Elefant Trompeta

Aquest any que comença serà un any farcit de novetats, com sempre a l’editorial Kalandraka, però el que avui vull fer és parlar-vos de la nota de premsa que just vaig rebre fa un parell de dies. Kalandraka s’ha decidit enguany a publicar una dotzena de títols de l’escriptor i il·lustrador nord-americà Maurice Sendak fins ara desconeguts a les nostres contrades. Sendak és l’autor d’Allà on viuen els monstres, i a casa nostra la veritat és que no coneixem gaire més de l’obra de l’autor. Al 2015 encara s’hi afegiran més títols.

La primera de les traduccions serà el llibre “A la cuina, de nit”, un àlbum de l’any 1970. Un àlbum que es sumarà al ja publicat per Kalandraka “Allà on viuen els monstres”.

Aquesta primera “trilogia” es completarà amb la traducció d’“Outside over there”, de 1981, que Sendak considerava como l’obra més personal.

L’editorial també recuperarà “The nutshell library” de Maurice Sendak, una mini-biblioteca formada per quatre llibres de petit format sobre les lletres de l’alfabet, els mesos de l’any, els números i un conte amb moral.

A més a més es donarà a conèixer la faceta de Sendak com a il·lustrador de textos aliens, a través de la col·lecció “Little Bear”, de l’escriptora nord-americana d’origen danès Else Holmelund Minarik, que data dels anys 50 i 60.

És realment apassionant poder descobrir l’obra d’aquest autor, i em sembla una gran iniciativa d’una editorial que publicarà tots aquests títols no només en castellà, sinó també en català, gallec, euskera i portuguès.

Avui us vull portar un il·lustrador que em va fascinar quan el vaig descobrir, es tracta de Jon Klassen, un escriptor i il·lustrador, alhora que animador canadenc que ha il·lustrat entre d’altres “Aquest barret no és meu” o “On és el meu barret?”, aquest darrer on un ós busca el seu barret per tot arreu, i del que estic convençuda que quan veieu les il·lustracions us sonarà. També ha publicat el conte “Hilo sin fin” guanyador del Premi Caldecott Medal 2012, una història bonica i fascinant sobre una capsa màgica de la que en surt un fil sense final.

Amb tot plegat, jo no podia fer altra cosa que no fos portar-vos aquest il·lustrador perquè el coneguessiu una mica més. Us deixo amb algunes de les seves il·lustracions.

Avui us vull portar una il·lustradora que m’agrada molt, es tracta de la Caroline Jayne Church. Una il·lustradora infantil de renom, amb un munt de premis i nominacions a diversos premis que és sens dubte reconeguda a nivell mundial. L’any 2002 va estar nominada al Kate Greenaway Award i al British Book Design Award, i pre-seleccionada pel Stockport Book Award. Ha publicat per tot el Regne Unit, d’on és originària, i els seus contes han estat traduïts a la resta del món.

Jo la primera vegada que vaig veure els seus dibuixos i me’n vaig enamorar, us haig de ser d’allò més sincera. El seu simpàtic porquet, el que volia volar, em va semblar entendridor. I la Gallina famolenca? Era molt divertit, quan els hi vaig explicar als nens de la Llar d’Infants els va encantar! I des d’aleshores he anat seguint una mica la seva trajectòria. Jo només volia que la coneguéssiu, portar-vos algunes il·lustracions i que veieu quin és el seu estil.

Espero que us agradi.

Mauri Kunnas és sens dubte l’escriptor finès viu més llegit arreu del món. Es tracta d’un autor i il·lustrador infantil que ha venut més de set milions de còpies arreu del món. Tanta popularitat és sens dubte gràcies a que és l’il·lustrador per excel·lència del Pare Noel, personatge que com ell prové de Finlàndia. I és el seu conte sobre aquest home gros vestit de vermell el seu treball més important, traduït a 28 llengües diferents.

I és que els Nadals de Kunnas són els Nadals finesos, els Nadals més purs, amb llocs nevats i amb la festa tal i com es viu al seu país. Dels seus contes es desprèn totalment el Nadal de Vammala, i és que diuen que sovint ha il·lustrat les seves esglésies, els seus carres, el seu ambient rural en els seus contes sobre el Pare Noel i el Nadal.

D’ell però us en puc explicar moltes més coses, va néixer l’any 1950 a Vammala, al sud de Finlàndia. L’any 1975 es matriculava en la Universitat d’Art i Disseny de Helsinkii com a dissenyador gràfic. Va treballar per a molts diaris fent tires gràfiques de sàtira política, tot i que el que el va fer realment famós arreu del món varen ser els seus contes per a infants. Els seus contes es caracteritzen sobretot per estar protagonitzats per animals que prenen forma antropomòrfica, i hi ha qui ha arribat a comparar el seu estil amb el d’en Richard Scarry. La seva sèrie de contes més famosa és la que protagonitza un gos anomenada Koiramäki.

Personalment em sembla un il·lustrador espectacular, amb un estil molt característic i amb una màgia especial a les seves mans.

Avui us vull portar una il·lustradora molt especial, es tracta de l’Iris Grace, una nena de 3 anys i mig que és autista, la varen diagnosticar l’any 2011. L’Iris no parla i li costa relacionar-se amb els altres, però la seva mare va descobrir un bon dia que a la nena li interessava el món de l’expressió plàstica. I és que un dia mentre la seva mare dibuixava li va arrencar pràcticament el llapis de les mans per fer-lo servir. La mare, va decidir estimular el que preveia com una possible forma d’expressió de la nena i li va comprar pintures, pinzells i làmines i més làmines. La mare en veure els resultats va decidir penjar algunes fotos a Internet, i en seguida varen començar a sortir compradors.  I els resultats són uns quadres que s’estan venent arreu del món. Hi ha qui s’atreveix a dir que els seus quadres s’assemblen a l’impressionisme de Monet, però sigui com sigui d’ençà que la nena va començar a pintar,han desaparegut els episodis violents que patia la nena, està més tranquil·la i més feliç, i comença a comunicar-se amb la resta a través dels gestos. Alguns dels quadres s’han arribat a vendre per 1700€, la nena s’ha convertit en un fenomen en el Regne Unit, i fins i tot un director de cinema l’ha fet protagonista d’un dels seus curts.

Però tot plegat, a mi personalment tant m’és, és igual que sigui famosa, que els quadres es venguin per autèntiques fortunes, el més important i valuós és sens dubte que la nena ara és una mica més feliç, que expressa el seu món a través de quadres que, no ens enganyem, per molt que la seva mare els hi posi títol, només la nena sap què volen dir, que representen o què signifiquen. Sovint és complicat saber què passa pel cap d’un nen que pateix alguna patologia d’aquest tipus, te’ls mires i notes amb temor sovint la mirada perduda, una cara que sembla no expressar res, t’espantes perquè no els entens, però veient el cas d’aquesta nena sento cert alleujament al veure que el món interior d’un nen autista no és tan gris i tan fosc com m’imaginava, té color i formes boniques.

Tot i que no vaig poder conèixer gaire de Finlàndia en la meva ruta d’aquest any per Lapònia, Cap Nord i el Nord de Noruega, sí que vaig trepitjar aquest país, concretament la part més al Nord, i només ser-hi em vaig adonar de la importància dels Moomin per als finesos. Aquí potser no són uns personatges molt populars ni coneguts, però jo sí que coneixia la seva existència, i sabia que havien nascut a Finlàndia.

És per això que avui vull aprofundir una mica sobre la història d’aquests personatges, parlar-vos de la vida de la seva autora, de quan els va crear i quina ha estat la seva evolució al llarg dels anys.

La seva autora Tove Jansson va néixer l’agost de 1914 a Finlàndia, nascuda a la Finlàndia- sueca, per dir-ho d’alguna manera, el seu idioma era el suec, tot i que també parlava el finès. Des de l’any 1930 al 1938 va estudiar art, i ho va fer a tres ciutat diferents: Stockholm, Helsinki i Paris. Ja al 1934 el seu primer personatge Moomin va aparèixer en la revista Gram.

Però què eren els Moomin? Els Moomin eren una espècie de família de personatges de conte blancs, arrodonits i similars als hipopòtams que vivien en la seva casa a Moominvalley, la Vall dels Moomin. Allà vivien trepidants aventures, i totes aquestes aventures que de moment estaven al cap de la seva autora, van passar al paper en el seu primer llibre l’any 1945. A aquest el seguirien vuit llibres més i tres àlbums il·lustrats tots ells escrtis i publicats originàriament en suec.

Anys més tard tots els llibres acabarien traduint-se a l’anglès i molts idiomes d’arreu del món. Els personatges de la Tove protagonitzarien tota mena d’objectes de merxandatge i fins i tot els acabarien convertint l’any 1990 en una serie de dibuixos animats, que estic convençuda que us deu sonar.

L’any 2001 a l’edat de 87 anys moriria la mare d’aquests simpàtics personatgets de color blac deixant al darrera seu un llegat que els anys mai podran esborrar.

Avui us porto un il·lustrador afincat a Sud-Àfrica, es tracta d’Alex Latimer, amb un estil molt particular. Les seves són sempre il·lustracions molt complertes, sovint amb molts detalls, un xic surrealistes, personatges molt expressius i colors molt vius. Estic pràcticament convençuda que el seu estil i les seves il·lustracions us poden ser familiars, i és que algunes de les seves històries ja han estat publicades en català, com és el cas de “El talent amagat del pingüí” o “Pedro y el ninja”.

Crec que és un il·lustrador de llarg recorregut i que encara li queden forces contes per oferir-nos, i que mica en mica anirà fent-se un lloc en el món de la il·lustració infantil en àmbit mundial. De moment us deixo algunes de les seves il·lustracions per tal que el conegueu una miqueta més.

Avui canvio una mica d’estil d’il·lustrador i del seu origen per portar-vos una il·lustradora portuguesa que es diu Carla Nazareth. D’ella en sabem força poc a les nostres contrades, però hi ha dos contes, que a mi m’han agradat molt que han nascut de les seves il·lustracions. És gràcies als seus “Un món de mares” i “Un món d’avis” que la vaig descobrir, i em van semblar sens dubte dues grans obres. Per mi la resta de la seva bibliografia és força més discreta, i les seves il·lustracions també. I és que per una banda en aquests dos contes em va agradar moltíssim, i en canvi en d’altres que he vist de la mateixa il·lustradora no em va agradar tant. Suposo que tot plegat depén del gust del que mira.

De totes maneres, i fet aquest incís, us deixo part de la seva obra que m’ha emblat més interessant, per tal que la coneixeu i descobriu així el seu estil.

Avui us vull portar un autor i il·lustrador infantil belga que té un estil que em té totalment enamorada. Es tracta d’Émile Jadoul nascut l’any 1963 i format a l’Escola Superior d’Arts Saint-Luc de Lieja. Ha publicat una setentena d’àlbums il·lustrats i tot ells tenen en comú que són històries tendres, senzilles i emotives. Pel que fa a l’estil de les seves il·lustracions, utilitza normalment els colors vius, les línies gruixudes i personatges amb molta personalitat. El seu estil és molt característic i el seu treball ha arribat força al nostre país amb diversos dels seus contes. Estic convençuda que si us l’ensenyo i us acosto algunes de les seves il·lustracions, sabreu enseguida de quin il·lustrador es tracta.

Així que crec que ja poqueta cosa més cal que us expliqui, i us deixo així amb alguns dels seus treballs més significatius.

L’il·lustrador que us porto avui és un il·lustrador que em va captivar quan el vaig descobrir, es tracta d’en Peter Carnavas, i el primer àlbum il·lustrat que en vaig veure va ser el de El darrer arbre de la ciutat, i senzillament em va captivar, la història, la senzillesa dels colors, les línies i les il·lustracions. Va ser sens dubte una gran descoberta.

A partir d’aquell moment, he decidit saber una mica més sobre la seva vida i la seva obra. El petit de quatre germans, va créixer creient que seria un gran escriptor de cançons; però entre llapis i colors es va desenvolupar la seva passió per la il·lustració. Entre els seus regals d’aniversari i per Nadal, mai hi faltaven capses de colors i llibretes per esbossar.

I va ser la’yn 2008, quan després de formar-se com a il·lustrador, va publicar el seu primer àlbum il·lustrat Jessica’s Box. A aquest li seguirien uns quants i no ha deixat de publicar fins avui.

Us porto una petita mostra del seu treball per tal que veieu com és la seva feina i el que ofereix als seus lectors.