“Vet aquí una vegada una oreneta que havia de migrar amb la seva família cap a Egipte, però es va quedar allà on era enamorada d’un jonc amb el que finalment va tenir una decepció i va marxar.
Va arribar a una ciutat a plena nit presidida per una estàtua d’or i pedres precioses d’un príncep. El príncep feliç, el que tothom admirava per la seva bellesa i la felicitat de la seva mirada. Una estàtua d’un príncep jove que mai des del palau on vivia, va conèixer la tristor i la misèria que hi havia més enllà de les muralles del seu castell.
L’oreneta va decidir refugiar-s’hi per passar-hi la nit, i aleshores unes gotes van caure al seu cap, no era pluja sinó llàgrimes de l’estàtua que ara s’havia adonat de la misèria del seu poble. Penedit per no haver fet res pel seu poble en vida, un cop mor veia que tampoc podria fer res, només l’oreneta seria la seva salvació. Li va demanar que fos la seva missatgera tota la nit i l’ajudés a acabar amb la misèria i la pobresa.
Li va demanar que li prengués una de les seves pedres precioses i li portés a una dona cosidora que tenia el seu fill malalt al llit i no el podia alimentar. I així van passar dies i dies, cada vegada el príncep tenia una pedra preciosa menys que servia per ajudar a algú altre. Mentre passava el temps, l’oreneta li explicava coses boniques dels llocs on havia viatjat.
Ja no li quedaven pedres precioses, però sí les làmines d’or fi que el recobrien, i l’estàtua li va demanar a l’oreneta que les hi treiés una per una i les hi portés als pobres.
L’oreneta, al no viure en un lloc càlid, s’anava debilitant cada vegada més, i mes rere mes es feia més vella cada dia; havia comprès que moriria amb la seva estàtua del Príncep. Li va fer un petó als llavis i va caure morta als seus peus.
Al matí següent l’alcalde, passejant per la plaça on hi havia l’estàtua, la va veure sense or ni pedres precioses; i van considerar-la com l’estàtua d’un autèntic captaire, així que van decidir treure-la i fondre-la.
I és encara avui quan discuteixen sobre quina estàtua posaran al seu lloc
Es va fondre tota menys el cor, que es va resistir a ser fos. Es diu que un àngel se li va demanar que pugés al cel el més bonic de la ciutat, i va agafar el cor sense fondre i el cos del pobre ocellet mort”
Un conte preciós que sota el títol de “El Príncep feliç” ena narra una història sobre l’amor, la fidelitat i la generositat; amb uns protagonistes diferents als que ens tenen acostumats els contes de fades, però que fan d’aquesta, una història diferent.
Aquest conte té, al igual que Peter Pan o Pinotxo, una autoria força concreta i coneguda, fou escrit per Oscar Wilde l’any 1888 dins del recull d’històries “The Happy Prince and other Tales” (El Príncep Feliç i altres contes). Un total de cinc històries encapçalades per la que us he portat avui i la que la segueixen: El rossinyol i la rosa, el Gegant Egoista, L’amic fidel i El coet insígnia.
De Wilde podem dir que fou un escriptor, poeta i dramaturg irlandès que a través de les seves obres descrivia la veritable cara de la societat en la que li va tocar viure.
Va tenir una vida polèmica degut a la seva homosexualitat, que el va arribar a portar a la presó i ca acabar amb la seva carrera i prestigi.
Sigui com sigui, una història que val la pena recordar.
Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions que us porto que ens mostren la imatge de l’estàtua i l’oreneta. La primera d’elles de Walter Crane de 1910 en Blanc i Negre, la resta en color però també de caire força clàssic.
A partir d’ara, us porto portades en diversos idiomes. Les primeres en anglès.
Ara en francès “Le prince heureux”
I en italià tenim “Il principe felice”
En alemany tenim “Der glückliche Prinz”.
En japonès també tenim imatges curioses.
En castellà també hem trobat alguna coseta, alguns d’ells força antics.
Per acabar, en català tenim aquesta portada:
Aquest post li dedico a una amiga que m’ha fet descobrir un conte màgic que mai havia sentit. Gràcies!