la cova, i la bèstia en veure’s reflectida en el mirall va creure que es tractava d’un altre drac i va envestir el mirall. Aleshores el soldat va clavar la llança al coll del drac i el va matar. Segons diuen l’esquelet del drac es troba a Ripoll i la seva pell en l’ermita de Sant Eudald.

2. En el Coll de Canes hi havia un drac, una espècie de lluert, que es menjava a tot el món. Varen posar davant de la cova del lluert un mirall, el drac en veure-s’hi va quedar com hipnotitzat, aprofitaren aquest moment per matar-lo. Qui el va matar havia promès la pell del drac a Sant Eudald si aquest es protegia. Un cop morta la fera, la van escorxar i van portar la pell a l’Hostal de Sant Eudald, a la parròquia de Sant Bernabé de Tenes, entre Ripoll i Sant Julià de Vallfogona. Segons diuen es pot veure encara el lloc on vivia la fera, ja que hi ha un profund sot al terra.

3. Varen matar al Drac del Coll de Canes amb un mirall, la fera es va espantar en veure’l i la van ferir de gravetat. L’animal però encara va poder sortir volant en un intent de fugir i va anar a morir cap a l’Hostal de Sant Eudald. És a l’indret on va morir el drac que van construir una parròquia en honor a Sant Eudald, ja que era a aquell Sant al que s’havien encomanat abans d’anar a matar a la temible fera.

4. Fa molts i molts anys en Coll de Canes hi vivia un drac ferotge que havia vingut de l’Àfrica. Era un drac d’ales recobertes d’escames i tenia cinc boques. El va matar Sant Jordi davant de la cova del propi drac. El motiu pel qual Sant Jordi va anar a matar a la temible fera és que un dia es menjar trenta del seus homes d’un cop. El narrador d’aquesta història afegeix també que en el monestir de Ripoll està representat Sant Jordi matant el drac.

5. Corria l’any 1251 quan va tenir lloc aquesta història. Aquesta fera, que per alguns va ser un tigre, per d’altres una tarasca (espècie de serp o drac, monstruós i de boca molt gran) i que la tradició coneix sota el nom de Lluert, causava veritable por i temor. La seva cova estava al Coll de Canes i va ser el terror de la comarca durant molts anys. Foren també nombrosos i incomptables els intents per acabar amb la bèstia, fins que per fi ho va aconseguir el famós cavaller Dolcet, sota la protecció de Sant Eudald, que va oferir les restes del drac a l’església del Sant.

6. Totes les persones que gosaven acostar-se al Coll de Canes eren agredides per un lluert que tenia a tots atemorits. Tots aquells que varen intentar vèncer-lo, van acabar morts. Però vet aquí que un fill de Ripoll anomenat Dolcet, i que va acompanyar a Jaume I en la conquesta de Mallorca, va invocar a Sant Eudald i després de grans esforços va aconseguir matar al drac. Va esquarterar la bèstia, va oferir la pell al seu sant (de fet diuen que fins al primer terç del segle XIX encara es podia veure a l’església en qüestió).

7. Aquesta és la darrera versió que us explico i la transcriuré tal i com la va escriure el seu autor Joan Amades.
“Cova del lluert de Coll de Canes. – Es troba en terme de Riudaura. Era habitada per un terrible lluert o llangardaix que desolava el país i empestava l’aire amb el seu alè pudent i que tenia el do de poder caminar, volar i nedar. Segons unes versions, fou vençut per Sant Eudald, i segons altres per un cavaller que es vestí amb tot de miralls i en presentar-se-li al davant, el monstre es veié emmirallat moltes vegades, i tement que tenia al seu davant una gran quantitat d’animals ferotges com ell, s’espantà i es deixà batre sense resistència. Una altra versió diu que aquest cavaller era de Ripoll i s’anomenava Dolcet i havia anat a Mallorca amb el rei Jaime. Morta la bestia, féu ofrena de la pell, tret el cap, a Sant Eudald, i fins a la primeria del segle passat encara es conservava al Coll de Canes»

Explicades aquestes set versions, les podem dividir en dos grans grups: les quatre primeres són recollides directament de la tradició oral de la mà de José Romeu Figueras l’any 1948 quan va decidir publicar un estudi sobre aquesta llegenda; i les altres tres van ser publicades en diverses obres.

Les primeres estan transcrites tal com les van explicar els narradors, respectant tots els detalls i algunes incongruències.
1. La primera de les històries que us he portat va ser recollida a Sant Julià de Vallfogona i explicada per Justo Basseganya Prat, natural d’aquell poble.
2. Recollida a Sant Joan de les Abadesses de la mà de Juan Sala Capdevila.
3. Recollida a Ripoll per el Dr. Don Ramón Roquer.
4. Recollida a Gombrén per Juan Orriols, natural de Sant Joan de les Abadesses.
Parlem ara de les altres tres, ja publicades en paper en diferents obres.
5. José María Pellicer i Pagès en el llibre “Santa Maria del monasterio de Ripoll” (1858, pàgs. 138-139)
6. General Ginestà i Punset. “Tradicions de les comarques ripolleses i Vall de Ribes” a “Catalunya Artística” (1901)
7. Joan Amades, Folklore de Catalunya Rondallística (1950)

Tot plegat sembla molt complicat, però totes les versions com a mínim estan ubicades geogràficament en el mateix indret.

Les versions però es diferencien en molts altres aspectes, un d’ells i força significatiu és la bèstia en qüestió. Hi ha versions que afirmen que es tractava d’un drac, però en la majoria pareix el nom de lluert entenent com a lluert una espècie de llangardaix.

Un altre dels aspectes a destacar és que en la majoria de versions s’afirma que hi havia un mirall de pel mig per tal d’aconseguir la mort del drac, fet que relaciona aquesta llegenda amb una altra llegenda on el drac pren un paper significatiu, la de El drac de Vilardell.

La pell del drac en la majoria de versions és enviada a l’Ermita de Sant Eudald, i és que segons diuen el matador de la bèstia s’encomana a aquest Sant per fer-ho.

Un altre aspecte en que les versions varien és en l’autor de la mort del Drac, per una banda en les versions orals és un cavaller anònim, per altra banda es confon una història i altra i es diu que l’heroi és Sant Jordi, i en d’altres versions sembla que pren força el nom del Cavaller Dolcet.

A tot plegat i tenint en compte totes aquestes versions i variables, amb els anys s’ha anat creant una versió popular, una versió que les gents dels pobles de la zona on es troba la Cova del Drac del Coll de Canes s’han fet seva i que sembla han interioritzat com l’autèntica. Aquesta que us deixo ara és la versió popular:

“Al terme de Riudaura,  al Coll de Canes hi ha una cova que estava habitada per un lluert o llangardaix que desolava tot el país. Tenia el do de poder caminar, volar i nedar.
Segons unes versions, fou retut per Sant Eudald, i, segons altres, per un cavaller que es vestí amb tot de cristalls i en presentar-se-li al davant el monstre es veié reflectit tantes vegades, que tement que tenia al seu davant una gran quantitat d’animals ferotges com ell, s’espantà i es deixà batre sense resistència. Aquest cavaller anomenat Dolcet (altres versions diuen que era el baró de Coll) era de Ripoll i havia  pres part a la conquesta de Mallorca amb el rei En Jaume. Morta la bèstia féu ofrena de la pell, tret el cap, a sant Eudald, que hom conservà molts anys a Coll  de Canes.”

Un cop analitzades totes les versions i explicades les versions orals i escrites, podem concloure que a Catalunya el nombre d’històries on un drac que té atemorit un poble i un valent cavaller que el venç és sens dubte una de les temàtiques més prolíferes de les nostres contrades. Tenim la més famosa de totes elles: La Llegenda de Sant Jordi, i després moltes altres de no tant famoses com és el Drac de Na coca de les Balears, El Drac de Malmercat o fins i tot la cosina germana d’una història com la que us he portat avui, la de El Drac de Vilardell, on el drac al igual que en aquesta història és vençut pel joc de miralls.

Imatges
Com d’il·lustracions d’aquesta llegenda en qüestió no n’he trobat gaire cosa, m’he decidit a portar-vos una imatge d’una de les Bèsties de Foc dels Diables de Ripoll, EL lluert del Coll de Canes, bèstia inspirada en la llegenda que us he portat avui.

Però continuem amb les versions, i és que la història del nostre país en va ben plena. Dos anys més tard, al 1861 Manuel Angelón i Broquetas publica “¡Atrás el extranjero! Novela histórica del tiempo de la Guerra de la Independencia”. Aquesta es centra també amb el personatge del Mansuet però aquesta vegada, la imaginació de l’autor va un pas més enllà i acaba identificant el Mansuet com el propi Timbaler del Bruc, com si es tractessin del mateix personatge.

És a partir d’aquell moment quan el Mansuet s’acaba convertint en un cèlebre personatge, imprescindible en totes les guies i descripcions que es fessin a partir d’aquell moment de Montserrat. És en aquest moment que el guerriller es converteix en part dels símbols de la Renaixença catalana, i en un dels elements bàsics per la recuperació del monestir de Montserrat. Fins i tot Jacint Verdaguer un dels símbols de la Renaixença i precursor de la recuperació del monestir va utilitzar el personatge del Mansuet en la seva “Cançó del pelegrí” del poemari Montserrat.

El Folklorista de Collbató, Pau Bertran també recull la llegenda i ho fa a la revista “Ilustració catalana” de 1892.
El Mansuet va ser fins i tot protagonista de diverses obres teatrals, la primera d’elles va ser l’any 1865 quan s’estrena a Barcelona “El Mansueto o los héroes del Bruch”, de Sebastià Puigbonet i Corbella. El 1907 té lloc l’estrena de “Mansuet” de Joan Molas i Valverde. El 1909 al Centre Moral de Gràcia s’estrena una obra també del Mansuet en vers i acompanyament coral de J. Abril i Virgili i música de J. Comellas i Ribó, basada en la novel·la d’Ortiz de la Vega.

Després de tots aquests anys d’exaltació literària, la figura del Mansuet cau en l’oblit durant un bon grapat d’any, i no és fins després de la Guerra Civil quan en ple franquisme, torna a aparèixer en algun article de Joan Playà publicat a la revista “Castellet” el 1944.

Anys després, i evidentment, la llegenda és recollida pel folklorista Joan Amades en el seu llibre “Llegendes i tradicions de Montserrat” (1959). Ja entrats en els anys 80 apareix a la revista Cavall Fort un relat en forma de còmic, escrit i dibuixat per Oriol Garcia, que recull la primera versió de la llegenda. El 989 i després de molts i molts anys de versions, apareix el primer estudi històric sobre la figura d’en Mansuet, obra de Joan Joan Masats i Llover i sota el títol de “En Mansuet Boxó, entre la llegenda i la història”.

És a Collbató on però el Mansuet ha rebut més homenatges i evidentment hi és més present, hi ha un carrer d’aquest petit poble amb el nom del Mansuet, el seu gegant també es diu així,i fins i tot hi ha dos plafons ceràmics al centre del poble que expliquen la història d’en Mansuet. Fa uns anys tot el poble va participar de manera molt activa en una representació teatral que es va fer de la llegenda a les mateixes coves de Salnitre, lloc on ocorren els fets que narren la llegenda.

Però ara de la llegenda, i de les versions d’aquesta mateixa, passarem a la part més històrica, passarem a descobrir si en Mansuet va existir de veritat, qui era aquest personatge i que se’n sap de la seva vida “real”.
Bàsicament s’han publicat dos estudis històrics sobre la figura d’en Mansuet, l’un de l’any 1989 de Joan Masats, i l’altre del 2008 de Genís Frontera i Joan Valls. Els dos coincideixen en afirmar que en Mansuet Boxó i Xalabia era un personatge real, que va néixer el 1777 a Esparreguera, fill d’un ferrer de Piera.

L’any 1799 en Mansuet i el seu pare es traslladen a viure a Manresa, mentre que el taller d’Esparraguera continua obert, gestionat pels tres germans d’en Mansuet. Més tard, ja el 1810 en plena guerra del Francès pare i fill s’estableixen a Castellbell i el Vilar. El 1812 amb 35 anys, en Mansuet es casa amb Rosa Vacarisses, veïna de Collbató amb la que va tenir tres fills.

Un cop acabada la Guerra del Francès i durant el Trienni Liberal, en Mansuet encapçala una partida guerrillera d’entre 100 i 300 homes que defensava l’absolutisme del Rei Ferran VII i que va protagonitzar diversos enfrontaments armats amb les tropes constitucionalistes pels voltants de Montserrat. La partida del Vilar es va aixecar en armes el 18 de maig de 1822. Vuit dies més tard, el 26 de maig, les tropes que s’havien desplaçat des de Manresa per controlar la insurrecció havien aconseguit dispersar els rebels i assetjar en Mansuet i alguns dels seus homes a la ferreria del Vilar.

El Mansuet i el seu pare van ser afusellats, la seva dona, els seus fills i alguns guerrillers menors d’edat van salvar la vida. El 1826, el rei Ferran VII nomena pòstumament en Mansuet Boxó tinent coronel d’infanteria, i el 1855 l’Estat concedeix a la seva vídua una pensió vitalícia de 5.000 rals anuals, tot i que triga uns quants anys a fer-se efectiva.

El fet que la llegenda estigui ubicada en les coves de Salnitre no és aleatori, i és que a la segona meitat del segle XIX s’hi havia trobat armament divers provinent de la Guerra del Francès i fragments d’uniforme de l’exèrcit francès de la mateixa època.

D’altra banda però, les escaramusses dels veïns de diversos dels pobles de la zona de Montserrat contra l’exèrcit Francès varen ser molt freqüents a l’època i s’ha documentat el saqueig de l’església de Collbató fet pels soldats francesos i la crema del poble com a mínim una vegada, el 27 de juliol de 1812, en represàlia pel suport donat a les accions guerrilleres. Sembla, doncs, possible que les coves de la muntanya de Montserrat poguessin servir de refugi a guerrillers catalans d’aquella guerra.

Llegit i revisat tot plegat, així com les llegendes i històries que s’expliquen entorn del Mansuet, sembla prou realista la segona de les que us he explicat, coincideix en certa manera amb els fets històrics reals, però evidentment amb més detall dels que històricament podem tenir. Pel que fa a la primera de les històries i sobre la seva part de veritat, sí que podem dir del cert és que les Coves de Salnitre van servir de refugi pels guerrillers de les gents del poble de Collbató i rodalies, i sí que és probable que es donés més d’un enfrontament entre les gents del poble i l’exèrcit francès. Ara, sobre la història de la caldera i de la fugida per cames de l’exèrcit francès ben poca cosa podem deduir del que és cert i del que no. Els paral·lelismes o similituds amb la història del Timbaler del Bruc són evidents, però com sempre passa en totes les llegendes hi ha una part de certa i una altra que és fruit de la transmissió oral, de l’exageració dels fets, o simplement perquè aquesta llegenda forma part d’un moment històric en que el poble català necessitava exalçar els seus herois, fer-los més grans, més importants, més valents… I en Mansuet és un clar exemple de tot això. Tot i que a tot plegat no cal oblidar que en Mansuet Boxó va lluitar contra l’exèrcit francès pel seu país i pel que considerava seu, la seva gent, les seves terres…

Imatges
Us porto primer la portada del més recent estudi històric sobre la figura d’en Mansuet, publicat l’any 2008.

Ara us deixo amb una imatge dels Gegants de Collbató, que evidentment i com era d’esperar representen en Mansuet i la Marta.

Aquesta setmana i la propera us portaré la llegenda del Mansuet, els seus orígens i la realitat sobre el personatge real amb el que s’inspira tot plegat, ho faré amb dues parts, la primera que és la que encetem avui sobre la Llegenda en qüestió i les seves primeres versions escrites, la segona, la de la setmana vinent ens parla sobre la resta de versions escrites que se n’han fet i sobre el personatge real d’en Mansuet Boxó.

“Corria l’època de la Guerra del Francès (1808-1812), eren temps complicats pels pobles catalans, i a Collbató va arribar el rumor que un gran exèrcit de Francesos envairia el poble. Immediatament les gents del poble es varen reunir per decidir que calia fer davant la ja imminent invasió. Tothom intentava donar consells i oferir la seva ajuda; però vet aquí que el ferrer del poble, en Mansuet es comprometia a salvar al poble i la seva gent.
Va decidir que tots aquells que no es poguessin defendre: dones, nens i vells, anessin amb ell amb totes les joies, els millors vestits per tal d’amagar-se a les Coves de Salnitre, i protegir així les seves pertinències dels més que probables saquejos francesos. Dins la cova, hi ha com dos nivells, a uns 40 pams d’alçada hi havia una gran cambra on cabien tots els refugiats. Hi podien pujar amb una escala de corda, i un cop tots hi fossin a dalt la podien treure, de manera que dificultaven l’accés davant de possibles atacs. La zona on es trobaven refugiats es podia defensar fàcilment amb un sol home a l’entrada amb una escopeta. El Mansuet, que era un bon ferrer, s’avituallà de tots els elements que li calien per tal de poder construir armes per tal de preparar la defensa contra els francesos. De manera que no només s’encarregava de protegir la cova, sinó que a més proporcionava armament als joves i valents que s’havien quedat al poble per defensar-lo.
Quan ja havia passat força temps que tota aquella gent vivia a la cova, un escamot de francesos hi va penetrar, així que el Mansuet es va adonar de l’atac, va fer pujar a tothom al seu amagatall, i es va plantar amb el fusell just a l’obertura de la cova a punt per disparar. Els francesos van entrar, però no fins on era el Mansuet, varen començar a buscar i rebuscar i no trobaven a ningú, quan ja se n’anaven, una dona imprudent va fer un xisclet, van mirar cap a dalt i van veure un home sol que els apuntava amb una arma. Era evidentment el Mansuet, que tot valent aconsellà als francesos que el millor seria que marxessin sinó no sabien el que els hi podria arribar a passar. Mentre els francesos deliberaven què fer. En Mansuet va llançar per un avenc de la cova  (cavitat natural constituïda essencialment per un pou o diversos pous de parets verticals o subverticals) una gran caldera de coure que utilitzaven per fer el menjar. La caldera va fer tan terrabastall, que els soldats varen creure que s’enfonsava la muntanya, que dins d’aquella cova bé hi devia haver un exèrcit sencer.
Varen sortir corrents, sense les torxes, sense veure-hi res i tan esparverats, que en sortir de les coves varen acabar caient i no en va quedar cap de viu. És així com en Mansuet, gairebé tot sol, va salvar la vida de les gents de Collbató.”

Però aquesta no és l’única història que giren entorn aquest personatge, si més no, no es tracta de l’única versió, hi ha una altra en la que s’identifica el Mansuet com un bandoler que va actuar als pobles de l’entorn de la muntanya de Montserrat i que es refugiava a les coves del Salnitre amb la seva dona. Us l’explico:

“Era l’any 1808, i en un poble de Catalunya hi vivia en Mansuet, li deien així perquè era un noi molt manso i dòcil. Tots els joves de Castellbell i Vilar lluitaven contra les tropes franceses menys ell que havia fet cas al seu pare que mentre ell comandava un escamot, el seu jove fill s’havia de fer càrrec de la seva mare i de la hisenda familiar. En Mansuet se sentia trist i avergonyit, sentia que era el seu deure defensar les seves gents dels francesos i no quedar-se plegat de braços, però bé havia d’obeir al seu pare. És així que un dia, a la vora d’un precipici del riu Llobregat estava plantejant-se treure’s la vida, però vet aquí que arriba un jove que estava al front, i li portava un missatge de les tropes. El jove noi el titllava de covard, i es van començar a barallar, la baralla va acabar amb els dos caient daltabaix, pel que avui es coneix com la presa del Cairat. Tot plegat ho va presenciar una dona i les seves dues filles, que varen veure com només tornava a aparèixer en Mansuet i ho feia tacat de sang, mentre de l’altre noi no en quedava ni rastre. Conscient que havia comés un crim, en Mansuet va fugir amb la seva dona Marta.
Va ser declarat autor del crim, i el seu pare va intentar intercedir per ell, però no va servir de res, va ser acusat de còmplice i tancat a la presó, uns anys més tard allà dins hi va morir. La mare d’en Mansuet es quedà sense home i sense fill en ben poc temps.
En Mansuet es creu que es va amagar a les coves de Collbató, i que només hi sortia els dissabtes a la posta de sol per anar fins al monestir de Montserrat a escoltar el Salve. Hi entrava quan tothom ja era dintre i en sortia abans que ningú.
És aquesta costum el que va costar el seu descobriment al Mansuet, ja que sis homes dels mossos d’esquadra van ser enviats fins les coves per tal de capturar-lo. Allà, en Mansuet els hi va explicar la seva versió dels fets, els va explicar que havia salvat al jove noi després que el riu se l’emportés, però que el noi havia perdut la seva valisa amb el missatge, que havia jurat protegir amb la seva pròpia vida. És per això que en Mansuet li va proposar al jove soldat que visqués a les muntanyes com a Ermità i que ell viuria amagat a les coves. Així que tots dos vivien amagats de la justícia.
Va demanar als homes que comprenguessin les seves raons i que el deixessin unir-se a les tropes per lluitar contra els francesos, així ho va poder fer, en Mansuet va liderar una de les tropes fins que va ser ferit de gravetat. La seva dona i el seu amic ermità el varen cuidar fins el dia de la seva mort.”

De fet hi ha moltes versions que relacionen les dues històries com a diferents passatges de la vida d’en Mansuet, tot explicant que en Mansuet no només va amagar als nens i les dones de Collbató a la cova i els va defensar de l’exèrcit francès llençant una marmita que va fer un gran terrabastall que els va espantar, sinó que a més va acabar convertint-se en un bandoler fugitiu de la justícia que s’amagava a les coves de Collbató i que la seva dona Marta li portava tot el que necessitava a la cova. Ah! i a més va participar en la Batalla del Bruc! (és en aquest moment quan barregen la història del Timbaler del Bruc amb la d’en Mansuet)

Sigui com sigui,  la història d’en Mansuet és una llegenda de transmissió oral molt vinculada i arrelada a la zona de Montserrat, sobretot a Collbató, i que uns 40 anys després de que succeïssin els fets, se’n coneix la primera versió escrita de la llegenda, la va publicar Victor Balaguer al Diario de Barcelona l’any 1852, després d’un viatge a les coves de Salnitre. I és que segons explica Balaguer, la història li va explicar un dels guies del poble de Collbató. Aquell relat va suscitar un gran interès pels catalans i catalanes i va suposar una fase d’explotació turística d’unes coves fins al moment força desconeguda per la majoria de catalans i catalanes.

El mateix any 1852 va aparèixer una altra versió escrita de la llegenda, aquesta vegada de la mà de Santiago Àngel Saura i Mascaró dins l’obra Montserrate subterráneo, Santiago era amic i contemporani de Balaguer, de fet es diu que formaven part de la mateixa expedició que va anar a conèixer i descobrir les coves de Salnitre. També és possible que escoltés la llegenda de la mateixa persona que Balaguer, però el més curiós del cas és que la versió de Saura i Mascaró era més extensa que la de Victor Balaguer, i és que potser estava una mica més documentada històricament, ja que relaciona la figura del Mansuet amb el guerriller reialista de després de la Guerra del Francès que va ser en realitat.

El 1858 Gaietà Cornet publica la versió de Balaguer al seu llibre “Tres días en Montserrat”. I en tots aquells anys el mite no para de créixer. Tan és així que l’any 1859 Ferran Patxot comença a publicar per parts una versió de la llegenda molt més ornamentada, amb molts més detalls i passatges. L’any següent els textos de Patxot prendran forma de novel•la, i l’autor, sota el pseudònim de Manuel Ortiz de la Vega publicarà: “El Mansueto o la cuevas de Montserrat”. La novel•la desenvolupa el personatge del Mansuet, li atribueix una trajectòria molt més llarga, el converteix en pròfug de la justícia al 1793, fuig de la justícia i viu amagat a les coves de Montserrat amb la seva companya Marta fins que amb l’ocupació francesa decideix formar una partida de guerrillers que participarà en la primera Batalla del Bruc. La gesta d’espantar els soldats amb una caldera es transforma aquí en el so d’un corn de caça. De manera que la segona història que us he explicat al principi neix d’aquesta novel•la i de la part en que en Mansuet es converteix en un pròfug de la justícia, l’únic que diferencia la història que us he explicat de la que apareix a la novel·la, és en el fons l’any en que succeeixen els fets, en la novel•la en Mansuet fuig al 1793, i s’entén per tant que passa forces anys amagats a la cova. La novel·la de Patxot difereix en la primera de les llegendes que us he portat i sens dubte la més coneguda, en la manera en com en Mansuet espanta al francesos, ja que no ho fa amb la gran olla sinó amb un corn de caça.

“L’any 1147 el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV organitzà una expedició per reconquerir Almeria que havia caigut en mans de pirates musulmans que assetjaven tota la costa mediterrània. L’expedició va ser encapçalada per Galceran de Pinós, fill i hereu dels senyors de Bagà, i va ser tot un èxit. L’expedició va aconseguir un botí considerable, però per la seva gosadia Pinós i un dels seus servidors, el Cavaller de Sant Cerní van ser apressats per part dels sarrains i van ser traslladats a una ciutat interior de l’Alt-Andalus, segurament Granada.
El pare de Galceran en assabentar-se de la desaparició del seu fill, va demanar a Ramón Berenguer que fes les gestions necessàries per saber si el seu fill era viu, i si així era quin era el rescat que en demanaven. Ramón Berenguer va enviar una galiota a negociar amb el rei moro, que en tornar, donà la notícia que Galceran era ben viu però que el rescat era sens dubte molt i molt gran. Els sarrains conscients de la importància política i econòmica de l’home que havien capturat, van demanar: cent mil dobles d’or, cent draps de brocat d’or, cent cavalls blancs, cent vaques bragades i cent donzelles verges.
El baró de Pinós, pare de Galceran vengué bona part del seu patrimoni per aconseguir reunir el rescat que demanaven pel seu fill, la seva esposa hi aportà el seu dot. El darrer que quedava per reunir eren les 100 donzelles.
Es va organitzar una assemblea a Palau, i els súbdits i vassalls amb gran recança li varen fer un oferiment al seu senyor. Cada família oferiria alguna de les seves filles, així per exemple si una família tenia tres filles n’aportaria dues, si en tenia dues n’aportaria una, i les famílies que només tingueren una filla farien una mena de sorteig per veure a quina li tocaria anar a terra de moros. Amb tot plegat reuniren les cent donzelles d’entre tota la baronia.
Recollit així tot el rescat, es van escollir uns quants cavallers de la baronia, comandats pel batlle del castell de Bagà, que s’encarregarien de conduir-lo al seu destí. Tot el poble de Bagà sortí a acomiadar les 100 joves amb llàgrimes als ulls i la pena al cor. Diuen que durant aquest trajecte en el pont de Sant Llorenç, tres de les donzelles es llençaren al riu. En pocs dies l’expedició arribaria a Tarragona i s’embarcaria fins a Salou, per des d’allà encaminar-se cap a terres sarraïnes.
Amb tot el temps que s’havia trigat en aconseguir el rescat, ja havien passat cinc anys del captiveri de Galceran, cinc anys en que l’almirall portava encomanant-se a Sant Esteve perquè l’ajudés a sortir del seu captiveri. Tanta va ser la força de les seves  pregàries, que just la nit abans que el rescat s’embarqués a Salou, el sant patró es va aparèixer a Galceran i el va alliberar, així mateix  el cavaller de Sant Cerní de Sull va ser alliberat pel patró de la seva parròquia, Sant Genís. Els dos alliberats es varen trobar al port de Salou, i en quan van reconèixer la zona on es trobaven es van embarcar per anar fins a Tarragona, fou en aquest trajecte quan es varen topar de cara amb el seu propi rescat, i amb gran goig van tornar tots plegats cap a Tarragona. D’allà van fer camí fins a Barcelona on van ser molt ben rebuts i acollits per la cort de Ramon Berenguer IV.
Després d’estar-s’hi uns quants dies es varen encaminar cap a Bagà. Van ser rebuts com herois, les cent donzelles van rebre una important dot, i en les famílies que havien donat les seves filles, totes les dones que hi nasquessin eren lliures de remença.”

I aquesta bonica història és la llegenda de El rescat de les cent donzelles, altrament coneguda com a La llegenda de Galceran de Pinós, relat medieval de transmissió oral que narra l’alliberament miraculós dels nobles catalans Galceran II de Pinós i el cavaller Sancerni, senyor de Sull i vassall de la baronia dels Pinós.

La llegenda està ambientada en uns fets històrics reals que varen succeir en realitat, es tracta de l’expedició enviada a Almeria per Ramon Berenguer IV que culminà el dia 11 d’octubre de 1147 i en la que va participar molt activament Galceran de Pinós, almirall de la flota catalana, enviat pel comte de Barcelona.

Sembla que aquesta llegenda de tradició oral queda fixada per escrit cap a la segona meitat del segle XIV al Monestir de Santes Creus, lloc on es troben les restes del cos de Galceran. Probablement l’escrit fou obra del del monjo i cronista del monestir fra Bernat Mallol, autor del manuscrit més antic que es conserva de la llegenda, el còdex 459 de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, que prové de Santes Creus.

Tot i això, l’any 1431, un advocat va arribar a Bagà per a obtenir còpia del document que autentificava el miracle realitzat per sant Esteve a Galceran de Pinós. En una sessió celebrada davant notari, l’advocat va recollir el testimoni de diversos prohoms de Bagà que havien escoltat la història de Galceran de Pinós i el seu alliberament miraculós, que els hi havien explicat els seus pares o avis. Una de les veus recollides en aquest document va ser la del mossèn Pere Tomic, qui afirmà haver-ho llegit en llibre antics i haver vist una pintura a l’església. Mossèn que va recollir aquesta mateixa narració en el seu llibre: Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona de 1438.

I és que aquesta llegenda té diverses representacions gràfiques en l’art, en antics retaules que es conserven de l’edat Mitjana i que representen l’alliberament de Galceran per la intervenció del Sant. Totes elles són obres creades a partir de la segona meitat del segle XIV, moment en el qual la llegenda va quedar registrada per escrit i va gaudir de la seva popularitat més gran.

Explicat tot plegat, cal dir que quan vaig llegir aquesta història, em va venir al cap una altra llegenda que us vaig portar ja fa uns quants mesos on també hi havia cent donzelles, i es trobaven els sarraïns pel mig, aquella vegada però la història acabava amb un final més amarg, les donzelles eren part dels tributs que els catalans havien de pagar si volien conservar la seva vida a les terres del castell de Montbui, i varen quedar atrapades per sempre més en el gorg de Vallderrós convertint-se així en encantades d’un indret del que ja mai més en varen poder sortir. Evidentment són històries i llegendes diferents, però ambdues sens dubte creades a la mateixa època, basades en el mateix moment històric. Això sí, els fets històrics amb els que es basa la història que us he explicat avui varen ocórrer en realitat, i n’hi ha certa constància al respecte, el que es desconeix en realitat és com varen ser alliberats els dos nobles catalans.

Imatges
Són diverses les representacions en l’art que podem trobar de la llegenda que us he explicat avui. Bàsicament per un motiu força senzill, i és que es tracta d’una llegenda de caire religiós i és per això que la podem trobar representada en alguns retaules antics o vitralls de diferents esglésies de la zona en que va tenir lloc la llegenda. Us porto una petita mostra de tot plegat.
Aquesta imatge que us deixo a continuació forma part del retaule de Sant Esteve fte per Pau i Rafael Vergós on podem veure la imatge del rescat per part dels dos sants dels noble catalans.

La següent forma part del vitrall de l’església de Sant Esteve a Bagà.

I per acabar us deixo amb l’escultura que presideix la plaça Major del poble de Bagà en qüestió.