Elefant Trompeta

“Diu la llegenda que fa molts i molts anys s’aixecava l’altiu i poderós castell de Milany, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i Osona. Un castell governat pel Cavaller de Milany, un cavaller fort, jove, valent. Era posseïdor d’una gran riquesa, tenia tot el que es podia desitjar: l’amor de les joves i dones de les contrades, salut, riquesa i poder… Bé, tot, potser no, i és que el Cavaller Milany era ambiciós de cap a peus, i un dia en veu alta va desitjar viure per sempre.
En el mateix instant que va pronunciar aquestes paraules, el dimoni se li va aparèixer al seu davant, i li va dir que si a canvi de la vida eterna, ell li entregaria l’ànima. El cavaller, en un inici va tenir certs dubtes, i és que tothom sap de ben cert que fer tractes amb el diable no és cosa bona. Però després s’ho va repensar una mica millor, i és que si mai es moria, tampoc mai li podria entregar la seva ànima al diable, i és que les ànimes el diable només se les emporta quan mora la gent. Així que el cavaller Milany va veure en aquell, un tracte segur.
El dimoni va agafar de la xemeneia una teia encesa i li va dir que la guardés com si fos un tresor, que l’amagués en un lloc secret del castell on li la pluja ni el foc la poguessin fer malbé i abans de desaparèixer li va dir: “tu seràs etern com aquesta teia!”.
El Cavaller Milany va tenir uns anys de felicitat absoluta, poder, vitalitat… però mica en mica es va anar fent vell, aleshores va pensar que el dimoni havia trencat el seu tracte, però després tot rumiant es va adonar que en el tracte no es parlava pas de ser jove per sempre, sinó de la vida eterna. Mica en mica van anar morint els seus amics, els seus germans, els seus fills, i fins i tot va veure morir als seus néts.
I és així com mica en mica es va anar quedant dia rere dia més apartat de la vida de luxes i privilegis que havia viscut, continuava aferrat al seu castell i jeia assegut en una cadira cada vegada més decrèpit. Aviat deixà de veure, de sentir, i fins i tot gairebé no podia caminar. El vell no menjava ni bevia, pensant que potser així la mort definitivament el vindria a buscar.
Era un moble més del castell, era tan antic que fins i tot la llengua que es parlava va anar canviant i ara ja ningú no entenia el que deia ni sabia qui era. Tan era així, que el van prendre per boig i el van acabar tancant a les golfes amb els trastos vells, i des d’allà continuava parlant i cridant en una llengua que ja ningú comprenia.
Un dia, dos viatgers que passaven per allí, van sentir les veus de l’home i es van acostar al castell i van preguntar si podien parlar amb el qui parlava en aquella llengua, llengua que a ells no els resultava estranya, i és que ells l’havien estudiat en els llibres. Era un llengua que es parlava fa molts segles.
Aleshores els estudiosos van parlar amb el vell que els hi va explicar que havien de tirar una teia que estava amagada en una de les parets del castell al foc. Així ho van fer i finalment el Cavaller de Milany va poder morir tranquil, i és que preferia que la seva ànima passés la resta de l’eternitat a l’infern que continuar vivint així.
I és per aquesta història, per la història d’aquest cavaller que diuen que va arribar a viure mil anys, que del seu castell i a ell mateix se’l va conèixer com el Cavaller de Milany.”
Aquesta és la llegenda catalana del Cavaller de Milany, llegenda que forma part de la tradició oral de les nostres contrades, i  de la que existeixen forces versions.

Aquesta que us he explicat és extreta del llibre La nit que la muntanya va baixar al Riu,, i el propi autor explica que li van explicar l’any 1991 en Joan, padrí de la Casa l’Hareter de Farrera dels Llops (Alt Urgell).
Però el primer que va tenir l’encert de recollir aquesta història provinent del folklore català fou Joan Amades que la va incloure en el seu llibre Les millors llegendes populars (1953).

En la versió d’Amades, però, hi ha alguns aspectes que canvien, l’un és el fet de que no és el dimoni el que li concedeix el do de la vida eterna, de fet és un pelegrí que demanava aixopluc al castell en una nit de tempesta i aleshores a aquest pelegrí li va manifestar el seu desig de poder viure mil anys, i el pelegrí es va aixecar i tot assenyalant un tronc encès de la llar de foc li va dir:
“Senyor, la vostra existència i l’existència d’aquest tronc estan lligades com ho estan la llum i el sol: si és de debò que voleu viure mil anys, amagueu-lo on no el puga trobar ningú, i així la vostra vida s’allargarà anys i més anys, i perdurarà a través dels segles i de les generacions.”

Un altre dels aspectes que canvia és el fet de que qui ajuda al cavaller a trobar finalment la seva mort, és un vell de gran saviesa que coneixia la llengua que parlava el cavaller.

Però d’on prové realment el nom del Castell de Milany, i és que diuen que és tan antic que ni els historiadors poden saber d’on prové el seu nom. Hi ha forces teories al respecte:
– Hi ha qui diu que ve del nom de Emilianus, del nom d’alguna propietari que es devia dir Emilià.
– Altres que prové de l’adjectiu d’origen grec melaneus, que volia dir negre, fent referència al color de la pedra utilitzada per a la seva construcció.

Però sens dubte, la gent dels pobles de les contrades no dubta en pensar i assegurar que el nom del seu castell, que actualment està pràcticament derruït i del que només en queden algunes runes, prové de la llegenda que us he explicat avui.

El tema utilitzat en aquest relat, el de la por a la mort i el desig de viure per sempre, és un tema recorrent en el folklore de molts països; i són múltiple les llegendes o històries conegudes en que s’ha pactat amb el dimoni a canvi de la vida eterna, pactes que en la majoria d’ocasions afavoreixen a en banyeta.

Imatge
Com no hi ha cap il·lustració d’aquesta fantàstica llegenda, us porto una fotografia de l’estat actual del castell.

LIBRO DE LA FANTASÍA, Gianni Rodari, Editorial Blackie Books (2010) –> Aquest recull de contes no deixa de ser fascinant i sorprenents, es tracten de més de 800 pàgines que recullen els millors llibres de contes de Gianni Rodari.

Gianni Rodari fou un gran geni del món dels contes, capaç de crear les faules i històries més fascinants i sorprenents en el món real. I és que no li calien les fades, ni els prínceps blaus, per tal de que les coses més màgiques i sorprenents anessin passant. Si vols saber la sort que va córrer una violeta al Pol Nord, o què li passa a un cranc que decideix caminar cap endavant, obre les pàgines d’aquest llibre. Si et conformes en continuar amb el teu dia a dia i no conéixer les fantàstiques històries d’en Gianni Rodari, no el compris.

El 2009 va néixer aquesta marca de l’empresa de joguines Brio sota el nom d’Ambi Toys amb l’objectiu principal de reactivar la marca i donar-li qualitat en els acabats i originalitat i modernitat que ja tenien. Són joguines nascudes a Itàlia i d’una qualitat excel·lent, i estranyament a les que recomano normalment, aquesta vegada són de plàstic.

Perquè tot i ser de plàstic, les he escollit? És molt senzill, perquè són joguines de qualitat, educatives i enriquidores pels infants més menuts, pensades i classificades en funció de l’edat a les que van destinades, podem trobar joguines per a infants de 3 mesos, 6 mesos, 12 mesos, 18 mesos i 24 mesos. Unes edats, en les que sovint les joguines que hi ha són repetitives i força similars. En canvi Ambi Toys, aconsegueix aquesta diferenciació de la que altres no gaudeixen.

Us en deixo una petita mostra i em dieu què en penseu. Espero que us agradin, i ja sabeu visiteu la seva web per conèixer-los millor.

Avui us porto una col·lecció molt maca pensada per als més menuts, que el servirà no només per anar enriquint els seus coneixements entorn els diversos temes que es tracten en cada conte, sinó que també els servirà per aguditzar el sentit del tacte, i és que com el nom de la col·lecció indica són contes que es poden tocar.

Són un format pensat per a nens a partir de 3 anys, i de moment la col·lecció compta amb tres títols:

A TOCAR DE LA GRANJA, Il·. Xavier Deneux, Editorial Combel –> Tots els que hem estat amb nens menuts sabem l’interès que els desperta el món dels animals, i potser els que els hi són més propers són els de la granja, perquè són els que veuen en els contes, els hi ensenyen a l’escola… Aquest llibre ajudarà als nens a poder-los conèixer més a fons, i a descobrir-ne algunes característiques que potser desconeixien. Podran conèixer amb detall, la vaca, el porc, el conill, les gallines… Alhora les il·lustracions de l’il·lustrador francès Xavier Deneux són d’una senzillesa i dolçor increïbles, que fan que sigui un conte que ve de gust mirar i tocar.

A TOCAR DE LA SABANA, Il·l. Xavier Deneux, Editorial Combel –> No ens allunyem gaire dels animals, però sí de l’indret on els podem trobar per tal de parlar aquesta vegada dels animals de la Sabana. Si els nens hem dit que els entusiasmen els animals de la granja, els de la sabana encara els fascinen més: el temut lleó, el gros elefant…

De nou en Xavier DEneux, ens porta unes boniques il·lustracions entorn aquest tema. Un format de contes que prové de França, de l’Editorial Milan i que ha traduït a la nostra llengua Combel.

A TOCAR DE L’ESPAI, Il·l. Benjamin Bécue, Editorial Combel –> Des del moment que els més menuts miren el cel per primera vegada i en descobreixen les estrelles, en volen saber moltíssimes coses més; i aquest és el conte indicat perquè les aprenguin. Un conte en el que podem trobar textures en relles de la lluna i de les òrbites dels planetes, que permetran descobrir als més menuts que hi ha més enllà de les estrelles que miren quan és de nit al cel.

Aquesta vegada, canviem d’il·lustrador, per trobar-nos amb Benjamin Bécue que tot i continuar amb la línia colorista de la col·lecció no té un estil potser tan dolç i senzill com en d’en Xavier Deneux, però resulta una mica més divertit i no tan infantil.

Avui us porto un bonic Trompeta d’aquells que t’agafen per sorpresa, que no t’esperes, que un bon dia, com cada dia obres el correu, i et trobes un e-mail que posa HOLA ELEFANT TROMPETA! I l’obres i veus que una il·lustradora, sense conèixer-te, sense demanar-li, et regala la seva versió de l’Elefant Trompeta. I això és el que es va decidir a fer l’Anna Llenas, i m’ha fet una il·lusió increïble. A més a més, no es tracta d’un Trompeta qualsevol, és un Trompeta molt particular: “El Trompetista d’Hamelí”. És preciós, divertit i genial, i l’únic que puc fer és donar-li les gràcies a l’Anna Llenas per aquest bonic regal.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

El cap de setmana em vaig decidir finalment a anar al cinema a veure la arrera pel·lícula de Disney, Enredados, una adaptació d’un dels clàssics per excel·lència dels Germans Grimm. Evidentment, com acostuma a ser habitual en Disney, la pel·lícula poc té a veure amb la història original, en que una temible bruixa roba la nena als Reis, perquè aquests li han robat una planta del seu jardí, la tanca en una torre en la que rep les visites furtives d’un príncep. La Rapunzel acaba desterrada i embarassada, i amb els cabells tallats; i el príncep cec al caure de la torre empés per al bruixa.

En canvi la història de Disney ens explica com un Rei per salvar la vida de la seva esposa que està molt malalta i embarassada, va a buscar una flor que té poders curatius i que conserva jove a aquell que la posseeixi. La flor està en mans d’una espècie de bruixa. Finalment els soldats del Rei troben la flor, curen a la reina, i la princesa neix amb els cabells amb els mateixos poders que tenia la flor. És per això que la bruixa la segresta i li fa creure que el món és massa perillós per a que la jove nena hi pugui viure. Tancada en una torre, el seu únic contacte amb el món és la que creu la seva mare, que hi puja cada dia a través dels seus cabells. Passen els anys, i la nena es converteix en una jove noia de cabells llargs i màgics, i un bon dia es decideix que vol sortir de la seva torre. El seu objectiu, és poder veure les llums que una vegada a l’any, el dia del seu aniversari, pugen al cel. Aquelles llums, la jove no ho sap, però són en homenatge a la seva desaparició, i és que cada any els Reis i tot el poble, les alcen al cel amb l’objectiu de que algun dia la princesa desapareguda les pugui veure i torni a casa.

El dia abans del seu divuitè aniversari, entra a la torre un jove lladre que s’amaga dels seus perseguidors, i que li servirà de guia en el seu camí a veure les llums.

I així podríem dir que comença una història d’aquesta Rapunzel creada per Disney. La veritat és que no em vaig acostar al cinema amb gaires expectatives i en vaig sortir encantadíssima. És una pel·lícula que és un cant a l’optimisme i a la lluita per perseguir i fer realitat els propis somnis de cadascú.

Els personatges són divertits, estan ben dissenyats, i no és la típica pel·lícula excessivament dolça i “nyonya”, de la que darrerament Diseny se n’està allunyant. Generen bones històries, bons personatges, i les princeses han deixat de ser tan indefenses i inútils, per convertir-se en la part més activa de les seves històries. I és que resultaria força complicat quedar-se amb un sol personatge, i és que són molts els que et poden agradar, treien els dos personatges principals. Jo, que sempre em fan gràcia els animalons, em quedo amb el petit camaleó.

Ja sabeu que sóc una enamorada dels contes clàssics de tota la vida, i que normalment critico les adaptacions que en fa Disney; però en aquest cas, parteixen del personatge de la princesa de cabells llargs tancada en una torre per part d’una temible bruixa, per crear una història diferent, que poc té a veure amb el conte original. L’únic que en podria dir negatiu i que no m’agradaria que passés, és que d’aquí 10-20 anys la gent expliqui als seus fills la història de la Rapunzel basant-se en aquesta pel·lícula de Disney; i és que això faria que es perdés el conte en sí i els nostres orígens, als que mai hem de renunciar.

“Vet aquí una vegada un rei que tenia tres fills, i que volia deixar ja el seu reialme i el seu regnat a un d’ells. Per tal de poder-lo escollir, va demanar-los que els tres sortissin a buscar el bastó més bonic del món. Els dos germans grans que es barallaven constantment pel reialme van emprendre el seu camí. El petit, que tots li deien el Beneit, va dir que ell no en volia pas de reialmes, que ell es conformava amb un carro i un cavall. Passaren els dies, i quan va quedar molt poquet perquè tornessin els germans, el petit va decidir sortir a buscar el bastó per un camí diferent al iniciat pels altres dos germans. Cada vegada que arribava a un encreuament en el seu camí, deixava que fos el cavall el que escollís cap a quina banda anar. Fins que finalment va arribar a un castell custodiats per dos gats enormes que lluny d’atacar-lo li van donar la benvinguda. En entrar al Palau, va veure que tots els seus habitants eren gats, i aquests li van demanar que es quedés a passar la nit en el castell. El jove així ho va fer, però al matí següent estava d’allò més preocupa per si no tindria temps de trobar un bastó per al seu pare, i una gata blanca li va dir que es quedés tres dies amb ells i que aconseguiria el que desitjava. El beneit així ho va fer, i la gata blanca li va donar una nou que només podria obrir quan arribés a casa seva. Així ho va fer, i de la nou en sortí el bastó més bonic del món, més que el que havien portat els seus germans.
Tant va agradar el bastó al rei, que va decidir que el reialme era per al Beneit, els dos germans grans van començar a enrabiar-se i a discutir, i el pobre beneit va dir que ell no volia pas el reialme que es conformava amb el carro i el cavall. El rei, en veure que no trobava hereu, va imposar als seus fills una segona proba: portar el vel de núvia més bonic de tot l’univers, i en beneit va fer el mateix que l’altra vegada i va tornar a parar al castell dels gats, i la gata blanca després de tres dies li va donar un cofre de fusta. En tornar al castell, i obrir-lo, hi havia el vel més preciós de l’univers. Però de nou, va passar com l’altra vegada, i el Rei va imposar la tercera i definitiva proba.
Aquesta vegada, cadascú dels seus fills havien de tornar amb la promesa de més bellesa del món, i de nou amb el seu cavall i el seu carro, en Beneit va marxar uns dies més tard que els seus germans fins anar a parar al castell dels gats, on s’hi va quedar tres dies i una nit més. La darrera nit, va començar a haver-hi uns cops de vent molt i molt forts, tant que semblava que el castell s’hagués d’esbocinar. Quan va sortir de la seva cambra, en beneit va veure com tots els habitants del castell s’havien convertit en persones, i la gata blanca, en una princesa de pell fina i cabells negres. La princesa li va fer un petó i li va demanar si es volia casar amb ell. En Beneit va acceptar i una carrossa d’or els va portar fins al castell del seu pare, que definitivament li entregà el reialme. Però en Beneit, com era tan bo, va dividir-lo en dues parts iguals i els hi va donar als seus germans, va marxar al castell dels gats, es va casar amb la seva princesa i van ser feliços per sempre més.”
Aquest és el conte de “La gata blanca”, un conte popularitzat per la francesa Madame D’Aulnoy escrita l’any 1698, és per això que al tractar-se de la versió escrita més antiga coneguda fins ara, que es diu que es tracta d’una història amb un probable origen francès.
Cal dir però, que hi ha una versió alemanya força popular, té el títol de “Puddocky”, també els famosos Germans Grimm en van recopilar una sota el títol “Cirera”. Cal dir que en aquesta versió es barregen en certa manera dos relats. Per una banda, el de la Rapunzel, i per altre el de la Princesa granota.
“I és que la història ens explica, que la reina per fer feliç a la seva filla, a la que li agraden molt les coreres, les roba del jardí d’una bruixa que se l’emporta i la tanca en una torre. Allà la veuen tres prínceps que s’enamoren d’ella i es barallen per aconseguir robar-li el cor. La bruixa la transforma en granota i aquesta resta condemnada a passar-se la vida així.
Els tres prínceps surten a la recerca de l’acompliment d’algunes probes que els hi demana el seu pare per a poder ser els hereus de la corona, i finalment, amb l’ajuda de la granoteta, el fill petit acompleix totes les probes i aquesta es transforma de nou en princesa, i el jove la reconeix com la princesa de la torre i s’hi casa sense dubtar-ho.”
Com podeu veure la història explicada pels germans Grimm barreja dos temàtiques o tipologies de contes, per una banda la de “Jove tancada en una torre”, que correspon a la part de la Rapunzel, a l’ATU 310; i per altra banda al motiu “La princesa convertida en un animal”, correponent al l’ATU 402.
I és que de fet, la història que avui ens ocupa, la de la Gata Blanca, és l’ATU 402, i la princesa convertida en un animal, pot ser tant una granota (com en el conte de La princesa Granota o de “Cirera” dels Germans Grimm), una rata o un ratolí, o un gat (com en la versió que avui ens ocupa). Però sigui com sigui, aquests relats tenen una sèrie d’elements comuns que els fan característics:
– El protagonista de la història sempre és el menor dels tres fills d’un rei que han d’acomplir una sèrie de probes que sempre supera el petit.
– La protagonista és una princesa encantada per algún ésser maligne i convertida en un animal.
– El protagonista és ajudat per l’animal encantat que acaba tenint una funció de vital importància per al desencadenament del final de la trama.
– Finalment l’animal, sempre es converteix amb la bonica i jove princesa amb la que s’acaba casant el germà petit.
Cal dir, que d’aquesta mateixa història, de la Princesa convertida en gata, només a França en podem trobar 39 versions diferents, totes elles influenciades evidentment per la gran divulgació que va tenir el relat de Madame D’Aulnoy. En la resta de països, cal dir, que en la majoria és una granota l’animal encantat, i és una característica pròpiament francesa el fet de que sigui una gata. Però n’hi forces elements diferents en cadascuna d’elles. En algunes la princesa gata es desencanta quan li demana al príncep que li talli al cap (igual que passa amb el conte de El príncep granota), en d’altres versions se’ns explica que la causa de l’encanteri de la gata és que una bruixa quan era petita, la va tancar en una torre per castigar a la seva mare que li havia robat uns fruits dels seu bosc (Rapunzel), en d’altres ens diu que l’havia encantat un ésser malèfic com un bruixot o el propi diable però sense explicar el perquè…
Aquest conte s’ha estès arreu: Europa, Àsia Occidental (Turquia, Armènia) i l’Àfrica del Nord. I se sap que algunes de les versions que podem escoltar al Pròxim Orient i Àfrica del Nord es tan estretament emparentades amb un dels relats que forma part del recull de les 1001 nits: Pari-Banu.
Orígens però força diferents per a un mateix relat, en alguns casos molt adornat literàriament per Madame D’Aulnoy, altres que diuen que pot provenir dels relats de les 1001 nits, altres que pot ser un relat Lituà, altres alemany… Sigui com sigui, una història fantàstica i preciosa.

Il·lustracions
Avui comencem per unes il·lustracions d’una edició francesa de la història il·lustrada per la Lola Anglada.

Ara us porto algunes il·lustracions d’aquesta magnífica història.

Per acabar, portades d’aquesta història, algunes en anglès i altres en francès.

GEOGRAFÍA MÁGICA, Ana Cristina Herreros, Il·l. Carlos Arrojo, Editorial Siruela (2010) –>Aquest llibre recull tota una sèrie de relats i llegendes d’arreu del món amb un tema en comú, i és que tots van néixer i ser creats per donar explicació als fenòmens geogràfics d’arreu del món. Relats de tradició oral que han estat transmesos de pares a fills. Una muntanya amb silueta de dona de la que s’imaginaven que amagava una història d’amor, una font d’aigua calenta de la que deien que l’aigua provenia de les calderes de l’infern, s’imaginaven una ciutat encantada al fons d’una vall… Tota una sèrie d’històries màgiques i sorprenents, en les que apareixen: gegants, diables, sants, encantades…

És un recull de contes molt i molt bonic, estic segura de que us agradarà.

De Yomiko Toys us en puc dir poqueta cosa, i és que de fet és una marca de la que se’n troba molt poqueta informació a la xarxa, i és que no tenen web, i les imatges les ho agafat una mica d’aquí i d’enllà. Però bé, es tracta d’una marca d’animals de peluix realistes. És a dir, de molt bones representacions de la realitat.

La veritat és que són molt bonics, sinó comproveu-ho vosaltres mateixos a través de les imatges que us adjunto a continuació.