Elefant Trompeta

“La història que avui ens ocupa es remunta a l’època de Carlemany, pels volts del segle VIII. En una de les seves campanyes per Europa, el famós emperador va arribar a les portes d’una ciutat emmurallada al sud de França controlada encara pels sarraïns. En un dels atacs, el rei d’aquests, va morir, i la seva dona es va quedar al front de la situació. Era la dama de Carcas, una dona sens dubte valenta que va aconseguir mantenir a ratlla l’exèrcit de Carlemany durant cinc llargs anys.
La població de la ciutat cada vegada estava més minvada d’energies i veien en la rendició l’única solució. La Dama de Carcas però, no estava disposada a donar-se per vençuda. Tant era així que va pensar tota mena d’argúcies per dissuadir als soldats de Carlemany dels seus atacs constants. Va posar ninots de palla a les muralles perquè pensessin que el seu exèrcit era més nombrós, i fins i tot va llençar fletxes amb ballesta a l’exèrcit de Carlemany  perquè creguessin que els seus homes eren molts més dels que eren en realitat.
Cada vegada quedava menys menjar i el poble no podia abastir-se. Només quedava un porc i un sac de blat, i la Dama de Carcas va tenir una nova pensada. Va fer que el porc es mengés tot el blat que els hi quedava, i un cop ben atipat el va llençar muralla avall. Va caure tot just davant de l’exèrcit de Carlemany, i el pobre porc va rebentar per l’impacte de la caiguda. Va ser aleshores quan l’Emperador va veure que aquell porc estava molt ben alimentat. I que si les gents d’aquella contrada deixaven que els seus porcs mengessin tot el blat, volia dir que tenien aliment de sobres per plantar-los-hi cara durant molts i molts anys més.
En aquell moment, Carlemany en veure impossible la victòria, va decidir retirar-se. La Dama de Carcas en saber-se vencedora, va fer cridar Carlemany per signar-hi la pau, varen fer repicar les campanes en el poble i varen sonar les trompetes. En aquell moment algú li va dir a Carlemany: “Carcas sonne” (Carcas sona), i diuen que d’aquí neix el nom d’aquesta antiga ciutat medieval.”

Però què hi ha de veritat en tota aquesta llegenda? En realitat diuen que la Dama de Carcas no va arribar a existir mai en realitat, que va ser un personatge inventat que sorgeix amb la intenció de donar explicació al perquè del nom de la ciutat de Carcassone. Diuen que el personatge neix en antigues cançons medievals ja desaparegudes. I que la llegenda es va fent gran i es va transmetent de pares a fills de manera oral fins al moment que en el segle XVI diversos autors, entre els quals destaca Jean Dupré la recullen per primera vegada per escrit. Un segle més tard, ja en XVII William Besse i Guillaume Catel varen fer el mateix.

Però si la Dama de Carcas no existia, d’on prové el nom de Carcassonne? Es diu que deu segles abans de Crist, al lloc on avui podem trobar Caracssonne ja hi havia un assentament romà, una espècie d’emmurallat defensiu anomenat Carcaso. Carcaso prové de dues arrels: per una banda CAR, que significa pedra, roca, i per altre CAS, roure. De manera que Carcaso significava lloc rocós de roures.

I què hi ha del cert en la invasió de Carlemany? La veritat és que ben poc, ja que la ciutat ja havia estat presa de mans sarraïnes l’any 759 per part del pare de Carlemany, quan aquest només tenia 17 anys.

Cal destacar però que el personatge de la Dama de Carcas és per la ciutat una autèntica institució, part de la seva història (o si més no de les seves llegendes). És per això que el bust de la Dama de Carcas esculpit en pedra el podeu trobar a l’entrada de la ciutat per la porta de Narbona, al costat del pont llevadís. Cal destacar però que aquesta escultura és una rèplica, ja que l’original data del segle XVI i es conserva en el castell.

Imatges i il·lustracions
Primer de tot us vull portar la imatge de les dues escultures de la Dama de Carcas, la primera: la més antiga i que es conserva a l’interior del castell; la segona: la seva rèplica.

I per acabar, algunes il·lustracions de contes francesos que ens narren la història que us he portat avui.

“Hi havia una vegada una pobre viuda que tenia una filla única que es deia Ludmila.Com no tenien ni prat ni bestiar, es guanyaven la vida filant. Però a la jove Ludmila no li agradava gens. De fet detestava filar, i era molt però que molt vaga. De fet, la seva ganduleria era el seu únic i més gran defecte, perquè era una jove preciosa i amable, i molt ben educada.
Cada vegada que la jove s’havia de posar a la roda de filar era un drama, plorava, la mare s’enfadava, i al final el que filava no valia gaire la pena. Un dia tan va ser així que la mare es va enervar fins al punt de donar-li un mastegot. Aquell dia la seva filla sí que va plorar de debò. I vet aquí, que just en aquell moment passava per allà el carruatge de la Reina que en sentir els plors es va detenir i va preguntar a la mare de la Ludmila què li passava. Aquesta, per no deixar en evidència a la seva filla dient que era una vaga, li va dir tot el contrari, que a la seva filla li agradava tan filar que era impossible arrencar-la de la filosa dia i nit.
A la reina aquell fet li va agradar molt, i va decidir que s’emportaria la jove al seu castell que allà tenia tot el lli del món perquè la noia pogués filar, a més de ser lli d’alta qualitat. Una vegada allà, la Reina li va ensenyar a la jove tres habitacions plenes fins dalt de lli, i li va dir que si era capaç de filar-lo tot li entregaria la mà del seu fill. Després d’això li varen fer portar una roda de filar, i només marxar la reina, Ludmila es va posar a plorar desconsoladament.
Va passar un dia sencer i quan la Reina va venir a veure el que havia fet la jove, i va veure que aquesta no havia mogut ni un dit, la jove es va justificar dient que havia plorat molt perquè havia trobat a faltar a la seva mare. La Reina va entendre la justificació i va decidir tornar al dia següent. Evidentment, la Ludmila no havia fet res i es va justificar dient que tenia mal de cap. Al tercer dia, i veient que encara no havia mogut ni un dit, la reina no va ser tan comprensiva i li va dir que o espavilava i començava a filar o la tancaria en la torre més alta i fosca del seu castell tota plena de serps, granotes, gripaus, i tota mena d’animals llefiscosos.
És en aquell moment quan entre llàgrimes, Ludmila decideix començar a filar, però no per gaire temps, es va asseure a la vora de la finestra i va plorar fins la nit. Va ser aleshores quan varen trucar a la finestra, tres velles horribles d’aspecte força fastigós que li demanaven que obrís la finestra per poder entrar.  
La primera tenia el llavi inferior enorme que li penjava fins la barbeta, la segona tenia el dit polze tan gran que li tapava tot el palmell de la mà, i la tercera tenia el peu dret tan aixafat que semblava que li haguessin destrossat. De primeres, la jove es va espantar, però una vegada superat el primer ensurt els hi va obrir la finestra.
Les velles li van preguntar què li passava, i la jove els hi va explicar amb tots els ets i uts. És aleshores quan les velletes li van dir a la noia que si els hi prometia convidar-les al casament, seure-les a la taula amb ella i no avergonyir-se del seu aspecte, li filarien tot el lli de les tres habitacions.
Dit i fet, van enviar a Ludmila al llit i es van posar a la feina. La del polze gegant estirava el fil, la del llavi el llepava i l’allisava i la del peu aixafat feia anar el pedal i feia les troques. Van treballar tota la nit, i al matí següent havia baixat molt la feina a fer, però evidentment no havien acabat i varen anar tornant cada nit per seguir treballant, mentre la reina anava observant els progressos, preparant el casori i reafirmant-se en que la decisió de recollir aquella jove filadora havia estat la correcta. Va haver un dia que la feina va estar acabada, i amb el casori pràcticament a punt Ludmila es va recordar de les tres velletes i de la promesa que els hi havia fet, i uns dies abans del casori li va demanar al seu futur marit i a la reina s’hi podien venir al casament tres velles ties no gaire educades i pobres però que l’havien ajudat moltíssim. El futur rei, i la reina li varen donar el seu consentiment, i el dia del casori quan les tres velles es van presentar, tothom va començar a riure-se’n. Menys la núvia que no només les va convidar a seure a la seva taula, sinó que a més els hi va oferir tot el menjar i el beure que varen desitjar.
Després del menjar, quan la majoria de convidats ja s’havien retirat de la taula, el ja rei i espòs de Ludmila els hi va preguntar a cadascuna de les velles perquè tenien el peu tan gran, el dit tan inflat i el llavi penjant. Les tres li varen contestar que per filar, i el jove rei es va espantar tant que li va ordenar a la seva jove esposa que mai més toqués un sol fil.
Mentrestant les tres velletes van desaparèixer amb el mateix misteri com ho havien fet i Ludmila va mantenir per sempre més la paraula de que mai tocaria un sol fil, i així van ser feliços i van menjar anissos.”

Aquesta és la llegenda de Les tres filadores, la versió que us he portat per començar és de Karel Jaromír Erben un historiador, poeta i escriptor txec de meitats del segle XIX conegut especialment per haver escrit Kytice z pověstí národních (Bouquet de llegendes populars) l’any 1853. Es tracta d’un recull de poemes basats en els principals elements folklòrics del país. Tot i que també va escriure el llibre Contes de fades Txecs pels volts del 1860 on probablement va aparèixer aquesta i d’altres històries.

Tot i això cal destacar que la primera versió escrita que hi ha d’aquest conte la podeu trobar en el recull de contes de fades dels Germans Grimm l’any 1812, una cinquantena d’anys abans. Fet que ens fa pensar que l’origen txec de la història no és del tot clar. Tot i això us puc explicar que la temàtica d’aquest conte forma part de la tipologia ATU 501, i que es va fer popular i es va estendre per tot Europa.

Giambattista Basile va incloure la versió italiana d’aquesta història en el seu recull de contes italians gairebé dos segles abans del que ho farien els germans Grimm, en la seva obra pòstuma de contes publicada entre el 1636 anomenat el Pentamenrone, el conte però rebia un altre nom, i tot i que la història semblava diferent en un inici, la temàtica i l’argument eren molt similars, es deia Les set petites escorces de porc.

Italo Calvino en els seus contes de Fades italians de l’any 1956 inclou una altra versió que rep el nom de “I set!”.

Cal dir també que la primera versió dels contes de fades dels Germans Grimm incloïen una versió més curta d’aquesta mateixa història que es deia “El filat del lli odiós”.

De fet la versió dels germans Grimm ja ampliada i amb el nom de les Tres Filadores, ens explica que l’excusa que dóna la mare és que la filla plora perquè la mare no té prou lli per oferir-li perquè segueixi filant i per això se l’emporta. Un altre dels aspectes que canvia és el fet que la protagonista només té tres dies per filar el contingut d’una sola habitació, i no són tres habitacions com en la primera història que us he explicat. La resta de la història coincideix amb la versió txeca.

En canvi, la versió de “El filat de lli odiós” la història és una mica diferent, un Rei ordena a la seva esposa i a les seves filles a filar una capsa de lli enorme, cosa que totes detestaven. És per això que la reina convida a tres solterones al castell a fer-ho, el rei quan les veu els pregunta que perquè tenen les deformitats que tenen i aquestes contesten que el fet de filar les ha deixat així. Des d’aleshores prohibeix a les filles i a la seva esposa filar.

També hi ha una versió noruega d’aquesta història anomenada Les Tres tietes i escrita per  Peter Christen Asbjørnsen i Jørgen Moe en el seu llibre Norske Folkeeventyr.

“La història en qüestió ens narra com una jove molt pobre, el pare de la qual havia enviudat, decideix anar a buscar feina al castell de la Reina. És molt treballadora, de fet la que ho és més, és per això que ben aviat es converteix en una de les donzelles preferides de la Reina sota l’enveja de la resta, que per intentar treure-li el lloc s’inventen que la jove ha presumit de ser capaç de filar una lliura de lli en quatre hores. La reina li va demanar que ho fes, i la jove incapaç de dir-li que no, va demanar una habitació només per ella. Allà se li va aparèixer una vella que li va fer prometre que si li deia que era la seva tieta en el seu casament i la deixava seure a la seva taula nupcial, li filaria el lli.
Dit i fet, i de nou li demanen a la jove dues probes més de filar gairebé impossibles, i dues velletes diferents se li apareixen.
Un cop complertes les probes, la reina decideix casar-la amb el seu fill, i el dia del casori, es presenten les tres velles, l’una amb un nas horriblement llarg, l’altra amb un gep enorme i la tercera amb els ulls grans com dues taronges. Les tres seuen a la taula nupcial i són tractades de titetes de la núvia. La primera li explica al recent casat que té el nas així de tant filar, la segona la gepa de tan teixir, i la tercera els ulls tan grans de fixar tan la vista en la costura. El príncep va prohibir així que a partir d’aleshores la seva jove esposa ja mai més filés, ni teixís, ni cosís.”

Sigui com sigui totes aquestes històries ens recorden en certa manera la història de Rumpelstilskin que pertany a la temàtica de l’ATU 500, i la que avui ens ocupa 501. Les dues coincideixen en que hi ha una espècie d’ajudants màgics que ajuden a les protagonistes a complir amb les missions que se’ls havien encarregat, missions impossibles que elles no saben complir i per les quals els seu pare o mare les han entregat al rei o la reina.

Il·lustracions
Són algunes les il·lustracions que he trobat d’aquest conte, us les porto a veure què us semblen. Algunes són més clàssiques i altres una mica més modernes, però totes elles són il·lustracions d’aquesta fantàstica història que us he pogut portar avui.

“Segons explica la llegenda, cap als volts del segle XVI, sota el regnat del Rei Rudolf II (rei d’Hongria, Croàcia, Bohèmia i Arxiduc d’Àustria), hi havia un rabí jueu anomenat Judà Loew ben Bezalel també conegut com el Maharal de Praga o simplement el Maharal. El rabí Loew va ser un important erudit i líder espiritual, així com el líder rabí de diferents ciutats entre les quals destaca Praga. Indret que avui ens ocupa.
Segons explica la llegenda el Rabí Loew, una nit mentre dormia, se li va aparèixer un àngel que li va dir que havia de protegir el poble jueu de Praga de possibles atacs antisemites, i que per fer-ho havia de construir un Golem. És per això, que aquella mateixa nit un grup de deixebles del rabí varen anar al riu Moldava  a recollir l’argila necessària per construir al Golem. Van fer amb argila la figura d’un gran home, el van modelar, li van fer forats als ulls per a veure-hi, i forats al nas. El rabí li va donar vida a través d’antics rituals llegits de llibres i conjurs hebreus. El Golem es va anomenar Josef, i tenia al Rabí Loew com el seu únic amo. Es deia que el rabí li va manar vigilar el Josefov, el barri jueu de Praga, i que des d’aquell moment els jueus es sentien molt més segurs. No només s’encarregava de la vigilància del barri, sinó que a més s’encarregava d’ajudar al rabí i als seus veïns en tot allò que calia.
Segons la llegenda l’única incapacitat del Golem era que no podia parlar, i d’ell s’expliquen moltes i incomptables anècdotes.
Una d’elles i que és una de les més destacables, és que un dia la dona del rabí, el va enviar al riu a buscar aigua, i tant va ser així que va acabar inundant la ciutat.
Similar és l’anècdota que explica que una vegada la criada del rabí, el va enviar al pou a per aigua, però com tenia tanta força i li agradava tant dur a terme la seva feina de manera correcta, va agafar el pou sencer i se’l va posar a les espatlles, de manera que va deixar la plaça mig inundada.
Un cop el van enviar a buscar llenya i va arrencar arbres sencers.
I fins i tot en una ocasió, un general espanyol, al assabentar-se de la seva força, va decidir que el volia contractar per al seu exèrcit, i el va seguir fins a casa del rabí. El rabí evidentment va rebutjar l’oferiment i es va adonar que el Golem es podia acabar convertint en un ésser perillós per a tots i que el millor seria destruir-lo.
Les restes del Golem es van acabar convertint de nou en fang i pols, i segons diuen es van guardada en un taüt que encara avui descansa en l’àtic de la Sinagoga Nova – Vella de Praga, a l’espera de ser tornat a la vida de nou, sempre i quan sigui necessari.
L’any 1609 el Rabí Loew va morir i va ser enterrat en el cementiri jueu de Praga, i allà és visitat per molts turistes que sota petites pedretes hi deixen notes amb els millors dels seus desitjos, que diuen que el vent i el propi rabí poden llegir.”

Aquesta llegenda és sens dubte la llegenda més famosa de Praga i és coneguda com “El Golem de Praga”, una història que té per protagonista principal el Golem i el rabí Loew.

Sobre la figura del Golem us puc explicar que es tracta d’un ésser mitològic del folklore medieval jueu. Un ésser fabricat a partir de matèria inanimada (normalment fang o argila) i el seu nom deriva de l’hebreu Guélem, que significa matèria. Tot i que el Golem més famós és el que us he portat avui, el golem hauria estat creat en diferents ocasions i per diferents rabins il·lustres al llarg de tota l’Edat Mitjana. De fet , la primera existència del golem es remuntaria a la pròpia existència de la humanitat, on un golem hauria estat creat per una persona creient i propera a Déu. Ja que com Adan, el golem és creat a partir de fang i després és insuflat de vida. De manera que la creació d’Adan és inspiradora del naixement i creació dels propis golems. De manera que crear un golem era possible per a totes aquelles persones amb la suficient fe, saviesa i poder diví per fer-ho. Però amb la diferència que tot Golem creat per qualsevol home per molt savi que fos, li mancaria l’ànima, ja que l’ànima és l’únic capaç de donar Déu.

Les desavantatges del Golem sembla que s’han vist prou clares en el relat que us he explicat, la seva manca d’intel·ligència fa que portin a terme les accions que se’ls hi demana de manera sistemàtica i literal, sense cap mena de qüestionament.

Però en contrapartida era poderós i servicial, capaç de protegir un barri sencer amb la seva sola presència.

La seva existència però, queda com a simple part d’un relat, ja que han estat diversos els intents que ha hagut al llarg de la història de trobar les restes del Golem a l’àtic de la Sinagoga Vella-Nova i aquests han estat infructuosos. Fins i tot l’any 1984 un equip de filmació va entrar a l’àtic càmera en mà i no va trobar les restes de dit ésser. Tot i així, l’àtic no està obert al públic en general. En part, suposo per guardar part del misteri que la història en qüestió amaga.

Sobre el rabí Loew, us en puc explicar forces coses. Com heu pogut suposar és un personatge que va existir en realitat i que va ser una de les figures religioses jueves més importants de la Bohèmia de tots els temps. Va néixer a Polònia l’any 1520, i va morir l’any 1609 a Praga. Va tenir sis filles i un fill, venia de família rica i acomodada i va ser rabí de Mikulov a Moràvia, i de Praga a la Bohèmia, on va passar bona part de la seva vida i on va decidir morir-hi. A ell se li atribueix la creació del Golem. Però què té aquesta llegenda de cert?

Segons diuen aquesta llegenda va ser una invenció literària alemanya del segle XIX, i que la història va ser traslladada a Praga. De fet a Praga, la primera història escrita sobre el Golem data de l’any 1837 per Berthold Auerbach, poeta i autor jueu alemany.

L’any 1841 Gustav Philippson va escriure Der Golam, eine Legende; i també el mateix any Franz Klutschak va escriure Der Golam des rabí Löw. El 1842, Adam Tendlau escriu Der Golem donis Hoch-rabí Löw; i el 1847 Leopold Weisel, Der Golem.

Totes aquestes primeres versions del Golem estan en alemany, i tot fa pensar que formen part d’un moviment de ressorgiment de folklore jueu que va créixer de manera paral·lela al moviment folklorístic alemany. Aquesta història prové de la tradició oral jueva.

Pel que fa a les fonts escrites, cal dir que diuen que aquestes es varen inspirar en uns antics manuscrits de llegendes orals que es varen trobar a la biblioteca principal de Metz.
Una llegenda sens dubte molt coneguda a Praga, i un dels seus símbols.

Il·lustracions i imatges
La llegenda del Golem és sens dubte la més coneguda de Praga, i jo diria que de la República Txeca en qüestió. Primer de tot, us volia portar una imatge de la Sinagoga Vella- Nova, on diuen que en el seu àtic es poden trobar les restes del Golem.

També us porto una escultura que es torba en el barri jueu, i que representa el Rabí Löw  damunt del Golem.

Ara us vull portar una il·lustració d’aquesta llegenda de Mikoláš Aleš de l’any 1899 en la que s’observa al Rabí Loew donant vida al Golem.

Una altra il·lustració d’aquesta llegenda.

Una curiositat és que en un capítol dels Simpson és Crusty el pallasso el que explica aquesta història del Golem, i és que tots sabem els orígens jueus d’aquest personatge.

I és que aquesta història a Praga s’ha fet tan famosa, que a moltes de les seves botigues de souvenirs pots adquirir la teva pròpia figureta del Golem, en una reproducció d’una versió neocubista força recent.

I ja per acabar la portada d’un conte del Golem, il·lustrat per Fun explosive, una forma Txeca que s’encarrega de bona part del marxandatge de Praga més modern, i als que també se’ls va encarregar il·lustrar una versió d’aquest conte.

Com bé us vaig explicar en la historia sobre les bruixes del Castell de Montsoriu, diu la llegenda que un cop varen ser expulsades del Castell van anar a parar al Gorg Negre de Gualba. I és que el Gorg Negre és un dels paratges naturals del Montseny  amb més misteri i al voltant del qual han nascut moltes històries de bruixes i bruixots, i de dones d’aigua. I és que segons diuen les múltiples llegendes que s’expliquen al seu torn aquest és l’indret on prenien els seus banys nocturns les dones d’aigua, on es congregaven bruixes i bruixots per dansar i on fins it tot el mateix diable es banyava a les aigües negres de l’engorjat. La història que us explicaré en primer lloc té a veure amb les bruixes i bruixots i diu així:

“Segons diu la llegenda el terme de Gualba es veia castigat sovint per tempestes horribles d’aigua oi calamarsa que arrasaven amb els conreus i els boscos, portant a la misèria a la gent del poble. Davant de tantes desgràcies i tan consecutives, els gualbencs i gualbenques varen començar a pensar que aquestes tempestes probablement no tenien un origen natural, sinó que podien ser provocades per éssers de poders malèfics.
Poc a poc els vilatans es van anar fixant en petits detalls i coincidències que podien explicar l’origen de les tempestes que patien. I és que sempre, abans de començar una tempesta, des del Gorg Negre sorgia una boira espessa que s’enfilava muntanya amunt fins a transformar-se en aquelles terribles tempestes, que tant de mal feien a les gents del poble. Relacionant aquest fet amb que les aigües del Gorg Negre era el lloc on es solien banyar les bruixes i els bruixots, pogueren descobrir que els culpables d’aquelles tempestes eren aquests éssers malèvols.
Aquestes tempestes només es podrien acabar resolent amb ajuda divina. I va ser que en aquell moment el rector de Gualba va agafar una creu de ferro i aigua beneïda tot fent camí cap al Gorg Negre amb tots els feligresos al darrere. En arribar varen comprovar que les aigües del Gorg ja bullien degut a la presència de les bruixes. En aquell moment quan el rector comença a llençar aigua beneïda per les pedres i l’aigua del gorg, i les bruixes que es trobaven a dins començaren a xisclar i varen quedar atrapades per sempre més en el fons d’aquelles aigües.
El rector va fer clavar la creu al cim de la muntanya on abans es formaven les tempestes i des d’aquell moment Gualba i el seu entorn varen deixar de patir les pluges intenses i les pedregades que tot ho destrossaven.”

Una altra de les històries que s’explica entorn aquest misteriós indret és “La dona d’aigua de Gualba”  i diu així:
“Una vegada a Can Prat hi havia un amo molt poderós que governava amb intel•ligència terres i ramats. La seva casa era antiga i tenia un munt de terres, i algunes masies i masos sota els seus dominis.
A l’amo de Can Prat li agradava passejar entre les rouredes, li agradava sortir a passejar cap al vespre mentre sentia el bordar dels gossos, els ramats que van cap als corrals i el vent removent les fulles dels arbres. Tant caminava, que sovint se li acabava fent de nit pels camins de la Vall de Santa Fe.
Un vespre en una d’aquestes passejades va arribar fins al Gorg Negre, allà l’amo es va asseure sobre una pedra al costat de l’aigua. I primer una mica enterbolida pel moviment de l’aigua, i després totalment nítida va aparèixer entre les aigües la figura nua d’una dona que es pentinava la cabellera rossa com l’or. L’home no havia vist mai una perfecció com aquella, uns ulls verds, mirada perduda, la perfecció personificada.
De cop i volta, ella se’l va mirar de fit a fit i ell va descobrir en aquell moment que se n’havia enamorat perdudament.
L’amo de Can Prat li va preguntar com es deia però la noia no va contestar. Diu la història que ell li va estar fent preguntes durant una bona estona, però que ella només l’observava sense dir ni un mot. Però va arribar un moment en que de manera molt tímida la noia li va acabar explicant que era donzella de riu, no pas mortal però tampoc immortal, i que obeïa a una llei i unes costums totalment diferents a les humanes, i que si l’abraçava en aquell moment i en aquell lloc podia arribar a ser molt perillós. Diuen també que tenia una veu com d’un altre món, com si es tractés del so d’una campana marina.
Aquella nit després de molt xerrar, l’home li va demanar que s’hi casés, que compartiria amb ella tot el que posseïa; però la jove tenia por de deixar l’indret on havia estat engendrada, s’havia criat i l’indret on es sentia realment protegida; per endinsar-se en una vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de la seva cobdícia i dels seus desequilibris.
Però per altra banda la jove estava també una mica cansada de la freda certitud del seu medi vital i es va adonar també que l’home que tenia al davant li agradava molt. Tant era així que al final va decidir casar-s’hi amb l’única condició que ell mai li recordés ni en públic ni en privat el seu origen com a dona d’aigua.
Tan bé va anar tot plegat, que varen fer més fortuna de la que ja tenia l’amo de Can Prat, que varen governar amb intel·ligència i mà ferma aquelles terres, i que varen tenir dos fills, un nen i una nena. I així varen passar un grapat d’anys.
A vegades però, a Penya negra, a l’altra banda de la plana, hi vivia un Déu mesquí que estava esperant que tot plegat acabés fallant per alguna banda. Un maligne geni del lloc sense nom ni aspecte coneguts, promotor de tota mena de malifetes i autor, potser, de la desgràcia que estava a punt de succeir.
I és que heus aquí que un mal dia, quan l’home i la dona estaven mesurant una terra que calia preparar per al cultiu, varen començar a discutir de què seria el més adient per plantar. L’un volia plantar un tipus de blat, i l’altre un altre, i no aconseguien posar-se d’acord. La discussió va anar pujant de to, fins que el marit enfadat i oblidant el jurament que havia fet i cridant als quatre vents, que ella poc podia entendre de terres i conreus i que no era més que una dona nascuda i treta de l’aigua per ell mateix feia molts i molts anys. Tot just pronunciar aquelles paraules ja se’n penedia d’haver-les dit, però no podia pas tirar enrere.
La dona en sentir aquelles paraules va fugir cap al fons de les aigües del Gorg Negre sense que l’amo de Can Prat la pogués retenir. Ell decaigut tornà cap a casa, mentre que una gran tempesta s’acostava.
I l’amo de Can Prat ja mai més va tornar a veure la seva dona, i anava una vegada i una altra al Gorg, la cridava i res, va intentar-ho tot: sortilegis, encanteris, promeses, però res. I cada vegada que intentava anar a veure-la les nits de lluna plena, que és quan se sap que les dones d’aigua surten a pentinar-se, de camí al gorg queia adormit i no es podia despertar fins a l’alba.
També expliquen que la dona, quan l’amo no se n’adonava. Tornava a casa, a l’habitació dels seus fills a cantar-los i a acaronar-los els cabells. I que quan marxava, li queien les llàgrimes que anaven a parar damunt de la taula de castanyer del menjador, i que a l’endemà aquelles llàgrimes es convertien en perles d’incalculable valor que l’amo de Can Prat recollia. És per això que la riquesa d’aquella família va prosperar molt i molt més.”

Aquesta llegenda està extreta del llibre “Llegendes del Montseny” de Martí Boada.
Com podeu veure un indret que amaga grans i màgiques històries, totes elles giren al voltant de personatges màgics i sens dubte sorprenents.

L’origen del nom de Montsoriu
Com acostuma a passar en molts noms de molts indrets de les nostres contrades, el seu origen és sovint incert i dóna lloc a diverses llegendes. La llegenda diu que el nom de Montsoriu prové de quan el general Maüs va fer construir el castell dalt del turó i que en un inici s’anomenava “Mausoriu”.

La realitat però ens diu que l’origen de Montsoriu pot tenir diverses procedències que ara passaré a analitzar-vos:

– Mont-sorio (Muntanya de suro): Actualment hi  ha molt suro al turó, i és per això que alguns estudis han deduït que el nom podria venir d’aquí, però en realitat no és possible, ja que en els segles XIII i XIV només hi havia herbes per millorar la defensa i vigilància del castell, i el suro que hi ha avui dia és degut, probablement a l’augment de la indústria tapera als segles XVIII i XIX.

– Mont- so- riu (Muntanya sobre el riu): El Turó està a sobre la riera d’Arbúcies, però els filòlegs consideren que no hi ha prou base lingüística.

– Mont- surice (Mont blanc): Aquest nom és probable que provingui del èuscar, i que zuria vol dir blanca. Aquesta teoria establiria que el nom és preromà, ja que per zones properes al turó es parlava protobasc.

– Montem-sigirici (Muntanya d’en Sigeric): Aquesta teoria és feta per l’estudi toponímic de Joan Coromines. Ja que Montsoriu acaba en iu seria un nom germànic, i l’arrel seria Sigiric, per tant amb diferents evolucions del nom acabaria sent la denominació actual: Montsoriu.

– Mons-siricus (Muntanya de Sirici): És una variant de l’anterior, però en comptes de germànic amb llatí: Sirici va ser un màrtir africà del segle IV que de moment es desconeix la seva relació amb el turó.

– Mont-soliu (Muntanya solitària): Teoria registrada per Joan Coromines. Això es basa en el fet que alguna gent dels voltants del castell l’anomenen Montsoliu.
La veritat és que hi ha moltes teories que giren entorn el nom del castell, però ninguna que sembli prou clarificadora.

Història i llegenda: L’origen de la Guerra dels Remences
Una de les altres històries que s’expliquen entorn aquest castell bé podria haver estat l’origen d’uns fets històrics reals com va ser la Guerra del Remences, una guerra que la pagesia catalana va iniciar al segle XV per reivindicar l’abolició dels Mals Usos, que eren una sèrie de servituds, delmes, i subordinació humiliant dels súbdits cap als seus senyors.

La història en qüestió fa més o menys així:
“Un jove, vassall del senyor del Castell de Montsoriu es va casar amb una bonica minyona del poble, una de les noies més precioses de tota la rodàlia. I per satisfer el vell tribut del vassallatge, celebrades les noces, va portar la seva dona a presentar-la al seu senyor i passar-hi amb ell la nit. Passada la nit, el nuvi va anar a recollir a la seva jove esposa, i els guàrdies del castell el van tractar amb molt males formes dient-li que el seu senyor encara no s’havia llevat i que anés al dia següent. Així fins a tres dies, fins que va arribar el quart i el jove espòs estava disposat a qualsevol cosa per recuperar a la seva esposa. Aquesta vegada en obrir-se la porta del castell, l’esperava el Senyor que li va retornar la dona amb un to molt burlesc i ridiculitzant. El jove espòs cansat de tanta burla, va agafar la seva daga i li va clavar al seu senyor sense que els guàrdies tinguessin temps a reaccionar Mentre que en el castell regnava la confusió, els nuvis varen poder fugir muntanya avall. En arribar al poble, tothom els esperava disposats a sortir al carrer en defensa del jove matrimoni i fins al capdamunt dels abusos del seu Senyor. I diu la llegenda que d’aquell fet en concret succeït fa tant i tant temps en el castell de Montsoriu en va néixer el que es va conèixer com la Guerra de Remences.”

Sobre bruixes: La Reina Guilleuma
“Diuen que la darrera de les Reines del castell de Montsoriu es deia Guilleuma, i en quedar-se vidúa diuen que tan ella com els seus servents van quedar encantats i condemnats a viure en el castell per sempre més convertits en bruixes. Diuen d’elles que sobretot en les nits deixaven anar crits terrorífics que tenien a tot el poble atemoritzat, provocaven grans tempestes i feien malbé tota la collita de les gents de poble i rodalies. Els dissabtes a la nit diuen que sortien a ballar, i que causaven autèntic terror per allà on anaven. Totes elles anaven vestides de blanc. Els habitants de les contrades vana anar a demanar ajuda al Bisbe, que va anar a les runes del castell amb aigua beneïda, creus rosaris i tota l’equipació necessària per aconseguir que les bruixes marxessin d’allà per sempre més. Va aconseguir que marxessin ruixant-les amb aigua beneïda i van anar volant fins al Pic de Morou, i d’allà saltaren al Gorg Negre de Gualba, on es trobaren amb altres éssers malèfics i començaren a fer estralls entre la població. Però aquesta és una altra llegenda…”

Aquesta darrera llegenda és extreta del llibre de Joan Amades Bruixes i Bruixots. Diuen que la llegenda està basada en un personatge històric que va existir en realitat, i que es tractava de Guillema de Montcada (? – 1309), senyora de la baronia de Castellví de Rosanes, de Montcada, Vic, Muntanyola i Vacarisses. Tot i que del que se’n sap, no sembla pas que visqués en el castell de Montsoriu, són diverses les fonts que la relacionen amb aquesta llegenda. Va tenir dos matrimonis, dels quals no en va tenir fills.

En definitiva, són un munt les històries que giren entorn d’un castell que és un dels més importants del gòtic català i dels més ben conservats de les nostres contrades. Apareix en els primers documents històrics l’any 1002, i ja des dels seus orígens ha anat canviant de mans una vegada rere l’altre. Des de l’any 1998 el castell és propietat del consell comarcal de La Selva, i actualment es pot visitar els dies festius i fer-hi visites guiades.

Imatges

Us deixo amb un parell d’imatges del castell de Montsoriu perquè us feu una idea de la seva envergadura, i de la importància històrica que va poder arribar a tenir en el seu moment.

Són moltíssimes les llegendes que s’expliquen entorn del castell de Montsoriu, i és que és un indret com pocs i per això ha generat incomptables llegendes. Només passejar per les seves runes us adonareu del perquè entre aquestes s’expliquen històries de dames, cavallers, d’amor, de bruixes, d’encantades, túnels amagats, bèsties fantàstiques, tresors per descobrir…

De llegendes del castell de Montsoriu, hi ha entorn a diversos temes: sobre l’origen del castell, sobre les guerres, sobre bruixes i encantades, sobre tresors ocults… De totes elles, us en portaré les més significatives.

Sobre l’origen del castell
Diu la llegenda que un dia un general francès anomenat Maüs després d’una batalla, va ser abatut i va fugir entre els boscos, i s’hi va perdre. Va pujar dalt del cim del turó, i hi va encendre una foguera amb l’esperança que algú dels seus el pogués trobar per tal de salvar-li la vida. El seu criat, en veure la foguera s’hi va atensar i el va trobar. És en aquest indret on el general decideix fer construir un castell, el castell de Montsoriu.
Encara avui a Arbúcies es recorda a aquest general, que hi té un carrer al poble amb el seu nom ja des del segle XVIII.

Sobre els moros
Hi ha un parell de llegendes que parlen de l’època de la invasió islàmica a Catalunya, i del setge d’aquests sobre el Castell de Montsoriu, la primera de les històries fa així:
“Una vegada el Rei Moro assetjava el Castell de Montsoriu pensant que el seu senyor i tots els seus servents s’acabarien rendint davant la presència de l’exèrcit islàmic, Així va passar ben bé un mes, fins que el senyor del castell el va convidar a dinar dalt del castell. Entre els plats que li varen servir al Rei Moro hi havia peix fresc de la riera, que era pescat i pujat al castell a través d’un túnel subterrani. El cabdill moro en veure tal prodigi va desisitir el seu atac, i se’n va tornar al seu país.”

L’altra de les llegendes és una mica més cruel i diu així:
“Fa molt de temps, els Moros s’havien fet amos i senyors del castell de Montsoriu, i cada any demanaven una paga a la vila d’Arbúcies. Aquesta paga consistia en l’entrega de la donzella més bonica de totes les del poble. Un any li va tocar a la Pepa, una noia delicada i fina, i que quan el Rei Moro la va veure, va quedar bocabodat de tanta bellesa, i la va voler perpetuar per sempre més tot embalsamant-la. La noia en saber de les intencions del Senyor va arrencar a plorar tot sanglotant una cançó que deia:
-Per què em plores, Pepa -li diu son galant.
-Jo ploro pels meus pares perquè quan
ho sabran en buscaran la Pepa i enlloc
del  món, del món la trobaran.
Tot i els plors de la jove, el Rei Moro va fer realitat el seu caprici, la va embalsamar i la va fer seure sobre un bugader de fang ple de diners, en una mina secreta a prop dels Hostalets”.
Romàntiques: La Dama Roja
Diuen que a la mitjanit de la nit de Sant Joan apareix cada any, a la torre de l’Heura, treu el cap la Dama Roja despentinada i nua portant a la mà dreta una llanterna encesa i a l’esquerra un corn de caça. Fa tres tocs de corn, aleshores li respon amb un sol toc de corn des de l’altra banda del Coll de Castellar el seu amant, un cavaller vestit de negre muntant un cavall de foc. La recull a dalt de tot de la torre, la Dama Roja hi munta i tots dos desapareixen en la foscor de la nit.

Alguns autors relacionen aquesta llegenda amb uns fets reals que varen succeir amb l’atac Felip l’Ardit, , quan el castell fou lloc de refugi de la vescomtessa de Cabrera, de nom Marquesa, i dels seus fills. La vescomtessa esperà en el castell el retorn del seu marit el comte d’Empúries, que havia anat a la guerra contra els francesos per defensar les seves terres empordaneses.

Sobre tresors amagats
Són moltes les llegendes que ens parlen de cambres secretes i de tresors amagats dintre aquest castell. Una de les més conegudes és la que us explicaré a continuació:

“Diu la llegenda que cada any, la Nit de Sant Joan, quan el campanar de Breda toca la primera campanada, la porta del graner del castell de Montsoriu s’obre, no és més que una cambra plena de blat i segó. Però aquell que hi entri, omplí un sac ple de blat i segó, i hi surti abans de la darrera campanada tindrà una gran recompensa. Tot plegat, però no és tan senzill, qui hi entri ho ha de fer sota unes premisses: ha de portar una calavera a la mà, un ciri encès del revés i caminant d’esquenes. Amb el sac ha de córrer fins creuar la riera sense mirar el que hi porta a dintre, si ho aconsegueix, el gra s’haurà convertit en or i plata; però si li pot la curiositat i mira abans d’hora, el segó es convertirà en sorra i el blat en pedres. D’altra banda si no ha pogut sortir del castell abans de la darrera campanada, s’haurà d’esperar fins l’any següent per fer-ho.”

Una altra de les llegendes de tresors amagats ens explica que en una de les coves de Montsoriu hi viuen tres serps que porten un diamant a la boca que només perden de vista quan van a abeurar-se a la font. Aquell que aconsegueixi robar-los les pedres precioses seria ric i feliç per sempre més.

Entorn a les tres serps també s’explica una altra història que diu que dins la seva cova i amaguen tres bugaders que estan plens de monedes encantades, i que aquell que vulgui trencar l’encanteri ha d’anar durant la nit de Sant Joan, a la primera campanada, tot portant pa sucat amb llet per distreure a les serps i aigua beneïda. Qui ho aconsegueixi, aconseguirà el tresor.

Història que ens recorda moltíssim i de manera molt evident a la de les serps de Cabellera que us vaig portar fa unes setmanes.

Sobre els sorolls del bosc
Hi ha una altra llegenda, que aquesta vegada té lloc quan un caçador estava sentint missa al peu de l’ermita de Santa Fe del Montseny acompanyat pels seus gossos de caça. El caçador just en el solemne moment de la consagració, va veure passar una llebre, i el caçador, que marxà corrents a empaitar el pobre animal bosc endins. Com a càstig per aquesta irreverència, ara diuen d’ell que caça eternament a l’interior d’aquests boscos. I que fins i tot algunes vegades es poden sentir els lladrucs dels seus gossos que provenen de l’interior dels boscos del voltant del castell de Montsoriu.

“Hi havia una vegada en un país molt llunyà, un pare que tenia una filla molt tossuda, però molt bonica alhora. Era tan bonica que tenia tres pretendents. Als tres els hi va prometre que s’hi casaria, i tots tres van anar a demanar la seva mà al seu pare.
Mireu si n’era de tossuda que quan el seu pare li va dir quin era el que més li agradava, ella va respondre que tots tres, que s’hi volia casar amb els tres. El pare desesperat, veient que no en trauria res de la seva filla, i incapaç de decantar-se per cap d’ells, ja que tots eren bones persones, treballadors, guapos, joves i benestants; va decidir que els enviaria pel món a buscar un regal extraordinari per la seva filla. Aquell que portés el regal més meravellós, s’hi casaria.
Els tres nois van marxar conformes, i van decidir tornar-se a trobar al cap d’un mes en un hostal ue tots tres coneixien. Cadascú va marxar per la seva banda.
El primer va trobar-se amb un vellet que li va dir si li volia comprar un mirallet. No era un mirallet qualsevol, ja que en ell no s’hi veu qui s’hi mira, sinó que s’hi veu allò que el seu propietari desitja veure. El noi va córrer a provar-lo, i va anar a mirar al mirallet a veure si veia la seva estimada. I sí que la va veure, és per això que finalment es va decidir a comprar-lo.
El segon xicot va passar davant d’una botiga antiga i atrotinada, i el cor li va dir que allà hi trobaria el que estava buscant. Hi va entrar i li van oferir unes pólvores meravelloses que tenien la propietat de ressuscitar morts abans que aquests fossin sepultats. El noi no s’ho creia, però vet aquí que casualitats de la vida, passava per allà un enterrament. Va tirar una mica de pólvora damunt del mort i aquest es va aixecar i va tornar a la vida. El noi convençut, en va comprar una paperina sencera.
El tercer dels pretendents estava passejant per un mercat quan va veure una parada plena de catifes precioses. El noi va preguntar per la més estranya i meravellosa que tinguessin a la botiga, i el propietari li va respondre que en tenia una que tenia la propietat de transportar aquell que s’hi posava al damunt a velocitat gairebé més ràpida que el propi pensament, però que era molt cara. El noi no va tenir inconvenient en pagar tot el que valia convençut que el seu regal seria el millor.
Va arribar el dia en que els pretendents havien quedat a l’hostal per mostrar-se les seves troballes. I el primer va començar a ensenyar-los el mirallet, va convidar a la resta a mirar la seva estimada, però quina va ser la seva gran sorpresa quan en mirar van veure que la seva estimada era morta, i que estava a punt de ser enterrada. El segon va exclamar: “Si jo hi pogués ser ara mateix, la podria salvar amb les meves pólvores! Però trigarem massa en arribar-hi, i quan hi siguem ja l’hauran enterrada.” El tercer va tranquil·litzar als altres dos i els hi va mostrar la seva descoberta, amb la seva catifa arribarien a temps.
En pocs segons els tres eren a casa de la noia. Quan van ser al costat del llit, el que havia comprat les pólvores, les va treure i en va tirar un pessic al front de la noia, i ella al moment es va aixecar més animada i més riallera que mai. Quin alegria van sentir els nois en veure-la.
Tothom deia aleshores que s’havia de casar amb el que havia portat les pólvores, però els altres dos van començar a protestar:
– Si no hagués estat pel meu mirall, encara estaríem a l’hostal ignorant el que estava passant – deia l’un.
– Si no hagués estat per la meva catifa no hauríem arribat a temps – deia l’altre.
– Si no hagués estat per les meves pólvores, la noia estaria morta – deia el darrer.
La noia se’ls mirà a tots tres i va comprendre aleshores les aventures que havien passat, i va mirar al seu pare i va sentenciar:
– Ho veu, pare, com els necessitava a tots tres?”
Aquesta llegenda que us he portat avui és la llegenda de “Els tres pretendents”, una llegenda de tradició oral de les nostres contrades que podem trobar en versions escrites per dos recopiladors. Per una banda Joan Amades inclou aquesta història sota el mateix títol en dos dels seus llibres: Les cent millors rondalles catalanes (1948) i  Folklore de Catalunya: Rondallística (Rondalles-Tradicions-Llegendes), la número 103 (1950). Per altra banda Pau Bertran i Bros va recollir aquesta mateixa història en el seu llibre Rondallari català l’any 1989.

Doncs bé, un cop explicat això us puc dir que aquesta rondalla té un format que resulta força familiar, i que la podríem incloure dins de la famosa classificació rondallística dins de la tipologia ATU 654, i ATU 653A.

Dintre de la tipologia 653A trobem una història que segur que us sona i és molt més famosa que la que us he portat avui, es tracta del Lladre de Bagdad. El Lladre de Bagdad és una de les històries que podem trobar dins de les 1001 Nits, la qual es va fer molt famosa arrel de diferents adaptacions cinematogràfiques que es van fer d’ella. La història en qüestió ens narra com un lladre anomenat Ahmed s’enamora d ela princesa. La princesa té molts pretendents, entre ells el príncep Ahmed, que tot i ser l’escollit, acaba sent descobert i sent desterrat. La noia promet que es casarà amb qui li porti el regal més meravellós de tots. Ahmed emprèn un llarg viatge, mentre que el pretendent Mongol aprofitarà per enverinar a la princesa (que aconsegueix salvar la vida) i apoderar-se de la ciutat. El príncep Ahmed vens l’exèrcit xinès, reinstaura al Califa al poder, i munta la princesa a la seva catifa màgica i se’n van volant.

Com haureu pogut comprovar amb el resum de EL lladre de Bagdad, mostra molts paral·lelismes en la versió que Disney va fer d’Aladí, i és que Disney va agafar dues històries: Aladí i la llàntia màgica i el Lladre de Bagdad, en va fer un poti-poti i en va crear una de sola, fet que fa que els nens sovint puguin confondre una història amb l’altra.

Per altra banda, dintre de la tipologia ATU 654 podem trobar un conte recollit pels famosíssims germans Grimm que es diu “Els tres germans” i fa més o menys així:

“Hi havia un pare força gran i a punt de morir que tenia tres fills, tres fills i una sola casa que repartir entre els tres quan fos mort. El pare però no volia que la venguessin i repartissin els diners, ja que la casa havia estat de la seva família durant molt i molt temps. És per això que va decidir que demanaria als seus tres fills que durant un temps aprenguessin un ofici, i que aquell que aconseguís demostrar que era el millor en aquella feina, la casa seria per ell.
El primer va marxar a aprendre l’ofici de barber, el segon de ferrer i el tercer va decidir convertir-se en un mestre d’esgrima.
Un cop passat el temps, els tres van tornar a casa a demostrar al seu pare les seves qualitats.
Primer va ser el torn del barber, que va veure passar per allà una llebre a tota velocitat, i sense parar-la, la va afaitar sense tallar-li ni un pèl de més, ni un sol dels seus bigotis. El pare va quedar molt sorprès per aquella habilitat.
El segon, el ferrer havia de demostrar la seva vàlua, i just en aquell moment passava un noble cavalcant amb el seu cavall a tota velocitat, i el ferrer li va canviar les quatre ferradures sense ni aturar-lo. “Fantàstic!”, va exclamar el pare.
El tercer havia de demostrar les seves habilitats en l’art de l’esgrima, i vet aquí que va tenir la sort que va començar a ploure, primer poquet i després a bots i barrals, i el noi, movent el seu floret, va aconseguir parar totes i cadascuna de les gotes que havien de caure damunt del cap del seu pare, fent que aquest es quedés totalment sec. Va ser tan fascinant aquella habilitat pel seu pare, que finalment es va decidir que seria per aquest darrer la casa.
De totes maneres, com els tres germans es portaven molt bé, van decidir que viurien junts en la mateixa casa i feliços fins al final dels seus dies.”

Com heu pogut comprovar, tant una història com l’altre tenen elements de la història de Els tres pretendents que us he portat avui, per una banda la del lladre de Bagdad, la idea dels diferents pretendents i de portar-li un regal màgic i meravellós, i per altra banda, de la dels Tres germans que són tres els que han de portar aquell regal especial, en aquest cas, es tracta d’una habilitat.

Sigui com sigui, la història de Els tres pretendents és una història ben catalana, però amb clares influències d’històries d’arreu del món, ja siguin aràbigues com la del Lladre de Bagdad, o Europees com la de Els tres germans.

Són moltes les històries que s’expliquen entorn les serps de cabellera, algunes d’elles sorprenents, algunes d’un indret en concret, altres d’aquí i d’allà, però sigui com sigui totes amb alguns elements en comú, el principal és l’aparició d’aquestes serps. Les serps de cabellera són animals força vells que posseeixen una llarga cabellera i una pedra o brillant que poden portar al front, enredat entre els cabells o a la boca. D’elles diuen que només es desprenen del robí per beure, i que allò que més els agrada és la llet, per la qual perden l’oremus i arriben a descuidar el seu preuat brillant. Diuen que si algú és capaç d’agafar-lo serà ric i feliç per a tota la vida. I entorn d’això, del fet de prendre-li el diamant, el robí o el brillant a la serp, són moltes les històries que s’expliquen i ho fan a indrets ben diferents.

Comencem amb la primera de les històries doncs:
“Explica la llegenda que la serpent de Manlleu era una serp que viva en el bosc de la Devesa, ben a prop del riu. La serp lluia no només una llarga cabellera sinó un diamant de dimensions considerables al mig de la cabellera. Sempre que anava al riu a beure aigua se la treia, no se sap ben bé com, i la deixava en un lloc concret per tal de recollir-la després. Un noi que volia aconseguir el diamant, observà atentament les costums de la serp i aprofità un dia que la serp bevia al riu per prendre-li. La serp, evidentment, se n’adonà i el jove manlleuenc va haver de fugir cames ajudeu-me. Va agafar el seu cavall, i perseguit per la serp va entrar a refugiar-se en una de les cases del poble. Va tancar la porta i la serp en un principi no podia entrar, però frisosa per recuperar el seu diamant va copejar amb tanta força la porta que la va fer cedir i la va poder obrir. El jove noi va tenir temps d’amagar el diamant a l’interior d’un morter de cuina posat del revés, i la serp que en seguida va detectar que es trobava allà, s’hi va enrotllar i va començar a estrènyer ben fort per intentar trencar el morter i recuperar el que hi havia al seu interior. I va prémer i prémer tant el morter que aquest no va cedir i la serp va acabar morint de l’esforç.”

Aquesta llegenda de Manlleu és una de les més importants del municipi i és per això que durant la festa Major, concretament el 14 d’Agost es celebra la festa de la serpent, on es fa un sopar davant de la Devesa i es menja entre d’altre coses el pa de serpent, que és un pa amb forma de serp. Després es representa la llegenda i es duu a terme un espectacle de llums i foc. Cal dir que fins i tot d’aquesta serp de Manlleu hi ha una cançó d’allò més antiga i que Marià Aguiló va recuperar en època de la Renaixença en el seu llibre: “Cançoner popular de Catalunya”

La segona de les històries la podem ubicar a Torelló i diu així:
“Segons diuen, entre les esquerdes de les roques dels Comuns, sota el Puig de les Tres Creus, a la vora del riu Ter, hi viva una serp molt gran. Però no era una serp qualsevol, lluia una cabellera argentada, i al mig del front un diamant enorme. La serp, al igual que en la llegenda anterior, no es separava mai de la seva pedra preciosa, només quan volia banyar-se al riu i tenia por que aquesta li caigués. És per aquets motiu que la deixava damunt d’una pedra però mai li treia l’ull de sobre. Era el somni de qualsevol del poble robar-li la pedra a la serp. Més d’un home ho va intentar, i tota varen haver d’acabar fugint cames ajudeu-me.
Un bon dia, sense explicació ni motiu, la serp va desaparèixer i la gent assegura que cada vegada que bufen aires de tempesta, entre les bardisses dels Comuns, encara es pot sentir el soroll de la cua de la serp passejant-se entre els matolls.”

Una tercera història similar, que també té per protagonista una serp de Cabellera, és una mica més extensa, la podem trobar en el llibre Contes Catalans Retrobats de l’Editorial Farell:
“Ens narra la història d’en Fortià que treballava a la torneria del seu avi fent petits estris de fusta. Vivia en un poble, un poble d’on tothom coneixia l’existència d’una misteriosa serp amb una immensa cabellera d’argent i un robí al front.
Doncs bé, tornem a parlar del jove noi per dir-vos que estava bojament enamorat de la filla del batlle la Roseta, una noia presumptuosa i creguda que només pensava en tenir boniques joies i ostentar bonics vestits. La noia tenia molts pretendents i el que menys li interessava era en Fortià, ja que era el més pobre de tots i per festejar-la li regalava objectes de fusta que feia ell mateix durant hores i hores.
La noia el rebutjava dient-li que no era ric i que mai no ho seria, però el noi no es donava per vençut. Tan era així que va decidir que aniria a buscar el robí de la serp de la cabellera. L’avi en sentir les intencions del seu nét li va explicar que els més valents ja ho havien intentat i que ningú ho havia aconseguit, i que la serp perseguia a aquells que intentaven prendre-li el robí, cargolant-s’hi i prement-los fins a matar-los per després engolir-los tots sencers. Fins i tot un segador una vegada va intentar partir a la serp en dos amb la seva falç esmolada, i la serp va emetre un xiulet tan esfereïdor que es va sentir més enllà de les muntanyes i que va matar de por al segador.
L’avi també li explica al seu nét que quan una serp viu més de set anys i set dies ja no podrà morir-se. Però que la seva única opció era la llet, i és que aquests llefiscosos animals tenen una fixació peculiar per aquest producte.
En Fortià sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar un bol ple de llet i es va encaminar cap al riu on sabia que podria trobar al serp, i espera que esperaràs la serp no va arribar a sortir.
I és que en Fortià no havia acabat d’escoltar el que li volia explicar el seu avi, les serps no surten del seu cau fins el mes de maig, que comença a fer calor i el sol escalfa les roques, i encara estaven a l’abril. És per això que en Fortià va haver d’esperar un mes per acostar-s’hi de nou al cau de la serp.
Arribat el maig, en Fortià agafa la llet i un bastó fet amb fusta d’alzina que li va donar el seu avi, i que potser podria necessitar. Va anar cap al riu, i va esperar pacient amagat, quan la serp es va treure el robí per veure una mica d’aigua del riu, en Fortià la va agafar, i quan la serp es va aixecar per atacar-lo, va deixar el bol de llet al terra i la serp es va distreure amb l’oloreta que feia. I en Fortià no va parar de córrer fins que va arribar al taller del seu avi amb el robí a les mans.
Va anar corrents a portar-li a la Roseta, i aquesta en seguida va canviar d’actitud envers en Fortià i amb ell s’hi volia casar, però el noi es va adonar que allò no el faria mai feliç ja que la noia només el volia per la joia que tenia entre les mans, així que li va contestar a la jove que ara era ell qui no s’hi volia casar, i va girar cua amb una idea fixe al cap.
La Roseta el va seguir, i el noi s’apropa al riu, va tirar el robí a dins i la serp el va recollir d’una revolada. La Roseta espantada i enfangada fins al capdamunt, va tornar a casa cames ajudeu-me.
Des d’aleshores ja mai més ningú no ha tornat a veure la serp de cabellera, però diuen que en dies de tempesta encara es pot sentir entre les bardisses els sons com d’uns cascavells.”

Aquesta tercera història neix de diverses fonts que ens permeten ubicar diferents llegendes de serps d’aquesta mena al Pirineu, a la Plana de Vic, a la Garrotxa i en terres valencianes. Històries totes elles protagonitzades per aquestes serps temibles i misterioses.

“Diu la llegenda que en temps molt remots vivien a les Estunes uns éssers fantàstics, gairebé impalpables, invisibles, eteris i màgics, però personificats en la forma de dones d’extremada bellesa. Diuen que tenien el seu palau en el pintoresc paratge de les Tunes o Estunes.
De dia vivien amagades entre les parets dels seus palaus, llunys de mirades tafaneres de simples mortals, i per a que ningú no hi pogués accedir, se n’asseguraven teixint unes teranyines de fils invisible a cadascuna de les possibles entrades al seu palau evitant així l’entrada a curiosos i atrevits. Només hi podien entrar aquells mortals que desitgessin no tornar mai més al seu món i es quedarien així per sempre entre les roques d’aquell palau màgic de les Estunes.
De nit, però, tot plegat era ben diferent, quan el gall ja havia assenyalat la mitja nit, les goges sortien a esbargir-se, ballaven i es miraven i pentinaven a través del reflex de les aigües de l’estany mentre cantaven amb les seves encisadores veus. En els seus palaus encantats celebraven sumptuosos àpats i convits, i els mortals se n’adonaven per la claror que sortia d’entre les esquerdes de les roques, així com pel xivarri i cridòria que organitzaven, el so de les copes fetes amb el cristall més fi i delicat del món i el so dels instruments que tocaven.
D’elles també s’explica que si algun mortal se les troba quan s’estan banyant o pentinant a l’estany quedarà engojat, és a dir, encisat, embadalit, encantat, de manera que es quedarà uns dies o fins i tot setmanes sense poder moure’s ni dir res. De fet diuen que el darrer banyolí que va quedar engojat va ser trobat a prop de les Estunes dos dies després de desaparèixer de casa seva. Amb la mirada perduda, garratibat, i l’únic que era capaç de dir era: deixeu-m’hi tornar, jo me’n vull anar.”

Aquesta llegenda rep el nom de La llegenda de les fades de les Tunes o de les Estunes recollida per Pere Alsias i reproduïda per Joan Vidal, una llegenda que el que fa bàsicament és descriure l’extremada bellesa d’aquests éssers i la seva manera de viure a les Estunes. També Joan Amades pren constància de l’existència de les Goges de les Estunes en les seves publicacions.

Una altra rondalla en la que intervenen les goges de les Estunes és una que recull Mossèn Constants i que diu així:

“Vet aquí que una vegada una velleta de Banyoles, tot tornant de recollir llenya al bosc se li va fer de nit, i sense voler quan tot just passava al costat de l’estany va veure a les goges capbussar-s’hi. El pitjor però va ser que les goges la varen descobrir i li van dir que sort n’havia tingut de ser vella i de no tenir malícia ni intenció d’espiar-les. Així que la deixarien marxar però no sense abans rentar-los un munt de roba.
Eren vels finíssims, roba de la més delicada seda i la pobre velleta els va rentar amb tota la cura que va poder i els va estendre sobre els joncs. Havien quedat perfectes, tant fou així que la reina de les goges es va decidir a fer-li un regal.
Li va manar que tanqués els ulls i que parés la falda, la hi va omplir i la va plegar com un farcell, i li va dir a la velleta que sobretot no obrís la faldilla per veure el que hi havia dins fins que no arribés a casa.
Pel camí a la velleta li van entrar ganes de veure el que portava, però va tenir la força de voluntat suficients per estar-s’hi i evitar mirar el que portava fins que no va ser a casa i quan va arribar… Quina meravella! Quina alegria! Es tractaven de monedes d’or i plata. Amb allò podria viure tranquil·la la resta dels seus dies…
Però vet aquí que una veïna cobdiciosa i envejosa, en veure la resplendor per les escletxes de la porta, va anar-la a veure i li va preguntar d’on havia tret tots aquells diners. La velleta, que era de bona pasta, li va acabar explicant. I l’endemà a la nit la veïna va fer camí cap a les Estunes per veure a les goges. Li va passar el mateix que a la velleta, però com era impacient i cobdiciosa, no se’n va poder estar i va obrir la falda a mig camí. Quin desencís i quina sorpresa quan en comptes de monedes el que hi va trobar a les seves faldilles no era més que un grapat de segó per donar-li de menjar a les gallines.
Enrabiada i plena d’ira, va llençar el segó pel terra i va marxar cap a casa empipada com una mula i en arribar a casa, va poder veure sorpresa com algunes de les volves de segó que li havien quedat enganxades a la faldilla brillaven com si fossin d’or. Corre que correràs va refer el camí per intentar recollir el segó que havia llençat al mig del bosc, però el vent ja se l’havia emportat.”

Fins i tot Verdaguer en les notes d’un dels fragments del seu poema el Canigó diu que “Les Estunes són un gran banc de roca trossejat per algun terratrèmol, dels quals enormes esquerdes la tradició n’ha fetes palau de les aloges”.

Aquesta llegenda conté alguns elements molt característics d’altres llegendes que de ben segur ja heu llegit, el fet de no mirar l’objecte o tresor que t’ha entregat un ésser màgic ja que sinó deixarà de tenir valor és un element recorrent en moltes faules i llegendes de tradició oral a Europa. En aquesta llegenda es premia l’honradesa i l’honestedat pel damunt de la cobdícia i l’egoisme fet també molt característic en moltes altres llegendes. És per tant aquesta història una unió d’elements característics d’altres històries però ambientada en l’indret que avui ens ocupa a les Estunes de Porqueres.

Ara però passaré a explicar-vos que són les Tunes o Estunes, el perquè de la presència de goges en aquest indret i on està ubicat geogràficament.

El Bosc de les Estunes es troba a la localitat de Porqueres i és un indret de gran interès natural i geològic. Per fer-vos un resum, l’element més característic d’aquest petit espai és la pedra travertí. Aquestes roques són efecte de terratrèmols prehistòrics, i s’han obert en escletxes immenses que formen coves i passadissos, alguns d’ells amb més de 30 metres de llarg. La vegetació és molt espessa, feta d’alzines i roures centenaris. És un bosc que ens mostra com eren abans de ser desforestats  per fer carbó i terres de conreu els boscos que ocupaven Catalunya.

És tot aquest entorn privilegiat el que li dóna aquest bosc el caire màgic que pels habitants de la zona ha tingut sempre, sempre han cregut que és un bosc habitat per les fades o goges i que en aquests grans passadissos oberts entre les roques s’hi poden trobar els seus palaus.

Imatges
I per acabar, us deixo amb algunes imatges del Bosc de les Estunes perquè us feu una idea del perquè aquest paratge és tan misteriós, màgic i especial.

“Hi havia una època molt remota en que Igualada encara no existia, totes les terres que ara ocupen Igualada estaven cobertes per un gran estany, un estany que conformava la unió de la muntanya del Castell de Claramunt i la muntanya dels Tres Mollons, a l’Antiga Conca d’Òdena. L’estany en qüestió donava lloc a l’indret Aqualata, paraula d’origen llatí que volia dir aigua ampla.
Doncs bé, prop de l’estany i havia una masia, al capdamunt del turó d’Òdena, una masia que tenia una gran quantitat de terres i de boscos; però que també tenia un amo d’allò més malcarat i desagradable. No s’avenia amb ningú, i fins i tot quan es va quedar vidu, els fills li marxaren de casa. Tant grans eren les seves terres i tanta la feina que donava la masia, que bé havia de tenir gent a sou que l’ajudés a traginar amb tot plegat, però és que els nois que llogava al seu servei no li duraven gens, no suportaven els seus crits ni la seva manera de fer. Tot li sortia al revés, les collites se li feien malbé, la fruita se li passava en els arbres, res no semblava funcionar-li gaire… Tant era així que maleïa una vegada i altra la seva dissort.
Un dia de desesperació i perquè ja no sabia què fer, va jurar que vendria la seva ànima al diable si aquest l’ajudava. En pronunciar aquestes paraules se li aparegué el propi dimoni sota l’aparença d’un jornaler que li va garantir que només amb ell podria fer tota la feina que la masia i els seus camps necessitaven, amb només una condició: que mentre tingués feina que manar-li seria el seu servent, però que si mai no tenia res a fer-li fer el diable li prendria l’ànima per sempre més.
L’amo al principi va tenir-ho d’allò més fàcil per manar-li coses a fer al propi diable, i és que a la masia, als camps i als boscos hi havia tanta feina que tot semblava d’allò més senzill; el problema és que el jornaler treia la feina amb una velocitat sorprenent i el amo de la masia ja començava a penedir-se i estar espantat per allò d’haver promès la seva ànima al diable si no tenia més feina que oferir-li al jornaler.
Quan va arribar el moment en que el pagès ja no tenia res a manar, va decidir demanar-li al diable una feina gairebé impossible, molt difícil i complicada, a veure si amb una mica de sort no se’n sortia i es passava tota la vida intentant-ho. Li va demanar que dessequés l’estany que cobria aquella part de la comarca, per fer-ho el diable va anar excavant traient grans pedres, formant un terrabastall terrible i una gran tremolor que es va notar des de totes les comarques del voltant. Tot plegat va donar lloc a la formació de la muntanya dels Tres Mollons, va assecar l’estany, i diuen que és així com es va acabar formant el riu Anoia.
I el pagès en observar tot plegat va arrencar a córrer bosc endins amb el Banyeta darrera seu perseguint-lo per tal d’arrencar-li la seva ànima. I diuen que ja mai més ningú va tornar a veure a l’amo d’aquelles terres. Tot i que hi ha qui assegura que en les nits de tempesta encara es pot sentir el pagès com crida mentre el diable el persegueix perquè li doni la seva ànima.
I segons expliquen, diuen que també és per això que l’escut de la ciutat té pintades unes aigües a la part inferior en record de quan el lloc era un estany.”

Aquesta llegenda que us he portat avui és la Llegenda d’Aqualata, una llegenda que explica el perquè del nom de la ciutat d’Igualada i de com aquesta va néixer. Aquesta història és una llegenda de tradició oral, que s’ha transmès entre els igualadins de generació en generació fins arribar als nostres dies.

Parlant de la llegenda, anem a explicar algunes peculiaritats d’aquesta que la fa diferent a les de la resta d’històries on apareix el Diable. Per tots és conegut la tradició amb la que compta Catalunya de llegendes on apareix el propi Diable, començant per les tantes històries que hi ha al voltant de les nostres contrades sobre els diferents Pont del Diable, passant per les històries d’enfrontament del Diable a Déu o algun ésser especialment bondadós, i acabant per històries com la del Cavall Bernat. Totes elles tenen la mateixa peculiaritat i és que el Diable acaba perdent, ja sigui per intervenció divina o per l’astúcia del personatge amb qui s’enfronta; però en aquest cas resulta força evident que qui perd al final és el pagès cobdiciós, malcarat i mala persona que acaba pagant per tot allò que ha fet malament i per tots aquells als que no ha tractat com hauria.

Un altre dels aspectes a analitzar d’aquesta llegenda és que té un punt en que es barreja amb unes històries d’un follets que ja us he portat en d’altres ocasions: els minairons i els fameliars. Ja que tant un com els altres, com el diable que avui protagonitza la nostra història, són éssers capaços de fer coses dolentes si no els ocupés el temps amb feines a fer, amb la diferència que el resultat de la història d’avui és una mica més cruel.

Per acabar l’anàlisi de la llegenda, l’única finalitat d’aquesta és la d’explicar el perquè del nom d’Aqualata o Igualada i d’on prové en realitat, i en conseqüència es va acabar creant aquesta llegenda a partir de moltes d’altres que conformen el nostre panorama folklorístic.

Però anem més enllà i fem un anàlisi històric de tot plegat, el nom d’Aqualata es va interpretar de manera incorrecta com a aigua ample, quan en realitat una interpretació més acurada seria la de “on el riu s’eixampla” i per tant aquesta nova interpretació de les paraules llatines desmuntarien la teoria sobre el que en realitat hi havia allà on es troba Igualada fos un gran estany, o simplement un tros on el riu Anoia es feia més ample.

Igualada o Aqualata com es deia en un inici té el seu origen com a cruïlla de camins: un de militar des de Manresa, a través d’Òdena i Montbui, fins als castells més llunyans del camp de Tarragona, i el camí ral que comunica Barcelona amb Lleida, Aragó i Castella. La seva posició enmig de la conca d’Òdena esdevé un lloc de trobada per a la pagesia i afavoreix l’intercanvi de mercaderies.

Igualada neix com a nucli urbà en el segle X amb l’edificació d’una capella l’any 1003 al costat d’una “mota” o “força”, fortificació de defensa menor. La capella consta com a parròquia l’any 1059.

Al segle XIV Igualada rep el títol de Carrer de Barcelona, quedant així sota la tutela de la ciutat. La vila va creixent, al segle XIV i XV es construeixen dues muralles, fins que al segle XVIII, la vila ja s’allarga cap a Soldevila i Capdevila, seguint el camí Ral.

El ritme de creixement va ser força contingut, fins al segle XIX i XX, hi ha un moment de gran industrialització i expansió econòmica on Igualada té un paper fonamental esdevenint líder  en les indústries de teixits a Catalunya i també en àmbit peninsular.

Imatges
Us deixo primer una portada d’un llibre publicat l’any 1983 que fa un estudi sobre la llegenda que us he portat avui i les diferents versions de tradició oral recollides per l’autor.

I per acabar us deixo amb la portada d’una cantata organitzada per diferents escoles de la comarca que tenia com a protagonistes els alumnes de Segon de Primària i que explica la llegenda que ens ha ocupat avui.