El tercer Festival Internacional de Llibres il·lustrats

31 maig 2008
0

Hola a tots i totes!

 

Avui us vull parlar d'una informació que he rebut sobre el tercer Festival Internacional de Llibres il·lustrats que es realitza a la ciutat de Barcelona i que comença el proper dilluns 2 de Juny i acaba el dissabte 7 de juny. El Festival en qüestió es realitza a la cripta de la Central del Raval (C/ Elisabets 6) de les 11 a les 20:30h.

Aquest any inclouen la participacio´d'autors i editorials diversos:

AAAAA, Adeline Da Costa, Andrew Morrison, Annie Michie, Belleza Infinita, Bernardo Sopelana Ortiz, Borobiltxo Libros, Bruno Munari, Carlos Maikes, Cornelius, Dianne Longley,

Edgardo Carosia, Editions Cambourakis, Editions Drozophile, Editions du Panama, Editorial La Futura, Editions Fremok, Editorial Morsa, Elenio Pico, El Garage, Garabattage, Javier Arce,

 Jordi Vila, Julia Pelletier, Katsumi Komagata, Laboratorium, La Eriza, La ferraille ilustrée,  La Maison chauffante, l'Atelier du Poisson soluble, Loring Art, Maxi Luchini, Mirjana Farkas, Mónica Alvarez Herrasti,

Mongolfiera Libros, Noëlle Griffiths, Papermind, Bülb editions, Paloma Blanco, Pascal Humbert, Piktur éditions, Rafael Castañer, Roger Roca, Sandra Armstrong, Stephanie Wrum, i +…

El programa també inclou una conferència a càrrec de Pascal Humbert sota el títol: “Grans llibres per a ulls petits, l’univers de Katsumi Komagata.” 

Artista japonès hereu de l’art de Bruno Munari, dibuixa i edita desde 1990 llibres d’art per a ulls petits.

Un festival per a totes les edats, al que no hi he assistit mai i que espero que aquesta sigui la primera vegada de moltes altres.

Ja us explicaré, pero si voleu saber-ne més, aneu-hi!

 

El Trompeta recomana… CONTES SOBRE ELS PROBLEMES DEL MÓN

30 maig 2008
0

Hola a tots i totes! Avui us porto unes recomanacions força interessants. Hi ha temes que són difícils de tractar amb els més petits, és per això que hi ha editorial que publiquen contes al respecte: contes sobre les guerres o sobre els problemes mediambientals. Avui us en porto dos:

EL PETIT SOLDAT, Paul Verrept, Editorial Joventut (2003) –> Aquest és un conte molt dur, esgarrifador… Quan el vaig veure no el volia comprar, però em va copsar per realista i per cruel. Ens parlen de la guerra, una guerra que no adornen, una guerra com totes: amb morts, tristesa i misèria. El protagonista de la història és un soldat que va a la guerra i va a lluitar, molts dels seus companys moren però ell segueix viu. Acaba la guerra i torna a casa, la gent balla i és feliç pel carre perquè han guanyat la guerra, però hi ha molta gent sense casa, altres que han perdut als seus familiars… que no semblen pas tan feliços. Al arribar a casa, es troba que li han llençat al terra però que la seva família està bé. Un protagonista que no pot dormir gaire a les nits pensant en tot el que va viure. Cruel, oi?

Les il·lustracions són senzilles i clares, no hi ha cap guarniment ni cap tipus d'intenció de suavitzar el que és unha guerra, és per a`xò que el fa sorprenent. Un conte per explicar als nens que les guerres no són divertides in o tenen sentit, i que mai acaba guanyant ningú.

EL NOSTRE PLANETA EN PERILL, Donald Grant, Editorial Joventut (2008) –> Aquest és un conte que inclou tres històries diferents. Amb la intenció de fer entendre als infants de que hi ha moltes espècies en el món que estan amenaçades a causa de l'acció de l'home, ens porta aquestes tres aventures. La primera d'elles és la de "Nanook, aventura a l'àrtic" on ens narra la història d'un osset polar que es veu amenaçat er la caça furtiva. La segona de les històries és la de "Toco, la selva ferida", on el protagonista,un tucà es veu amenaçat per la tala d'arbres de forma massiva i indiscriminada. La darrera de les històries la protagonitza un peix tropical sota el nom de "Sathu, un paradís engolit"; l'amenaça és aquesta vegada la contaminació i una forta tempesta tropical. 

A part de les histories, al final de cadascuna d'elles podem trobar informació adicional que ens prporciona més dades sobre els indrets on succeeix l'acció i les espècies animals que hi apareixen.

Un conte per sensibilitzar amb unes il·lustracions maques i dolces, que ajuden als més petits a entendre una mica millor el mal que pot arribar a fer l'home a la resta d'espècies animals.

Fins aviat! 

 

 

 

 

Dibuixant a… LA LLETERA

28 maig 2008
0

 

Il·lustració de l'Elefant Trompeta (2008)

Els orígens de… LA LLETERA

26 maig 2008
0

“Hi havia una vegada una lletera que anava molt feliç pel camí pensant el que compraria amb el que treuria d’aquella llet tan bona que portava al damunt.”

És curiós que el “conte de la lletera” s’ha acabat convertint en una expressió popular, però d’on prové realment aquest conte?

Hi ha qui diu que és una de les famoses fàbules d’Esopo, escrita en el segle VI aC. I que ha evolucionat fins als nostres dies a través de diverses versions posteriors.
Altres en canvi la situen en una obra hindú anomenada Pantchatantra, recull de cinc contes breus de caràcter didàctic amb més antiguitat que es coneix. El conte es titulava “El religiós que va vessar la mantega i la mel al damunt del seu cap”. Posteriorment aquesta obra va ser traduïda al persa al segle VI, a l’àrab al segle VIII i al castellà al segle XIII.

La versió de “El religiós que va vessar la mel i la mantega sobre el seu cap” és una història una mica diferent que la de la lletera, no hi ha llet; però el religiós emmagatzema una mel i una mantega que li donen per fer caritat al capçal del seu llit. Un bon dia la mel i la mantega han pujat molt el seu valor, tant és així que comença a pensar què en farà amb els diners que obtingui de vendre-ho. En un atac d’eufòria davant les perspectives econòmiques que se li acostaven, va aixecar la seva vara i li va donar un cop al càntir que contenia la mel i la mantega.

En canvi la versió d’Esop és més similar a la que tots i totes coneixem fins ara, una nena que porta un càntir de llet al cap i va pensant què farà amb els diners que en treurà fins que, fa un saltet i li cau el càntir al terra.

En la versió Castellana publicada per primera vegada per Don Juan Manuel a la seva famosa obra el Conde de Lucanor en el segle XIV, se’ns presenta la història de la lletera amb el nom de “De lo que sucedió a una mujer que llamaban Doña Truhana”. El conte es presenta en una conversació entre el Conde i Patronio, en aquesta ens expliquen la història de Doña Truhana que portava al cap una gerra de mel. I camí cap al mercat per vendre la mel va començar a pensar en que es faria molt rica,i tot rient es va donar un cop al front i la mel i l’olla van caure al terra. Va començar a plorar amargament perquè havia perdut totes les riqueses que l’esperaven .

Ja cap al segle XVIII La Fontaine fou el que li donà l’empenta definitiva a aquesta història, fent-la coneguda i popular fins als nostres dies. En la història de La Fontaine “La lletera” porta llet i es diu Juanita i evidentment també perd tota la llet i possibles fortunes.

Encara però ens queda una altra versió escrita aquesta vegada per Fèlix María de Samaniego al segle XVIII, el més curiós que és en vers. Llegiu a veure que us sembla:

Llevaba en la cabeza
una lechera el cántaro al mercado
con aquella presteza,
aquel aire sencillo, aquel agrado,
que va diciendo a todo el que lo advierte
¡Yo sí que estoy contenta con mi suerte!
Porque no apetecía
más compañía que su pensamiento,
que alegre le ofrecía
inocentes ideas de contento.
Marchaba sola la feliz lechera,
y decía entre sí de esta manera:
"Esta leche vendida,
en limpio me dará tanto dinero,
y con esta partida
un canasto de huevos comprar quiero,
para sacar cien pollos, que al estío
merodeen cantando el pío, pío"
"Del importe logrado
de tanto pollo mercaré un cochino;
con bellota, salvado,
berza, castaña engordará sin tino;
tanto que puede ser que yo consiga
ver como se le arrastra la barriga"
"Llevarélo al mercado:
sacaré de él sin duda buen dinero;
compraré de contado
una robusta vaca y un ternero,
que salte y corra toda la campaña,
hasta el monte cercano a la cabaña".
Con este pensamiento
enajenada, brinca de manera
que a su salto violento
el cántaro cayó. ¡Pobre lechera!
¡Qué compasión! Adiós leche, dinero,
huevos, pollos, lechón, vaca y ternero.
¡Oh loca fantasía!,
¡Qué palacios fabricas en el viento!
Modera tu alegría;
no sea que saltando de contento,
al contemplar dichosa tu mudanza,
quiebre tu cantarilla la esperanza.
No seas ambiciosa
de mejor o más próspera fortuna;
que vivirás ansiosa
sin que pueda saciarte cosa alguna.
No anheles impaciente el bien futuro:
mira que ni el presente está seguro.

Una història que té una moralina i que s’ha acabat convertint en un conte per explicar als nens, per tal de que aquests sempre toquin de peus al terra i no siguin cobdiciosos amb els seus pensaments.

 Així que ja sabeu, això de fer castells en el aire a vegades pot ser una mica perillós, aneu en compte no se os vessi la llet.

Il·lustracions
No ha resultat gaire fàcil trobar il·lustracions d’aquest personatge ni contes, i el que he trobat sovint sense un autor ni un any gaire clars. Tot i així us ensenyo versions força diferents d’aquest personatge.

La figura de la lletera apareix en un quadre de Jan Vermeer De Delft de 1658 on apareix aquest personatge.
 

Altres imatges antigues també són les dues que us presento a continuació, l’una sense data ni autor, i la segona de l’any 1688. Curiosament aquesta segona al cap, en comptes de dur la llet, duu diamants i pedres precioses que suposo que representen els pensaments cobdiciosos de la noia en relació als diners que en trauria.


 

Altres versions clàssiques de la història però en color són les següents:


 

Protagonista de contes per a nens, la trobem en alguns d’ells. Els primers més antics pertanyents a diferents col·leccions de “troquelados”, tipus de conte que es portava molt durant els anys 70-80. I després ja en versions més modernes, com a portada d’alguns contes, la darrera d’elles de Mabel Pierola.


    

Com a curiositat us porto una il·lustració d’allò més moderna, senzilla i esquemàtica d’aquest conte.

 

Per acabar un retall irònic que he trobat en un blog, sobre una pobre lletera que del que en tregui de la llet la meitat serà per l’ETT, l’empresari, el lloguer del pis… Al final em sembla que engega la gerra de llet ben lluny. Curiós i divertit si més no.

 

Així que penseu que no val la pena, al cap i a la fi només era una gerra de llet.

Dibuixant…

24 maig 2008
0

Hola a tots i totes!

A través d'un comentari en el Bloc, he estat pensant en el fet de dibuixar en els infants. Els nens dibuixen i ho fan a totes hores i de gust, dibuixos que només ells entenen, dibuixos que no tenen perquè representar res o potser sí… però al cap i a la fi, dibuixos.

Dibuixar no és només un art, és part de la vida diaria dels infants. El millor regal que et pot fer un nen és un dibuix que hagi fet pensant en tu, de fet, jo guardo tots els que m'han fet els nens de les pràctiques, els meus alumnes d'ara… Per a ells és com un tresor, i pels adults també ho hauria de ser.

Hi ha molta gent que quan arriba a certa edat deixa de dibuixar, i jo no entenc el perquè. Un llapis i un paper sempre poden ser bons aliats, com a mínim per a mi ho són. Les lletres i les paraules, els textos i les grafies, substitueixen els dibuixos quan el nen creix. I no hauria de ser així, són dues expressions que haurien de conviure.

Tothom sap dibuixar, a dibuixar ningú t'hi ensenya en realitat, és qüestió de pràctica i de costum, com tot. No s'ha de pretendre fer grans obres d'art, sinó expressar a través dels dibuixos una bona part del que portem dins. Pel simple fet de que dibuixar és divertit, i serveix com a mitjà de desconnexió.

Hem d'inculcar la cultura del dibuix en els nostres alumnes, i respectar les seves produccions. Perquè no ens enganyem a l'expressió artística i plàstica d'un infant no se li pot posar nota, no es pot valorar objectivament; i qui ho cregui així, considero que (sota el meu punt de vista) està molt equivocat.

El Trompeta recomana… "¿Y POR QUÉ?"

23 maig 2008
0

Hola a tots i totes!

Avui us porto un únic conte, un conte inclassificable, un conte que no tenia lloc a cap categoria, un conte que es mereix un post només per a ell perquè és: original, divertit, sorprenent…

¿Y POR QUÉ?, Michel Van Zeveren, Editorial Corimbo (2007) –> Amb aquest títol que us ve a la ment? A mi, personalment em ve al cap, l'etapa que tenen tots els infants a partir dels dos o tres anyets en que tot els hi encurioseix, a tot necessiten trobar-li una explicació, i és responsabilitat dels adults donar-los aquestes respostes. I què passa si us dic que aquest és un conte sobre el clàssic La Caputxeta Vermella? Ben bé, no explica la història que tots coneixem, es tracta d'un encontre entre la Caputxeta i el llop en el que el llop se la vol menjar i la Caputxeta li pregunta "perquè". A cada resposta del llop, apareix un nou "perquè". El llop es menja la Caputxeta pensant que així aconseguiria fer-la callar, però des de la panxa del llop es torna a sentir: "perquè", i al final… No us l'explico. Llegiu-lo i gaudiu d'un conte diferent, enginyós… Sincerament MOLT BO!

Les il·lustracions són senzilles, de fet la gràcia del conte radica en la història i en la cara de desesperació que fa el llop constantment.

Fins aviat!

Dibuixant a… EN JACK I LA MONGETERA MÀGICA

21 maig 2008
0

Il·lustració de l'Elefant Trompeta (2008)

Els orígens de… EN JACK I LA MONGETERA MÀGICA

19 maig 2008
0

Hi havia una vegada una mare i un fill molt pobres que no tenien de menjar. Un bon dia la mare envia a en Jack a vendre’s la seva darrera possessió una vaca lletera que ja no donava ni llet. De camí al mercat, en Jack es troba a un home que li ofereix a canvi de la vaca cinc mongetes màgiques. Quan va tornar a casa, la mare es va enfadar tant que va llençar la mongeta per la finestra. Al dia següent una enorme mongetera havia crescut al davant de casa seva, una mongetera que arribava fins als núvols i no se’n veia el final.
En Jack que no tenia ni una idea de bona, va decidir pujar-hi i va arribar dalt de tot davant de la porta d’un castell de gegants, on hi vivia el gegant i la seva esposa. La geganta l’ajuda a fugir i en Jack li pot robar als gegants unes quantes monedes d’or.
Cobdiciós i egoista decideix tornar a pujar al capdamunt de la mongetera i aquesta vegada els hi roba una gallina que pon els ous d’or. I ell i la seva mare van ser rics durant molt i molt de temps.
En Jack creix i avorrit decideix tornar a pujar al castell dels gegants i aquesta vegada els hi roba una arpa màgica, amb la mala sort que el gegant el comença a seguir mongetera avall. Abans de que el pugui enxampar, en Jack talla la mongetera i amb ella cau el gegant que mora per sempre”.

L’origen d’aquest conte ve de segles enrere però és força indeterminat, probablement és europeu i més concretament anglès o alemany. És conegut a través d’innombrables versions i està estretament relacionat amb el conte “Jack, l’assassí de gegants”.

La primera versió escrita coneguda d’aquest conte és de l’any 1807 per Benjamin Tabart; però no va ser fins l’any 1890 en que es va fer popular gràcies a la versió de Joseph Jacobs, en els seus “Contes de fades anglesos”. Tot i això, hi ha una versió anterior a la de Tabart de l’any 1734, en la que s’explicava la història de manera burlesca sota el títol de The Story of Jack Spriggins and the Enchanted Bean.

La història de la mongetera màgica prové de la idea saxona de que el món dels arbres connecta la terra amb el cel i els seus dos móns.

La versió de Tabart, per no presentar a un protagonista lladre i cruel, ens explica que una fada li explica al protagonista que el gegant havia robat i matat al seu pare amb anterioritat i és per això que ell li pagarà amb la mateixa moneda. És per això que en moltes versions posteriors en Jack acaba sent un heroi per a nens i nenes de tot el món, ja que acaba amb un personatge terrible i al que tots temen.

En la versió italiana i grega, hi ha un conte amb característiques similars en el que en comptes d’enganyar i matar al gegant, eganya i mata a dracs.

Hi ha versions en les que en comptes de robar unes quantes monedes d’or, roba una cpasa màgica que cada vegada que és oberta, et proporciona una moneda d’or.

Els germans Grimm van assenyalar la relació entre aquest conte i un de procedència alemanya d’un Diable amb cabells d’or.

En versions més modernes, Walt Disney en va fer un curt l’any 1922 amb el mateix nom: “Jack and the Beasntalk”, no va ser fins el 1947 que en van fer una adaptació protagonitzada per Mickey Mouse, Donald i Goofy.

Tot i aquesta justificació positiva del personatge continuo pensant que robar i matar, per molt que sigui a un gegant, no són actes nobles i que no s’haurien de reflectir com a tal en un conte. 

Il·lustracions
Il·lustracions curioses, de diversos orígens; però la majoria d’elles representant la mateixa escena: en Jack enfilant-se a la mongetera màgica.
La primera de les il·lustracions és de Charles H. Sylvester del 1909 on apareix una alta mongetera.
 

Algunes de clàssiques però en color, són les que us presento a continuació.

      

Les portades d’alguns contes d’arreu ens presenta al nostre heroi d’avui: algunes portugueses, altres angleses, franceses o orientals.

   

Més modernes són aquestes il·lustracions força divertides. La segona i la tercera m’atreviria a dir que són japoneses i amb un estil molt “manga”.


  

Per acabar la imatge de la versió que Disney en va fer amb en Mickey i companyia.

 

Estigueu a la guait  amb el que planteu al jardí de casa vostra no sigui que creixi més del compte.

 

Entrevistant a en Josep Franco

17 maig 2008
0

Hola a tots i totes! Estreno una secció amb molta il·lusió per portar-vos una entrevista de l'autor del llibre Rondalles Valencianes de Josep Franco.

Les rondalles existeixen des de més enllà que els signes escrits, són aquells relats transmesos de boca-orella, de pares a fills. Històries per espantar a la mainada, per ensenyar-los lliçons moralitzadores, per transmetre els costums dels avantpassats… Sigui com sigui, són relats més antics que els propis signes escrits gairebé.

Amb aquest llibre us porto un recull de nou Rondalles Valencianes que es poden identificar en pràcticament totes les cultures: Andreu, el vell; L'Home del Sac; Brígida i l'afaram; La Rosa; Esclafamuntanyes; El sabater i el dimoni; El Jugador del Molí…

Un llibre de Josep Franco (Sueca, 1955), autor de més de seixanta llibres de diversos gèneres, i distingit amb nombrosos guardons. Entre les seves obres en destaquen: Manuscrit de mossén Gerra, L'últim roder o Les potències de l'ànima.

Unes il·lustracions excel·lents i curioses de mà de Enric Solbes (Alcoi, 1960), pintor i il·lustador; amb més de quaranta títols al seu darrere.

Doncs bé, us deixo amb una entrevista que espero que us ajudi a descobrir i conèixer una mica més aquesta obra excel·lent:

– Què el va portar a escriure aquesta obra?
La veritat és que és un llibre d’encàrrec; Bromera publica una col•lecció de llibres il·lustrats o “Grans obres”, en la qual ja havia participat d’alguna manera amb llibres com “Les ciutats valencianes” o “L’Albufera de València”. Com que Enric Solbes i jo hem treballat junts sovint, la idea ens va semblar atractiva i ens posàrem de seguida a la feina.

D'on ha tret les rondalles que apareixen en l'obra? Qui les hi ha explicat?
Les rondalles són una adaptació molt lliure d’altres rondalles populars, tant valencianes com universals; algunes, les he sentides en boca dels meus pares, encara; d’altres les he llegides ací o allà; algunes provenen de les recopilacions de Joan Amades, Enric Valor o Joan Alcover… En definitiva, es tracta d’històries que Déu sap d’on provenen i que han anat evolucionant amb el temps, adaptant-se als llocs, els costums i les llengües, i que jo he reestructurat, amb la intenció d’aproximar-les als lectors del segle XXI.

-En coneix els orígens d'aquestes rondalles?
Jo crec que l’origen de les rondalles es remunta a l’origen de la paraula: així que els humans començàrem a parlar, començàrem també a inventar històries, a recordar-ne, a adaptar-les a la realitat que envoltava el narrador… Les rondalles són l’ADN de la literatura i, com qualsevol ésser viu amb voluntat de sobreviure, han anat adaptant-se, en el transcurs del temps, als llocs, els pobles i les circumstàncies. Jo només he tractat de continuar aquesta tradició d’origen remotíssim…

Considera que les rondalles són un gènere de caire infantil, o més aviat, un gènere dirigit a tots els públics?
Hi ha rondalles que tracten d’inculcar bons costums o normes morals i de conducta a qui les escolta (o les llegeix) i, aquestes, supose que anaven dirigides al públic més jove; però també hi ha rondalles que parlen de les diferències entre homes i dones, del triomf de la justícia sobre la injustícia, de l’astúcia sobre la força, del bé sobre el mal, en definitiva, i aquestes són “per a tots els públics”, sens dubte. Però crec que tot depén de com s’escriguen, de quin nivell de llenguatge s’utilitze i de les intencions del narrador.

– Quin és el personatge, segons el seu punt de vista, més utilitzat o recurrent en les rondalles valencianes?
No sé si l’hauríem de considerar un personatge ni si únicament és recurrent en les rondalles valencianes, però, sens dubte, es tracta del dimoni. El maligne tempta les persones, els posa trampes, vol emportar-se ànimes innocents a l’infern i és el motor de moltes rondalles d’arreu del món, tant d’una forma implícita com explícita. Però, de qualsevol manera, això és només una opinió personal i jo no em considere, en absolut, un especialista en el tema. Potser hi ha d’altres personatges importants però la meua impressió és que el dimoni és el rei de la rondalla.

– Considera que les rondalles que presenta en aquesta obra tenen algun paral·lelisme amb les rondalles d'altres indrets dels països catalans, o d'altres països del món?
No sols tenen paral·lelismes obvis, perquè formen part de la cultura catalana, amb les rondalles que podien escoltar-se als Pirineus o a Maó, sinó que, com he dit, són adaptacions d’històries universals. La mateixa rondalla que, a les muntanyes suïsses, transcorre en un paisatge nevat, fred i fosc, s’adapta perfectament a un poblet mediterrani assolellat, alegre, càlid… Només cal adaptar-ne els personatges, el paisatge, la llengua; però el fons de la història és el mateix. Les rondalles són com els éssers humans: s’adapten al medi i la diversitat que les caracteritza és la que els confereix unitat.

 En quines fonts bibliogràfiques s'ha basat per escriure aquesta obra?
Ja he esmentat, abans, Amades, Valor o Alcover; però les fonts bibliogràfiques són tan diverses, tan antigues i tan disperses com les mateixes rondalles. Qualsevol lectura, tant de ficció com històrica o, fins i tot, científica, ens permet matisar una rondalla, ampliar-la, adaptar-la a l’entorn.

– Quina és la seva rondalla preferida? Per què?
La veritat és que totes les rondalles del llibre, que en són nou, em semblen interessants i m’han donat moltes satisfaccions mentre les escrivia; potser “Esclafamuntanyes” és una de les que més lliurement he adaptat, perquè hi ha elements de la rondalla “original” per dir-ho d’alguna manera, però també fragments, trucs o situacions que he manllevat, si se’m permet l’expressió, de l’Odissea, de la mitologia grega i romana o, fins i tot, de la mateixa Bíblia.

– I el personatge?
Igualment m’estime tots els personatges, encara que Brígida, per exemple, la jove protagonista de “Brígida i l’afaram” és una jove molt peculiar; o Nadal, l’alcalde que trobà la veritat, és un home honrat però, al mateix temps, astut… Cada personatge “positiu” té les seues virtuts i el seu encant, crec jo.

– Ha triat vosté les il·lustracions que apareixen entremig de les rondalles? Està content amb el resultat?
Amb el result
at, crec que estaria content qualsevol escriptor, perquè Enric Solbes és un magnífic il·lustrador i el resultat del seu treball és espectacular, com pot comprovar qualsevol persona que repasse el llibre; el sistema de treball és el que hem fet servir sempre ell i jo: parlar de què volem contar i de com volem contar-ho, modificar alguns aspectes per donar unitat a l’obra, retre homenatge a la pintura i la literatura que ens agrada, que més ens ha influït o que millor s’adapta al nostre projecte. És un treball conjunt i crec que el resultat, que han de jutjar els lectors, ho posa de manifest. 
 

El Trompeta recomana… UN AUTOR: ERIC DRACHMAN

16 maig 2008
0

Hola a tots i totes!

Avui us porto un autor molt curiós. Resulta que fa temps vaig veure un conte d'una granota que em va semblar molt bonic, i estava esperant trobar en quin grup de contes el podria classificar per a poder-lo recomanar. Fa poc vaig veure un conte d'un Elefat que em va resultar estranyament familiar, vaig pensar que era preciós, i resulta que era del mateix autor que el de la granota, així que avui, us porto aquests dos contes:

FRANK, LA GRANOTA QUE DESITJAVA VOLAR, Eric Drachman, Editorial Andantino (2007) –> Qui no ha somiat mai en volar? La petita protagionista d'aquest conte no té somnis gaire diferents del que tenen molts nens, volar és un aspecte que ens fascina i a en Frank encara més.

 

Un conte amb unes il·lustracions magnífiques, ens porta una història d'una grantoa que volia aprendre a volar.

ELLISON, L'ELEFANT QUE DESITJAVA CANTAR, Eric Drachman, Editorial Andantino (2008) –> L'Ellison vol cantar com ho fan la resta dels Elefants, però sembla que no se'n surt gaire, la seva mare l'anima i li recorda que no hi ha res de dolent en ser diferent, de fet els elefant més famosos dela història es caracteritzen per ser diferents de la resta, mireu en Dumbo o l'Elmer… Gràcies a la seva imaginació i a la seva força de voluntat, aconseguirà que la resta d'elefants l'adimirin tal i com és.

 

Unes il·lustracions que desperten tendresa i dolçor les miris com les miris.

Fins aviat!

<