Elefant Trompeta

Com molts de vosaltres ja sabeu, fa uns quants cursos que sóc mestra i tutora d’un grup de P4 en una escola concertada de Barcelona, i estranyament us parlo de nens en concret. Aquest curs m’espera un curs molt dur, una classe molt complicada i amb força mala actitud, però tard o d’hora me’ls acabaré guanyant, sempre ho aconsegueixo, aquest no té perquè ser un curs diferent. Tots els nens tenen les seves peculiaritats i mentiria si us digués que la classe d’enguany és fantàstica, però jo vull que ho siguin i així ho intentaré.

Dins de la classe hi tinc un cas molt particular, és en Pau (en direm així), un nen que després de passar el curs passat per un seguit de probes, metges, psicòlegs i informes infinits es va diagnosticar amb més de 15 pàgines resumint totes les probes realitzades, que presentava un trastorn d’aspectre autista. Moltes paraules i massa tecnicismes per acabar dient que aquest era un nen especial i que el que la seva mestra havia detectat en només mirar-se’l una mica, era cert del tot.

Però si us haig de ser sincera quan estudies per mestra i fas psicologia et donen un munt d’informació i definicions sobre diverses malalties d’aquesta mena que pot presentar un infant, molta informació perquè a l’hora de la veritat acabis tenint la sensació que quan et trobes davant d’un cas d’aquesta mena, no en saps absolutament res del tema. I és que no ens enganyarem l’autisme és un trastorn estigmatitzat, la gent es creu que es tracta de nens que seuen en un racó, no parlen amb ningú i és com si no hi fossin; però la realitat és molt més complexa. Tots els casos d’autisme són molt diferents, suposo que al igual que no hi ha dos nens iguals, no n’hi ha dos nens que presentin aquesta afecció de la mateixa manera, no sé si m’explico.

Jo el que volia amb aquest article era parlar-vos del Pau, de com és, de com es relaciona amb la resta, i com ha estat la seva evolució. Sempre ha estat un nen força gran i alt, i els pares creien d’ell que simplement era una mica maldestre a nivell psicomotriu, ja que en altres activitats de tipus intel·lectual el nen mostrava unes qualitats per damunt de la resta de nens de la seva edat. Amb 3 anys era capaç de muntar trencaclosques de 100 peces i reconeixia els nombres fins al 30 gairebé, però en canvi tenia certes dificultats en la parla i el llenguatge. Als pares, com suposo que deu passar a molts, els costa reconèixer que el seu fill pot patir un trastorn d’aquesta mena, però finalment i una vegada assimilat, han fet tot el possible per intentar ajudar al seu fill.

En Pau a la classe és un nen que generalment li agrada jugar sol, i es relaciona amb els nens de forma estranya, pràcticament sense establir-hi conversa, els abraça, els llença al terra, en algunes ocasions podria arribar a fer-los mal sense adonar-se de que realment allò que està fent no està bé. Li costa comprendre les ordres rebudes, sobretot en termes relacionats amb la seva conducta. És molt repetitiu, i en podríem dir un xic obsessiu amb les seves accions, us explico un exemple. Cada taula de 4 té la seva capsa de colors al mig, ell sovint, quan no té cap feina per fer o cap distracció més interessant, es dedica a treure i a posar una vegada i una altra el colors de la capsa, i se’n podria estar moltíssima estona. Quan jo li dic que no es fa, ni es gira a mirar-me, i no deixa estar la seva “diversió” en aquell moment que és tocar al colors, li tornes a repetir i la seva conducta és la mateixa. Fins que no vas, li treus els colors de la mà, i li apartes la capsa de la taula, no para de fer-ho.

És molt repetitiu pel que fa a la seva quotidianitat, al seu dia a dia, cada dia es treu la jaqueta i la motxilla i la penja al penjador, em porta la bata per a que li posi, i tot i que jo li dic una vegada i una altra que ha d’intentar posar-se-la sol, ja que la resta dels seus companys ho fan, ell continua repetint cada dia el mateix procés. A l’hora de berenar sempre em deixa el suc al damunt de la taula per a que li obri, i li costa demanar moltíssim el que vol, dóna per fet que jo entendre el que em demana sense dir-li.

Pel que fa al llenguatge, en general, només és capaç de respondre a preguntes que impliquin un sí o un no, preguntes més complicades no és gaire capaç de respondre-les, tot i que cada matí em diu bon dia en quan entra per la classe i s’alegra de veure’m, perquè jo sé que se n’alegra moltíssim,  i és que és molt carinyós,i tot i que no acostuma a fer petons, sí que li agrada que n’hi facis i t’abraça quan l’abraces.

Té temporades de tot, va tenir uns mesos a finals de P3 que li va donar per saltar des de certes alçades, s’enfilava a la cadira i saltava, saltava des de tres esglaons, i tens la sensació que ell no comprèn la sensació de perill, de que pot caure i fer-se mal.

Tens la sensació que no t’escolta, però en realitat crec que el que li passa és que per més que ho vulgui no t’entén, ell parla o pensa o es comunica d’una manera diferent a la resta, i el seu pensament és força allunyat de tothom. És lluny i tu intentes que estigui a prop teu. I és que aquest nen, en un inici, la psicòloga creu que podrà dur a terme la seva escolaritat en un centre “normal” amb la resta dels nens; però en Pau creixerà, i la resta de nens de la seva classe que ara ja se n’adonen que és diferent, potser arribaran a pensar d’ell que és molt raret, que no volen ser els seus amics, o fins i tot que és tonto. I a mi això em fa patir, perquè penso en el seu futur, i m’agradaria poder creure que amb un tractament adequat podrà arribar a portar una vida normal i ser tot el que vulgui ser. I perquè et planteges que hi ha 60 casos per cada 10.000 nens i et preguntes el perquè li ha tocat a ell. I penses en la seva mare i el seu pare, i et preguntes tu com actuaries davant d’un cas com aquest en el teu fill, com reaccionaries quan al germanet petit que va tenir el Pau fa un anyet, abans que li diagnostiquessin autisme, es referís a ell com al bebé i ni se’l mires; o parlés d’ell mateix en tercera persona… Són coses que espanten, a mi m’espantarien com a mare suposo.

La psicòloga que el porta, ens va donar una sèrie d’indicacions a seguir amb ell, com intentar trencar-li aquests esquemes preconcebuts, intentar evitar aquestes rutines repetitives, portar-lo a través del llenguatge a que ens respongui quelcom més que un sí o un no, no reforçar en ell les activitats més sistemàtiques… Una sèrie de pautes que no us diré que no siguin útils, però que quan et trobes amb la realitat del nen per molt que hagis llegit, intentis informar-te sobre el tema, acabés fent el que pots i el que sents, el que et diu el sentit comú i sobretot el cor, que has de fer. Perquè te l’acabés estimant moltíssim, i perquè saps que és un d’aquells nens que se’t quedarà gravat en un raconet del cor per molts anys que passin.

Perquè sovint quan ell no se n’adona te’l mires i penses on deu estar, què és el que pensa i com el pots ajudar, i de cop et mira i et somriu, i amb el seu parlar maldestre se n’adona que ets allà observant-lo i et diu “Meritxell, avui farem la a”. “Sí Pau avui farem la a. Bon dia!”

Avui no us porto cap conte en concret, ni cap origen ni us recomano cap història. Més aviat em venia de gust explicar-vos la meva pròpia experiència llegint Peter Pan. Haig de confessar-vos que de petita mai vaig llegir els clàssics de la literatura infantil, i que tot i haver-ne llegit fragments, Peter Pan era un deute que tenia amb mi mateixa. Me’l van regalar l’any passat o l’altre, i no és fins que arriba l’estiu en que trobo estones, moments per a llegir. És gràcies a aquests moments en que em dono petits homenatges, i en aquest ca l’autohomenatge d’enguany ha estat llegir Peter Pan, de la mateixa manera que deu fer un parell d’estius vaig llegir l’Alícia al País de les Meravelles.

Doncs bé, de Peter Pan no us vull explicar ben bé les diferències que hi ha amb la versió Disney format pel·lícula que es va fer ja forces anys, ni vull entrar a criticar si és fidel a l’original o no, ni ens els detalls o descripcions dels personatges. De fet no és una mala versió la que en fa Disney, però omet molts aspectes que per mi canvien totalment l’objectiu amb el que JM Barrie va escriure aquesta obra.

Peter Pan i Wendy és una novel·la de l’any 1911 adaptada de l’obra de teatre anterior (1906) i narra la història com tots sabeu de Peter Pan, el nen que no volia créixer i de com aquest va a casa de la Wendy a emportar-se-la a ella i als seus germans, per tal de tenir una mare. Argument relativament senzill però ple de matissos, i és que en la novel·la parla de la societat de l’e`poca, una època on l’afan d’aparentar cert nivell social estava per damunt de la resta de coses, un clar exemple d’això que us explico és que la família de la Wendy, els Darling, vivien en una zona on tothom tenia mainadera per als seus nens, però com ells no se la podien permetre pas una mainadera humana, tenien una gossa per a fer les mateixes funcions.

Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció de la novel·la és la crítica de l’autor que fa a la figura dels nens, que tatxa d’éssers egoistes i cruels, que no pensen en res més que sí mateixos, i és aquests egoísme el que porta a la Wendy i als seus germans a marxar de casa i no tornar durant mesos sense pensar en cap moment en com es deuen sentir els seus pobres pares. I quan tornen l’únic que esperen és rebre una abraçada, i que els estiguin esperant amb els braços oberts sense queixes ni renys.

Una altra crítica força gran, o si més no, he interpretat així, és la crítica que fa l’autor a la societat maternal del moment, a les mares que renuncien a una vida més enllà dels seus fills, on el seu únic paper és cuidar del marit, de la llar i de las criatures, l’autor les observa amb certa llàstima i compassió.

I què dir-vos d’en Peter Pan, el teòric heroi de la història que no és res més que un nen cruel, cregut i vanitós, que no veu més enllà dels seus propi nas i que es creu per damunt de la resta, un nens que en el fons està perdut, que no sap el que és tenir mare, que ja no recorda ni com és la seva, però que és incapaç de créixer, de madurar, de fer-se gran i d’assumir les responsabilitats que la maduresa comporta.

No sé, és una manera de veure o de fer una segona lectura d’una història que té tot el que ha de tenir per ser un gran clàssic de la literatura infantil: un món fantàstic on els pirates, indis, sirenes i els Nens Perdut hi conviuen en cert equilibri i viuen innombrables aventures i desventures. Ha estat sens dubte, una gran lectura per aquest estiu, i m’ha encantat la manera en com està narrada la història on al lector se’ns fa partícips i protagonistes en més d’un moment del que està passant en el llibre.

Haver nascut l’11 de Setembre és pel Trompeta un gran orgull, no ho negaré, és el dia del seu país i també és el seu dia. Probablement va ser una casualitat que el primer article del Trompeta es publiqués un 11 de Setembre del 2006, però sigui com sigui ara ja han passat 6 anys i seguim aquí amb la mateixa força o fins i tot més, que el primer dia.
El Trompeta ha crescut com a Bloc, s’ha fet gran i junts hem viscut coses fantàstiques i increïbles. Gràcies al Trompeta he descobert el món dels contes i la literatura infantil, la que s’ha convertit avui dia en una de les meves més grans passions. He conegut grans il·lustradors de les nostres contrades. I he aprés moltíssim com a mestra, he compartit experiències, he obert el meu cor, he plorat i he rigut, i tot plegat ho he fet de la millor manera de la que he estat capaç.
És gràcies a tots els que hem seguiu, a tots els que de tant en tant deixeu els vostres comentaris, a tots els que m’heu donat les vostres opinions, els que m’heu fet consultes, a tots els que heu estat sempre allà, que el Trompeta ha estat possible i ha crescut com ho ha fet aquests anys. M’he mantingut sempre ferma al meu estil, a les meves conviccions, a la meva manera de pensar i de fer, a la meva manera d’entendre, veure i viure el món de la docència, el món de la literatura infantil, l’únic criteri que he seguit ha estat el meu, encertat o desencertat, però mai m’he deixat influenciar en aquest sentit, i suposo que això és el que ha fet de l’Elefant Trompeta el que és avui.
I que sóc feliç! Que un any més puc compartir tot plegat amb vosaltres, i que un any més he pogut continuar donant-li vida a un projecte que en un inici no creia que creixés tant, no m’imaginava que seria tan important per a mi com ho és ara, que ara és part de la meva vida i que se’m faria estrany viure sense ell.
Són 6 anys i encara recordo la inseguretat del meu primer article, la por de ser mestra, d’engegar un bloc, de si funcionaria, si continuaria escrivint-lo i aquí em teniu avui, que no podria deixar de fer-lo mai (o com a mínim això espero).
I des d’aquí només puc fer que donar les gràcies a tots, tots el que heu fet possible el Trompeta tot aquest temps, els que m’heu aportat experiències, els que heu enriquit aquest particular diari, els que m’heu donat sempre suport, dir que us estimo molt i que em feu feliç!
Així que per molts anys Trompeta, que tingueu una feliç Diada i visca Catalunya!

Si hi ha quelcom dur per una mestra d’Educació Infantil és el període d’adaptació. El període d’adaptació només el vius quan estàs treballant en Llar d’infants i el primer curs del Parvulari, el de P3. I jo que estic a P4 haig de ser molt honesta i confessar que no envejo per res a la meva companya durant aquells dies o setmanes en que dura aquesta adaptació. I recordo l’any que vaig treballar a la Llar d’Infants i el període d’adaptació, i va ser molt dur, un dels moments més durs de la meva carrera com a mestra. Imagineu-vos: nova en el món de la docència com era, recent sortida de la carrera, amb molts coneixements i molta teoria però cap que expliqués com comportar-se i què fer per ajudar als més menuts quan estan desesperats plorant perquè troben a faltar la seva mare, perquè se’n volen anar amb ella, perquè es volen escapar de la classe o es tiren al terra desesperats i donen patades a qualsevol que se’ls acosta. I tu que no coneixes a les criatures, que tens un poti poti de noms, d’informació que t’han donat els pares i que et tremolen les cames perquè és el teu primer dia “oficial” com a mestra i tens un munt de responsabilitats… I et ve el món a sobre, i els nens no paren de plorar, i tot el que tenies pensat fer i treballar amb les criatures no ho pots fer, i no et queden mans per consolar a tots els nens, ni ulls per controlar-los a tots, i s’enfaden, es peguen, i fins i tot si poden et donen algun cop a tu perquè no els deixes sortir de la classe i baixar escales avall a buscar a la seva mare. I passen els dies, i tens la sensació que res no millora, i que continuen els plors, i que alguna cosa deus estar fent malament perquè plorin tant, i et sents culpable de no tenir aquella solució màgica que faci que tots parin de plorar i puguin escoltar les teves paraules de consol. I no us enganyaré, quan surts de la feina i vas camí a casa, tu també plores (com a mínim jo me’n vaig fer un tip aquell primer any) i sents que no te’n sortiràs, però continués lluitant dia rere dia, plor rere plor perquè has somiat en ser mestra tota la vida, i unes llàgrimes no faran que et desdiguis del teu propòsit. Fins que arriba un dia, no saps ben bé com ni quan, de fet no recordo el dia que van deixar de plorar els meus estimats Elefants, que pots seure’t al terra amb els teus nens, explicar-los un conte, veure els seus ullets oberts com a plats, emocionats i de sobte tanques els ulls i escoltes i no se sent ni un sol plor. Aquell dia va ser potser un dels més feliços en la meva feina de mestra, us semblarà una ximpleria, però la sensació de victòria, de tranquil·litat, de pau i d’alleujament que vaig sentir en aquell moment és inexplicable, un instant preciós, d’aquells que et marquen per sempre.

I a mi aquells dies o setmanes, em van marcar com a mestra, em van fer establir un vincle molt especial amb aquelles criatures, un vincle que no he establert amb cap altre curs de la mateixa manera, la sensació de responsabilitat en les seves vides, en el fet de que estiguessin bé, que fossin feliços, en que eren els meus nens, que durant les hores que estiguessin a la Llar d’Infants jo era la seva màxima responsable, la seva mare postissa, la que els havia de cuidar i protegir. Un vincle també molt especial va néixer amb les meves companyes en aquell moment, que em van fer costat i que van aguantar estoicament les meves llàgrimes, els meus dubtes i les meves pors. Són vincles que avui dia encara no he trencat, i que quan penso amb els meus Elefants, sento que encara hi són, que em preocupo per ells, que m’encantaria veure’ls per un foradet, cadascú a la seva classe, saber que estan bé i que són feliços, que han crescut, han après i han viscut i viuen sans i forts.

I ja en són set els cursos que començaré com a mestra i tots tenen les seves coses especials. Sempre es fa un xic farragós, no ens enganyem per molt que estimis la teva feina, a ningú no li agrada acabar les seves vacances per tornar a treballar. El curiós és que sempre tinc la mateixa estranya sensació, que és la de tornar a començar del principi. M’explico, estic a P4 i en l’escola en la que treballo és un curs molt dur, ja que a P3 no treballen ni lletres ni nombres, i és a P4 on han d’adquirir tots aquests aprenentatges. Molta feina, molts fulls, i molts aprenentatges. I després de passar-te mesos doblegant l’esquena, ajudant a tots els nens a escriure i fer-ho gairebé un per un i dia rere dia, quan ja tens la sensació que escriuen sols i que ho fan prou bé, que ja no necessiten tan la teva ajuda, s’acaba el curs i se’n van a P5. Per una banda sents una gran satisfacció de lo grans que s’han fet al teu costat, de tot el que hem aprés junts, i per altra sents certa ràbia perquè tens la sensació de que quan ja han adquirit certa autonomia i s’han fet grans et marxen.

I ara és tot tornar a començar, entres a la classe el primer dia de classe i els veus petits, menuts, un xic ploraners i anyorats de les mames, papes i avis, de les vacances i d’estar a casa jugant, i penses que tu si poguessis també ploraries perquè també anyores els instants de relax que et donen les vacances, però allà has d’estar, consolant si cal, i aquí per mi comença un dels moments més importants del curs. Si més no, el que marcarà i establirà els límits que estàs disposada a no sobrepassar. Sempre el primer dia, tinc la costum de xerrar als meus nens, d’explicar-los que ja són un any més grans, que aprendran moltes coses i que s’ho passaran molt bé, que jugarem, cantarem, explicarem contes… tot plegat, sempre i quan ells compleixin certes normes que els hi faig saber ja des del primer dia. Potser ho trobareu exagerat, potser penseu que són nens massa menuts per explicar-los tot plegat, però a mi em serveix. M’explico, en la meva consciència, el fet d’haver-los marcat les pautes i normes que han de complir durant el curs, em serveix per si jo durant els mesos renyo a un nen per un comportament o un altre, o m’hi enfado, no sigui per ell una novetat i sàpiga que això passa perquè hi ha una sèrie de normes que no ha complert. Així no tinc la sensació de que no els he avisat amb antelació. No sé si m’he explicat, espero que sí.

Les normes que estableixo són força senzilles i no són complicades de complir, bàsicament són:

– No ens peguem ni barallem amb els companys, qualsevol problema que tinguin me l’han d’explicar a mi directament.

– Portar-se bé a classe: no trencar el material, no aixecar-se constantment de les cadires, seure bé…

– Fer cas a la senyoreta.

Crec que amb això englobo tot plegat, a part d’establir certes pautes de conducta durant al curs del tipus: Dir bon dia quan entrem a la classe al matí, demanar les coses siusplau, donar les gràcies, aprendre a esperar el nostre torn, aixecar el braç per parlar, que amb el menjar no es juga ni es llença… No sé, són coses que jo considero bàsiques i de sentit comú i que a mi, els meus pares em van ensenyar de petita que eren de bona educació, i jo intento inculcar-les als meus nens cada any.

En definitiva, considero que les pautes i normes establertes el primer dia, i l’acceptació o no que els nens en facin d’aquestes, són fonamentals per a encarar de manera positiva i profitosa un nou curs. I així és com passo part del meu primer dia d’escola, un dia complicat, potser una mica dur, però que intento passar amb el millor humor possible i començar amb energies i molta il·lusió.

I amb aquest ja en són sis els cursos que tanco com a mestra, sis cursos plens de tot, amb canvis, alegries, experiències i moments complicats… Però avui, perquè crec que ja toca vull fer balanç d’aquest darrer curs, de com ha anat, de com m’he sentit, de com m’hauria agradat que anessin les coses…

Aquest ha estat una vegada més, un altre curs com a tutora de P4 en l’escola de la que ja fa cinc anys de la que hi formo part. Una escola que no ens enganyem, potser no és l’escola de la meva vida. I és que totes les mestres somiem amb una escola ideal, una escola on creiem i volem que tot es faci bé, o com a mínim bé sota el nostre criteri, però no ens enganyem és força complicat de trobar tot plegat, i mentre no ho faci, i en els moments que corren, continuaré treballant de la millor manera possible en l’escola de la que formo part. L’escola que m’ha donat l’oportunitat de ser tutora una vegada més d’un grup.

Un grup que no ens enganyem venia de P3 sent un grup molt heterogeni, força mogut i amb una gran manca de maduresa, i això, a la meva escola, pel ritme i sistema de treball que utilitzem dificultava molt les coses. Un grup on un 28% de l’alumnat és nouvingut, implica a la vegada una suma d’esforços pel tema idiomàtic i de convivència de diferents cultures i maneres de fer i pensar de les famílies. Però jo com sempre, començava el setembre de nét, sense tenir en compte el que podria haver vist dels nens el curs anterior, però en certa manera, sense perdre-ho de vista, ja que s’ha de ser realista i és molt important conèixer els nens que et vindran.

Com sempre nens que els hi costa més, altres que els hi costa menys, però tots poc o molt acaben avançant. Això sempre és bo perquè nens d’aquestes edats no es poden estancar en els seus aprenentatges, ja que de ser així, hi deu haver alguna cosa que no s’està fent bé. Hi ha nens que en un inici connecten amb tu a la perfecció, saps que hi tindràs feeling que hi podràs parlar; altres en canvi, tens la sensació que ha posat com una gran barrera invisible que no es veu però que percebs a la perfecció i que et costarà travessar-la. Hi ha nens que els hi costa parlar amb la senyoreta, que es mostren reservats, tímids, però que al final els hi arrenques unes paraules, un somriure, un petit gest que fa que te n’adonis de que aquella frontera s’està començant a escardar, i tu busques en aquella petita esquerda per intentar arribar una mica més a ells, i un bon dia, sense saber ben bé com o perquè t’abracen i et fan un petó, i saps que per fi, aquells nens també s’han acabat sentint a gust amb tu.

Aquest curs ha estat també l’any del germanets, un munt de nens han tignut o estan esperant germanets al llarg de tot el curs, i això per a nens d’aquestes edats saps que serà un canvi molt gran per als nens. Un canvi que potser per alguns serà complicat, per altres els donarà aquell punt de maduresa de fer-se grans que els calia, i per altres serà una alegria tan gran que no sabran explicar-se la vida d’abans de néixer el seu germanet o germaneta. I els pares pateixen molt, pateixen per com i quan explicar als seus fills que tindran un germanet, i pateixen perquè la reacció sigui negativa i si és així no saben què fer, ni com respondre. És un tema complicat, però s’ha d’afrontar amb la màxima naturalitat del món i de ben segur que tot anirà perfecte, fins i tot, millor del que pensen alguns pares.

També ha estat un curs amb baralles, evidentment no baralles greus però si de nens que els hi costa solucionar els seus conflictes i que quan ho fan, no ho fan verbalment, i això ha estat un autèntic repte. Intentar disminuir les baralles, patades, pessigades i tot plegat no és senzill, però crec que al final amb el temps, paciència i ganes de fer bé les coses, tot ha anat molt millor.

Pel que fa a l’escriptura, els meus nens han fet un pas de gegant. De no conèixer lletres i nombres a escriure’ls i reconèixer-los amb l’aparent facilitat amb la que sembla que ho fan, el canvi ha estat realment abismal. I pel que fa a la lectura, el curs anterior era un grup que potser era millor pel que fa al comportament però que els hi costava molt el que fa a llegir, en canvi aquest anys, el comportament ha empitjorat però els progressos en l’aprenentatge lector han estat molt més grans.

Però de tot plegat, més enllà dels aprenentatges, de si saben comptar o no fins al 20 o si reconeixen la lletra l, em quedo amb el fet de que ha acabat el curs i els nens estan contents amb mi, m’estimen i jo a ells, han estat feliços i han avançat en el llarg camí que els hi queda per viure, i una part molt important de la seva vida han tingut la generositat de compartir-la amb mi, de fer-me partícip de les seves pors, de les seves alegries, dels seus disgustos, dels nous canvis que es produirien en la seva vida, de les seves pèrdues, de les seves descobertes… I jo amb ells, com em passa cada any, he après moltíssim, i per tot això, els hi tinc molt a agrair.

Cada any, quan s’acosta final de curs i tenim menys feina amb els nens procuro sempre buscar una estoneta per poder explicar un conte molt especial, Allà on viuen els monstres iu els hi demano després als nens que facin un dibuix d’allò que els ha agradat més del conte. I tot i que enguany els resultats han estat una mica repetitius, i és que la majoria de nens m’han dibuixat el vaixell d’en Max, alguns diferents han sortit i m’ha fet il·lusió portar-vos-els perquè veieu com els meus nens veuen i viuen un conte tan especial com el d’en Maurice Sendack, un conte que se’ns dubt té alguna cosa especial, i això els nens també ho saben.

Espero que us agradin els resultats.

Com ja és tradició a l’escola en la que actualment treballo es fa una exposició de fang on cada nen ha de fer tres figuretes. Enguany us porto les fotos d’aquest curs, una feinada esgotadora que s’ajunta amb tota la feinada habitual que comporta un final de curs de treball frenètic, calor, ganes de que arribin les vacances…

En fi, us deixo les fotos, aquest any cal dir que han quedat força bé i es veu millor que en d’altres anys, he fet un autèntic reportatge fotogràfic. Espero que us agradin…

Com ja us vaig explicar en el post l’any passat, cada any a l’escola exposem algunes mostres de la pintura que fan els nens després d’uns quants dies treballant diferents tècniques. El resultat de l’exposició sempre és espectacular, l’entrada de l’escola, queda farcida de dibuixos de dalt a baix, i un any més em feia il·lusió portar-vos els resultats d’enguany. Potser aquest any els ha costat una mica ser originals en les seves produccions i treballar amb la pintura, clar que també cal dir que durant la resta del curs poc toquen la pintura, i per tant, no hi estan gaire acostumats. Però en fi, sigui com sigui, sempre queda bonic, i aquest any les imatges han quedat molt xules.

Espero que us agradin molt i que conegueu així, a través dels seus dibuixos una miqueta als meus nens.

Avui no us vull parlar d’una excursió en concret, ni de les excursions que hagi fet amb aquesta escola, o quan treballava a la Llar d’Infants, però sí que us vull parlar de les sensacions que genera una excursió en els nens, i en les mestres.

Estic pràcticament convençuda de que totes les que sou mestres i els mestres m’entendreu quan us explico com et sents quan prepares una excursió. La nit d’abans ja estàs en certa manera inquieta, pensant en com anirà tot, en que tot sortirà bé, en que esperes que els nens es portaran molt i molt bé, s’ho passaran en gran. Arriba el dia: sobretot no cal descuidar-se res: la càmera de fotos, bosses de plàstic per si comença l’espectacle dels marejos i vòmits a l’autocar, paper de wc, tovalloletes, roba de recanvi per si hi ha algun accident, el dinar en cas de que calgui portar-lo… I tot preparat, més nervis.

Els nens van arribant, ritual de cada excursió: “deixeu les motxilles al damunt de la taula, no cal que us tragueu la jaqueta que ara marxem, aneu a fer un pipi abans de sortir”. Passes llistes, comptes i recomptes que estiguin tots. Sempre hi ha el que arriba tard, t’inquietes, l’autocar que ja s’està esperant a la cantonada, i tu que ja pateixies perquè falta un o l’altre. Comences a fer que els nens es posin en fila de dos en dos, comencen els primers disgustos del matí: “És que jo vila anar amb aquest.”, “És que no vol anar amb mi”, “Ja no es el meu amic”… Disputes solucionades, arriba el dormilega, ara sí, ja hi som tots.

Bé, comprobacions d’última hora, tornes a comptar nens, revises que ningú es descuidi res, anem cap a l’autocar. Pares esperant aglotinats al costat de l’autocar esperant-se per acomiadar els seus fills, càmeres, faixos, petons de darrera hora que fa que més d’un es despisti de la fila, darreres indicacions de pares i mares patidors: “sobretot no et treguis la jaqueta que farà fred”, “recorda de posar-te l’impermeable que pot ploure”, “menja-t’ho tot!”. Pares preocupats que et comenten: “si us plau que la nena es posi al davant que es mareja”. 8 nens que es maregen i només quatre llocs al davant de tot de l’autocar, intentes asseure’ls el més endavant possible, com si el fet de seure al davant fos un gran què per evitar que una pobre criatura acabi vomitant…

Pugem a l’autocar, nens que s’enfaden perquè volen seure a la finestra i el seu company de viatge no els deixa. Abans de començar a cordar cinturons els dius al nens: “treieu-vos les jaquetes, deixeu les motxilles al mig dels dos seients”. Cordes cinturons, nens que comencen a suar la cansalada perquè la seva mare els hi ha dit que sobretot no es treguin la jaqueta, el convences de que a l’autocar la jaqueta no és necessària. Els pares buscant a les finestres els seus fills, curiosament tots queden a la banda contrària d’on estan les pobres criatures, els vidres foscos fan que els de fora no puguin veure bé qui hi ha dins. Els nens diuen adéu, els pares també saluden…

Arrenquem, els nens sobreexitats, comencen a veure els carrers de la zona on viuen: “casa meva és per aquí”, “jo visc allà”, “aquest és el parc on vaig a jugar”… Surts de la ciutat, com a mínim del barri, t’allunyes de la seva zona de referència. És aleshores quan comença el repertori musical, no comprenc l’estranya costum que fa que seguis als nens en un autocar i comencin a cantar totes les cançons que es saben, des de les més típiques com El sol, solet o La lluna, la pruna. Cançons força antigues o inusuals, o a la que tens algún nen amb un papa o una mamà molt aficionats al Barça comencen tota mena de càntics blaugranes, començant per l’himne.

Comencen les corbes i els marejos, malestars, els primers vòmits. La senyoreta que també es mareja com una sopa, li ha passat tota la vida, i tot i que ja hi està força immunitzada, se li remou un xic l’estòmac. Discretament agafa una tovalloleta per posar-se-la a sota el nas i olorar una mica intentant que se li passi el mareig, fa un nus a la bossa de la criatura amb el corresponent vomitat, si és que hi arriba a temps i continua el viatge.

Passem el dia, visitem el que s’hagi de visitar, i arriba l’estona lliure, l’estona d’esbarjo. Sempre hi ha algún nen que si hi ha sorra, cau, es fa una rascada al genoll i una mica de sang, res de res. Els nens gaudieixen del dia, s’ho passen bé, tornem a agafar l’autocar de tornada. Les tornades sempre són més plàcides, més d’un s’acaba adormint, estan rendits, esgotats, i les senyoretes també esgotades, amb ganes d’arribar, donar els nens els seus pares i quedar-te amb la sensació de que tot ha anat bé, que estem tots bé, i que cadascú podrà marxar a casa seva a descansar. Arribem a l’escola, els pares estan esperant, tots pendents de l’autocar, de si ha anat tot bé, si el nen ha pres molt el sol, si la nena s’ho ha menjat tot… però en el fons, no ens enganyem, els pares estan contents si els nens al baixar de l’autocar els diuen que s’ho han passat be, i afortunadament, sempre és així.

Jo sóc una mestra que no ho negarà, es posa tensa cada vegada que marxem d’excursió, però quan torna cada vegada té la sensació que li agrada anar-hi, que és una manera diferent de conèixer els nens, que s’ho passen bé, i que val la pena tots els preparatius, nervis i maldecaps que pot ocasionar. És un dia divertit i diferent que m’ha agradat ensenyar-vos, mostrar-vos que res és tan senzill com sembla i que preparar qualsevol activitat amb els infants fora de l’escola és complicat, però a la vegada motivador. Que us he explicat potser la part més negativa, però amb sentit de l’humor i amb ganes d’acostar-vos aquesta visió, pequè veieu com es viu des del punt de vista d’una mestra.