Elefant Trompeta

Avui mateix, 30 de Juny a les 19:30 de la tarda, tindrà lloc a la Llibreria Bertrand (Rambla de Catalunya 37, Barcelona) la presentació i exposició d’originals del llibre Una flor de recanvi per la mare, de Rebeka Elizegi. Amb la presència de l’autora, l’editora i Eva Juan Linares, Dra en Psicologia de la Salut. I és que aquest llibre té una temàtica molt especial, com un nen afronta la malaltia de la seva mare i li ofereix la seva ajuda per sortir-se’n.

Us deixo amb la resta de la informació, així que ja ho sabeu:

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

Sota aquest fantàstic títol s’amaga un vídeo del que se n’ha parlat moltíssim aquests darrers dies, es tracta de “L’equip petit”, un equip de futbol de nens del Margatània. Un equip que mai ha aconseguit marcar un gol, però que tenen totes les ganes, il·lusió i companyerisme del món. Un equip que sap que no són bons, que tots els rivals són més grans, més forts i millors que ells… però segurament un equip que és l’enveja de molts. Només cal veure’ls una mica per entendre que ells són l’esperit de la infància i del futbol, que si alguna cosa saben és perdre. Però que estic convençuda que quan ho facin, també sabran guanyar. Si jo en fos l’entrenador o un dels pares d’aquests marrecs n’estaria orgullós, i és que per ells lo important no és participar, ni perdre ni guanyar, és passa-s’ho bé.

Estic tan fascinada amb aquest vídeo i em sembla tan emocionant, que tot i que sé que la majoria de vosaltres ja l’haureu vist, era inevitable per un article parlant-vos-en. I és que quan s’uneixen infància i futbol, el resultat sempre hauria de ser equips com aquests. Un equip futbolísticament tan petit, però tan gran per dins…

“L’Illa de Mallorca sempre ha estat una illa assetjada pels pirates i barbers al llarg dels seus temps, i és d’un d’aquests intents d’invasió que neix la historia que avui ens ocupa. Era l’any 1740 i Mallorca sofria constants invasions de pirates. Un bon dia un vaixell corsari invaí les terres de Son Fortesa i van prendre com a presoner l’amo d’aquestes. El fill en veure al seu pare empresonat va mobilitzar a les bones gents del seu poble que no van dubtar ni un segon en armar-se de valor i combatre els pirates. En un lluita aferrissada, aconseguiren alliberar a l’amo de Son Fortesa i fer fugir els pirates en el seu vaixell.
Però heus aquí que un dels pirates quedà malferit entre els matolls i els arbres, resulta que s’havia trencat una cama, i arrossegant-se es va amagar en una cova propera a la platja, pensant que així els seus companys el podrien venir a rescatar. La cova servia de refugi per a cabres i ovelles que pasturaven per la zona, i s’alimentava de la llet d’aquestes per anar-se refent mica en mica. Quan ja va estar una mica recuperat, passats uns dies, va acostar-se fins la platja, on va descobrir que el seu vaixell l’havia abandonat, i que el que eren els seus companys l’havien pres per mort o per presoner de l’illa. La tristesa per la decepció de sentir-se abandonat, i la debilitat a causa de la seva ferida, el van portar a perdre el coneixement allà mateix. Fou aleshores quan uns pescadors en veure’l, el van recollir i el van portar a Son Fortesa. Allà el van guarir i alimentar bé, i va ser aleshores quan es va decidir a ser honest amb la gent d’aquelles terres que ell uns dies enrere havia intentat assaltar. Els va explicar que era un pirata, que havia caigut ferit i havia estat abandonat pels seus propis companys.
Mica en mica, la decepció inicial es va anar convertint en odi cap als que havien estat els seus companys. Fou aleshores quan es va decidir a oferir sincerament els seus serveis a l’amo d’aquelles terres. En seguida es va convertir en un dels millors treballadors de Son Fortesa i es va guanyar el respecte de tothom. Es va convertir a la fe cristina i fins i tot es va casar i va tenir fills. Va defensar aquelles terres que en un inici havia intentat envair, i va acabar morint al cap d’uns anys de les ferides provocades per un atac corsari.
I és per això, que en honor a aquest valent pirata, la cova en la que es va refugiar és coneguda encara avui com la Cova del Pirata.”

Aquesta llegenda és una llegenda mallorquina del segle XVIII que encara avui s’explica a la canalla per tal de que aquests entenguin i coneguin bé el perquè del nom d’aquesta antiga cova. Una cova de formació molt antiga, fet que s’observa en les seves estalactites i estalagmites.
Llegenda però de la que s’explica una altra versió una mica menys estesa, en aquesta versió, el pirata ferit és finalment recollit pels seus companys, tornant així a exercir de corsari.

El fet de que aquesta cova rebi aquest nom és un reflex històric de l’assalt viscut per aquesta illa durant molt i molt temps, i la seva preocupació per aquest fet, sobretot a la costa del sud-est. Una costa molt assetjada pel fet de que les seves cales i coves suposaven el desembarcament segur de les embarcacions i els hi facilitaven la fugida en cas de derrota.

La Cova del Pirata en el seu dia va ser molt explotada i malmesa turísticament, amb passadissos i escaletes no gaire integrats en l’espai natural format per la pròpia cova.
Actualment les escaletes i caminets semblen molt més integrats i respectuosos amb l’entorn, i juntament amb les coves del Drac i les d’Artà són les coves més boniques de tot Mallorca.
Vigileu quan hi aneu, no fos cas que us ho trobeu un pirata amagat

Imatges
Fa molta ràbia que de totes aquestes boniques històries i llegendes populars de les Balears o de Catalunya no se’n facin contes, i és que podrien sortir-ne de molt bonics, se’ns dubte; però com de moment, això no és així, us porto algunes fotografies de la Cova del Pirata.

CU-CÚ CANTABA LA RANA Y MUCHAS MÁS CANCIONES PARA JUGAR, VVAA, Editorial Imaginarium –> Fa una setmana us vaig portar el cançoner de tela en català amb el seu Cd amb les cançons més populars infantils en català, i aquesta setmana us porto el mateix producte en català. Són molt bons productes i és per això que val la pena mirar-se’ls, escoltar-los i tenir-los en una raconet molt especial de l’habitació dels vostres menuts. En aquest recull apareixen caçons com: Cinco lobitos, En el fondo del mar… Un total de 15 cançons i 12 titelles per interactuar i passar-ho bé amb els més petits.

Avui us porto una marca de joguines que vaig descobrir l’altre dia a Eurekakids i em va encantar, no tenen web pròpia, però la marca és preciosa, es diuen Funky Garden. Són unes joguines tovetes i coloristes per a nadons d’activitats. Joguines de tocar, estirar, fer sonar… Us deixo les imatges, a veure si us agraden.

La por és un sentiment molt característic de l’ésser humà, tots tenim pors, n’hem tingut alguna vegada. La por es pot donar en moltes ocasions, i en moltes circumstàncies diferents. Però en certa manera la por, també ens fa estar vius, i és que no hi ha ningú en aquest mon que no tingui por de res, sempre hi ha una petita por, per minúscula que sembli.

Avui us vull portar dos bonics contes que ens parlen de la por en certa manera.

LA CALLE DEL FANTASMA, Enric González, Il·l. Riki Blanco, Editorial A Buen paso –> Hi ha un carrer com aquest a cada ciutat del món,  i és que arreu trobaràs el carrer del fantasma. Es tracta d’un carrer en el que hi viu un  fantasma, però no un d’aquests que fa por. Es tracta d’un fantasma que concedeix desitjos, però que a canvi et pot demanar alguna cosa. Cal anar amb compte amb els tractes que facis amb aquest fantasma, que potser tot se’t pot acabar girant en contra.

Més o menys això és el que li passa al protagonista d’aquesta aventura, que juntament amb el seu amic, viuran tota mena de peripècies.

Aquest conte, pensat per a nens més grandets que als que normalment van destinats els contes que us porto, narra una fantàstica història amb unes il·lustracions excel·lents. I és que en Riki Blanco té un estil que, particularment, em crida molt l’atenció.

EL ABRIGO DE PUPA, Elena Ferrándiz, Editorial Thule –> La Pupa es protegeix del món i de totes les pors que la rodegen amb el seu abric, un abric que dia rere dia es va engreixant i fent-se més gran, i es va omplint de noves pors. Un abric que dia rere dia pesa més i més, un abric que impedeix a la Pupa ser com realment és i ser feliç. Podrà desfer-se’n finalment del seu abric de pors?

Una història molt metafòrica i poètica sobre les pors interiors que ens van acompanyant durant tota una vida, pors de les que fins i tot, algunes vegades, no som capaços de desfer-nos-en.

Avui us presento una altra il·lustradora a la que he entrevistat pel meu bloc, es tracta de la Blanca Bk. Una il·lustradora de Saragossa que es dedica professionalment a la il·lustració des de 2007, tot i que uns quants anys enrere ja havia guanyat algun premi en el sector. Però resulta complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració, i que et donin la oportunitat de poder viure del que t’agrada. El seu estil és dolç i senzill, però sobretot molt colorista i alegre. N’estic convençuda que us agradarà conèixer-la.

– De petita ja t’agradava dibuixar? ¿Se’t donava bé?
Según mi familia siempre me gustaba quedarme absorta horas y horas con papeles y plastidecors en mi cuarto. Lo que yo recuerdo es la cantidad de dibujos que hacía imitando los libros ilustrados de Perrault y Andersen que me regalaban por mi cumpleaños o navidad.

– Quant de temps fa que et dediques al món de la il·lustració infantil?
Profesionalmente desde 2007. Aunque en 1998 gané mi primer premio y monté mi primera exposición pero luego por avatares de la vida, hasta después de casi 10 años no pude dedicarme a ello en cuerpo y alma.

– És molt difícil fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?
Si, como en toda profesión. Un ilustrador puede tener talento o no, pero sobre todo se hace. Trabaja muchas horas al día y da lo mejor de sí mismo. Si eres uno de los grandes, por supuesto que tendrás un hueco. Si eres un ilustrador anónimo y trabajador dependerás de tu constancia y sobre todo de la suerte.

– Com vas decidir que volies ser il·lustradora?
Era algo que llevaba dentro desde muy pequeñita. Pero siempre lo había visto como un hobbie. Nunca como una profesión. La verdad es que pese a que llevo ya más de 4 años en esto, ha sido realmente hace poco, como cosa de un año o dos que ya sé que quiero ser ilustradora profesional.

– Ser il·lustrador és …
Fantástico. No hay nada mejor en esta vida que tener un sueño y lograrlo. Si tienes claro lo que quieres ser y poder vivir de ello es la mayor recompensa del mundo, seas ilustrador, escritor, médico, o abogado. Por supuesto, nada se consigue sin esfuerzo, mucha constancia y mucha suerte. Son claves.

– Si haguessis de definir el teu estil diries que és …
Dulce, sencillo y sobre todo muy colorista y alegre.

– Si no fossis il·lustradora series …
Pastelera. Sin duda. Me encanta la cocina. De hecho es mi hobbie ahora que la ilustración es mi profesión. Me encanta cocinar y si a eso le sumas mi gran adicción al chocolate y los dulces, la respuesta es clara, jajaja.

– De quin dels teus treballs et sents més orgullosa? Per què?
Para mi es todo un orgullo el que tantas editoriales me hayan dado una oportunidad.
Cuando creo ilustraciones y proyectos doy lo mejor de mi  misma y disfruto mucho creándolos. Luego cuando están publicados y los tengo en la mano soy muy exigente y pienso…no sé si este ha dado la talla. Es inevitable. Siempre te exiges mucho y es inevitable compararte con los otros ilustradores.
Sin duda, estoy muy orgullosa de mis dos libros con la editorial Pintar-Pintar, (“Sol, nena y pitin” y “El misterio de Julia”) y  de “Un tren de cine” publicado por San Pablo.

– I el projecte que més difícil t’ha resultat  ha estat …
“Un tren de cine” con la editorial San Pablo por la temática del libro. Nunca había dibujado una máquina de tren y resultó toda una experiencia y un reto para mí. Me ayudó mucho mi hijo Jorge. Sin duda mereció la pena porque el libro ha quedado fenomenal.

– Un il·lustrador neix o es fa amb la pràctica i els estudis?
Se hace, sin duda. Mucha gente tiene ideas creativas y muy interesantes, pero no sabe como plasmarlas. Pienso que el aprender a dibujar es cuestión de tiempo y esfuerzo, pero lo que llena de verdad una buena ilustración es la idea que transmite, y eso no siempre abunda.

– Què et queda per fer en el món de la il·lustració?
¡Muchas cosas! La ilustración tiene montones de aplicaciones para distintos mercados, desde los álbums ilustrados, vinilos, textiles, murales, hasta en publicidad. Me faltan muchas cosas por crear y por pintar.

– El teu il·lustrador preferit és …
Desde que comencé en el mundillo en 2007, mis gustos han variado mucho. Comencé idolatrando a Rebecca Dautremer pasó por Nicoletta Cecolli y Octavia Monaco y actualemente disfruto mucho del trabajo de Paloma Valdivia y Oliver Jeffers. Aunque realmente son muchos más a los que admiro.

– Si fossis un personatge de conte series …
Es curioso pero nunca me he sentido parte de los cuentos clásicos, no me identifico con ninguno de ellos.

– Quin conte clàssic t’agradaria il·lustrar? Per què?
Rupeltinskin, Barba Azul, El príncipe y la golondrina o Las zapatillas rojas. Son cuentos que apenas he visto publicados. Algunos clásicos como Caperucita roja, Alicia en el país de las maravillas están demasiado explotados. Me llaman más los cuentos que no se han leído tanto y de los que todavía puedes sacar muchos recursos y sorprender al lector.

– Quina és la situació de la literatura infantil?
No sé si soy la persona adecuada para contestar esta pregunta pero esta última feria del libro que ha habido tanto en Madrid, Zaragoza, Valladolid, Segovia…. Según los artículos de prensa especializados ha habido un gran repunte de ventas. Eso es alentador porque nos asegura mucho trabajo a los ilustradores. Así que creo que la situación actual es buena.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Inglaterra, Francia, Suecia y Dinamarca. Es bien sabido que las tiendas de libros infantiles francesas abren los domingos. Cosa que aprovechan los niños y los padres para disfrutar e interactuar con la lectura. Allí hay un gran mercado. Creo que vamos muy bien pero todavía nos falta cultura lectora en este país.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Bueno, no me gusta comentar demasiado mis proyectos futuros, soy supersticiosa y pienso siempre que se van a gafar. Pero entre manos estoy con una exposición  de originales itinerante, la publicación de un par de libros, y alguna que otra sorpresa más. Muchas gracias por haber contado conmigo para esta entrevista. Ha sido un gran placer!!

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

Ja sé que ja us en vaig parlar fa unes quantes setmanes d’aquesta bonica llibreria de Sant Pol, però és que fa uns dies que m’hi vaig poder acostar i em va fascinar. La llibretera és una noia encantadora, amb una dolçor i una estima pels llibres increïble. I per dins és un lloc preciós, acollidor, màgic i amb una molt bona selecció d’àlbums il·lustrats. A part dels contes, també tenen certes joguines especials, de marques d’aquestes que tan m’agraden, i tot plegat té un estil retro i colorista sorprenent.

Us deixo amb les fotografies que hi vaig poder fer, i ja ho sabeu, és una raconet d’aquells que val la pena acostar-vos-hi.

Carrer de la Nou 6, Sant Pol de Mar